Qui diu les veritats perd les amistats

Ho hem sentit a dir sempre, i no falla. Sovint resulta més fàcil amagar el que penses, per no fer empipar a l'altre. Penso que en situacions intranscendents, pot ser una bona sortida, però quan estem parlant de política, i sobretot de gestió pública, cal ser molt sincer, encara que no agradi.
Entenc que hi hagi gent que em llegeix i no estigui d'acord amb el que escric, però em costa entendre que no s'accepti la crítica, fins i tot en el supòsit que vagi errat.
Durant quatre anys, des del carrer, he estat criticant a l'anterior govern perquè no procurava obtenir subvencions de les administracions supramunicipals. Sempre se m'havia negat que fos cert. Amb poc més d'un mes al govern municipal, he pogut constatar que era cert. Cada porta que he trucat, m'han confirmat que l'Ajuntament d'Arenys de Mar no els havia sol·licitat cap subvenció ni assessorament. Ha estat suficient una simple entrevista, per tornar a l'Ajuntament amb acords de col·laboració a cost zero per la nostra part.
L'antic govern municipal li podrà molestar, però no em podran negar el que és cert. El canvi promès és una realitat.

Comencem les vacances

Mai millor dit, fer vacances no vol dir no fer res sinó aprofitar per fer tot allò que no pots fer durant l'any. Enguany dedicarem bona part de les vacances a la vila, però ho farem d'acord i contents, perquè això és el que volíem, i això és el que hem aconseguit.
Les Santes de demà, Juliana i Semproniana, marquen l'inici de les vacances de bona part dels mataronins i els que hi treballem. Qui no fa vacances, es veu obligat a viure en una ciutat sense cotxes, sense professionals que t'atenguin, sense amics amb qui compartir l'esmorzar de les 10.
Avui és el dia, si no es va plegar ahir, que et fas un tip de córrer per deixar-ho tot acabat, perquè no estigui gairebé un mes encallat. A mi m'ha passat i gairebé m'han hagut de treure al carrer perquè tancaven, però ho he aconseguit, i he marxat cap a casa, amb la satisfacció d'haver fet el que calia, i canviant el xip per encarar l'altre repte: posar ordre en un espai públic que durant quatre anys s'hi han fet teranyines. Serà un estiu diferent, amb força feina, però amb la recompensa de la satisfacció per l'esforç realitzat i els resultats -desitjo- obtinguts.

El Ple de juliol i el desenllaç

Avui és quart dimecres i tocava Ple. A partir de setembre, però, serà el tercer dimecres, perquè vagi bé a tothom. Si convé canviar de dia, per si alguna regidora entrés al Parlament espanyol, tal com plantejava la senyora Zaragoza, també li donaríem suport. La qüestió és que vagi bé a tothom, i que vingui gent a la sala de plens, com avui, encara sigui claca.
Dimecres passat hi va haver comissions informatives, on es varen presentar, entre altres, els temes que avui anaven al Ple, com és preceptiu. Després, a la nit, vaig escriure al blog, uns comentaris incògnita, que avui, dia 25, havien de desvetllar-se.
Em sap greu perquè més d'un s'emportarà una decepció, ja que la imaginació vola fàcilment i arriba a fer confondre desitjos amb especulacions.
El tema era l'actitud de l'oposició a l'hora de votar els diferents punts de l'ordre del dia de les comissions. La majoria de l'oposició es va abstenir en totes les votacions, encara que es tractés de temes, molts d'ells iniciats i gestionats en el darrer mandat, quan estaven al govern. Avui volia veure si en el Ple també s'abstindrien, però no, avui hi han votat a favor. Era evident, però per què la setmana passada s'havien abstingut? Qüestió d'estratègia, em diuen els companys de govern. M'imagino que aquests, com que també són militants de partits polítics ho veuen més natural. Jo no ho entenc i considero que no és seriós. La ciutadania no ho pot entendre, i jo tampoc. És massa important com per anar fent la criatura. S'hi està a favor o en contra, o bé si s'hi absté, es fa el primer dia i el segon. Perquè a les comissions informatives ni tan sols es varen fer preguntes, excepte voler saber a quin regidor li anava malament el quart dimecres.
Això que no m'ho facin fer, i si ho fan ells continuaré pensant que no es prenen seriosament el treball de l'oposició. Llavors que no s'estranyin que la gent s'abstingui a l'hora d'anar a votar. El mal exemple el donen ells, no jo.

Són massa cotxes o...

Avui anava just de temps, però ho havia calculat abans. La meva referència era dos quarts de vuit del matí, però no m'adonava que eren tres quarts de set de la tarda, i és evident que la circulació no era la mateixa.
Ho havia notat feia uns dies, que el tram urbà de la carretera nacional havia canviat els temps dels semàfors Diuen que per animar els conductors a agafar la variant. No sé si és aquest el motiu, però el cert és que te'n fa venir ganes.
El matí quan encara no hi ha massa cotxes circulant, el canvis no tenen els efectes que avui he pogut constatar que té per la tarda o a les hores de més trànsit.
Per travessar d'una punta a l'altra la ciutat hi he dedicat el dobl del temps que necessito per anar de casa a la ciutat. Desconec quins seran els resultats. D'entrada es podrien folrar multant els conductors que se salten els semàfors en vermell. Abans no passava, però llavors no tenies la sensació de que t'estan prenent el pèl. Són massa cotxes o... ganes de tocar allò que no sona?

El finançament de l'administració local

No és nou sinó que fa massa temps, massa anys que se'n parla i no s'hi posa remei. Mentre les administracions siguin tan pobres, la gestió pública anirà coixa.
No ho acabo de descobrir perquè he entrat de regidor al govern del meu poble sinó que ho vinc predicant des de sempre. La gestió immediata, la gestió directa, la gestió que es reclama a la cara, és la gestió municipal, i aquesta viu escanyada per les dificultats pressupostàries. Els ajuntaments acostumen a realitzar moltes tasques que no li són pròpies, o bé que no té cap obligació de dur a terme. Les fonts de finançament són finites i recauen massa directament en els ciutadans. A partir d'aquí s'ha de prioritzar les despeses, els serveis, i en això es diferencien les forces polítiques en funció de les preferències.
El problema rau en què són tan escassos els recursos, que no n'hi ha ni tan sols per poder diferenciar unes polítiques de les altres. Nosaltres, però, amb la implicació de les tres forces d'esquerra, més unides que mai -mal els pesi a uns quants- ens diferenciarem dels nostres predecessors, no tan sols pel tipus d'actuacions, sinó també perquè traurem recursos d'on no n'hi ha, i rendibilitzarem al màxim els costos.

La petanca o el joc de botxes

La petanca és d’aquells esports que sembla que tothom hi entén, però si t’hi fixes bé t’adones que té les seves normes i no es tracta només d’acostar-te al balí, o com s’hagi d’anomenar.
Quan parles de petanca se’t fan presents les imatges de les petites places del sud de França, plenes d’homes, bàsicament, mig corbats fent rodolar les boles. A casa, de mica en mica ha anat arrelant, i ara ja pots veure imatges semblants a diferents raconades de les nostres poblacions.
Avui he assistit als darrers partits del Torneig de Petanca de Sant Zenon, i he lliurat els obsequis als quatre primers equips. Ha estat una llàstima que els representants de casa no hagin tingut més sort. L’equip guanyador ha estat el representant de Canet de Mar.
A la petanca hi juga gent gran, gent jubilada, que es pot ajudar amb l’imant per aixecar les boles, però també hi ha gent jove, o no tan gran, la qual cosa assegura la continuïtat. Ara convé que els més menuts també s’hi afeccionin. M’han parlat d’algun vailet, en Roger, per exemple, que durant la setmana hi treu el cap i juga una estona. El següent pas seria introduir-ho a l’escola i als grups d’esplai. Considero que és un esport prou atractiu, que no requereix de grans espais, i que no necessita de massa gent per constituir un grup.
M’han explicat el funcionament, i us asseguro que ho he anat seguint amb atenció. Ara, però, sóc incapaç de recordar-ho tot. Si no m’erro, però, han acabat jugant “la internacional”. Segur que algú de vosaltres sap de què parlo. No m’ho feu explicar.

El segrest de la revista El Jueves

Avui he pogut dedicar bona part de la tarda a llegir el diari, un fet que havia començat a ser inusual, i em preocupava, ja que no es pot viure sense conèixer l'actualitat, com a mínim a mi em passa.
Entre altres notícies m'he entretingut en la informació sobre el segrest de la revista "El Jueves", degut a la seva portada, amb caricatures dels prínceps damunt el llit. Haig de dir que no he estat mai un lector de la revista, però ara fa ja molt temps, quan les notícies les havies de buscar allà on fos, per assabentar-te de què estava passant, i tenies ganes d'esbafar-te una mica, la revista era un bon motiu.
He vist la reproducció de la portada que n'han tret els diaris i també a Internet, i us haig de dir que no és del meu gust. No ho és perquè es tracti dels prínceps, sinó pel mal gust, al meu entendre, fossin quines fossin les persones eludides, o fins i tot que no es referissin a ningú. No hi veig la gràcia de treure-ho a primera plana.
Entenc, a més, que hi hagi gent molesta perquè els prínceps representin per a ells un símbol en què creuen, i és natural que no estiguin d'acord amb aquesta portada. No es tracta de parlar si republicans o monàrquics, sinó d'entendre fins on es pot arribar en la picaresca i la burla.
Sempre defensaré la crítica i sàtires de la funció pública, però mai de la privada, on tothom, des del Rei fins al més humil personatge, ha de ser respectat en la seva intimitat.
L'altre tema a discutir és el segrest de la revista. Els que tenim una edat, recordem segrestos de revistes, però a Catalunya ja ens havíem oblidat de la seva existència. Determinar si calia aquesta acció o no, resulta prou complicat. Una cosa és condemnar una actitud determinada, i l'altra és impedir la llibertat d'expressió. En democràcia tenim prou mecanismes per jutjar actuacions que puguin ser condemnables, i és per això que no cal utilitzar aquesta formula predemocràtica.

El carrer de la Torre

Aquest cap de setmana el carrer de la Torre celebra la seva festa. Un carrer molt a prop de casa, i on hi vaig viure fins ara farà uns deu anys.
Recordo els veïns d'aquells temps, una població més envellida, amb poca quitxalla, amb més avis que no pas pares, i molts més que no pas fills.
Avui al carrer de la Torre hi viuen unes quantes parelles joves, amb la seva mainada, que ha fet reviscolar el carrer. En guardo un bon record, encara que hi faltava xispa.
Avui hi hem fet cap, per escoltar unes havaneres, i tastar el cremat. La festa competia amb el primer concert del Festival de Jazz, de reconegut prestigi. Ha quedat ben clar que hi ha gent per a tot, i l'assistència era esplèndida.
Desitjo als amics del carrer de la Torre, una bona festa en aquest cap de setmana al bell mig de l'estiu.

Trobada de veïns

La trobada d'aquesta tarda amb els veïns del Rial sa Clavella, per parlar de les obres de consolidació del mur que separa els dos nivells a partir dels cinc cantons, és una mostra del què ha de ser la normalitat en la gestió pública, davant de qualsevol actuació que afecti els veïns, si pot ser, però, abans que s'iniciïn les obres.
Els veïns han escoltat, suggerit, opinat i discutit diferents temes relacionats amb aquest tram de rial, com són el clavegueram, el mal estat del carrer, el soroll de les motos, la velocitat amb què es circula, els amos dels gossos que es caguen i pixen davant els portals de les cases, els conductors que estacionen els cotxes al mig del carrer i se'n van a comprar a la Riera, les pilones, les rates... i evidentment el propi mur i el tractament que s'hi està fent.
L'alcalde i els regidors d'Urbanisme i de Participació han pres nota de totes les intervencions, i han promès buscar solucions a tots els problemes plantejats. Ha quedat clar que el diàleg ha d'existir i que trobades com la d'avui, es repetiran al llarg del mandat. Aquest és un compromís imprescindible per continuar governant la vila.

Jugar a fer de polític

M'imagino que en veuré de tots colors, i que m'esperen quatre anys de sorpreses, d'alegries, però també disgustos. No he trigat massa temps per observar com hi ha gent que juga amb la política, que actua de manera absurda seguint uns codis absurds, que expliquen per què els polítics tenen tan poca credibilitat.
Si vull ser coherent, no puc callar, sinó estar alerta per no caure en la mateixa trampa i acabar jugant en lloc de treballar per al meu poble.
Avui he viscut la primera part. La segona serà dimecres vinent. Si tot va com m'imagino que anirà, confirmarà que alguns polítics de la meva vila, estan més per les formes que no pas pels continguts. Dimecres vinent us desvetllaré la incògnita que avui us he presentat. Serà una bona ocasió per demostrar algunes de les raons per les que no estic afiliat a cap partit polític.

No anem bé!

“El delegado del Gobierno asegura que nombró a su subdelegado sin conocerlo”. Amb aquestes paraules La Vanguardia titulava la notícia sobre el cas Eduard Planells, fins fa poc subdelegat del Govern espanyol, a Barcelona.
No entraré a opinar si Rangel ha de dimitir o no ho ha de fer, perquè és un joc molt perillós, ja que tothom sol opinar en funció dels seus interessos. Considero que els polítics, al nostre país, assumeixen poques responsabilitats que els portin a dimitir, però això no vol dir que a cada pa amb tomàquet s’hagi de dimitir.
El que em preocupa més és el fet que a l’Eduard Planells se’l nomenés subdelegat sense que el delegat el conegués. No em serveix que em digui que “el seu perfil encaixava”, penso que en càrrecs de responsabilitat, en els altres també, però en càrrecs de cert poder decisori, és molt important col·locar-hi persones professionalment idònies, però que al mateix temps tenen un fer i una manera de ser, que et doni confiança, i tinguis certa garantia de poder-hi treballar.
No estem parlant de funcionaris o contractats laborals a l’administració, que hi són per mèrits i no per lliure designació, sinó que el càrrec de subdelegat és un càrrec de confiança, un càrrec polític, encara que Rangel li vulgui donar un caràcter merament tècnic i funcionarial.
No es tracta ara de carregar el mort a Joan Rangel, sinó d’aprofitar l’avinentesa per fer un toc d’atenció, que pugui evitar nous casos d’innocència política o irresponsabilitat (que cadascú ho jutgi al seu criteri). Fets com aquests no beneficia gens a la societat, perquè alimenta els tòpics sobre la classe política, que es converteixen en una raó fàcil per criticar, sense emmirallar-se.

I quant ens estimen als catalans!

A vegades no sé perquè ens queixem tant des de Catalunya, si només has de llegir el diari o mirar les notícies de la tele per adonar-te que som els més estimats de tots. Sembla estrany que aquesta colla d’independentistes siguin tan rucs i no s’adonin que els espanyols només hi són per ajudar-nos, i evitar que caiguem pel mal camí.
Avui, al diari digital de La Vanguadia, podia llegir: “Els inspectors d’Hisenda creuen que l’agència tributària catalana perjudicarà la lluita contra el frau fiscal”. I llavors critiquem els inspectors d’Hisenda, sense reconèixer el seu esforç per evitar el frau, que perjudicaria la majoria de catalans honrats.
M’admira la capacitat dels espanyols per trobar pegues a tot el que fem a Catalunya. No hi fa res si són polítics, inspectors, defensors del poble o veïns de Recoletos, que sempre en trobes que hi diuen la seva. És com una obsessió malaltissa, però amb una gran capacitat de reacció. Amb menys de 24 hores t’ho pots trobar tot armat i preparat.
Els inspectors d’Hisenda trobaran ràpidament seguidors i avaladors de les seves teories, sense necessitat que hi entenguin de números ni de lleis. Es tracta simplement d’anar-hi en contra, ja que la resta ja ve sola. Fixeu-vos en els capítols següents, i comentem-m’ho.

Dia de copes

Avui ha estat un dia de copes. Un fet que semblarà estrany per a les persones que em coneixen i saben que no bec. La veritat és que he perdut el compte i no us puc dir de quantes copes estem parlant.
El cert és que les copes de què estic parlant eren els trofeus que hem lliurat, primer als corredors i corredores de la milla portuària, i després als jugadors de bàsquet, que s'han passat el cap de setmana al Pavelló, amb una petitaaaaa pausa per sopaaaaar.
L'esport arenyenc, doncs, ha estat present en una jornada calorosa, amb molta gent a la platja i els firaires engrescant els darrers clients de Sant Zenon 2007.

La Riera d'Arenys embussada

Després d’acompanyar en barca, la imatge de la Mare de Déu del Carme, i de la celebració de la missa a l’antiga llotja del peix, he tornat cap a casa, pel mig de la fira, travessant per sota la via del tren i la N-II, per arribar al començament de la Riera.

La Riera era un embús, de dalt a baix, i els cotxes ja començaven a fer sonar el seu clàxon, tips d’observar com els semàfors feien el seu cicle rotatori de colors vermell-verd-groc-vermell, sense moure’s ni un pam.
A que no sabeu què m’ha vingut al cap? Si sou d’Arenys ho hauríeu de saber, però de totes maneres us ho explico.
Dissabte passat, dia 7 de juliol, cap de setmana de Festa Major, el govern municipal vàrem decidir tancar la Riera durant cinc hores, de 4 a 9 del vespre. Volíem “peatonalitzar” la Riera, encara que només fos per unes hores. El diumenge a la tarda ho vàrem tornar a fer.
Hem estat criticats per alguns comerciants, que varen considerar que la tancada de la Riera els havia perjudicat en el negoci. Segons aquests, havien deixat de vendre, perquè els cotxes no havien pogut circular.
Avui els cotxes podien circular lliurement, però ha estat tota una tortura per als conductors, atès l’embussament que hi ha hagut. No sé si els botiguers que es varen queixar, també ho hauran notat, quan el vespre facin caixa.
La protesta dels botiguers l’hem tingut en compte, ja que no es pot menystenir. Cal estudiar a fons qualsevol proposta i argumentació, encara que l’objectiu de convertir la Riera com a zona de preferència per als vianants, no hi podem renunciar.
Quin és el principal problema de la mobilitat a la Riera? Segurament perquè hi ha massa cotxes, però sobretot perquè encara hi ha massa cotxes que la utilitzen com a carretera C-61, per anar cap a Arenys de Munt o Sant Celoni. Cal agilitar el procés de trasllat de l’esmentada carretera, perquè passi per fora d’Arenys, i després haurem d’explicar als conductors de pas, que la Riera no és el millor lloc per circular-hi.
Seguirem de ben a prop el tema, però entretant seria bo recordar també, que hi ha molts desplaçaments que fem en cotxe, que podríem fer-los a peu, i contribuiríem a descongestionar els carrers de la nostra vila. Si ens ho proposem, segur que ho aconseguim.

Mostra de Dansa

Des del meu bloc vull felicitar a la Mercè Freixas i a tota la gent de l’Estudi de Dansa Sinera, per l’organització, un any més, de la Mostra de Dansa d’Arenys. No cal dir que faig extensiva aquesta felicitació a totes les escoles participants, a les seves directores i els i les seves ballarines, pel gran nivell que han demostrat tenir.
Una vegada més Arenys de Mar ha demostrat la seva sensibilitat i amor vers la dansa, acudint a la plaça de l’església, que ha quedat totalment plena, i seguint atentament el desenvolupament de l’acte que, tot i la seva durada, ha resultat àgil i amè.
Es fa difícil destacar alguna de les actuacions, perquè totes elles han estat molt ben interpretades, i en tot cas esmentaria algunes de les coreografies que m’han agradat, ja sigui per la qualitat interpretativa, l’edat de les intèrpretes, o la música escollida.
Parlaria, doncs, de la interpretació de Cabaret, a càrrec de tres alumnes d’uns 9 o 10 anys, de l’Escola de Dansa d’Arenys de Mar; de l’originalitat del muntatge La Paloma, de l’Escola de Dansa Ritmes, de Badalona; del muntatge Alegrias, amb música de Miguel Poveda, a càrrec de l’Estudi de dansa Sinera; de Rapsoda, amb música de Queen, a càrrec de l’Escola de Dansa Spin, de Barcelona, i sobretot el darrer muntatge Calentito, amb música de percussió, a càrrec novament de l’Escola de Dansa Ritmes.
Ens ho hem passat molt bé, i al final han rebut el premi dels aplaudiments del públic, i les directores, un ram de flors lliurat per les més menudes de l’Estudi Sinera, i el mateix alcalde d’Arenys, en Ramon Vinyes.

Volem la missa en llatí

Pensant en l'Ofici de Festa Major, m'ha vingut al cap la notícia de fa uns dies sobre l'autorització papal per celebrar la missa a l'estil tridentí. Monsenyor Lefebre va morir excomunicat perquè volia celebrar la missa en llatí i d'esquena als feligresos. Ara resulta que això és legítim i per tant caldria suposar que s'aixequés l'excomunió a Monsenyor, i que aquest pogués anar al cel dels justos.
Diuen que tot torna, i ara és el torn de la missa en llatí. No sé si també caldrà vestir aquelles casulles encarcarades, en forma de guitarra. Pel que pugui ser, repassaré les lliçons que l'encara rector de Cantonigròs em donava, per aprendre a respondre en llatí a l'hora de la missa, quan l'ajudava fent d'escolanet.
Els de la meva edat, si estàvem interessats en els moviments de l'església, vàrem viure el Concili Vaticà II, com un referent aperturista que ens alliberava de la tradició més obscura de l'església jeràrquica. Després d'uns quants anys de caminar pel desert, hem anat a parar a un lloc força sospitós de ser el retorn a l'etapa preconciliar. Si es fa a fi de bé, i a més aporta més devots, endavant les atxes, ja que els altres estem força curtits i les decisions de Roma no ens sorprenen ni ens fan bellugar massa.
Sempre he cregut en l'evolució cíclica, i és per això que no us estranyi si d'aquí pocs dies us trobeu amb una manifestació al carrer, amb el lema "volem la missa en llatí".

Junts fem més força

No és nou d'ara. Sempre s'ha vist igual: si ens ajuntem farem més força; serà més difícil que ens facin caure. Un fet tan evident, a vegades no es té en compte, i ens perdem amb picabaralles que ens perjudiquen sempre a nosaltres.
Avui he llegit la notícia de l'aprovació al Parlament català, de la Llei de creació de l'Agència tributària de Catalunya. Una aprovació en què CIU ha anat de bracet de l'entesa d'esquerra. Tot fa pensar que és un bon senyal, encara que tots sabem que demà mateix, si no ho han fet ja, es tornaran a tirar els plats pel cap (política de partits).
Segons deia La Vanguàrdia digital, es tracta de la primera llei, de les que contempla l'Estatut, que s'aprova al Parlament. Una llei que, a més, crea un consorci que en el termini de dos anys podrà transformar-se en l'administració tributària única a Catalunya.
A continuació de la notícia hi havia el fòrum i... l'enfrontament entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, aquests amb els tòpics de sempre, sense voler obrir els ulls a la realitat, els altres perdent el temps volen justificar allò que mai des d'Espanya podran acceptar. És una cançó que ens varen entonar quan érem petits, i que ens acompanyarà fins a la tomba, que Déu faci que encara trigui a venir.

Per què interessa la Fira?

Ahir m'ho preguntava, tornant a casa per entremig de la multitud present a la Fira. És de les vegades que hi he vist més gent; potser perquè no acostumava a veure els focs des d'aquest angle del port.
Em vaig fixar en les edats de qui em creuava i em vaig adonar que, tot i haver-ni de gairebé tot el ventall, predominava el/la jove de 15 o16 anys fins als19 o 20.
És de suposar que en hores més matineres hi ha la quitxalla, però aquests no em serveixen per conèixer la resposta a la pregunta que m'he formulat. Cal preguntar-se què hi troben els joves, que no trobin en un altre lloc. Després potser entendrem per què la Fira, amb més o menys canvis; amb més o menys posades al dia, ha perdurat al llarg del temps. Els nens sempre seran nens, i els amants a les fires, poc o molt perduraran a través dels anys.

OOooooh! oooOOOH!

Així hem acabat la festa, mirant el cel i escoltant els espetecs, des d'una terrassa enlairada, acompanyats d'amics, però també desconeguts..
Sempre he valorat les companyies, i sovint, equivocat o no, per timidesa o poc atreviment, he preferit l'aïllament a barrejar-me amb estranys.
Els comentaris que acompanyaven els focs, no tenien desperdici. M'anaven distanciant, i em trobava ben lluny d'allí.
Sigui com sigui la festa s'ha acabat i demà santornem-hi.

Glòria a Sant Zenon

Com mana la tradició, avui hem assistit a les Completes en honor al nostre patró, que a tots els enemics confon i ens fa la vida tan tranquila.
L'església plena de gom a gom, i el vicari atual, que ha fet l'homilia, carregant-se l'assignatura de civisme. I és clar que cal donar exemple, però també ha de ser bo comentar-ho a l'escola, o no?
Al final el cant de l'himne del sant, i el bes a les relíquies.
La traca i la fira han clos la jornada, encara que no per a tothom. Hi ha moltes més activitats, a més de les terrasses. Demà, diada de Sant Zenon, continuarem amb la tradició, que acabarem amb l'ofici i els focs d'artifici. Bon Sant Zenon!

Seguint els actes de Festa Major

Ara tocaria anar a ballar amb la Cobla-Orquestra Selvatana, però els meus peus ja no m'aguanten. És la xafogor que em deixa sense alè i se'm carreguen les cames. De fet, però, mai he sigut bon ballador, ni tan sols ballador a seques. Probablement no m'ha cridat mai l'atenció, o bé és una excusa davant la meva poca traça.
El ball comença precisament ara, mentre estic escrivint aquestes quatre ratlles. Avui l'alcalde Vinyes i la regidora de cultura, Isabel Roig, han presidit la recepció a les dues nenes i al nen sahrauís, que han sigut acollits per tres famílies arenyenques. Diuen que les nenes són més espavilades que els nens; també al Sàhara. El noi, força jove, se'l veia tímid i descol·locat. La mare acollidora em deia que havia plorat els primers dies. Jo recordava l'estada d'en Hassan, ara fa uns quants estius.
A la tarda hem acompanyat els gegants pels carrers d'Arenys. Hem passejat pel tros de Riera sense cotxes, un projecte interessant per oferir la Riera als vianants. L'avi també ha seguit la comitiva, i els hem deixat en arribar a la plaça de l'Església.
Finalment la Fira. Ja ho deia ahir, i era també motiu de conversa: cada any és més cara, i no sabem com fer-ho per convèncer els nostres fills que no han de pujar a tantes atraccions ni anar-hi cada dia. M'agradaria veure números de caixa i poder-ho comprovar amb anys anteriors. Hi va la mateixa gent? amb la mateixa freqüència?
Definitivament no vaig al ball. Espero que hi hagi molta gent, i que s'ho passi bé amb la Selvatana. Jo us deixo que sinó, demà no tiraria. Per cert, us heu adonat que avui és el 07/07/07? Bona nit!

Pregó de Festa Major

Sant Zenon, patró d'Arenys la gaia vila, 9 de juliol. Avui hem pogut escoltar el pregó de les festes, a càrrec de dues entitats que celebraven números rodons d'aniversari: 25 i 50 anys. El Cau Sant Francesc i la Biblioteca P. Pare Fidel Fita.
La plaça de l'Ajuntament estava que no s'hi cabia. És cert que no és molt gran, però ens hi trobàvem molt atapeïts. Abans del pregó, però, un aperitiu musical a càrrec de la Banda de música de l'Escola de Música d'Arenys. Tot un orgull pels arenyencs, per la iniciativa i per la seva qualitat musical.
Tots els professionals de l'actual biblioteca han participat de la lectura del seu manifest, en boca de les paraules que s'amaguen dins la Biblioteca. La Mercè Cussó, la directora, ha iniciat i finalitzat el pregó. Tot seguit el brindis amb xampany i coquetes d'Arenys (si no les heu tastat mai, us animo a fer-ho. Dediqueu un dia a visitar la nostra vila, i endueu-vos un capça de coquetes).
La Fira, la indefugible fira quan tens fills petits, amb preus que clamen al cel (no sé què pensen aquests de l'Ajuntament!), ha estat el final de festa del primer dia. El final per nosaltres, perquè la platja estava ben a punt per oferir la primera nit jove. Al Principal, la representació d'un muntatge sobre l'obra de Miquel Martí Pol, "la fàbrica".
Demà serà un altre dia, i a les 12 es farà la recepció institucional als nens sahrauís que passaran l'estiu a casa nostra. Tinc un bell record de l'estiu que vàrem conviurem amb en Hassan. No va ser fàcil, i és per això que felicito i admiro les famílies que han pres aquesta decisió; i no cal dir, a totes les persones que any rere any ho fan possible. Gràcies.

La ignorància és atrevida

He arribat tard i he sopat amb una esgarrapada. He aprofitat per fer una ullada a la premsa local, que avui han coincidit en la seva sortida.
M'he aturat en una columna i he quedat astorat. Com es podia escriure amb tanta ignorància del que s'estava tractant? Es pot discutir sobre el tractat europeu sense haver-lo llegit? Jo penso que no, però el columnista no ha tingut cap escrúpol a l'hora de sentenciar sense haver llegit el contingut del Reglament.
Quan t'ofereixes per un treball, és important conèixer de què va la feina!

Primer Ple del mandat

Després del Ple de constitució del nou Consistori, el passat 16 de juny, aquesta tarda s’ha celebrat el primer Ple d’aquest mandat, on s’han aprovat les propostes d’Alcaldia sobre la periodicitat de les sessions de Ple, la creació i composició de les Comissions informatives i els representants de la Corporació en els òrgans col·legiats.
No hi ha hagut cap vot en contra, però si abstencions. El grup municipal de Convergència i Unió s’ha abstingut en la votació de la periodicitat dels plens, perquè consideren que l’hora, les 7 de la tarda, no és bona per a la ciutadania. El cas és que el govern va considerar que calia col·laborar en la necessària conciliació de la vida familiar. Per la seva part, el grup municipal del PP s’ha abstingut en les votacions sobre la creació i composició de les comissions informatives, i en la del nomenament dels representants de la corporació als òrgans col·legiats. L’altre grup municipal, el VIA, ha votat afirmativament totes les propostes.
El tercer punt del dia tractava de donar compte de les resolucions de l’alcalde sobre el nomenament de tinents d’alcalde; dels membres de la Junta de Govern; de les delegacions de l’alcalde en els tinents d’alcalde i regidors, i de la constitució dels grups municipals.
El Ple ha durat pràcticament un quart d’hora. Era un Ple de tràmit, en què algun periodista ha arribat just a temps de fer la fotografia de rigor. D’aquí a quinze dies, el Ple ordinari de Juliol.

Internet crea dependència?

Serà que Internet crea addicció? Podem estar un dia sense connexió Internet? Són preguntes que fa pocs anys no ens hauríem fet, però que ara ja tenen sentit. Aquest vespre, després d’una jornada més llarga de l’habitual, o millor dit, més llarga del que era habitual fins fa unes setmanes, m’he assegut davant l’ordinador, per escriure el meu post del dia. M’he adonat que no tenia connexió a Internet, i ja estava pensant com ho faria per complir amb l’obligació que m’he creat. Han estat uns minuts, però suficients per fer-me canviar el tema del dia i parlar d’aquesta possible addicció.
Us passa a vosaltres? Podeu passar un dia sense connectar-vos a Internet? Tot és començar i llavors ja costa de plegar. La pregunta que vindria ara, seria dels motius de l’addicció. Es tracta de pura xafarderia o bé estem pensant en un gran interès per saber?
No us explicaré els avantatges de l’era Internet, ni dels possibles desavantatges. Només us deixo la pregunta a l’aire, i qui vulgui que hi reflexioni. Falten dos dies per la Festa Major de Vic. Vigatans, Bona Festa de Sant Miquel dels Sants!

Atac terrorista al Iemen

Aquesta tarda-vespre després de la Junta de govern municipal arribo a casa i la primera cosa que veig, quan em connecto a Internet, és la salvatge acció terrorista al Iemen, on han mort set turistes, alguns d’ells catalans. Passa que quant més a prop ho tenim, més ho sentim. Malauradament cada dia hi ha atacs terroristes que maten desenes de persones, i arriba un moment que ja no ens crida l’atenció. Les persones es converteixen en números, i fins i tot se’ns esborren les imatges.
Algú dirà que és casualitat que fossin gent del país, però a ningú se li escapa que els catalans i també els bascs, som força viatgers, i difícilment deixem de trobar-ne en els nostres viatges, i encara més si es tracta de viatges organitzats, com era el que ha sofert l’atac terrorista.
Hem de lamentar la dissort de les persones que han mort en l’atac i solidaritzar-nos amb els seus familiars, que estan sofrint la pèrdua dels seus. Necessiten del nostre suport moral, i voldran entendre per què els ha tocat a ells. Se’m fa difícil poder donar una resposta, com tampoc puc entendre per què hi ha tantes morts diàries, víctimes de la injustícia de la guerra, la fam, l’explotació, la misèria...
Quan li toca al veí, es fa més fàcil la reflexió, però cal fer un pas més, i treballar per a la pau al món. Això ho podem fer amb el nostre exemple de vida, però sobretot exigint els nostres governants, l’obligació que tenen d’acabar amb qualsevol guerra, i això passa per eliminar la injustícia, que és l’esca del pecat.
Des del meu blog, em solidaritzo amb els familiars de les víctimes d’aquest atac suïcida del Iemen, i amb totes les víctimes d’aquest nostre planeta terra, que dia rere dia pateixen el dolor de la guerra.

Estimat segle XX

En la presentació del concert d’ahir la nit, en Jordi Lluch ens explica que, des d’una òptica molt personal i amb afecte, pretenen apropar-nos a una música sovint arraconada, però molt propera en el temps. Ens parla que en la selecció de les peces musicals han prioritzat la seva sonoritat més que no pas els seus autors. Acaba dient “En definitiva, volem reafirmar que val la pena fer més nostra aquesta música que ha definit, des del punt de vista musical, la complexitat en què ha viscut l’individu al llarg d’aquest estimat segle XX”.

La Coral Regina i el Cor L’Aixa, dirigits per Jordi Lluch, ens varen fer passar una molt agradable vetllada musical. D’en Jordi Lluch us n’he parlat sovint, i ja sabeu que, a més de treballar a l’Escola de Música d’Arenys (EMA), dirigeix el cor infantil i el cor de noies, de l’EMA, també ho fa al Cor l’Aixa, i a la Coral Regina de Manlleu, entre altres cors. El bon fer, la sensibilitat i el gust musical d’en Jordi, provoquen que el resultat del seu treball ratlli la perfecció.
El programa d’ahir la nit no era senzill, ni per als cantaires ni per al públic assistent, que omplia bona part de l’església de Santa Maria. No ens ho varen fer fàcil, però ens van mantenir concentrats tota l’estona. Se’m fa difícil destacar alguna de les obres interpretades, però podria esmentar la peça de Benjamin Britten “Time and Concord”, probablement perquè sóc un enamorat de Britten, de qui destaquen obres com “A Cermony of Carols”, “Hymn to St. Cecilia”, “A Hymn to thye Virgin”, o les seves “Missa brevis”, i un bon reguitzell de cançons més.
Com a peces curioses del concert, podria destacar “L’anònim enamorat”, de Feliu Gasull, amb la participació solista de Marta Romagosa, soprano, i Alejandro Díez, tenor, i també la “Improvisació sobre ritmes llatins” que ens va interpretar l’Enric Canada, a la percussió.
El fet que entre els cantaires de la Coral Regina i el Cor L’Aixa, hi tingués bons amics, feia que la meva satisfacció per la qualitat interpretativa fos encara més gran, i així els ho vaig manifestar. Amb alguns cantaires de la Coral Regina havíem cantat junts a la Coral Canigó, de Vic, i també vaig ser cantaire del Cor l’Aixa, en els seus inicis.
El públic va insistir amb els seus aplaudiments, i vàrem forçar la repetició d’un parell o tres de peces, i el concert es va acabar amb la interpretació, per part del Cor l’Aixa, i cantaires d’entre el públic, de l’Himne a Sant Zenon, patró d’Arenys, la gaia vila.

VIII Convenció a Pineda

Aquest dissabte ha tingut lloc a Pineda de Mar la VIII Convenció de Ciutadan pel canvi. El lema "Nous temps, nous canvis", portava implícita la deliberació sobre el contingut del document de bases, que ha de servir per determinar el futur de la plataforma.
Al document hi figura la proposta de renovació i els seus objectius, les activitats a dur a terme, i tres qüestions que s'han debatut a la tarda: la presència institucional, el marc jurídic, i la nova imatge de CpC.
Les conclusions han estat que CpC no renuncia a ser present a les institucions, sense que sigui, però, una prioritat, però sí que animarà als seus socis a que puguin participar a les llistes de partits amb qui hi hagi afinitat política. La forma jurídica és l'associació. Per altra banda, no s'ha considerat necessari canviar el nom, i en tot cas s'ha deixat per als propers sis mesos, l'aprovació dels nous estatuts i d'una nova imatge, que reforci la idea "pel canvi".
La Convenció ha comptat amb la presència del president Maragall i representants polítics d'ERC i ICV, i també de sindicats.

Cap de setmana musical

Dos concerts aquest divendres i dos més entre dissabte i diumenge han convertit la prèvia de la festa de Sant Zenon en un cap de setmana musical.
Aquesta tarda hem pogut tornar a escoltar al Cor infantil de l'Escola de Música i al Cor de noies, tots dos dirigits per en Jordi Lluch.
Al vespre, la música celta a càrrec de la Robert Gordon's Orquestra, d'Escòcia.
Demà tindrem ocasió d'escoltar el Cor l'Aixa i la Coral Regina, de Manlleu.
Per acabar el cap de setmana podem assistir al concert homenatge del qui fou president de la Societat Coral l'Esperança,en Julià Rebollo..
Quatre concerts diferents a quatre escenaris distints. N'hi ha per triar i remenar. Afineu les oïdes!

Poc a poc i bona lletra

No sé si es diu ara, però abans era una frase molt usual. Probablement la gent no acostumava a córrer ni atabalar-se tant com ara, i qui sortia de la norma se l’advertia dels perills de la pressa.
“las cosas de palacio van despacio” també és una frase repetida i tothom ho dóna com un fet: l’administració és lenta, però ho és perquè és complexa o bé perquè és feixuga? El matís de la resposta és important, perquè si la raó és la complexitat, té bones solucions, però si la raó és per ser feixuga, el canvi ha de ser molt més dràstic i valent.
Es diu que en els canvis de mandat, quan entren els nous i noves regidores, els treballadors de l’administració pública es distreuen observant les seves reaccions, i l’evolució que experimenten amb poc temps.
L’administració pública és la gran desconeguda, però al mateix temps la gran criticada. Per què? Probablement per la raó de ser molt desconeguda, i per tant poc entesa. Els processos administratius són complexes, però no necessàriament feixucs, i aquí rau el problema central.
El món polític és molt divers i els seus components ben diferents. N’hi ha que no poden acostumar-se al funcionament administratiu; n’hi ha d’altres que ho intenten, però queden absorbits, i per tant desbordats; n’hi ha que s’adapten fàcilment i se n’aprofiten, o bé queden igualment absorbits, i n’hi ha que aconsegueixen el control de la nau i fins i tot la saben dirigir cap a l’objectiu.
El coneixement de l’administració pública és important, i d’aquest se’n deriven totes les conseqüències, però és important no oblidar que un cop aconseguit el control, cal recordar que l’objectiu no és simplement arribar-hi, sinó que es tracta d’arribar-hi amb tots els vilatans i vilatanes, i fer-ho de la millor manera possible. El món de l’administració pública no és fàcil, però és clau per al futur de la nostra societat.

Mataró i Arenys de Mar són notícia

Ho avançava ahir, entre línies, finalment han estat vint-i-tres poblacions, amb un total de vint-i-quatre projectes seleccionats a la quarta convocatòria de l’anomenada Llei de Barris.
Mataró presentava un ambiciós projecte urbanístic i social, per als barris de Rocafonda i El Palau. Uns barris que necessiten rehabilitar-se per evitar-ne la degradació, i millorar les condicions de vida dels seus habitants. L’import global del projecte està valorat en 13,8 milions d’euros, i la subvenció de la Generalitat és del 50%, és a dir, 6,9 milions.
Arenys de Mar va presentar el projecte de rehabilitació del barri de Sant Elm, als voltants del mític cementiri de Sinera. El cost previst és de 3,2 milions, i la subvenció de la Generalitat serà d’1,6 milions d’euros.
Tindrem temps de parlar-ne, perquè es tracta d’una actuació important, amb una aportació municipal considerable, si tenim en compte els límits pressupostaris del nostre Ajuntament, i l’escassa capacitat d’endeutament.
L’aposta del govern municipal anterior ha donat bons resultats, i tots els arenyencs n’hem d’estar satisfets i agraïts. Haurà estat l’anterior govern, al presentar la proposta de projecte, i ho serà l’actual govern, si aconsegueix mantenir l’equilibri pressupostari i territorial, a l’hora d’invertir en el projecte, els grans protagonistes de la notícia, però n’hi ha d’altres: els veïns, que amb la seva tenacitat han aconseguit que l’administració pública hagi respost amb una actuació transcendental per al futur del barri de Sant Elm.
Deixeu-me que anomeni una persona que a tots ens ve al cap, i de qui li coneixem la seva persuasió a l’hora de demanar actuacions per al barri de Sant Elm: la Pepi. Ella avui ha de sentir-se molt feliç, perquè la seva contribució ha estat important. La Pepi, forma ja part del grup de personatges rellevants de la nostra vila.

Se'm tanquen els ulls

Ha estat un dia feixuc, però ha valgut la pena. Ha arribat la nit i he fet un recorregut mental i m'he adonat que ha estat un dia de reunions intenses i interessants que marquen l'inici d'una nova temporada, d'un cicle nou.
No he tingut temps d'assabentar-me de què ha passat pel món, ni tan sols a Arenys. Suposo que demà en parlaran els diaris. Serà qüestió de llegir-los. És important estar al corrent del que passa al nostre voltant, sobretot si pretenem jugar un paper.
Demà pot ser un dia important per Mataró, per Arenys... ho serà per a vint poblacions catalanes. Bona nit.

El bisbe Godayol

Ahir diumenge me’n parlaven, i la veritat és que no en sabia res. Coneixia que era de Mataró i que havia tornar del Perú. La versió que em varen donar del seu retorn – de font totalment de fiar – coincideix força amb el que he pogut llegir per la xarxa, però també és cert que hi ha versions contradictòries, que neguen que el fessin fora de Perú.
Sembla ser que la seva manera d’exercir les funcions de bisbe, cada vegada agradaven menys al conjunt de bisbes de Perú, i que vàrem aprofitar la seva petició de canvi de bisbat, per substituir-lo i no donar-li cap altre destinació. Diríem que el varen deixar a l’atur, i sense subsidi.
Tornaríem a parlar de la teologia de l’alliberament, i les seva mala imatge des de la cúria romana. A casa nostra podríem parlar del Fòrum Joan Alsina, i dels seus detractors, normalment capellans joves, molt més conservadors i fidels a Roma, que el que ho són o ho eren els de la meva generació.

Estimat Martí

Com és tradició, a la diada de Sant Joan, avui hem dinat amb en Martí i en Pepe. En Pepe el tenim més a prop, i el podem saludar fàcilment. De fet, sembla que treballa més ara que abans de jubilar-se, o com a mínim igual. Sort en tenen d’en Pepe, però ell ja sabia que acabaria així, i ho ha acceptat.
En Martí, des que el varen convidar a marxar, no el veiem massa, i és per això que avui era una bona oportunitat per fer-la petar, i parlar dels vells temes de sempre, aquells que tant a ell com a nosaltres ens agraden: comunitat catòlica i política.
En Martí si no hagués escollit la seva vocació, segur que hauria estat un bon polític. Molt millor que la majoria dels que exerceixen la política. Parlar amb ell resulta interessant, perquè sempre fa aportacions, però a més t’escolta i es recorda del que un dia vares dir o fer.
Enguany hi havia novetats polítiques, ja que hi érem dos regidors recent nomenats. Això donava peu a parlar més a fons de política, sobretot local. Els punts de vista eren prou diferents, com per aconseguir una interessant tertúlia. Ideologies diferents, situacions diferents, poblacions diferents... en Martí no queda curt políticament parlant. La política en sentit ampli la trobes arreu, també a dins l’Església.
El camí de tornada se m’ha fet molt curt. Això passa quan estàs bé en algun lloc o amb alguna persona. Voldries que no s’acabés mai, que trigués una mica més. També està bé en petites dosis, i a ser possible, sovint. En Martí és molt intel·ligent, i això és perillós per segons qui, sobretot per aquells que ostenten càrrecs, però amb poca intel·ligència. En Martí el varen convidar a marxar, perquè no veiés com funciona després d’ell. Això, però, en Martí no ho diria mai.

Les infermeres i els pediatres

Hi ha polèmica per la manca de metges especialitzats en pediatria i les solucions que es proposen. Temes com aquests són aquells que tothom en parla sense necessitat d’entendre-hi. Això també passa amb el futbol o fins i tot amb l’economia del país.
Davant la manca de pediatres molts pares i mares ens hem preocupat per saber com ho faríem si els nostres fills necessitaven del seu servei. A Arenys s’han recollit signatures sol·licitant pediatres que visitin al Centre d’Assistència Primària. La Generalitat n’és conscient i segur que està mirant de trobar-hi solucions.
En tertúlies improvisades i amb presència de metges, m’han justificat el fet que metges de família, o de medecina general, substitueixin a pediatres, atès que la seva formació els ho permet. El pediatre vindria a ser el metge de família per als menors, la qual cosa fa que el altres metges puguin conèixer els mals dels nostres fills, encara que no hi estiguin especialitzats.
Tot això no vol pas dir que deixi de banda l’especialitat de pediatria, i que vingui a defensar la seva supressió, però podria ser que alguna autoritat en medecina pogués pensar que la idea no està tan desencaminada.
I les infermeres? Les infermeres no són les secretàries dels metges. No són les que ajuden als doctors en medicina. Les infermeres tenen el seu propi rol dins el món de la medicina, i a casa nostra reben una formació més que digna. Les infermeres, i també infermers, surten molt ben preparades i no és estrany veure-les marxar a Anglaterra a treballar, on són molt ben considerades i millor pagades que aquí.
Les infermeres les hem vist al CAP, lliurant receptes i ajuden als metges. Tot això ha canviat i ara dediquen el seu temps a les actuacions per a les quals han estat formades, i en tot cas són els administratius que realitzen activitats administratives.
Les infermeres als hospitals no es limiten a ‘molestar’ els ingressats durant tota la nit, sinó que tenen un paper important en el tractament dels pacients. Canviar la nostra percepció del rol de les infermeres no és fàcil, però és important. Que les infermeres poden substituir els pediatres? No en tinc ni idea, però no m’estranyaria. Que els pares portem els nostres fills a les primeres dècimes de febre? És cert. Que ho fem quan ens va bé d’anar-hi? També és cert. Llavors... per què tanta crítica?

Fira del Solstici d'Estiu, 25 anys

La Fira del Solstici d’Estiu compleix 25 anys, i els seus organitzadors n’han d’estar orgullosos, atesa la bona acollida que any rere any rep per part dels firaires i també dels visitants.
Trobareu diferents informacions a Internet, ja sigui a Ràdio Arenys, Vilaweb, la web municipal o de la mateixa associació. Aquí ho dedico a reconèixer el treball que els seus organitzadors realitzen durant una bona part de l’any, per aconseguir tres dies de fira, amb varietat de productes, ben escollits, tant a nivell qualitatiu com de diversitat.
No dic res de nou si parlo de la necessitat que hi hagi persones disposades a posar-se al davant de les coses. Són persones que es fan imprescindibles per l’interès i dedicació esmerçada. És important que rebin tot el suport possible, tant de l’administració com de la pròpia ciutadania.
La capacitat de liderar projectes acostuma a venir de naixement, però una persona també pot aconseguir-la a base d’esforç i voluntat. Sempre he admirat les persones que estan implicades a mil llocs, i em preocupen aquelles altres que no mouen el cul de la cadira.
Arenys de Mar compta amb una quantitat estimable de persones compromeses, i això s’ha de treballar, amb agraïment i reconeixement. A l’administració local no li cal inventar grans coses, sinó donar suport a les iniciatives dels vilatans, i en tot cas afegir tot allò que hi pugui mancar, i sigui de l’interès general.
Sant Joan és la festa dels països catalans, la festa que ens recorda la nostra identitat, la festa de la flama que ens il·lumina i ens ajuda a avançar davant les adversitats. Sense voler ser irreverent, penso en la Pentacosta, i la seva il·lustració amb les llengües de foc sobre el cap dels apòstols. La flama del Canigó ens obre les portes del nostre sentiment nacional català.

Educació per a la ciutadania

De manera cíclica, però força sovint, surten les picabaralles entre el govern espanyol i la conferència episcopal. No cal que us faci memòria de tot el que ha passat en menys d’un any, i de ben segur esteu assabentats de l’última revifalla.
Em permetreu que no prengui posició en un costat o l’altra, perquè no conec el text de l’assignatura que ha programat el govern, i no sé si és moral o immoral. Deixant de banda qui té raó en la polèmica, hi ha un aspecte que vull remarcar i és la necessitat que té la societat d’avui dia, en educar per a la ciutadania.
La impressió que tinc és que cada vegada ens costa més comportar-nos com a persones socials. Hi veig molt individualisme i poc interès per als altres. Procurem satisfer les nostres necessitats, tenir un bon rebost, i viure la vida, i ens preocupa poc si la gent del nostre entorn s’ho passa bé o no, o bé si el bé públic es respecte i es valora.
L’educació per a la ciutadania l’ha de fer la família, però també l’escola, i les associacions responsables, i l’Estat. Cadascú ho ha de fer dins el seu àmbit, amb els mitjans que té i les pròpies capacitats. Si els pares ho deleguem a l’escola, o a l’administració pública, ens estarem equivocant.
No podem tampoc criticar lleugerament el paper dels educadors i mestres, perquè a l’hora de corresponsabilitzar-nos de l’educació dels nostres fills, els deixem a l’estacada, i a sobre els responsabilitzem dels errors o omissions.
Repeteixo que no puc opinar sobre la matèria de la polèmica assignatura, i per tant tampoc puc valorar la idoneïtat de la mateixa. Potser és cert que s’ha elaborat per compensar la patacada de l’assignatura de religió. Si fos així, i a més el contingut no fos prou interessant, es tractaria d’un greu error. Veurem en què acaba tot plegat.

Càrrecs de confiança i professionalitat

D’aquest tema se’n poden escriure llibres sencers, i aquesta no és la meva intenció, però m’agradaria llançar quatre idees, aprofitant que vull agrair públicament el treball d’una persona que, després de quatre anys, deixa sobtadament la feina.

L’altra dia parlava de les misèries de la política, i avui més que misèries hauria de dir-ne servituds. Em refereixo als càrrecs de confiança que treballen a l’administració pública. Jo en vaig ser durant set anys, i per tant puc parlar-ne amb coneixement de causa.
Els càrrecs de confiança són criticats per polítics, treballadors i ciutadania. La seva funció i raó de ser no sempre s’ha explicat prou bé. També cal dir que no totes les persones que ocupen un càrrec de confiança es poden posar al mateix sac. I aquí és on vull anar a parar. La confiança ha d’anar lligada a la professionalitat, sense una qualitat o l’altra, la cosa no funciona i no té raó de ser.
El polític que entra en una administració per un temps indeterminat (tot depèn dels resultats electorals, i sovint també de les simpaties dins d’un partit polític), es troba amb una maquinària en marxa, dirigida per unes persones que fa més o menys temps que hi són, i que amb tota seguretat hi continuaran sent després que ell marxi. El polític no entén necessàriament de tot, i és bo confiar en els professionals (quant més gran sigui l’administració, més professionals hi podrà haver). És el moment en què s’acostuma nomenar aquestes persones de la seva confiança i coneixedors del tema. Vol dir que hi ha desconfiança vers els funcionaris i laborals?...
A vegades es cau en l’error de col·locar a càrrecs de confiança, per raó d’amistat o contraprestació de serveis rebuts. Són aquests casos els que fan mala propaganda al col·lectiu de càrrecs de confiança. N’hi ha, però, que són bons professionals, i fins i tot que posen la professionalitat per davant de la simpatia política. Jo vaig ser càrrec de confiança d’un govern municipal d’ideologia política diferent a la meva, i tots ho sabíem, però allà el que valia era la meva aportació professional.
He dit que el tema era extens, i no tan sols no l’he acotat sinó que a més he obert nous camps, nous interrogants i noves maneres d’entendre els conceptes de professionalitat i confiança.
Voldria, per acabar, agrair la tasca que la Raquel Begines ha desenvolupat durant quatre anys, com a cap de premsa de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Considero que ha estat una bona professional, que a més ha dispensat un tracte excel·lent, amb un interès especial per donar resposta a totes les peticions que se li han fet. La Raquel va ser nomenada cap de premsa, per la confiança de l’equip de govern de CIU i PP. Ara, amb el canvi de govern, la Raquel ha hagut de deixar la feina i serà rellevada per una altra persona, de la confiança del nou govern, però això no treu que continuï pensant que ha estat un bona professional i que on vagi de ben segur que hi sortiran guanyant. Aquesta és una de les servituds de la política, que penso que es podrien reduir si es guardessin els càrrecs de confiança per a nivells de comandament, i es comptés amb bons professionals que es guanyen el lloc de treball per mèrits propis.
Gràcies Raquel, per la feina feta.

Indefens davant el defensor del poble

N’he parlat en alguna altra ocasió, però avui hi torno, a partir de les declaracions del conseller d’Economia, Antoni Castells, sobre la decisió del defensor de no presentar recurs contra l’estatut andalús, quan sí que ho va fer contra el català.
No vull pas dir que es tractés que ara presentés recurs, sinó que no ho havia de fer contra el català. No hi ha dubte que amb defensors com el senyor Enrique Múgica, ja no ens calen enemics.
Si volem que la gent cregui en institucions com la del defensor del poble, el síndic de greuges, o bé el defensor del vilatà, cal que les persones que ostenten el càrrec siguin les adequades, i que inspirin confiança.
Diuen que el president Aznar va quedar molt tocat després d’haver patit un atemptat terrorista del qual, sortosament, en va sortir il·lès. Moltes persones varen creure que l’atemptat va fer que el president Aznar actués totalment subjecte a la seva experiència.
En el cas del senyor Múgica, hi ha qui diu que la mort del seu germà, assassinat per ETA, també el va afectar molt i que potser això no li permet ser prou objectiu en la presa de decisions com a defensor.
Sigui quina sigui la raó, considero que el senyor Múgica fa política partidista i que no reuneix les condicions mínimes ni idònies per exercir de defensor del poble, ja que no sabem a quin poble està defensant o encara millor dit, a quin poble està atacant. Sens dubte que els catalans ho tenim magre, i això no és bo per nosaltres, però tampoc ho serà per a la resta de l’Estat.
Com ja vaig dir l’altra vegada, jo no faré cap passa per acudir al defensor del poble, seria com un suïcidi, i encara tinc esperança com a fidel servidor del meu poble.

La llista més votada a l'oposició

El diari El Punt, de diumenge, publicava una anàlisi de la composició dels consistoris, el dia anterior, i es fixava, entre altres coses, en les llistes més votades de cada municipi, i la sort que havien corregut després dels pactes.
Com sabeu, a totes les eleccions sempre es parla del mateix i es discuteix si és legal, ètic o correcte, digueu-ho com vulgueu, el fet que la llista més votada no pugui formar govern. Els maleïts pactes que permeten que els més votats no puguin governar!
Segons el diari, cent onze alcaldables catalans, que varen ser la llista més votada, s’hauran de conformar a estar a l’oposició – entre les poblacions hi ha Arenys. No és estrany doncs, que l’exalcalde d’Arenys ho mencionés més d’un cop en el seu discurs del passat dissabte, com també ho havia fet a Ràdio Arenys.
El mateix diari afegeix que el partit polític més afectat pels pactes contra les llistes més votades és ERC, que s’hi ha trobat a 37 municipis, i després el PSC, que li ha passat a 36 poblacions. A CIU, els hi ha passat en 23 ocasions, Arenys de Mar inclòs.
Estic convençut que allà on CIU ha pactat, deixant fora la llista més votada, ho hauran trobat la cosa més normal, i ho sabran justificar. El mateix que poden dir ERC, PSC i ICV d’Arenys. La conclusió és clara oi? Qui protesta és perquè vol, i els arguments es poden buscar a qualsevol lloc. En tot cas, si no ho tenim clar, convindria canviar el sistema electoral, i impedir que això pogués passar. La pregunta que ens faríem seria si el fet de deixar fora de joc els partits polítics petits, és bo i correcte.
Per altra banda, el diari també parla de la paritat resultant (70 a 30 favorable als homes, però només un 11% dels municipis tindran alcaldessa). A Arenys ja s’ha vist: tot i que les set candidatures complien escrupolosament la paritat, el resultat ha estat 13 – 4, molt lluny de la paritat que hauria d’haver estat de 10 – 7.

L'endemà de la presa de possessió

És diumenge, però hi ha massa feina com per no dedicar una part del dia per treballar-hi. Ens hem trobat per planificar la feina dels primers dies. Cal analitzar a fons la situació actual, i mirar de quina manera podem entrar a treballar per tirar endavant el nostre projecte. Un projecte consensuat amb les altres dues forces polítiques.
Passejant per Arenys he rebut moltes felicitacions i també molts ànims. Haig de reconèixer que les paraules que m’han dirigit m’han fet sentir molt més responsable del que podia semblar. La gent confia en tu i això t’obliga a no defraudar-los. Aquesta pressió interessant dels veïns i vilatans, ha de servir per mantenir-nos fidels a les nostres promeses.
També he pogut escoltar comentaris sobre la manera d’encaixar la derrota, i m’he assabentat d’uns fets desagradables després del Ple de composició del nou Consistori. Em costa creure que hi pugi haver persones amb càrrecs i responsabilitat, que puguin desqualificar-se totes soles. És una evidència més de que calia un canvi i ara hem de demostrar que nosaltres som els portadors d’aquest canvi.
He observat com em giraven la cara per evitar haver-me de saludar. Vull creure que és una reacció en calent, però que en el temps canviarà. Les impressions que em fan, però, no les podré oblidar fàcilment.
Vaig poder llegir unes declaracions d’una persona que s’acomiadava del Consistori, i parlava de les misèries de la política, les quals també havia pogut viure. Jo hauria de dir que en els primers moments d’entrar en política activa a l’Ajuntament, ja he pogut viure aquests moments de misèria, que no puc generalitzar, ja que regidors com en Burcet, l’Estanis o en Zenon Tomàs, han demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies.
A l’Ajuntament serem disset regidors i regidores, i m’agradaria pensar que anirem a la una per treballar per a la nostra vila, cadascú des de la seva responsabilitat i possibilitats, però amb la mateixa voluntat política. Seria bo de pensar que aquestes misèries que he viscut, han estat només una anècdota sense continuïtat.

Alcalde Ramon Vinyes

Els socialistes arenyencs i tota la població desencantada amb el govern de l’anterior mandat (CIU+PP), es troba exultant tot celebrant la proclamació de Ramon Vinyes com a nou alcalde d’Arenys de Mar.

Les paraules del nou alcalde han estat molt ben rebudes, després de la intervenció de l’alcalde sortint, que ha pronunciat un discurs enverinat, ple d’odi i també d’inexactituds. Una manera de crear polèmica i intentar ennegrir un dia que havia de ser de joia per a molts arenyencs i arenyenques.
Com a nou regidor de la Corporació, he escoltat amatent totes les intervencions, a les quals he correspost amb aplaudiments. Com a ciutadà arenyenc, em costava d’entendre que una persona que ha estat al servei del poble, pogués dir el que estava dient. No s’hi val a retreure una i mil vegades que la llista més votada és la que ha de governar, quan se sap que això no és cap regla i que avui mateix, a Sant Celoni, el partit socialista, que havia estat la llista més votada, quedava fora del govern, gràcies als pactes de CIU.
He escoltat el discurs de Rosa Zaragoza, i només li puc reprotxar els qualificatius vers l’alcalde, de persona tolerant i dialogant. Precisament la manca de diàleg i la nul·la tolerància han estat els factors que més hauran incidit en la derrota de CIU, en la pèrdua de confiança dels arenyencs.
El discurs de l’exalcalde Rubirola ha estat en la línia del seu tarannà al capdavant del govern municipal. L’ha perdut la supèrbia i l’ha enfonsat la seva incapacitat d’acceptar les regles del joc democràtic.
Diuen que dos no es barallen si un no vol, i això és el que ha passat al Ple Municipal d’aquest matí. Les paraules plenes de rancúnia de Rubirola, han estat contestades amb la mà estesa i el desig de col·laboració de l’alcalde Vinyes, perquè Vinyes serà l’alcalde de tot el poble, sense cap tipus d’exclusió.
Aprofito l’avinentesa per felicitar els regidors i regidores dels tres partits del govern; també a la resta de la Corporació, i a tots i totes les arenyenques i arenyencs, a qui convido a participar en el govern d’Arenys, dels propers quatre anys.

Com tot un senyor

A casa ho havia sentit a dir, per referir-se a actituds dignes de tenir en compte o recordar. Actituds positives davant les adversitats, i fins i tot les injustícies. Això m’hauria agradat poder-ho sentir aquests dies, després del pacte d’entesa dels partits d’esquerra, però tot fa pensar que no serà així.
Li deia a la Isabel que m’havia pres l’article d’avui, perquè quan he llegit les paraules de la Montse, he pensat que calia comentar-ho. Tot i que la Isabel ho diu molt clar i senzill, voldria fer una reflexió perquè em serveixi per a mi mateix. No voldria caure en el parany de no saber apreciar ni tenir en compte l’opinió dels altres, i arribar a creure’m que només jo tinc raó.
Sembla ser que l’alcalde en funcions ha aprofitat Ràdio Arenys per desprestigiar els partits que han pactat un nou govern municipal, i indirectament als més de tres mils electors que els han donat la confiança.
No volia parlar de l’oferta que la seva coalició va presentar a ERC per poder-se mantenir en el poder. No volia dir què em semblava el fet que els donessin l’alcaldia, les regidories que volguessin i, el que és més fort, la priorització del seu programa. La pregunta que em faig, i que també es fa la Isabel, és quina consideració té dels seus gairebé dos mil votants.
A la vida privada, la pública i a tot arreu, s’ha de poder anar amb el cap ben alt, i acceptar les circumstàncies, encara que no s’hi estigui d’acord. La credibilitat i el respecte s’han de guanyar sense necessitat de desprestigiar els altres. Entenc que és difícil acceptar segons quines situacions, i sinó que li demanin a en Santi Fontbona o en Joaquim Ponsarnau, en relació el 2003. Tots dos varen perdre l’opció de mantenir el pacte de govern, i ho varen acceptar tristos, però com tot uns senyors.

Hem signat el pacte de progrés

Mai millor dit, avui els alcaldables del PSC, ERC i ICV, han signat el pacte de govern per aquest mandat. Un pacte que significarà progrés per a la nostra vila després de viure un dels episodis més grisos de la seva història.
Aquesta tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, ha tingut lloc la signatura de l’acord de govern de les tres forces polítiques, que va arribar després d’interessants trobades programàtiques.
La rumorologia més o menys intencionada podrà dir que el pacte ja estava fet d’entrada, o bé que tal o tal altra força política s’ha venut a no sé quina altra. El cert és que el pacte estava cantat vist en perspectiva, perquè les coincidències programàtiques són moltes, però ha estat un pacte treballat, a consciència, i amb un clar objectiu: treure Arenys de l’atzucac on s’havia entrat. I això només ho podien fer gent nova, gent que no ha estat governant durant el mandat que s’acaba.
Demà passat, dissabte, a les 12 del migdia, hi ha convocat el Ple especial de constitució de la Corporació municipal. Avui, però, ha estat la formalització del que serà el proper govern local, i els simpatitzants que han assistit a l’acte, han manifestat la seva il·lusió i satisfacció per haver assolit l’acord de tres forces diferents, però amb moltes afinitats, personals i polítiques.
Imagineu per uns moments, als integrants dels tres grups amb competències delegades de govern: la Isabel Roig o l’Oriol Ferran, amb el seu currículum professional i social; en Marc Soler, en Jordi Pera o en Quim Ponsarnau, amb l’experiència que acumulen en el món de l’empresa privada o en la pública; i en Tomàs Salazar, en Ramon Vinyes, que ja ha demostrat la seva capacitat de governar, o la Lorena Estrada, la més jove de la colla, però amb experiència política i ganes de donar-ho tot per aquests quatre anys de govern.
Podeu ben bé imaginar-vos la il·lusió que em fa, i el respecte que em mereix l’oportunitat de compartir responsabilitat de govern amb aquestes vuit grans persones, sense oblidar-me dels altres que, sense formar part de l’equip, seran membres de la Corporació i també treballaran per fer d’Arenys la gran vila que tots volem, i dels vilatans i vilatanes, els grans beneficiaris del canvi.
Dissabte comença un nou mandat, i ben aviat es podran veure els primers fruits.

S'entreveu l'alba després d'una nit gairebé eterna

Ahir les assemblees locals del PSC, ERC i ICV ratificaven l’acord a què havien arribat les persones encarregades de configurar un pacte de govern per als propers quatre anys. De manera contundent, cadascuna de les persones assistents a les respectives assemblees donaven el suport i vot favorable al pacte d’esquerres per Arenys de Mar.
Han estat quatre anys grisos, amb males cares, dimissions i gens de diàleg. Els regidors i regidores a l’oposició han aguantat estoicament la inoperància d’un govern mancat d’il·lusió i amb una capacitat nul·la per conduir la vila cap a bon port. Arenys ha caminat enrere i s’ha vist avançar per la resta de poblacions que sovint hem menystingut.
El repte del nou govern és gran, ja que cal partir de zero quan això no hauria calgut. Haurem de resoldre tots els problemes que els nostres antecessors han creat i conreat, paral·lelament a l’esforç per posar al dia el rellotge del progrés, de la cultura, del benestar, del patrimoni, de la convivència.
Durant la campanya electoral em deien que ho teníem molt fàcil, perquè no s’havia fet res. Penso que no serà cert, ja que no podem només fer el que no s’ha fet, sinó que alhora hem d’avançar molt més en tots els aspectes.
El pacte de govern assolit parteix d’una base important de regidors i regidores preparades per governar, però el que és més important és que compta amb el suport de molts militants i simpatitzants, il·lusionats amb el nostre repte, i també amb una bona part de la població que ens hagi o no votat, vol un canvi en la manera de fer política; està farta de picabaralles, males cares, insults...
Volíem un alcalde dialogant, i el tindrem; volíem un equip de govern efectiu i eficient, i el tindrem; volíem una ciutadania participativa i implicada, i la tindrem. Arenys es transformarà gràcies al canvi, i en sortirà afavorida tota la població, al marge de les seves opcions polítiques, religioses i culturals. Arenys serà la vila de les persones. Comptem amb tots vosaltres!

Comença un mandat amb moltes preguntes per respondre

Dissabte comença un nou mandat amb un conjunt de preguntes que, hores d’ara, no han obtingut resposta. Preguntes que ens hem anat fent durant quatre anys i que caldrà donar resposta ben aviat.
Què passarà amb el Xifré? Però també amb altres equipaments, com l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, el convent de les Clarisses, l’antic escorxador, la Torre dels Encantats... alguns de propietat municipal, d’altres com opció de compra.
Què hi ha del Centre de Dia? El Geriàtric? l’ampliació del CAP?, o bé: tindrem transport públic? Es cobrirà la part pendent de La Riera? Quan es traslladarà la C-61 (antiga B-511)? Quan s’iniciaran les obres de l’Escola Sinera? I l’Escola Bressol?
Es nomenarà finalment el defensor/a de la ciutadania? I la plaça de cap de Recursos Humans? Tornarem a tenir el servei de Protecció Civil? I les lloses de la Riera? Quan s’arranjaran els carrers d’Arenys?
N’hi ha més: quan s’implantarà la recollida selectiva de la brossa? Es faran les paus amb els joves implicats en la nit de naps de 2006? Aconseguiran els joves un espai que no tingui les limitacions del Calisay?
Coneixerem el famós Pla d’Acció Cultural, encarregat per CIU+PP? Sabrem el motiu o motius perquè no es va fer públic el seu resultat? Quin model de ràdio tindrem per dinamitzar-la millor?
Es trobarà solucions per a cadascuna de les urbanitzacions del municipi? S’aconseguirà una connexió decent entre els dos Arenys, a l’alçada de Vallvidrera? I moltes més... però n’hi ha una de molt important: recuperarem el diàleg?
Tot això no és inventat, tot això forma part d’una realitat que s’ha tingut encallada durant quatre anys, i que el dia 27 de maig que va quedar en evidència. S’inicia un nou mandat que ha de resultar l’altra cara de la moneda. La continuïtat no té sentit perquè cal recuperar la il·lusió, el compromís, l’eficàcia i l’eficiència. Ara cal encomanar aquesta il·lusió i demanar-ne la participació. Qui governi, que ho tingui en compte!

En funcions

Podria fer un acudit fàcil i dir que finalment hem aconseguit un govern que funcioni, ja que tothom parla de l’alcalde i els regidors i regidores, en funcions. Tothom és lliure de pensar el que vulgui, però si em permeteu, us diré que aquests dies d’incertesa sobre quin govern sortirà a Arenys de Mar, després de les notícies periodístiques en un sentit o altre, m’he trobat molta gent que només espera que es faci alguna cosa; que ja estan cansats de veure que no es mou res.
Fins i tot les persones que no et tenen tanta confiança, et diuen que sigui qui sigui, que es posi a treballar, que prou falta hi fa. És cert; hi ha molta feina a fer i també moltes ganes per fer-la. Es tracta, doncs, d’esperar el tret de sortida i posar-s’hi.
Diuen que cal il·lusió, sobretot després del pas pel desert. Us asseguro que n’he vist, i si és el que em penso, no en faltarà, però no ho podrem mirar des de l’altra banda de la barrera, caldrà arremangar-se i aportar el gra de sorra necessari perquè els projectes siguin una realitat.
Són quatre anys de compromís, des d’una posició o una altra; governant o construint una bona oposició. Són quatre anys de compromís per Arenys. Ho veig!

Tenim un bon cor i un gran director

A Manresa, l'Escola de Música d'Arenys de Mar va poder demostrar el nivell que el cor infantil ha assolit, en el seu primer any de funcionament. Em direu que no sóc objectiu, ja que la Clara, la meva filla, hi canta, però us puc assegurar que el nivell és bo, i això és un mèrit d'en Jordi Lluch, que ja ho ha demostrat amb el cor de noies de l'Escola, i també en el Cor l'Aixa.
El concert de Manresa, va tenir lloc al Conservatori Municipal, un edifici rehabilitat ara deu fer uns cinc anys, i que acull un bon reguitzell d'alumnes. L'acte servia de cloenda del treball realitzat pel cor infantil i juvenil de l'Orfeó Manresà, uns cantaires que seran a Arenys als voltants de Nadal.
Amb música de Beatles, cinc joves manresanes varen sorprendre'ns amb un conjunt de peces musicals acompanyades per piano, guitarra elèctrica i percussió. Després el cor infantil ens va oferir la cantata de les tres locomotores, amb coreografia interessant.
El cor infantil d'Arenys ens va delectar amb set peces musicals, molt ben interpretades i que vam poder observar que el públic manresà en sortia sorprès pel nivell qualitatiu de la seva interpretació. Al final, es va interpretar una peça comú, i ens varen emplaçar per les festes de Nadal.
Des d'aquí vull agrair als amics manresans el fet d'haver-nos convidat, i a la Blanca Soler, directora de l'Escola i ahir pianista acompanyant, el seu esforç i dedicació a la música i als nostres fills.

Tossol

Des del Tossol, acompanyat de bons amics, escric quatre ratlles perquè no es digui que avui no he penjat res al bloc.
Tal com us deia ahir, avui hem anat a Manresa, al concert del Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys. Han cantat molt bé!, demà, amb més comoditat us en parlaré.
Avui agraeixo a l'Enric i a la Dolors que ens hagin convidat.

Cantàbria, Lourdes, Manresa

Pràcticament no hi ha temps per moure’s. Hi ha molta feina acumulada. Falten vuit dies i encara queda molta cosa per fer, però la vida continua i no es pot deturar. La família té el seu propi ritme i això és bo, perquè no t’obsessiones.
Uns arriben de Cantàbria, un país més fresc que el nostre (avui a Arenys fa molta calor), uns altres se’n van a Lourdes de França, una zona força humida i que hi plou molt sovint, i nosaltres, demà la tarda, anirem a Manresa, el centre de Catalunya, i ho farem per acompanyar els nostres cantaires que tenen un concert a la capital del Bages (molt probablement la capital de la vegueria Central, encara que als vigatans no ens agradi).
El cor infantil de l’Escola de Música d’Arenys, sota la direcció d’en Jordi Lluch, actuarà a Manresa. Una nova experiència per als nostres petits cantaires, que de ben segur esperen amb il·lusió, i molt probablement recordaran, o almenys això és el que a mi m’ha passat, sobre els més de vint-i-cinc anys de cantaire.
Acabarem a Arenys, al carrer del Tossol, que com és tradicional, enceta el seguit de festes de carrer de la nostra vila. La Dolors i l’Enric ens han convidat al tradicional sopar de veïns i amics, una trobada que es fa molt agradable, per les persones que hi trobem, les converses variades i interessants, i la pau que acostuma a regnar-hi. És una ocasió per fer-la petar relaxadament. (per cert no sé si plourà, ja que acostuma a passar).
Però ens deixarem perdre molta activitat. Demà dissabte Arenys està farcit d’actes de tot tipus, i no els podrem arreplegar. Us animo a participar-hi: Museu, Principal, Sala Noble...

ETA novament

He esperat a parlar-ne, no pas perquè no li doni importància sinó tot el contrari. És massa important com perquè improvisés comentaris, com també és massa greu per utilitzar-ho políticament, i això passa.
No pot ser tanta imprudència, no pot ser tanta maldat. Com es pot acceptar que els grans partits espanyols juguin amb la seguretat de la ciutadania, per interessos partidistes? Fins quan el PP utilitzarà el terrorisme d'ETA per desgastar el govern del seu adversari polític?
L'únic culpable és ETA, però ni el PP ni el PSOE han estat a l'alçada política que es podia esperar. Si s'està pel diàleg s'ha de dialogar. Si es vol resoldre el terrorisme cal caminar junts, però caminar. És impossible avançar si no hi ha moviment, i això és el que ha passat.
No podem justificar ni tan sols explicar l'actitud d'ETA, però cal un govern fort, que no estigui sempre pendent del partit de l'oposició, que demostri que té clara la seva posició i la sàpiga defensar a tot arreu.
Prou irresponsabilitat, més seny i més unió entre els demòcrates. Haurem de continuar demanant diàleg. També en necessitem a Catalunya encara que la nostra manera de fer-ho és a partir del propi diàleg.

Temes urgents que no poden esperar

Sigui quin sigui el govern que es determini en els pactes, hi ha un conjunt de temes que s’han d’abordar i no poden esperar més. Uns temes que fa temps s’havien d’haver treballat i solucionat, però que el govern CIU+PP o bé no ha prioritzat o no ha estat capaç de trobar-hi solucions.
Tothom ha coincidit a dir que cal organitzar l’administració local. És important que fruit del pacte a signar, es determinin unes àrees de govern, amb responsabilitat política i la xarxa administrativa corresponent. La figura del cap de recursos personals és important, però encara ho és més que tingui llibertat de maniobra i no es quedi en una figura simbòlica. Aquesta reforma administrativa s’ha de complementar amb l’ampliació horària de l’atenció municipal, i també en serveis.
No cal dir que tots els components i mecanismes participatius s’han de posar en marxa, per demostrar que tot allò que els diferents partits polítics s’han omplert la boca, és real, i que es vol treballar d’aquesta manera, però és important no oblidar-nos de serveis com el Centre de Dia, l’ampliació del CAP, el transport urbà, o l’arranjament de carrers. Són temes que no es solucionen en un dia, però que s’hi ha de començar a treballar, per evitar que continuïn pendents de resoldre. Hem de pensar en els joves, i també en la gent gran.
Arenys necessita un canvi de política, la faci qui la faci, els arenyencs i les arenyenques hem de poder notar que el dia 27 de maig va passar alguna cosa. Oblidem-nos de noms i cognoms, o de sigles, aconseguim que Arenys avanci i no es quedi als darrers llocs en temes com la recollida selectiva de la brossa, o en la neteja de les platges, o en l’atenció als nouvinguts. És important detectar on hi pot haver conflicte, on hi ha gent que s’ho passa malament, on tenim les persones menys ateses, on cal treballar per a la cohesió social.
Hi ha molta feina a fer i ens hi hem de posar ja! Des del govern o des de l’oposició; des de l’Ajuntament, o des del carrer, les entitats, les associacions de veïns. Cal despertar il·lusió a tots els vilatans, per fer-los veure que el 27 de maig ha estat un punt d’inflexió, i que el treball de totes aquelles setmanes per presentar projectes, té sentit, i es pot aconseguir canviar la dinàmica. Ens hi hem de posar sense esperar més temps!

La responsabilitat del pacte

Sigui quin sigui el pacte que s’aconsegueixi, els responsables directes saben que rebran crítiques, i els espectadors passius també ho haurien de saber. Davant d’això és evident que els partits que poden decantar el pacte, cap un costat o l’altre, han de ser molt escrupolosos i valorar tots els pros i contres.
La lectura d’aquests quatre anys de mandat CIU+PP, cadascú l’ha fet a la seva manera, i els partits també. Ara és hora d’analitzar el futur, i per alguns, és l’hora de decidir amb qui volen governar, amb qui es trobaran més còmodes, amb qui podran assolir més tros del seu programa electoral.
Una vegada presa la decisió, tothom hi dirà la seva, però serà el moment de començar a treballar, i de justificar tot allò que s’ha dit, promès i predicat durant la campanya electoral, però també durant els quatre anys de mandat, des de l’oposició, o des del govern.
Estic convençut que tots els partits que han obtingut representació al Consistori, han valorat i continuen valorant quin haurà de ser el paper en aquest nou mandat. Un paper que es podrà fer des del govern, però també un paper que es pot fer des de l’oposició.
Qui pensi que només es pot triomfar si es governa, va errat. A vegades és pitjor un mal pacte de governar que quedar-se a l’oposició. Això que potser ho veuen els escollits, cal explicar-ho bé als electors. Al fons de tot hi ha d’haver coherència amb els missatges donats en campanya; fermesa en la construcció dels objectius fixats, i valor per donar la cara davant les dificultats.
A Arenys de Mar les matemàtiques fan que hi hagi dues candidatures que no siguin decisives, ja que el seu vot no fa canviar res, però això no vol dir que no puguin ser importants a l’hora de governar, ja que al seu darrera hi ha valors i vots.

Pactar per governar

Arran de les darreres dimissions, fruit dels resultats electorals en què s’ha experimentat una baixa generalitzada de la participació i una pèrdua de vots de la majoria dels partits, resulta interessant analitzar el sentit del pacte de govern, i les repercussions que tenen per als partits, els seus militants i votants.

Al meu entendre, i partint de la base que no formo part de cap estructura de partit, caldria analitzar bé les relacions entre els partits i els seus votants. Procurar observar quin grau d’afinitat hi ha i, sobretot, quina informació els donen des de l’estructura. Dic això perquè els missatges normalment es fan en clau de promeses i grans teories, que ja està bé que hi siguin, però es descuida la pràctica, la realitat en què es troben els polítics davant els resultats electorals, o davant la necessitat de prendre una decisió.
He titulat l’escrit “pactar per governar”, perquè tothom té molt clar que es participa en política per poder aconseguir governar, d’acord amb els propis principis i objectius, i es considera una derrota haver de resignar-se a estar a l’oposició. A mi m’agradaria poder canviar una mica aquesta postura i, tot i reconeixent que l’objectiu és poder governar, caldria saber veure que l’oposició no és simplement una derrota sinó que també és una oportunitat. Una oportunitat de treballar per al poble o el país, contribuint en la seva governabilitat tot observant la gestió dels responsables de govern, i presentant alternatives.
Segons quina sigui la nostra concepció de l’oposició, observarem les possibilitats de pacte de manera diferent. L’assoliment del pacte de govern pot resultar menys traumàtic si valorem l’oportunitat que ens ofereix el fet d’estar a l’oposició, per a la nostra contribució al bon govern. Amb això no vull pas dir que s’hagi de ser masoquista o no tenir ganes de governar, però sempre hi haurà guanyadors i perdedors, i cal tenir estratègies per quan no sortim guanyant.
Aquests dies hem tingut notícia d’algunes dimissions de polítics d’ICV i d’ERC, penso en Mataró i Vic, dues formacions que a nivell de país viuen amb dificultats les seves relacions amb el PSC, com alternatives a uns governs de CIU i PP. La qüestió no és senzilla, ja que no es pot deixar tot ens mans de l’aritmètica. Quan la teva formació no té resultats de primera línia, què cal fer? Donar suport a un o altre partit perquè governi? Quedar-se a l’oposició permetent que governi la força més votada?
Es parla de coherència, però m’atreviria a dir que és gairebé impossible ser coherent, governant aliat amb una força més gran. El més senzill és quedar-se a l’oposició, defensant només el propi programa, però llavors em pregunto si amb aquesta opció hi ha possibilitats d’avançar.
Arran del posicionament de Portabella a l’Ajuntament de Barcelona, són moltes les persones que es plantegen quin paper s’ha de fer quan no es compta amb una força majoritària, i no sempre les respostes es poden adaptar a qualsevol situació, a qualsevol població. No és el mateix deixar un govern en minoria que permetre un canvi de govern. Les conseqüències no són les mateixes, i la responsabilitat tampoc. No és fàcil i això ho ha d’entendre tothom.

Recordant els cinquanta anys de Biblioteca

Ahir dissabte en Lluís Danés ens va obsequiar amb un magnífic espectacle de llum i so a la façana de Can Juncosa, l’actual equipament de la Biblioteca d’Arenys. “El meravellós llibre de les paraules viscudes” ens va recordar uns quants fets rellevants de la nostra història.
Ens vàrem aplegar al Rial de Sa Clavella, per gaudir d’una nova creació d’en Lluís, pensada i preparada per aquesta ocasió. La veu de la Biblioteca ens va recordar tot allò que ens ha passat i que guarda a la seva memòria.
En veu baixa comentàvem que esdeveniments com aquest són els que fixem en la nostra memòria i que serveixen de referent d’uns moments i unes persones de la història de la nostra vila.
He il·lustrat aquest escrit amb un parell de fotografies de l’arenyauta Fernando, però en podeu veure moltes més al seu web.
Després vàrem assistir a un sopar al Calisay, amenitzat (?) per un quartet instrumental, que resultava més una remor de fons que no pas un element musical. Haig de dir que no m’ha agradat mai la música de fons, tocada o cantada en directe, mentre el suposat públic està menjant i parlant. Ho considero, per una banda, una falta de respecte vers els músics, però per l’altra, un menysteniment de l’art de la música per part dels mateixos músics. I no parlo de la qualitat del seu so, per no espatllar aquest escrit que el que pretén és felicitar els responsables dels actes commemoratius dels cinquanta anys de la nostra Biblioteca.
La Mercè Cussó, emocionada, anava acomiadant els assistents, tocades la una de la matinada. Haig de dir que els amics amb qui vàrem compartir taula, ens van facilitar que la vetllada fos molt agradable. Arenys ha sabut agrair l’esforç dels professionals de la Biblioteca i totes les persones, també els usuaris, que ho han fet possible. Gràcies.

Arenys, 50 anys de Biblioteca

Avui Arenys de Mar commemora els cinquanta anys de vida de la Biblioteca Popular Pare Fidel Fita. L’any 1955, dos anys abans del seu naixement, hi havia hagut una espècie de delegació de la Biblioteca d’Arenys de Munt.

Lluís Danés, el creador d’Arenys, que actualment podem trobar en els principals esdeveniments culturals, ha preparat un muntatge commemoratiu. Després hi haurà un sopar al centre cultural del Calisay, i demà el migdia tindrà lloc l’acte formal, a la recent inaugurada sala d’actes de la Biblioteca.
És possible que hi hagi arenyencs que desconeguin l’existència de la Biblioteca? Hi ha algú que no sàpiga on es troba actualment? Segur que ens emportaríem algun disgust, sobretot aquelles persones que entenem la Biblioteca com la porta d’entrada a la cultura, per a totes les persones, sigui quina sigui la seva cultura, raça, creença o religió.

La Mercè Cussó i tot el seu equip ho saben. A vegades penso que el regidor de cultura, en funcions, no s’ho acaba d’imaginar, però l’alcalde, també en funcions, ho sap bé, i de ben segur que es deu sentir orgullós de presidir una commemoració tan significativa per a la vila d’Arenys.
El repte d’aquest nou mandat serà el donar a la Biblioteca un espai definitiu, que pugui desenvolupar bé totes les seves prestacions, adaptades al món d’avui dia. Tots els grups municipals hi estan a favor, i fins i tot coincideixen en l’equipament concret. Faltarà que el nou govern sàpiga acabar bé les negociacions fins ara infructuoses per aconseguir la propietat del convent de les germanes clarisses.
Avui, però ens fixarem en l’equipament que tenim i en els actes programats, per celebrar tots plegats aquests primers cinquanta anys de la font més dinàmica, constant i degana de la cultura arenyenca. És per això que agraïm a totes les persones que ho han fet possible, i engresquem a més gent a participar d’aquest projecte.

Leonardo Boff

Aquests dies és notícia Leonardo Boff, i s’ha pogut llegir unes entrevistes a La Vanguardia i a El Periódico. Desconec l’edat dels que em llegeixen els escrits, però si n’hi ha de la meva generació, de ben segur que aquesta setmana hauran recuperat una part de la seva història, mig oblidada.
Els que ens declarem catòlics, però no combreguem massa amb les idees de Roma, vàrem veure en Boff i en un bon reguitzell de teòlegs, la llum que ens feia falta i que des de Roma se’ns ombrejava. Els missatges i testimonis que ens arribaven d’Amèrica llatina, però també d’Alemanya, ens reconfortaven i alleugerien la nostra consciència de revolucionaris de pa sucat amb oli.
Si vàrem viure el papat de Joan XXIII haurem pogut observar, i fins i tot m’atreviria a dir patit, un tornar enrere cap als temps més obscurs de l’Església Catòlica. Fins i tot Pau VI, que ens va despertar una certa malfiança, ens ha deixat un bon record a través dels anys, gràcies als seus successors.
Per aquells que no tenen aquestes referències, els joves d’avui, Leonardo Boff tindrà un discurs creïble i gens difícil de pair. No es tracta de res transcendental, però sí que té importància qui ho diu, pel seu testimoni de vida i la valentia amb què ha defensat el món de la pobresa, fent trontollar les ments més recargolades de la Ciutat Santa, les d’aquells que es passen la seva vida tancats en un despatx, sense conèixer què es cou en el món.
De la mateixa manera que el “Che” és un símbol per a molts, també som molts que tenim present a personatges com Leonardo Boff, Jon Sobrino, Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal...
La teologia de l’alliberament va marcar una època, i va ser un moviment molt combatiu amb l’església catòlica contemporània. A casa, també hem tingut experiències de moviments més o menys contraris al dogmatisme i conservadorisme de Roma, com el Fòrum Joan Alsina, on Martí Amagat n’és un membre molt destacat.