Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

La censura de Movistar+ a petició de Vox

Aquests dies s'ha destapat una presumpta censura de Movistar+, on Telefònica és el principal accionista, a tot tipus d'humor que pogués mofar-se de Vox. Sembla ser que aquest partit d'extrema dreta hauria pressionat a l'empresa perquè no permetés més burles.

La queixa de molts treballadors de Movistar+ ha vingut a demostrar que alguna cosa passava, i que el partit polític tenia influència suficient com per aconseguir que moltes vinyetes quedessin amagades i no es publiquessin.

En els diferents debats en què s'ha tractat el tema, ha quedat en evidència que no tothom accepta de bon grat la crítica i encara menys en forma de sàtira. Els partits de dreta acostumen a ser força l'objectiu de l'humor, i precisament no són pas els més propensos a acceptar-ho.

No cal dir que Vox ha donat prou motius per fer-ne burla, encara que al darrere hi ha una preocupació pel mal que poden fer a la democràcia d'aquest país. No podem oblidar que són presents al Congrés de Diputats, i també al Parlament català, i això vol dir que hi ha molta gent que els ha votat.

És una mala notícia que hi hagi censura a la llibertat d'expressió, sobretot quan es tracta de prohibir acudits en un marc propici per fer-los. No estem dient que estiguin fora de context, sinó que es tracta d'espais expressament escollits per a la sàtira.

Hem de denunciar qualsevol tipus de censura, que no tingui una justificació prou clara, i no pas per interessos de partit o ideologia. Qui es belluga per l'espai públic ha d'acceptar que està disposat a rebre crítiques i que davant de segons quines actuacions, se'n puguin escriure acudits. Si Movistar+ es presta a rebre pressions de l'extrema dreta, potser ens haurem de plantejar com tractar l'empresa i fer públic tot allò que calgui per descobrir què es remena pels despatxos.

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

A la recerca de la pregunta del milió

Avui a la tertúlia parlarem, entre d'altres temes, de la pregunta de la consulta, com si ja la tinguéssim fixada i permesa. Aquests dies és un dels temes estrella, amb alguns parèntesis i excepcions com és el tancament de Canal 9 o la plantada del govern Rajoy a l'expresident Aznar. Bé, aquesta notícia potser no ha estat molt destacada, però segur que no ha agradat gens ni mica al senyor Aznar, encara que ho hagi aprofitat per llançar floretes als seus ministres, avui "enxufats" per tot arreu.

Em va agradar la pregunta que proposava l'Iu Forn l'altre dia a l'ARA. No sé si la vàreu llegir. S'ha de reconèixer que tenim un bon sentit de l'humor, fins i tot en temes que ens hi va el futur. Entenc la importància d'escollir bé què i com es demana, però no voldria pensar que algú ho aprofita per diluir la qüestió. Una pregunta pot ser més o menys expressiva, pot anar més o menys directe a l'assumpte, pot ser més pedagògica o menys, però el que no pot fer és confondre la gent, i el que encara és pitjor, no pot provocar dubtes interpretatius després de conèixer el resultat.

Deia que no ho voldria pensar, però estic molt convençut que hi ha polítics que voldrien passar de puntetes la consulta, quedant bé amb la vianda al plat, fent una pregunta que no aporti res de nou i que després de la consulta quedem en la mateixa situació d'abans. No ens podem precipitar, però tampoc marejar la perdiu. Si la pregunta no ha de ser clara i amb unes possibles respostes definitòries del futur de Catalunya, val més que ens oblidem de la consulta i ens dediquem a una altra cosa. Com en Duran ha dit, encara que no pensi igual que ell, no podem caure en el ridícul. Els catalans ja l'hem fet, prou vegades.

Treballar de bon humor amb en Carles Capdevila

Avui he assistit a una xerrada del director del diari ARA, Carles Capdevila, en què, a nivell d'anècdota, he observat que té més seguidores que seguidors. Suposo que se n'ha adonat. El títol de la conferència era "Treballar de bon humor". Haig de dir que, tret del final, la coda, no ha

sortit la frase, sinó més aviat ha parlat d'altres valors i actituds, tan o més importants.

L'anàlisi in situ i també després de la xerrada, em faria pensar més en "Treball amb esperit optimista", perquè aquest ha estat, al meu entendre, el fons de la conferència. Optimisme i professionalitat amb esperit d'amateur.

Tot i que l'acte anava dirigit a personal directiu, considero que ha fet poca referència a l'actitud de qui té responsabilitat directiva davant del seu equip. Només una mica al final, i en canvi ha prestat més atenció al tema de moda, dels emprenedors. Coincideixo amb en Carles que sembla que tots haguem de ser uns emprenedors, i el cert és que a l'auditori no n'hi havia cap, la qual cosa no vol dir que no hi hagués un conjunt de bons professionals.

Si que ha estat interessant l'apunt del coneixement sobre com tractar les persones en funció de la seva manera de reaccionar. Sovint oblides que no tothom accepta el mateix tracte. A vegades pots ser més dur, i amb d'altres convé utilitzar l'estímul, per arribar al mateix port.

No sé si la conferència ha satisfet les expectatives dels organitzadors ni la dels propis assistents. No es tractava d'una classe magistral, sinó d'un divertimento capaç de fer-nos reflexionar. "Els cansats fan la feina" seria una conclusió d'alguna de les seves reflexions. Un 10% són les persones que fan la feina, com el percentatge d'emprenedors d'una colla, que iguala el percentatge d'emprenyadors. "...si dominen els primers, el grup fa feina, si són els segons, el grup no fa res..."

Muntañola ens deixa en uns moments difícils per als catalans

Joaquim Muntañola va ser present a casa dels meus pares durant molts anys, a través dels seus dibuixos a El Correo Catalan. És d'aquells records que et queden de casa. Hi havia uns personatges de qui es parlava sovint a casa. Un altre era l'humorista Capri, de qui teníem molts discs i que escoltàvem sovint. Els dibuixos de Muntañola al diari, no ens els perdíem mai.

De la mateixa manera que ens acompanyava diàriament, ara feia molt temps que no n'havia sentit a parlar més. És per això que la notícia de la seva mort ha estat una sorpresa, no tant pel fet, sinó per fer-se present després d'anys d'oblit. Estic segur que la seva personalitat serà recordada per molts, i ja forma part de la història del nostre país.

La notícia ha aparegut barrejada entremig d'informacions que posen en evidència la voluntat del Partit Popular, per uniformitzar el país, traient singularitat a les diferents autonomies, que en el nostre cas es tradueix en pèrdua de competències o, si voleu, de descafeïnament. El procés iniciat amb la sentència contra l'Estatut d'Autonomia, no s'atura, i no sabem fins on arribarà. És per això que hi ha tanta gent que desconfia de la tàctica del govern d'Artur Mas, i intenta endevinar on hi ha la clau, o la trampa. On hi ha l'explicació d'aquest anar de la mà del PP, en un moment en què es manifesta més radicalment anticatalà.

El seguiment que faig del ministre d'Educació, Cultura i Esports, no deixa de sorprendre'm, des de l'afany per aconseguir el reconeixement mundial de les corrides de toros, a la homogeneïtzació de l'educació de les diferents comunitats autònomes que avui donava a conèixer. Un país com el nostre, en què la Cultura i l'Educació són una part destacada de la nostra existència i manera de ser, qualsevol atac a la especificitat cultural del nostre poble, és un atac a l'essència i a la nostra capacitat de subsistència, en un entorn advers i asfixiant.

Si només som capaços de provocar, només aconseguirem reforçar la seva pluja de decrets i lleis que deixin sense força ni sentit, la jurisprudència pròpia. Si ens limitem a jugar a amagar, aconseguirem fer forts els que ens volen fer desaparèixer com a nació diferent a l'espanyola. El panorama polític català no pinta bé, i la ciutadania n'està ben tipa. O canviem d'estratègia, o el nostre futur és molt negre.

Mal gust a l'Acadèmia de Joel Joan

Arran dels comentaris sorgits per com es va presentar i dirigir l'acte dels premis Gaudí, voldria dir-hi la meva, perquè vaig ser espectador televisiu, durant una petita estona, fins que ja no vaig poder-ho aguantar més. Hi ha gent que es creu que amb comportaments barroers fa gràcia, i no sap fer res més. De fet és una manera d'ensenyar com ets, què ets capaç de fer i què no.

És tradicional que en aquests tipus d'actes, el fil conductor es basi en la broma fàcil amb un cert punt de crítica, normalment contra els polítics. D'entrada és l'ocasió que certs col·lectius i acadèmies tenen de parlar dels polítics, a la seva cara, sense que aquests puguin defensar-se o justificar la seva actuació. De la mateixa manera que existeix el Carnestoltes, podem acceptar que el lliurament dels premis Gaudí sigui una charlotada. 

Tot això és factible, però s'agraeix si es fa amb gràcia i bon gust. Explicar o representar un acudit groller, pot fer certa gràcia, però dedicar bona part de l'espectacle a grolleries, ja no sorprèn i més aviat cansa. L'avantatge de mirar-ho des de casa és la facilitat de canviar de canal, o tancar la televisió. Si ets present a l'acte, i sobretot si ets una de les autoritats convidades, resulta complicat sortir-ne abans d'hora.

L'estona que vaig poder aguantar el programa, em va semblar que era de molt mal gust. No em preocupava la crítica que es pogués fer al govern de torn, ni als seus polítics, sinó el mal gust emprat i la poca gràcia dels seus acudits. Pretenien, a més, cantar sense afinar, esclar que potser amb això volien que riguéssim.

Jo entenc que per a Joel Joan sigui feixuc fer tota la seva feina i a més dirigir l'Acadèmia, però podria perfectament cedir el lloc a alguna persona més preparada i que li donés un to diferent. Jo he rigut molt amb 'Plats bruts' i altres comèdies de l'actor i director, però la direcció de l'Acadèmia no li acaba de rotllar bé, i el presentador, que em sonava, però no sé qui és, podria dedicar-se a alguna altra cosa.

Per cert, quins mèrits es requereixen per presentar els nominats i descobrir qui és el guanyador o guanyadora? ho dic perquè portaven el text escrit i ni tan sols sabien llegir-lo. Ja no dic declamar-lo.

La crítica sempre és bona, i l'humor molt necessari, però el mal gust i la ignorància convé arraconar-los, si més no quan es pretén premiar el bon treball d'uns professionals, com dilluns eren les persones del món del cinema. Podem equivocar-nos i no estar fins, però mai hem de pretendre ofendre ni faltar el respecte els altres, amb l'objectiu que la gent es faci un tip de riure.

Hi ha maneres i maneres

Aquest vespre llegia les reaccions dels Pujol, pare i fill, als programes de TV3, Polònia i Crackòvia, i concretament a les figures del Papa i de Núñez respectivament.
Abans de res voldria deixar clar que no en sóc un espectador fidel, però sí que he seguit alguna emissió d'ambdós programes, i no són sants de la meva devoció, encara que no es pot negar que m'han fet riure. A mi m'agrada l'humor intel·ligent i en aquests programes, tot i que hi ha tocs molt ben trobats, a vegades exageren massa els tics dels personatges fins arribar fer-se pesats, segons la meva apreciació.
La caracterització del Papa no m'ha agradat mai, però tot i ser creient no m'he escandalitzat, probablement pel fet que és tan exagerat que no s'assembla a la realitat. Potser si es fiquessin amb la doctrina o el missatge, la cosa seria diferent. En el cas de Núñez haig de confessar que no l'he seguit tant i per tant no sé fins on han arribat amb la paròdia. Recordo que el feien plorar molt, però res més.
De tot plegat, però, a part de manifestar si m'agrada o no, hi ha una reacció que he trobat fora de lloc i que posa en evidència que el fill mai serà com el seu pare, com a mínim per les maneres. Qui és ell per exigir? Mentre el president Pujol intenta fer entendre al director de Polònia perquè considera que no s'hauria de ridiculitzar el Papa, el seu fill exigeix que no es vexi l'expresident Núñez. Que cadascú pensi el que li sembli, jo ho tinc clar: em quedo amb el pare.