Parlem de multireincidència

La multireincidència és un fet que preocupa i és motiu de moltes discussions i divergències. Estic convençut que tothom està d'acord a buscar solucions per reduir aquest no parar mai, però no tothom coincideix en les mesures a prendre. Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una llei contra la multireincidència que caldrà analitzar, tant el text com la seva aplicació. PP, PSOE, Vox, PNB i Junts hi han votat a favor.

Són moltes les vegades que hem sentit a dir, quan s'ha detingut un delinqüent, que entren per una porta i surten per l'altra. La gent es queixa que el delinqüent professional no té cap problema a ser detingut perquè sap que és qüestió d'hores. Després hi podrà tornar. Aquesta sensació que qui delinqueix gaudeix de total impunitat no és agradable i està molt present a la ment de les persones del nostre país.

Combatre la multireincidència no s'ha de considerar un atac a un col·lectiu determinat, però sí que és cert que alguns partits polítics i seguidors assimilen aquests col·lectius amb els delictes, i això és el que no es pot defensar ni tolerar.

És cert que cal atacar des de l'arrel i buscar els motius perquè hi ha persones que delinqueixen i que ho fan tan sovint, acumulant tot un historial a la seva espatlla. Hem d'analitzar què funciona malament i que propicia els delictes continuats. Segurament arribarem a la conclusió que els delinqüents no són simplement uns aficionats al delicte, per gust, sinó que al darrere hi ha uns factors que, sense que això serveixi de justificant, els forcen a delinquir, o si més no, faciliten que caiguin en la temptació.

Seria bo que els nostres polítics treballessin per tal d'erradicar la multireincidència, no només a còpia d'empresonar els delinqüents, sinó també millorant les lleis que dificulten la integració de moltes persones a la societat, i no només aquells que venen de fora, sinó també els autòctons a qui la societat arracona per manca de suport.

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Lluitar per una societat més justa

Ahir en el meu post parlava de les crítiques que estava rebent la celebració del Mundial de Futbol a Qatar i feia referència a la llei d'estrangeria que tenim a Espanya i que malgrat tota la crítica que s'ha fet i de disposar d'un govern socialista que es considera el més progressista de la història, no s'ha aconseguit millorar i fer-la més justa.

Comentava que les paraules del president de la FIFA eren encertades quan parlava de la incoherència d'Occident a l'hora de criticar Qatar, pel fet que a casa nostra tenim una llei que maltracta els immigrants i els força gairebé a delinquir si volen sobreviure. Voldria que quedés clar, però, que en cap moment defensava el president de l'organització de futbol, ni em sembla bé que s'hagi escollit un país com Qatar per celebrar-hi el Mundial de Futbol.

Dit això, sí que m'agradaria insistir en el fet que acostumem a criticar amb molta facilitat les coses que passen lluny de casa, però som poc autocrítics i no lluitem prou per fer canviar aquelles lleis que són injustes, com és el cas de la llei d'estrangeria.

Després d'escriure el post d'ahir he llegit molts més comentaris en contra de l'organització de l'esdeveniment esportiu, i estic molt d'acord que és una vergonya, però insisteixo que no només a Qatar es produeixen atacs als drets humans, ja sigui als immigrants que han construït els estadis de futbol, a les dones que serveixen a les cases, humiliades i explotades, o a la pròpia població autòctona, i concretament a les dones, que són considerades de segon ordre.

Al nostre país encara hi ha molt a millorar i hauríem de lluitar per aconseguir reduir aquests col·lectius feixistes que encara viuen amb total impunitat, o les persones que desenvolupen una pràctica masclista que fa difícil la vida de la dona, que ha de pensar molt bé quan i com es desplaça per la via pública per no ser víctima de violació o agressió sexual.

Seria lloable que tothom fos conseqüent amb el que pensa i actués lliurement amb possibilitats de criticar i exigir justícia on encara no hi és, o és massa dèbil. Potser no podem esperar grans miracles, però el que sí que podem és governar la nostra conducta i contribuir, amb humilitat, a fer un món més just, amb les paraules, però sobretot amb l'exemple de vida.

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet. 

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Un discurs que no em desperta cap interès

El que pugui dir o deixar de dir el rei en el missatge de Nadal d'aquesta nit no m'interessa. De fet demà sortirà a tots els diaris i ja podré saber si ha parlat del seu pare, si ens ha donat consells de convivència i civisme... Tot el que pugui dir-me em deixa indiferent o, millor dit, m'indigna, perquè és tot fals, és enredar-nos.

No he estat mai monàrquic i he suportat els reis espanyols per força sense cap tipus de simpatia, ni tampoc els he desitjat el mal. El lema que els catalans no tenim rei, no és exacte, perquè el rei ens ve imposat, ens agradi o no, però sí que podem dir que a molts catalans no ens interessa el rei, ni ens hi sentim representats.

No només pel discurs del 3 d'octubre de 2017, sinó per tota la trajectòria, si ve a partir d'aquella data la indignació va pujar de to. No sóc monàrquic ni tampoc estic d'acord amb les consideracions que li té la Constitució. Estic d'acord que un governant ha d'estar protegit pels errors que pugui cometre a l'hora de prendre decisions, però això no el pot alliberar de donar la cara i assumir responsabilitats quan la seva conducta és corrupta i delictiva. 

No té cap sentit la inviolabilitat del rei, i per tant no la puc defensar sota cap tipus de raonament. Com totes les persones d'aquesta terra, ha de ser responsable dels seus actes, i pagar per aquells que no són lícits, aquells a través dels quals es lucra il·legalment. Una cosa és equivocar-se i l'altra delinquir. 

És per això que tot el que pugui dir o deixar de dir el rei espanyol, no em farà canviar d'opinió, ni em servirà per apreciar més o menys el rei que ens toca mantenir i aguantar. Que gaudiu de la seva xerrada, del seu discurs institucional. Ja me'n fareu cinc cèntims perquè no hi vull perdre el temps.

La delinqüència que creix

Llegia que ara que hi ha menys turistes, els delinqüents es fixen més en els autòctons. És una delinqüència amb més violència. S'atreveixen a tot i de manera sobtada i violent, contra persones que passegen tranquil·lament pel carrer. La sensació de por s'apodera de les persones, sobretot les més vulnerables, la gent gran. Hi ha gent que té por de sortir al carrer.

Com ho podem solucionar? Es produeixen més detencions i també més col·laboració ciutadana, fins arribar a extrems que no s'haurien de permetre, com són les patrulles urbanes. El problema no és que no es detinguin els delinqüents, sinó que surten per la mateixa porta que han entrat. Ja no tenen por a ser detinguts, perquè saben que no els passarà res. Ja estan fitxats i acumulen moltes detencions, però aquí s'acaba tot.

Al meu entendre cal un canvi legislatiu, que no sigui tan permissiu amb les persones que delinqueixen, i se'ls acabi les ganes de delinquir, però també falta endreçar el país. Hi ha focus de delinqüència provocats per la misèria, per la impossibilitat de trobar feina, i per la concentració de gent sense escrúpols, en pisos ocupats. Pisos la majoria dels quals són propietat de bancs i caixes, que no en tenen prou cura, però també pisos de propietaris particulars, que tenen moltes dificultats per fer-los fora.

Com és possible que sigui tan fàcil ocupar un habitatge i tan difícil fer-los fora? Això tampoc no està ben legislat. Una cosa és una ocupació pacífica per part de famílies sense recursos ni habitatge, i l'altra l'ocupació violent de persones que han decidit viure d'aquesta manera i els utilitzen com a seu de dispensa de droga i cau de delinqüents.

Si no hi ha un canvi en les lleis i un treball important per aconseguir habitatge i feina per a tothom, la delinqüència no desapareixerà, i la pressió que puguin rebre simplement servirà per desplaçar-los d'un lloc a l'altre sense deixar de delinquir.

Hem de fer dels nostres carrers i places uns llocs segurs

Arran de la detenció a la part baixa de la Riera, d'Arenys de Mar, d'un home que havia amenaçat els clients d'un bar, i de conèixer que aquesta mateixa persona ja havia estat detinguda recentment per una baralla amb navalla amb una altra persona, són moltes les preguntes que els vilatans ens fem, però potser la més reincident i persistent: com és possible que una persona així pugui repetir accions violentes sense que no passi res? Si més no aquesta és la impressió que la ciutadania rep.

Ho podem considerar una anècdota, però ningú no em negarà que preocupa i espanta la gent, que es manté intranquil·la quan surt a la via pública, sobretot la gent gran. Aquest cas, junt amb els incendis d'una casa al carrer de la Perera, o els atracaments a diferents carrers de vila, atribuïts als "mena", fan que hi hagi persones que es resisteixin a sortir al carrer. De qui és la culpa?

Podem entendre, que no justificar, que una persona atraqui i robi a una altra, però costa més d'entendre que aquesta mateixa persona ho pugui anar fent més i més vegades, i no li signifiqui res més enllà d'una detenció d'unes hores i formar part d'un llistat de delinqüents. Potser sí que a la llarga la suma pot tenir conseqüències, però molts ho qüestionen.

No es tracta d'anar col·locant persones a les presons, sinó intentar resoldre el tema des del principi, des de l'arrel, i ens calen unes lleis justes, potser no tan garantistes, sense passar a l'altre extrem. Ens cal, però, canviar la nostra societat i lluitar amb totes les nostres forces per aconseguir més justícia i menys pobresa. Ens hem de plantejar si el model de societat actual és el més encertat per evitar situacions violentes com les exposades. No pot ser que la gent honrada pateixi els delictes de qui no ho és, però no podem oblidar que massa sovint la societat deixa al marge persones que al final no tenen cap més solució que delinquir. Siguem cauts en donar les culpes, però treballem-ho.

On s'emmirallen els polítics corruptes

Ahir al matí tot esperant l'arribada de les nostres filles vàrem sortir a parlar de l'escàndol Pujol i de tots els que anem coneixent des de fa força temps. Els polítics, que no són tots, són uns corruptes, deia una mare. Sí, n'hi ha una bona colla, però no són la majoria i, el que és més important, hem d'acceptar que els polítics són ciutadans com nosaltres que han decidit exercir de polítics, i n'hi ha de bons i de no tan bons, com nosaltres.

Hem de fer l'exercici de mirar els polítics com si ens miréssim en un mirall. En veiem de corruptes, però aquests no surten del no-res. Els polítics surten de la societat que els ha escollit. Amb això vull dir que la societat tampoc està tan bé com volem creure. Hi ha molta gent que si no és més corrupte és perquè no pot. 

Qui té poder té més possibilitats d'enganyar i delinquir dissimuladament, o no tant! Cal denunciar els polítics corruptes perquè en ells hem dipositat la nostra confiança, però també hem de ser crítics amb la nostra societat on hi ha massa gent que fa el que pot per embutxacar-se diners de manera fraudulenta. 

No tots som uns delinqüents en potència, o no tots aprofitem la més mínima per apoderar-nos d'allò que no ens correspon, però n'hi ha també una bona colla. Es parla de regenerar la política i hi estic d'acord, però també ens hem d'esforçar per regenerar la societat on vivim. Si no recuperem els valors que tant n'hem parlat, també Jordi Pujol, no aconseguirem una societat més justa.

No sé què es pot esperar de Podemos, però el que sí sé és que amb l'estructura actual de partits polítics es fa molt difícil descartar tots aquells vicis en què hem caigut, i fer la revolució social, escoltant els més dèbils i aconseguint una societat més justa i de més fàcil entendre.