Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 

Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.

Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.

No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 

Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

El TC suspèn els acords del procés constituent i manté tensa la corda

Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.

Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.

Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?

Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.

Les baralles entre CDC i UDC no són només locals

Les picabaralles que hem pogut observar en diferents municipis catalans entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica són un reflex del que està passant entre les dues formacions federades a nivell nacional. No és res de nou, encara que periòdicament té alts i baixos. En aquests moments ens trobem a la part alta i, per alguns, a prop del desenllaç irreversible.

Es tracta d'una crisi entre partits o bé de lideratges? Si Jordi Pujol hagués optat per Duran i Lleida com a successor dins de CIU, estaria passant el mateix? Són les ànsies de poder de Duran les causants d'aquest enfrontament?

Per què Duran ha creat Construïm? És un possible refugi per quan es descompongui Unió? Com serà la reacció de la gent d'Unió quan s'hagin de pronunciar sobre la independència? Actuaran de la mateixa manera, en bloc? Serà Construïm l'alternativa unionista de Duran i els seu afins?

Podem especular sobre el futur de CIU i de cadascun dels dos partits federats i ens podem equivocar molt, perquè en política hi ha poca racionalitat i moltes sorpreses. Malauradament encara hi ha massa polítics que busquen aprofitaments particulars abans que servir els ciutadans. Això fa que s'especuli molt i es fabriquin moltes històries per no caure en desgràcia.

A Arenys de Mar no només hi ha enfrontaments entre CDC i UDC, sinó que també dintre de cada partit tenen els seus problemes de convivència. Dues candidatures encapçalades per dos militants d'UDC amb membres de CDC a cada llista, són un exemple de l'esbojarrada situació política d'aquests dies. Què passarà?

Paral·lelament hem llegit que l'esquerra social s'està intentant reinventar. Una vegada el PSC ha vist sortir els socialistes més sobiranistes, aquests estant treballant la complicitat amb ERC i una part d'ICV, per aconseguir reforçar l'alternativa a un govern no progressista de CIU. El trajecte serà llarg, però pot ser que estiguem en la bona direcció. Entretant, tot fa pensar que l'efecte Podemos tindrà un recorregut curt. La base és força inconsistent i això en política es paga.

Detectada la pesta bubònica a la vila d'Arenys de Mar

Sembla que les notícies sobre cada passejada i gest de Jordi Pujol s'han aparcat aquestes darreres hores i ens hem centrat més en l'organització de la diada i les especulacions sobre l'actuació del govern català el 9-N. El PP està convençut que Mas està acabat, com també pensa la gent de C's, i demanen eleccions avançades. No sé si aquesta demanda es correspondrà amb les previsibles eleccions plebiscitàries que alguns esperen que convoqui el president.

(foto: Montse Laborda)

Avui era notícia la mort de Robin Williams i la de Lauren Bacall, i també la de Mercè Anglès, ella molt més jove, encara que no menys esperada atesa la seva malaltia. A casa nostra també hem vist morir persones properes, totes elles en pocs dies, la qual cosa fa que pensis en la mort, que no saps mai per on et sortirà.

Tot això fa que reflexionis i arribis a no entendre segons quines actituds d'acaparament material, quan saps que arriba un dia que tot això no et serveix de res ni t'estalvia d'anar-te'n. La gran similitud entre qui té diners i qui no en té, és el moment que et col·loquen a la caixa, més o menys glamurosa, però amb el mateix final.

Però a Arenys la notícia és la pesta bubònica que s'ha detectat a diferents indrets de la vila, una recreació de l'angoixa d'Arenys del segle XVII. El desenllaç es podrà veure divendres a partir de les 10h de la nit, a diferents carrers i places de la vila.

Les tradicions tenen un moment inicial, i en el cas de la representació d'aquest divendres és molt recent, cinc anys. Tot fa pensar que aquesta activitat esdevindrà realment una tradició que podran gaudir-ne els nostres fills i nets. La gràcia de tot plegat és la capacitat d'adaptar una part de la història amb les eines d'avui dia, i que això perduri en el temps.

El PSC es rendeix al PSOE sense res a canvi

Allò que fa el PSC al Congrés de Diputats, no permetrà que ho facin els diputats del sector crític, al Parlament català. El PSC pot discrepar del PSOE, però el sector crític no ho pot fer. És veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-se de la biga a l'ull propi. És una mostra més de la manca de democràcia interna en molts partits polítics. Llavors... què es pot esperar d'ells quan governen?

Tinc gravades a la memòria una colla de frases políticament incorrectes, de regidors i regidores que a micròfon obert falsejaven el que realment pensaven i creien. N'hi ha molts i moltes a qui la participació i transparència només són una pantomima. No hi creuen, però dissimulen perquè els hi va el vot per perpetuar-se en la política.

Criticar les actituds de governs amb majoria absoluta, quan internament són incapaços d'acceptar la discrepància, és una mostra de la feblesa dels seus arguments, la seva incapacitat per dialogar amb els que pensen diferent i la falsedat en què construeixen la seva estructura política. "Al servei de la ciutadania" és una frase per quedar bé, però que darrerament és lluny de la realitat. L'únic bé que es defensa és el personal.

La gran culpa de tot això és que la majoria dels polítics de la cúpula dels partits s'han perpetuat en el càrrec i no volen ni poden fer res més. Llavors no defensen la seva ideologia, sinó la seva carrera política, el seu lloc de "treball", el seu sou de polític. Aquest plantejament és el que malmet la democràcia, és el que empobreix la societat.

Diumenge veurem el desenllaç.