Quan llegeixo tot el que passa a Nicaragua, avui amb les notícies de la ciutat de Masaya, de 170.000 habitants, assetjada per les forces militars lleials al govern de Daniel Ortega, em costa de creure. Reconec que han passat molts anys, més de 30, quan el front sandinista s'alçava contra el dictador Somoza. Ho vàrem viure i animàvem els revolucionaris a desempallegar-se del dictador. Nosaltres també en teníem un.
Han passat anys sense que em fixés en què passava en aquell estat, per la qual cosa se'm fa difícil d'entendre la posició i actuació del president del govern de Nicaragua talment com un dictador qualsevol. Què ha passat? Què ha canviat d'ara amb abans?
Aquesta no és una qüestió aïllada, sinó que ens la fem moltes vegades quan parlem de Centre-Amèrica. ¿Com pot ser que persones que han lluitat contra dictadors, amb el suport de tot el poble, acabin ocupant de manera despòtica el mateix seient del dictador defenestrat?
Segur que se m'escapen moltes coses que m'ajudarien a entendre la situació actual, que no justificar-la, perquè mai es pot donar suport als atacs dels dirigents contra la població indefensa. Segurament si hagués anat seguint què passava en aquell país, ara entendria la situació en què es troben, però costa d'acceptar que les persones canviïn tant, i d'una manera tan radical, a no ser que ens hagin tingut enganyats des del primer dia. Falsos profetes que ens utilitzen per aconseguir la seva glòria.
Estic disposat a escoltar qui em pugui explicar l'evolució del senyor Daniel Ortega, des de finals dels setanta, del segle passat, fins als nostres dies. Entretant, però, em manifesto contrariat per la salvatge reacció d'Ortega a les protestes de la seva població.
