Qüestió de gustos

Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Doncs, no ens discutirem sobre gust o mal gust, però sí que el tema dona per a molts comentaris. La celebració del Cap d'Any arreu del món té com a protagonista els focs d'artifici, amb la incorporació, els darrers anys, dels drons. Te n'adones tot fent una repassada a tot el que celebren els diferents països a mesura que van arribant a les dotze de la nit. L'endemà també són notícia els accidents provocats pel foc. Unes tragèdies, com la de Suïssa, que es podrien evitar si la gent es comportés correctament i les autoritats governamentals fessin la seva feina.

Desconec què passa a altres països, però pel que fa a Espanya, a través dels diferents canals televisius, la celebració resulta molt llastimosa. M'imagino que no tothom pensa com jo i que hi ha una gran majoria de persones que gaudeixen dels espectacles i comentaris, per no parlar de les indumentàries, dels presentadors i conductors de les campanades. Estic molt d'acord amb qui, en cas de trobar-se entre amics, improvisen un toc de campanes amb la televisió apagada, o aprofiten per sortir a la plaça, si el seu ajuntament organitza la festa.

M'agradaria que algú m'expliqués què ha canviat en els darrers vint anys, per posar una xifra, la celebració televisiva de les campanades de Cap d'Any. O encara millor, si no creieu que cada vegada és més deplorable i de mal gust. Deixant de banda aquells canals privats que mai han tingut present el concepte de qualitat, tampoc els canals públics han millorat el panorama. 

Tot plegat, doncs, t'anima a mantenir tancada la televisió i organitzar-te la vida al teu aire. Pot ser que sigui qüestió de gust, o directament de manca de respecte a un mateix. Contemplar segons què i facilitar que any rere any es repeteixi l'espectacle és una demostració clara del nivell de qualitat de la nostra societat. Llavors ens queixem de tot, però som els primers d'acontentar-nos amb qualsevol cosa i riure les gracietes de gent sense un mínim de decòrum. 

Espero i desitjo que a partir de demà sapiguem fer millor les coses i gaudim d'un any nou més interessant i beneficiós per a tothom. Si hi parem a pensar, segur que sabrem rectificar. I a veure si treballem una mica més la inventiva i la creativitat.

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

Paralitzades les curses a La Mexico

La notícia de la paralització de les curses de braus a la plaça més gran del món, a Mèxic, m'ha sorprès. Segons he llegit, el jutge instructor del cas ha tingut en compte la denúncia d'una ONG que acusa els promotors de les curses de braus de maltractament dels animals, cosa que va en contra de la Constitució. El jutge ha paralitzat la celebració de l'espectacle fins acabar d'analitzar el cas.

Sigui quin sigui el resultat, no deixa de ser sorprenent en un món on sembla que per davant de tot hi ha els interessos del capital, i en el cas dels toros, dels empresaris i persones implicades que en treuen els seus beneficis. Al mateix temps, l'espectacle sovint es posa per davant dels drets dels animals, i acostuma a passar que per més denúncies que hi hagi no s'acostuma a aturar-ho.

No cal dir que m'agradaria que l'ONG aconseguís el seu propòsit i que la prohibició de celebrar-hi les curses en aquesta plaça s'afegís als llocs on està prohibit, que al meu entendre són menys dels que convindria.

No he assistit mai a una cursa de braus ni m'ha passat mai pel cap. La tradició ens diu que antigament la festa estava molt arrelada a casa nostra, també a Catalunya, amb moltes places escampades pel territori. Recordo la plaça de Vic, que ja no funcionava, sinó que s'havia convertit en un magatzem obert de material de construcció, però recordo la imatge, al costat d'on hi havia el camp de futbol. 

Els meus pares sempre m'havien comentat que a Vic hi havia una penya taurina important, i que sovint s'hi celebraven curses, amb molt de ressò, i amb algun protagonista autòcton. Sortosament això ja és història i no voldria que hi retornéssim. Un fet que mai pots descartar, sobretot tenint en compte la pujança de Vox arreu, i quin és el seu discurs.

M'agradarà conèixer què es diu a Espanya sobre aquesta notícia, que de ben segur trenca molts motlles i provoca angúnies a molta gent, alguns per ser uns bons seguidors i fanàtics, i d'altres perquè això els sembla que és ser patriota i defensar els interessos de la nació.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

El Parlament de Catalunya no es mereix el ridícul dels darrers mesos

Veure segons quines intervencions de la cap de l'oposició, al Parlament de Catalunya, m'ofenen. Em molesta adonar-me del nivell intel·lectual tan baix, de la poca moralitat de les seves crítiques i afirmacions, del poc respecte a la institució catalana. No és això el que s'espera del partit que va guanyar les eleccions al Parlament. 

Una líder de l'oposició parlamentària ha de ser contundent a l'hora d'analitzar la feina que fa el govern i exigir als partits que li donen suport un compromís clar de treball i coherència amb les promeses fetes. També ha de ser crítica i defensar la seva posició, els seus arguments i aquelles actuacions que voldria que es portessin a terme segons la seva manera de pensar.

És una llàstima, i un atac a la decència parlamentària el menyspreu cap a la resta de parlamentaris i a la pròpia institució de què fa gala la senyora Arrimadas i els seus diputats. M'agradaria un canvi de xip i, encara que no combregui amb la seva manera de pensar, que exposés clarament i amb educació les seves tesis i els seus principis.

De la mateixa manera que sóc molt crític amb les mancances de la cap de l'oposició i el seu partit polític, també ho sóc amb el president del govern i els partits independentistes que li donen suport. Estan fent el ridícul i desacreditant-se davant la població que en algun moment han confiat en ells. El trist espectacle a què ens tenen acostumats darrerament al Parlament, ens avergonyeix i voldríem que s'acabés d'una vegada i que tornessin, tots plegats, a situar el Parlament de Catalunya a primera divisió.

Un polític indigne sense arguments ni credibilitat

Sembla ser que les persones que aquest matí estàvem treballant ens hem estalviat un espectacle denigrant a càrrec del líder de C's, el senyor Albert Rivera. He pogut llegir la transcripció que s'ha fet de l'entrevista de Lídia Herrera i no he sabut veure que el senyor Rivera presentés arguments a les seves acusacions als professionals de TV3.

És curiós que mentre la televisió espanyola s'ha hagut de reformar de dalt a baix amb el canvi polític, per l'existència de responsables de TVE a mercè del PP, es dediqui a criticar la televisió pública catalana perquè no tergiversa les notícies i ensenya el que són capaços de fer els manifestants de C's.

Estic convençut que hi ha moltes coses a criticar de la televisió catalana, però un polític que pretén governar el país, ha de demostrar allò que afirma o sinó tot fa pensar que s'ho inventa.

Cada vegada queda més demostrat quin tipus de polítics conformen la direcció de C's, i només faltava que ara aixopluguessin a un dels polítics més detestats de França, el senyor Manuel Valls, que pretén ser l'alcalde de la nostra capital i donar lliçons de processos migratoris. És ben bé allò que diuen que Déu els crea i ells s'ajunten.

Desitjo fermament que cada vegada siguin menys els simpatitzants i votants de C's. Que obrin els ulls i s'adonin que hi ha altres partits que defensen l'unionisme, sense necessitat d'arrastrar-se per terra amb un comportament fastigós i indigne.

No es tracta d'una discussió entre independentistes i unionistes, sinó entre un partit indigne i la dignitat plural de la resta de partits polítics, a Espanya i a Catalunya.

Adéu Setmana Santa, la vida continua

Darrer dia de festa de la Setmana Santa d'enguany i a punt d'iniciar el darrer tram del curs 2016-17, amb un Sant Jordi a la porta. Com tinc per costum, aquests dies m'ha acompanyat la música de les passions, concretament les passions segons Sant Mateu, de Bach i de Telemann. No penso que es tracti d'unes peces que només es puguin escoltar en aquesta època, però sí que els dóna una força especial.

La Setmana Santa d'ara no té res a veure amb la que vaig viure de petit. El món que abastàvem d'alguna manera s'aturava i tot girava al seu voltant. Les funcions dels dijous i divendres, i la vetlla pasqual. No era fins al diumenge que tot recuperava la normalitat. Els cinemes, les discoteques, les sales de festa... Es fa estrany veure com tot ha canviat tant!

Ara és molt fàcil criticar-ho, perquè ara tot ho fem bé... o això ens sembla. La Setmana Santa és una setmana de festa als col·legis i d'excusa per sortir de casa, ja sigui a la segona residència, si encara es porta, o a fer algun viatge, precursor de les vacances d'estiu. Sobretot ara que sembla que ja hem deixat una mica enrere la crisi, encara que no tothom.

No sé si aquests dies que la religiositat s'ha convertit més en un espectacle que no pas en una reflexió de vida, ens haurà servit per fer nous plans, per encarar millor la vida, però en tot cas, manifestem o no la nostra fe, sí que és bo aprofitar els dies de repòs per plantejar-nos si anem pel bon camí, o ens fotrem un pal. La vida continua, però hem d'evitar que ens arrastri sense que siguem capaços de prendre la iniciativa.

A veure-les venir entre Catalunya i Espanya

M'imagino que ens haurem d'acostumar a l'espectacle de tennis entre el govern català i l'espanyol, sense poder-hi participar gaire. Cadascú va a la seva intentant jugar el seu paper, pensant en la ciutadania. Uns la que els ha votat i els altres la que volen que els voti. Aconseguir la unitat del PP el PSOE i C's és la millor manera que el 'problema catalan' no els perjudiqui electoralment. A Podemos els deixen de banda perquè han gosat defensar el dret a decidir. Tot un crim!

M'ha cridat l'atenció la iniciativa d'UPyD de presentar una querella criminal contra Forcadell i quatre diputats més del Parlament català. No és que pensi que no hi tinguin dret, ni que sigui una iniciativa sorpresa, sinó que em pensava que el partit ja no existia. Que havia sucumbit sota les urpes de C's.

D'aquestes iniciatives en sortiran. Hi ha pendents les del 'sindicat' Manos Limpias, que no es deixa perdre pistonada, o de Societat Civil Catalana, si han estat capaços de digerir la retirada del seu líder... I a tot això caldrà sumar-hi les amenaces, sentències i escorcolls de torn, que no deixaran tranquils ningú.

Per l'altra banda, m'imagino que hi ha un conjunt d'assessor i juristes que tenen els ulls clavats a manuals i reglaments, per trobar les escletxes que els permetin anar avançant sense prendre gaire mal. La seva destresa serà clau per anar teixint la sortida al llarg túnel del full de ruta. Nosaltres a l'expectativa. Agafar-nos-ho bé i procurar no fer cap pas en fals, però tampoc tancar-nos a l'armari. Som a la tardor i els colors, encara brillants, s'aniran enfosquint per rebre un llarg hivern.

El futbol, un món d'escàndols

Molts s'esquinçaven les vestidures llegint la notícia de la quantitat d'euros que cobrarien els seleccionats espanyols si guanyen el mundial de futbol d'enguany. Un escàndol que es repeteix cada quatre anys, però que no va sol, sinó que forma part d'un escàndol més gran que és el de tot el món del futbol.

Encara que podem trobar molts exemples en altres camps, és vergonyós que uns professionals del futbol, que cobren una milionada cada temporada, ara se'ls proposi un afegit de 720.000 euros per quedar campions, que és per això que se'ls ha seleccionat.

Una vergonya tenint en compte el moment de crisi econòmica que vivim, on moltes famílies tenen dificultats per menjar cada dia, sense ingressos i dependents de l'ajuda social. Una injustícia que ajudem a sostenir amb el nostre comportament. Tots plegats en som culpables i queda una mica frívol que ara ens escandalitzem.

Resulta molt fàcil culpar de tot als altres i no reconèixer la nostra contribució a la conformació de la societat on vivim i en som partícips. Penso que pagar 720.000 euros a cada jugador, és un error i una immoralitat, però no és l'única. L'espectacle del futbol l'hem catapultat a un nivell insostenible que ho fa grinyolar tot. És una tendència que sembla no tenir aturador, i que cada vegada és més complicat compensar-la.

No tinc xifres i no sé d'on surten els diners de la Federació espanyola de futbol. No sé si rep subvencions ni quin import, però no hi ha dubte que qui hagi decidit l'import del premi als guanyadors s'ha equivocat, també qui ho hagi autoritzat i també nosaltres si no fem res per denunciar-ho.