Diada sí o no

Un dels dilemes que s'ha plantejat aquests dies és si enguany es pot convocar els catalans a la manifestació reivindicativa de celebració de la Diada de Catalunya o bé, vista la situació del coronavirus, es decideix no celebrar-la. De moment, i buscant totes les mesures de seguretat, l'ANC sembla que està per convocar-nos tot i la crítica rebuda, entre altres, dels especialistes mèdics.

Des de l'any 2010 la convocatòria de manifestacions de l'onze de setembre ha tingut una gran resposta, fins arribar a xifres rècord. Hi ha hagut prou motius com per engrescar els catalans a sortir al carrer, i un clam comú poc practicat, com és la unitat. Els partits independentistes han fet cas omís al clam del carrer, i cadascú ha anat a la seva, reforçant els interessos partidistes.

Ens trobem a començaments del curs escolar i la tornada a la feina després de les vacances d'estiu, en una situació poc clara quant als rebrots de l'epidèmia que ens va afectar els mesos de març i abril, i que no ha acabat de desaparèixer. Aquest fet posa en dubte la conveniència de convocar una trobada massiva al carrer. Si vàrem saber confinar-nos per evitar mals majors, per què no hem de seguir les recomanacions de Salut ara que ens apropem a la tardor?

Els símbols i les manifestacions són importants, però no tot s'acaba en això. Hi ha l'actitud diària, la coherència amb el nostre comportament, i la lluita contra la repressió més o menys explícita, que s'ha de tenir en compte, i que ens pot ajudar a avançar en el nostre camí a l'autogovern. La història explicarà tots aquests anys, però les circumstàncies del moment, seran també prou evidents a l'hora de fer entendre la resposta de 2020.

Soc partidari de no sortir al carrer i no exposar-nos a agreujar els riscos de contagi del coronavirus, i aprofitar l'enginy de tanta gent per trobar alternatives a la manifestació multitudinària, sense deixar de commemorar una data que ens recorda la pèrdua de drets com a poble. 

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

El rerefons de les declaracions partidistes

Ho podem veure en qualsevol dels actes públics i polítics que es fan un dia de juny, protagonitzats pel partit polític que escolliu. La reacció de la resta dels partits té un rerefons de contingut polític molt important.

Llegiu què opinen, per exemple, de l'acte d'aquest matí a Barcelona. Un acte que ha congregat a unes quaranta mil persones, crec que diuen, i que cadascú valorarà com millor li vagi pels seus propis interessos o els del seu partit polític. Què en diu el PSC? i el PP? 

La impressió que jo tinc, i potser m'equivoco, és que la gent del PSC no té la consciència prou tranquil·la. És evident que no tothom, però una bona part no estan còmodes amb tot el que està passant. La història ens dirà qui tenia raó, però en aquests moments no s'ho passen bé. 

Tampoc estan gaire tranquils molts simpatitzants d'ICV, que veuen com els seus dirigents naveguen dia rere dia, amb contradiccions i com si estiguessin esperant el resultat per afegir-s'hi. No s'hi senten còmodes, però tampoc saben què aconsellar-los. Com la canalla petita, esperen endevinar qui guanyarà per ser de la colla.

I al PDECat què hi passa? Com ho viuen aquells convergents de tota la vida? Unes persones que no havien sigut mai independentistes, sinó que rondinaven amb el tracte rebut pel govern espanyol i anhelaven aconseguir més autonomia. S'ho passen bé ara que el seu partit, transformat, es dirigeix sense fre cap al referèndum, amb l'esperança que guanyi el Sí?

Penseu que després serà molt fàcil opinar. És ara que cal ser atrevits i dir el que es pensa, amb el perill que d'aquí a quatre mesos t'hagis d'empassar tot el que hauràs expressat. D'això es tracta, oi?