Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.

Celebrant el Nadal amb el pare

Ens hem desplaçat a Vic per celebrar el Nadal. Des de sempre el dia de Nadal l'he passat amb els meus pares, en els darrers dotze anys amb el pare. El dia 7 de gener farà tretze anys que la mare ens va deixar. Tindria noranta-set anys.

Enguany ho celebrem amb el pare, però em costa veure si n'és del tot conscient. Em mira, queda pensatiu, i amb prou feines fa un gest perquè pugui adonar-me que m'entén, que sap que som amb ell tots quatre. A la Clara li dol, se li entristeixen els ulls i no pot evitar alguna llàgrima furtiva.

Tenim la llar de foc encesa i contrasta la flama dels branquillons amb el caliu del tió. Els branquillons de seguida es consumeixen i cal posar-ne més. El tió resisteix i permet que el foc no s'apagui, encara que a vegades pugui semblar que s'ha extingit. 

El pare és el nostre tió, el foc en somort. Consumeix aire i temps. No té l'embranzida de la flama. Va fent i t'obliga a mirar-te'l bé per comprovar que hi és, encara que distant, al marge de la festivitat. Celebrem el Nadal, qui sap si el darrer amb el pare, l'avi de Vic. Som més conscients del que seria normal, dels segons que compartim, com si ens preparéssim per guardar-los en la memòria, talment com el 7 de gener de 2003 quan m'acomiadava de la mare, tots dos ben conscients que la seva flama s'apagava.