Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

Vox, un partit polític feixista?

Transitant per les xarxes socials he llegit la notícia sobre la investigació d'un jutjat de Madrid per una querella presentada per Vox contra l'editorial Santillana, perquè en un llibre de text escolar s'identifica Vox com un partit feixista. Haig de dir que la notícia m'ha cridat l'atenció i m'ha fet pensar que massa sovint titllem de feixistes aquells persones o grups polítics que sembla que tenen assumits pensaments propers a aquesta ideologia, però potser no ens hem parat abans a pensar què hi ha de cert.

També m'ha sorprès que el partit polític s'hagi querellat amb l'editorial, atès que no és la primera vegada que algú els titlla de feixistes, i fins i tot crec que mai havien demostrat sentir-se ofesos per aquest, diguem-ne, insult o qualificatiu. 

S'ha de dir que, pel poc que conec aquest grup polític, no se'm fa gens estrany que algú els titlli de feixistes. Els principis ideològics que defensen ens fan pensar que no són gaire lluny del pensament feixista que la història ens ha donat a conèixer i que molts situem en l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, o l'Espanya de Franco.

De fet, si no vaig equivocat, Vox sempre ha defensat el franquisme i se senten hereus de la seva ideologia. Això faria pensar que no els ha de saber greu que els titllin de feixistes, a no ser que tinguin mala consciència, i el que pretenguin sigui simplement disfressar el seu discurs feixista, com si es tractés d'un discurs de qualsevol partit democràtic que aspira al poder per defensar els seus principis.

És precisament aquesta disfressa ideològica el gran perill de la societat democràtica. S'utilitzen els principis democràtics per defensar un autoritarisme dissimulat i, si és el cas, practicar-lo després d'una possible victòria electoral. No és el cas de Franco, però Hitler va guanyar unes eleccions i moltes de les víctimes seves l'havien votat. No es tracta d'inconsciència, sinó que normalment es pateix un engany, provocat per un populisme que amaga la veritat, aprofitant-se de situacions precàries que la democràcia no sempre ha sabut resoldre.

Avui no ens refiem dels nostres jutges. Hem perdut la confiança en la Justícia, i estem convençuts que qualsevol sentència és possible, encara que no s'ajusti a la realitat. Tot això és molt desagradable i trist, perquè en última instància necessitaríem confiar en la Justícia perquè ens salvés d'una mala praxis política i legislativa. És per això que pot ser molt fàcil que el jutge sentenciï que acusar Vox de partit feixista sigui un insult injustificable. Sigui, però quin sigui el resultat del veredicte, som molts els que continuarem pensant, equivocadament o no, que el discurs de Vox és un discurs típic del feixisme.