Un dia molt positiu

Encara que avui ha estat la votació al Parlament del nou president de la Generalitat, no parlaré de política, sinó del bon dia d'avui. Hi ha dies que tot surt malament, però sortosament n'hi ha d'altres que tot surt bé, tot són bones notícies i el dia es fa agradable al costat dels qui estimes.

Avui era el meu primer dia de vacances d'aquest any. Vacances al mes de maig, la qual cosa no és normal, però és que la situació no ho és. Avui també és l'aniversari de la mestressa i això sempre és important. I avui hem anat a Vic, la meva ciutat de naixement i que sempre portaré al cor, malgrat hagi passat més anys vivint fora d'ella.

Hem rebut una trucada que sembla desencallar un tema que portàvem arrossegant des de fa més d'un any, i el més important de tot és que tots ens trobem bé de salut i amb moltes ganes d'afrontar els canvis que vindran ben aviat. Amb un dia clar i assolellat, un bon dinar i un bon viatge de tornada, s'ha de dir que el dia ha estat complert i satisfactori.

No ens calia seguir l'actualitat política, sinó que ens n'hem ben desconnectat, i només arribant a casa ens hem volgut assegurar que ja teníem president i que confiem que la mecànica comenci a rutllar i a fer-nos sortir de la paràlisi que arrosseguem des de fa molts mesos. A Vic sentíem converses parlant d'anades a la platja. Nosaltres la tenim a casa i a vegades no ho sabem apreciar prou. Com diu el meu cunyat: "Quin país!".

Passejant per Vic

Avui he anat a Vic i ho he aprofitat per contemplar la ciutat, no pas com a turista, sinó com a espectador. He observat aquells detalls de la vida diària i n'he tret les meves impressions. Segur que una persona que visqui actualment a Vic em podrà refutar algunes de les opinions que n'he tret, però parlo pel que els meus ulls han vist.

No podem oblidar que soc vigatà i n'estic orgullós. És per això que la meva opinió sobre la ciutat no és del tot neutral, sinó que té un biaix en positiu, però he intentat observar i opino sobre allò que he vist, sense valor afegit.

He trobat una ciutat neta, endreçada, amb personal de l'administració treballant per a la ciutat. Tallant herba, arreglant mobiliari urbà, netejant... també preparant alguna celebració, no sé si com a cloenda d'una fira que hi ha hagut durant vuit dies, segons he vist anunciada, al parc Balmes.

El dia era favorable, perquè no feia calor, l'aire era pur i ventós. Abans d'arribar a Vic, ja he pogut contemplar el fons de la plana, el Pirineu enfarinat. Una imatge impactant, com quan acabes d'obrir una finestra enmig de la natura. 

He visitat algunes botigues i la gent ha estat súper amable. Algú podrà dir que si vas a comprar els botiguers t'atenen bé, però dissortadament això no passa sempre. A vegades tens la impressió que els molestes. Avui, a Vic, això no ha estat així.

Una parella amb dos gossos petits enjogassats corrent pel prat, al costat del riu Méder. Més tard una mare amb dos fills petitons, fotografiant-los en totes les posicions, gaudint d'un dia assolellat i tranquil. El conservatori silent, esperant la tarda per rebre els alumnes... i el Montseny, amb el Matagalls al davant, més a prop que mai.

Avui a Vic he gaudit de les petites coses, que aparentment no tenen importància, però que conformen el dia a dia d'una jornada qualsevol de la nostra societat, que està en crisi, però que treu pit per ser feliç i oblidar-se, encara que sigui per unes hores, de l'angoixa que ens provoca el coronavirus maleït.

Necessitem pluja i bon ús de l'aigua

Avui podem dir que fa bon dia perquè plou. Normalment considerem un bon dia quan està assolellat, però després d'un estiu tan calorós i sec, si més no per la part del Maresme, aconseguir un dia com el d'avui és tot un èxit, encara que necessitaríem que durés un parell de dies més.

La diversitat del nostre món és real i podríem dir que ho tenim mal repartit, també en temes meteorològics. Països com Noruega els veiem totalment verds, plens d'aigua, amb cascades, llacs i fiords, i recordem com hem deixat el nostre país, tot sec i amb el sogre preocupat per la collita.

Els científics ens avisen dels efectes del canvi climàtic i personatges com el president Trump o el cosí del president Rajoy, responen que no és cert. En la nostra visita a una de les nou llengües del glaciar Jostedal, vàrem poder comprovar el desgel constant. Comparant la situació actual amb la d'ara fa 10 anys, es podia veure la gran reculada d'aquesta llengua i el que això representa.

La nostra formació ecològica, a la meva generació, va ser molt escassa, per no dir nul·la, i hem necessitat que ens ho fessin veure per reaccionar i corregir males pràctiques. I les conclusions són que si ens ho proposem ho aconseguim. No sé si recordeu que ara fa uns anys se'ns va demanar que controléssim la despesa d'aigua i la reduíssim tant com poguéssim. Les dades varen demostrar que en som capaços. Ara caldria que sense campanyes, la nostra actuació fos al màxim respectuosa en l'ecosistema, pensant en els nostres descendents. Si només pensem en nosaltres, no cal fer res, encara hi ha corda, però aquest és el problema dels que giren l'esquena als avisos que rebem freqüentment.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

Una desconnexió de 24 hores a Cantonigròs

No sempre és fàcil desconnectar, ni tots els llocs i ambients ho fan possible. Avui he desconnectat. M'he pres el dia lliure i he anat a Cantonigròs. Un dia esplèndid, encara que el motiu del viatge no ho feia necessari. Malgrat tot, sempre és d'agrair que quan et pots escapar puguis gaudir d'un dia assolellat (qui em coneix dirà que a mi m'agrada la pluja, i és cert).

El poble respirava molta quietud. Segurament encara estem afectats per la crisi i els propietaris de segona residència escurcen la setmana santa. Hi ha consciència que encara ha de passar un temps fins a recuperar els nivells anteriors a la crisi. M'imagino que a partir de dijous serà diferent, però llavors jo seré al costat del mar i amb més presència de visitants.

Arribant a Arenys m'he anat assabentant de les notícies del dia. Cada vegada perd més protagonisme l'accident dels Alps i avui es comentava l'ultimàtum per a l'acord entre els EUA i Iran, però també de la detenció d'una família de Badalona, amb dos joves de 16 anys que presumiblement s'estaven preparant per viatjar a Síria a lluitar amb l'EI.

Encara eren notícia les reaccions al pacte entre CIU i ERC del full de ruta. ICV hi veu electoralisme. És l'excusa de sempre. Hi ha algun partit polític que no actuï per electoralisme? ICV no ho fa? No es fa estrany que ICV només parli de participació quan s'acosten eleccions? Els problemes d'ICV i del PSC no són les declaracions electoralistes de CIU i ERC, sinó els problemes de definició, de consistència, de capacitat d'il·lusionar. Que no busquin els problemes en els altres.

I d'Arenys també hi ha bones notícies: l'ajuntament guanya el contenciós plantejat per la UFEC i, segons sembla, tampoc l'ajuntament no haurà d'indemnitzar al propietari de les Clarisses. És important, tenint en compte què va passar en casos desatesos i que finalment varen suposar un càstig econòmic important per a l'ajuntament. 

Per cert, mentre escrivia el post, a TV3 insistien que tallar un arbre no és cap crim, que en molts casos és convenient fer-ho... ho dic per a tota aquella colla de creguts ecològics que et mal miren quan demanes que tallin un arbre que està provocant problemes. Ja ho veieu, ja estic connectat.