dissabte, 31 d’octubre del 2020

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.


divendres, 30 d’octubre del 2020

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

dijous, 29 d’octubre del 2020

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

dimecres, 28 d’octubre del 2020

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

dimarts, 27 d’octubre del 2020

S’ha de predicar amb l’exemple

No es pot admetre ni hi ha cap justificació per explicar que el ministre de Salut es reuneixi amb 150 persones per fer una celebració mentre se’ns està prohibint fer reunions, fins i tot familiars, que superin els sis membres. Actes com aquests són els que expliquen perquè la gent hem deixat de confiar en els polítics.

A casa sempre ens havien dit que havíem de predicar amb l’exemple, i que si volíem ser compresos havíem de ser creïbles. Com ho explica el senyor ministre?

No estic d’acord amb els negacionistes ni amb les justificacions que presenten, però entenc que actuacions com la del ministre i altres responsables polítics els serveixen d’excusa.

No sé si a hores d’ara el ministre ha sortit a donar la cara o bé s’ha penedit de formar part d’aquestes 150 persones, però estaria bé que ho fes. A casa, malgrat tot, continuarem obeint mentre ens convencin que d’aquesta manera ajudem a disminuir el risc de contagi del coronavirus. Que no ens tornin a fallar!

dilluns, 26 d’octubre del 2020

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

dissabte, 24 d’octubre del 2020

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

divendres, 23 d’octubre del 2020

Evitar la reprogramació d’intervencions quirúrgiques

Comencem un cap de setmana amb molts avisos d'alarma per la situació del coronavirus. Els dos darrers caps de setmana s'ha omplert els boscos de Catalunya buscant bolets o qualsevol excusa per sortir de casa a prendre l'aire. Es vol evitar que això es repeteixi i es demana seny a la gent, que es quedi a casa, que no es mobilitzi i que es prenguin totes les mesures perquè els contagis no vagin en augment com fins ara.

El govern està dubtant si demana l'estat d'alarma per poder aplicar-se el toc de queda, i algun conseller veuria bé canviar el tancament dels bars i restaurants per aquest toc de queda, tal com comentava ahir en aquest mateix blog.

Hem tornat al teletreball per reduir la mobilitat, i comencem a témer que es tracti realment d'una segona onada, amb el record molt fresc de tot el que va passar a la primavera. L'aparença és que tot està molt més controlat, però en canvi els serveis mèdics ens parlen d'una tendència perillosa a col·lapsar els hospitals, la qual cosa afecta les intervencions quirúrgiques programades.

Perquè aquesta és una altra. L'acumulació d'ingressats pel coronavirus fa que s'arribin a desprogramar intervencions no urgents, però que són necessàries i que comporten greus problemes als malalts afectats. Si mai hem experimentat una reprogramació de les nostres intervencions, sabrem el que això suposa i com ens desagrada. És lògic que es prioritzi el més urgent i necessari, i per això és tan important seguir les recomanacions per aconseguir reduir l'afectació d'aquest virus, que ens ha trastocat el 2020.

dijous, 22 d’octubre del 2020

Toc de queda, sí o no?

Aquests dies es parla de la possibilitat que es dicti el toc de queda davant l'augment dels contagis del coronavirus. Es valora la conveniència o no de prendre aquesta mesura i les seves conseqüències. Entenc que no és una decisió fàcil i que s'ha de tenir en compte tot. 

Crec que s'han pres mesures al meu entendre més dràstiques i que aquesta no és tan descabellada com pugui semblar. El tancament tot el dia de bars i restaurants crec que es podia matisar. Penso que durant el dia l'ambient que hi ha i les mesures que es prenen són prou segures com per permetre que aquests establiments estiguin oberts. Potser tard enllà és quan canvien els hàbits i pot resultar més difícil el control de distancies i protecció.

Si es decreta el toc de queda a partir d'una certa hora, hauria de ser possible mantenir obert bars i restaurants, amb totes les mesures de seguretat i aforament, sabent que a partir d'aquella hora han de tancar, perquè no es pot circular pel carrer.

Estarem a l'aguait per veure què s'acaba decidint, però és important que no es decideixi res a la lleugera, per les conseqüències que pot tenir, tot i la necessitat d'anar fer el seguiment de l'evolució de la pandèmia, i no baixar la guàrdia.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

dimarts, 20 d’octubre del 2020

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Segueixen les condemnes derivades del Procés

Es van succeint sentències i acusacions fruit dels fets del Procés. Avui hem conegut la condemna als membres de la mesa del Parlament, que és de vint mesos d'inhabilitació, molt diferent del que li va caure a la llavors presidenta, Carme Forcadell, que va exercir les mateixes competències, però se li dona més relleu, probablement pel fet de ser la presidenta, però no sé si això és motiu suficient per aquesta gran diferència. 

També avui hem pogut conèixer que es demana tres anys de presó a dos càrrecs electes i el cap de la policia local de l'Ajuntament de Pineda de Mar, per haver fet fora policies d'hotels de la ciutat. Policies que havien intervingut el dia 1 d'octubre de 2017 atonyinant persones que anaven a votar i defensar les urnes, i que estaven allotjats en aquesta població.

I aquí no s'ha acabat. Encara hi haurà més conseqüències mentre s'està mirant com es pot fer sortir els presos polítics via indult, segons pensen des del govern de Madrid, perquè sigui la manera menys traumàtica a l'hora de defensar-ho davant de la dreta venjativa que només busca això: venjança.

I tot plegat és per culpa dels polítics que s'han venut i han passat el testimoni al poder judicial. Incapaços de fer política, de negociar i dialogar, han trobat en la Justícia el seu substitut, i aquesta maquinària és imparable. Tots plegats hem contribuït a que la democràcia al nostre país estigui malalta i de molt difícil solució. Perquè fins ara tor requeia sobre els independentistes, però ja hem vist, des de fa un temps, que no només els independentistes en són víctimes, sinó que la taca s'ha anat estenent i ja són altres qui reben les conseqüències. Vàrem avisar, però ningú en va fer cas!


diumenge, 18 d’octubre del 2020

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Més sobre la generació tap

Avui Marina Subirats, al diari ARA, sortia en defensa de l'anomenada generació tap, on m'hi haig d'incloure, després que aquests dies se n'hagi estat parlant. Crec que tal com es va definir era bastant bé el que ha passat amb aquesta generació, la qual cosa no vol dir que impliqui tothom. Jo al menys no m'he sentit al·ludit, i és que poca, per no dir nul·la, influència he tingut en els esdeveniments que han succeït, i per tant no m'he considerat un tap. 

Sí que és cert que les característiques que han regit els diferents temps han condicionat la situació de la nostra societat, i per tant de cadascuna de les generacions tractades. Si analitzem la situació dels nostres pares, que varen viure la guerra i sobretot la postguerra, podem entendre perfectament que no és el mateix que nosaltres, que també vam patir el franquisme, i encara menys la d'aquells que ja només el varen sentir anomenar.

El desenvolupament econòmic ha influït a les nostres vides i és lògic que no ha estat el mateix a l'hora de trobar una feina estable, més corrent fa uns anys, que no pas ara, i que la globalització ha tingut una influència brutal sobretot per als nostres fills.

Tornant a l'article de la Marina Subirats, no he experimentat la mateixa sensació que ella, ni m'he sentit atacat en la definició. Penso que en el cas de la política, és ben clar que la nostra generació ha exercit de tap, i ha posat moltes dificultats als joves per abonar el relleu. El fet de ser la generació que va sortir de la dictadura, també és lògica la reacció, i la facilitat en què moltes persones s'han apoderat d'una cadira i ha estat molt complicat fer-los fora.

divendres, 16 d’octubre del 2020

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

dijous, 15 d’octubre del 2020

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

dimecres, 14 d’octubre del 2020

Bars i restaurants tancats

La notícia sobre el tancament de bars i restaurants que dictaminarà el govern català, i que serà efectiu a partir de demà dijous a la nit, no deixa indiferent a ningú. Els propietaris i treballadors d'aquests establiments es mostren preocupats per la repercussió que això tindrà. 

Es fa molt difícil opinar sobre aquestes decisions. El govern i especialistes mèdics afirmen que la mesura és necessària degut a l'augment de les persones infectades pel coronavirus, i consideren que aquests espais són els més propensos a incrementar els casos de coronavirus. El cert és que la majoria de països europeus estan prenent decisions restrictives a la mobilitat, perquè l'epidèmia està avançant, no amb la perillositat o gravetat de la primavera passada, però amb el risc de tornar a una situació com l'anterior.

La sensació de que paguen justos per pecadors és present, sobretot quan et fixes en realitats com la que vivim cada dia a l'hora d'esmorzar, en bars que són molt estrictes en el compliment de les normes de seguretat, i que no hi trobes aglomeracions de persones. Per què ells?

El més difícil de tot és, en aquests casos, ser coherents i exigir a cadascú el mateix, coneixedors que les circumstàncies acostumen a ser diferents. Aconseguir dictaminar mesures equitatives, d'acord amb cadascuna de les realitats és una utopia, però resulta injust que uns empresaris i treballadors es vegin afectats, probablement pel mal comportament d'uns quants.

Només podem reclamar atenció al govern, que dicta les mesures, que sigui just en la compensació econòmica dels afectats. Que es trobin remeis per pal·liar la crítica situació, i que no es passi tota la responsabilitat i perjudicis a uns pocs, sense miraments. Desitgem que el tancament sigui de només quinze dies, i que se'ls compensi per les pèrdues que se'ls generaran.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

dilluns, 12 d’octubre del 2020

Visca el rei! per amagar què està passant

Avui ens han passat fragments del vídeo que han elaborat amb diferents personatges proclamant "viva el rey", el mateix dia que hem conegut el resultat d'una enquesta no oficial sobre la monarquia, que no la deixa ben parada, sobretot a Catalunya.

És ben bé que quan una cosa perilla o es troba en una mala situació, la reacció és instantània intentant fer veure que tot va bé. Potser és això el que ha mogut a totes les persones del vídeo a exaltar el rei, com volent amagar quina és la realitat.

No està clar que en un referèndum sobre república o monarquia, guanyés la república, doncs hi ha molt monàrquic a Espanya i qualsevol canvi sempre fa por, però és cert que la monarquia passa pel pitjor moment, probablement el pitjor de tots els temps, des de la mort del dictador.

La dreta sempre ha defensat la monarquia, perquè ha estat el seu garant. La transició els ha permès continuar manant, fins i tot quan el govern de Madrid estava a mans del PSOE. El rei ha estat un fre a grans canvis, junt amb tot l'aparell de l'Estat. Una república posaria en perill aquesta estabilitat favorable a la dreta, que ara és reforçada per l'ultra dreta desbocada i sense escrúpols.

Avui, dotze d'octubre, també han sortit els feixistes amb total impunitat, cantant el "cara al sol" i enyorant la dictadura franquista, un fet que seria impensable a Alemanya, però que a casa nostra té tot el vent de cara. Recordava fa pocs dies, el bé que viu aquest moviment, respectat pel poder judicial, malgrat hi hagi sentències condemnatòries. Espanya continua sent diferent!

diumenge, 11 d’octubre del 2020

Necessitem esbargir-nos

L'aglomeració de cotxes de Barcelona s'ha traslladat al Montseny i a diferents contrades del nostre país. La ciutadania necessita sortir de la gran ciutat i veure paisatge, respirar l'aire pur de les muntanyes, però es troba que tothom pensa el mateix, i es queda respirant els gasos dels mateixos cotxes, ara al mig del bosc.

Aquests dies s'ha constatat que els catalans, sobretot els que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, han decidit fer una sortida a la muntanya, per canviar d'aires, però s'han trobat que no només ho han pensat ells, sinó també tots els altres, i allò que havia de ser un dia de pau i tranquil·litat s'ha convertit en una rua de cotxes buscant una raconada per aparcar i sortir a estirar les cames. 

El coronavirus en té la culpa, ja que en altres circumstàncies l'aeroport hauria acumulat molts viatgers per aprofitar aquests tres dies lluny de casa nostra. Paris, Londres o Roma serien ciutats a visitar si les restriccions no ho impedissin. L'alternativa és visitar el país, i es deixa en evidència que som molts a fer el mateix pensament.

Els que tenim la sort de viure en zones més tranquil·les i sense tanta concentració de gent, ens podem permetre el luxe de mantenir el cotxe al garatge i com a molt sortir a fer una passejada per la vila. Alguns ens acontentem a quedar-nos a casa, gaudint del silenci i la claror d'un dia assolellat. Davant la sortida massiva de cotxes de la capital, tot això que ens estalviem.

Avui estem, però pendents de si la setmana vinent haurem de canviar el xip, i tornar a fer teletreball. Sembla ser que augmenten els casos d'infectats, i que ens voldran reduir els desplaçaments. Confiem que la sortida al camp, no hagi comportat una escampada del virus pels pobles i ciutats del nostre país.

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Els habitants d'Stepanakert volen la pau

Dos es barallaven i el tercer va rebre! Això poden dir els habitants de la capital de Nagorno-Karabkh, que pateixen l'intercanvi de projectils entre Armènia i Azerbaidjan. La no reconeguda República d'Artsakh es troba al mig del foc, perquè Armenis i Azerbaidjans se la disputen. Ells volien la independència, però els altres la volen. Quin interès hi tenen? Tant els estimen? M'imagino la baralla entre Espanya i França per quedar-se amb Catalunya, que es vol i desitja independent. 

Putin ha treballat a fons un alto al foc, per evitar haver-se de posicionar, en el seu cas a favor d'Armènia. No vol que li compliquin més la vida, ja se la complica prou ell mateix. Crec que avui les notícies deien que s'havia arribat a l'acord, però d'entrada Arzebaidjan no hi estava massa d'acord, perquè ells es consideren els afectats, ja que creuen que la regió en disputa els pertany, i que Armènia no hi té res a dir.

Llavors diuen que les fronteres no són importants, però com es pot veure arreu, la propietat del territori és una cosa molt seriosa que ningú es vol deixar prendre. La llàstima és que les discussions són en forma de guerra, amb la mort dels més innocents. Aquelles víctimes que volien viure en pau, i veuen, en aquest cas, com els seus veïns de banda i banda es barallen, rebent ells tots els trets.

divendres, 9 d’octubre del 2020

Nou plec de clàusules de la recollida selectiva

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, avui es presentava al govern municipal la proposta de plec de clàusules per a la licitació de la recollida selectiva de la brossa. Un laboriós estudi que ha de permetre que l'empresa guanyadora del concurs pugui desenvolupar la seva tasca d'acord amb les necessitats reals de la vila, amb la màxima eficiència, cosa que no passa actualment.

No és un concurs qualsevol perquè porta implícit una manera d'entendre la recollida selectiva, com és el porta a porta a tota la vila, fet que no es veu de la mateixa manera des de l'oposició política. Això comporta la necessitat de fer molta pedagogia entre la població, perquè assimili el nou model, on encara no està en pràctica i es faci bé.

L'experiència fins ara no és gaire positiva, més que tot per l'incivisme i poca col·laboració de part de la població, i la manca de decisió del govern municipal de prendre mesures per contrarestar aquest incompliment. Tot plegat ha fet que la vila es vegi bruta i mal servida, i en tenim tots una part de la culpa.

Hem de confiar que les clàusules tècniques estaran ben fetes i serviran de base per a una bona recollida selectiva de la brossa. Per la nostra part haurem de posar-hi implicació i responsabilitat, i moltes ganes de convertir la nostra vila en una bella imatge que ens faci enorgullir-nos. Demanarem i exigirem, però, que davant dels casos d'incompliment, es prenguin mesures perquè no resulti que quatre frescos perjudiquin tota la població.

dijous, 8 d’octubre del 2020

Els joves també se separen

He llegit que està a punt de néixer una nova organització juvenil escindida de la JNC. Encara no hi ha res decidit, però sembla ser que l'actual JNC es posicionaria al voltant de JxCat, i els escindits crearien el Fòrum Demòcrata, a l'empara del PDECat. Tot això si es confirma el trencament definitiu i ambdues formacions es presenten a les eleccions del mes de febrer.

Segons les declaracions de qui lideraria aquesta escisió, el diputat a Madrid, Sergi Miquel, les raons de la seva marxa de la JNC no és pel fet independentista, sinó per la ideologia, molt més centrada o fins i tot cap a la dreta. En l'escrit el diputat Sergi Miquel es queixa del posicionament de JxCat, que titlla de populista i proper a l'esquerra, i posa com exemples la llei, recentment aprovada al Parlament, que limita el preu del lloguer, o la defensa sense complexos de l'escola concertada.

A vegades penso que el trencament entre Unió Democràtica i Convergència Democràtica no s'ha acabat de païr, i que d'alguna manera, tot i les crítiques, sobretot per part de Convergència, el matrimoni funcionava i s'abarcava un ventall ampli del centre-dreta català que ara es troba molt desorientat, amb tot el reguitzell de formacions polítiques que s'han anat creant.

Els partits polítics necessiten unes plataformes per assegurar el seu futur, i les organitzacions juvenils els van molt bé. No és estrany, doncs, que el PDECat vegi amb bons ulls i animi la creació d'aquesta nova organització.

dimecres, 7 d’octubre del 2020

Pablo Iglesias acorralat

No tinc ni idea de si Pablo Iglesias és culpable o no d'allò que se l'acusa, i estarà bé poder-ho esbrinar i que en pagui les conseqüències, si és el cas. El que vull comentar és la manera com la justícia el persegueix, amb una pressió només comparable amb els independentistes. No té res a veure amb el que fa la justícia quan es tracta del PP o dels ultres que varen atacar la seu de la Generalitat a Madrid.

Ara Podemos experimenta la sensació que viuen fa temps els independentistes perseguits per la justícia. Una de les quals ahir va ser absolta després d'haver estat empresonada i retinguda molts mesos a la seva població de residència. Podemos podrà conèixer què passa si ets independentista en aquest país, i ho podrà conèixer perquè el PP, que és qui en el fons remena les cireres, vol fer-li mal i el vol fora del govern.

Avui llegia que Casado amenaça en portar al Tribunal Constitucional i a Europa, el recurs a una possible llei que canviï el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial. Fa riure, per no dir pena, que tingui la barra de bloquejar el canvi, i després es revolti si es vol desbloquejar, aprovant, democràticament, una nova llei.

El PP sap que els jutges els té al seu favor, i per això està tan tranquil. El PSOE ja fa temps que es troba entre espasa i paret, jugant en camp contrari, tot i tenir majoria al Congrés, i quan ha calgut, sumar la majoria absoluta. Espanya no millorarà mentre el poder real estigui en mans de la dreta més retrògrada, ja sigui via judicial o policial. L'Estat es troba segrestat des del franquisme, i potser ens hem de creure que tenia raó quan el dictador ho deixava lligat i ben lligat.

dimarts, 6 d’octubre del 2020

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Torna el rei

L'anunciada visita, ara sí, del rei d'Espanya el proper divendres a Barcelona ha posat en safata la preparació dels CDR per fer-li una gran rebuda. Sembla que ho hagin fet a mida perquè es pugui sortir al carrer a saludar el rei i crear aldarulls. De ben segur que hi sortiran els CDR, però no seria d'estranyar que també ho fessin els contraris, els favorables al rei, i a aquests segur que els deixaran acostar-se més a prop.

Les visites que pugui fer el rei a partir d'ara no seran una pura anècdota, sinó que aniran acompanyades de tots els preparatius. Per a uns seran una demostració que el rei també governa Catalunya, i per als altres l'ocasió de demostrar el rebuig per la seva actitud respecte a una part de Catalunya.

La llàstima de tot plegat és que a part d'aquestes visites i preparatius corresponents, no hi ha res més. Estem en temps de descompte esperant unes eleccions que ja triguen massa. Amb uns discursos preelectorals que ens sonen molt. Tornen a parlar del plebiscit, de superar el 50%, però es descuiden de detalls tan o més importants. Qui es presentarà? Qui serà l'adversari dels diferents partits polítics?

Avui llegia que el PDECat està disposat a presentar-se pel seu cantó, tot i l'esforç que semblava que feia el president Mas, perquè no anessin sols. ERC anirà tranquil veient com el seu principal adversari, encara que faci riure, està descompost i es baralla ell sol. Ara ERC tindrà l'oportunitat d'esdevenir la primera força catalana i liderar l'independentisme.

En aquesta ocasió el crit popular d'unitat ja no té sentit, perquè en seran moltes les forces polítiques que es barallaren per una posició al bàndol de l'independentisme i/o sobiranisme. Cada vegada es veu més complicat el tall del 50%, i més embolicada la possibilitat de formar govern, amb les idees clares i amb capacitat de lideratge. Ens anem disparant trets al peu.

diumenge, 4 d’octubre del 2020

L'autonomia un fre a la independència?

Al diari ARA es publiquen avui dos articles al voltant de l'autonomia i la independència, i concretament es fan la pregunta de si l'autonomia és un fre a la independència o una plataforma de llançament. Els articles de Jordi Muñoz i Ignasi Aragay conviden a la reflexió perquè argumenten els pros i contres d'una teoria o l'altra.

Estic d'acord amb la conclusió dels dos articulistes, perquè crec que l'autonomia no ha estat en va, sinó que era necessària per crear una infraestructura que pot portar-nos a la independència. Aquesta no surt del no res, sinó que hi ha d'haver una base que la sustenti.

Ambdós articles fan referència al president Torra, ara inhabilitat, que ha deixat entendre que l'autonomia és un fre a la independència. Ignasi Aragay és més contundent en afirmar que el president s'equivoca, i ho justifica. Hi estic totalment d'acord, i és en moltes coses que discrepo del ja expresident de la Generalitat.

Hi ha massa gent que defensa la teoria del quant pitjor molt millor, i aquesta idea del fre de l'autonomia està en aquesta línia. Cal donar gràcies als anys d'autonomia, amb moltes mancances i reivindicacions frustrades, però que ha permès, en un moment donat, pensar que potser la independència seria possible. Perquè ens hem sabut governar, amb més o menys encert, però hem sigut capaços d'avançar com a poble. Sense l'experiència autonòmica això no ho sabríem.

Tenim molta feina a fer, i en primer lloc es tracta de retrobar el camí a governar el país, recordant i esmenant tots els errors comesos, i demostrar que som capaços de liderar el país, i tornar a estar al capdavant. Governar i aspirar a la independència no poden ser antònims. L'escarment del 2017 ens ha de servir per no tornar a caure en el mateix parany. És per això que necessitem unes eleccions, per aconseguir un nou Parlament i un nou govern. Necessitem nous polítics que sàpiguen agafar el timó i permetre'ns navegar sense tantes turbulències.

dissabte, 3 d’octubre del 2020

Recordant les paraules del rei espanyol

Es compleixen tres anys del discurs del rei Felip VI en què deixava una majoria de catalans fora i amb moltes ganes de separar-se d'Espanya i no tenir res a veure amb el rei. Un discurs que per primera vegada prenia partit per una posició excloent, molt diferent dels discursos anteriors, tots ells discrets i sense polèmica, amb frases diplomàtiques i a vegades sense gaire sentit.

El dia 3 d'octubre de 2017 el rei va ser molt clar i va renyar els catalans per haver gosat manifestar la seva opinió sobre un fet transcendental, per haver expressat públicament i en referèndum la voluntat popular. En lloc d'intentar fer amics per deixar de desitjar la independència, va fustigar i insultar la intel·ligència de molts catalans. Va crear encara més divisió entre nosaltres, i va deixar de ser el cap d'Estat de tots els espanyols.

Sortosament ara podem discrepar públicament del rei, i donar-ho a conèixer amb la crema de la seva imatge, sense el perill de ser presos. Els drets humans estan sota vigilància al nostre país, i només a base de lluita i amb el suport d'Europa es pot anar avançant. Malauradament, massa poc a poc.

Avui molts han recordat les paraules del rei, i han mantingut l'allunyament d'un personatge que ens ha recordat massa un seu antecessor homònim. Per alguns, segons em comentaven avui mateix, el rei es mereix que sigui recordat com "l'últim".


divendres, 2 d’octubre del 2020

Tot ho portem per la via judicial

Continuen les baralles entre governs, o millor dit entre partits polítics, com és el cas de la Comunitat de Madrid i el govern espanyol. Sembla estrany que els nostres polítics siguin tan estúpids i pretenguin ignorar allò que els interessa i només es parli de l'altre per criticar-lo, encara que després acabin fent el mateix. 

L'actitud de la presidenta de Madrid s'enfronta al govern socialista perquè li fa tancar la comunitat. Si això li passés a una altra comunitat, seria capaç de donar suport al govern espanyol, però com que li trepitgen l'ull de poll, tot és més important que procurar la salut dels seus ciutadans.

No s'adonen que la ciutadania n'està molt farta. Que ens volen prendre el pèl, voler-nos fer creure que ho fan tot pel nostre bé. No és estrany que cada vegada hi hagi més desafecció, i trobant-nos angoixats pel coronavirus, provoquen nerviosisme i baralles entre la població.

El recurs de portar-ho tot per la via judicial ja és un clàssic al nostre país. És la solució que s'ha pres quan no hi ha voluntat de diàleg polític, i d'aquesta manera empobrim la política. Aviat no sabrem donar ni una passa sense fer la consulta al jutge de torn!

dijous, 1 d’octubre del 2020

Projecte Radars

La solitud que afecta la gent gran s'ha de combatre, i una de les eines que ha tingut èxit en algunes poblacions, i que a la nostra vila està començant a treballar, és el projecte Radars. Com en moltes de les coses que ens ajuden a viure amb dignitat, partim del voluntariat.

El projecte es basa en la identificació de persones grans i que viuen soles, i procurar estar atents, a través de veïns i voluntaris, per si es detecta alguna necessitat, ja sigui de companyia o ajuda. Evitar en última instància que aquestes persones desapareguin de la nostra vila sense que ningú els trobi a faltar.

L'individualisme que regna a la nostra societat ha fet que projectes com aquest siguin necessaris. Abans tots estàvem més intercomunicats, i no calia que ningú ens demanés d'estar alerta dels nostres veïns, perquè ja ens sortia de dins, perquè els coneixíem tots i sabíem què i quan necessitaven alguna cosa.

Avui som capaços de viure en una comunitat de veïns sense dirigir-nos la paraula i amb prou feines conèixer-nos. Hem passat d'un extrem a l'altre. De viure com si tots fóssim part d'una mateixa família, a gairebé ni parlar-nos.

Espero que el projecte Radars a la nostra vila sigui un èxit, que hi hagi moltes persones voluntàries que s'hi incorporin, i que les nostres persones grans tinguin qui els faci companyia i els doni un cop de mà en moments difícils, sobretot ara que estem angoixats per l'epidèmia del coronavirus.