Nou model de finançament

Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes.

Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà?

El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà?

El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa?

Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem.

Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

Les polítiques fiscals de les comunitats autònomes

La discussió sobre els impostos a pagar entre les diferents comunitats autònomes espanyoles és latent, amb pros i contres que conviden a reflexionar-hi. És sabut que la presidenta de la Comunitat de Madrid té molt clar que els impostos han de ser els mínims, la qual cosa beneficia les classes mitges i altes, i descapitalitza l'administració autonòmica. És un reclam a les empreses i les persones riques.

Catalunya manté una política totalment contrària, i és una de les comunitats on els impostos són més alts, i probablement per això el conseller d'Economia Jaume Giró ha volgut contrastar-ho creant nous trams en l'IRPF que beneficiïn les classes més pobres.

Una administració pública que recapti més impostos li permet fer polítiques socials més importants, de manera que puguin compensar en certa manera les diferències entre les classes pobres de les més riques. Està clar, doncs, que la política que segueix la senyora Díaz Ayuso, a Madrid, és una política clarament de dretes i que sorprenentment no es veu castigada en vots per la classe baixa.

La uniformitat de la política fiscal, també a nivell europeu, és la manera d'evitar el moviment de capitals entre estats o autonomies, però és molt difícil d'aplicar, sense que els estats o les comunitats autònomes se sentin fiscalitzats i amb poca llibertat de moviments.

Aquesta és la gran discussió que els polítics han de saber gestionar i comporta molta crítica per part de les persones i col·lectius afectats. Sempre que ens venen de fora les directrius, ens sentim lligats de mans i peus, com ara també passa amb l'elaboració d'una nova llei d'universitats que no convenç les universitats catalanes. L'equilibri entre l'harmonització i la llibertat de moviments, sempre serà motiu de discussió.