On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

BBVA i Banc de Sabadell en litigi

L'opa hostil del BBVA al Banc de Sabadell continua en estudi i es troba en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), en la que s'anomena fase 2, d'anàlisi amb més profunditat perquè en un primer moment no s'ha vist prou clar. Al darrere de l'operació hi ha diferents interessos, evidentment econòmics, però hi ha una cosa que ens afecta molt especialment i és la lluita contra la concentració del poder i la manca de competència. Quan hi ha competència sempre és més fàcil evitar abusos, encara que no hi hagi una garantia total. La història ens ha presentat molts casos de conxorxes amagades per perjudicar clients i usuaris.

No tinc ni idea en què acabarà tot plegat. Si haguéssim de bellugar-nos en termes polítics podríem pensar que hi ha interès per anul·lar tot allò que fa cara de català, però no sé si aquest és el cas. A vegades ens obsessionem massa en aquest aspecte, probablement perquè som gats escaldats. Tothom s'hi ha atrevit, des de partits polítics i institucions, amb la monàrquica de manera significada.

En tractar-se d'empreses amb molts accionistes podríem pensar que aquests tenen la paraula, però quan diem aquests només podem pensar en els grans tenidors. Els petits, que potser són els que hauríem d'anar a defensar i protegir, poca cosa hi podran dir.

Sigui quin sigui el resultat final, sí que és important poder comptar amb un govern fort perquè vetlli per la defensa de la ciutadania. Ser client d'un banc no és un caprici, sinó que t'hi veus obligat. Totes les transaccions econòmiques passen per ells, siguin de caràcter privat o públic. Com que no pots prescindir-ne, és bo poder escollir i la concentració no és mai positiva, si més no per al ciutadà del carrer, el petit estalviador, el que cobra la nòmina o la pensió a través d'una entitat bancària, o el petit comerciant que ha de facturar a través d'ells.

I sobre catalanitat, no ens oblidem que el Banc de Sabadell també va traslladar fora de Catalunya la seva seu central. No caiguem en el parany de pensar que el nom fa la cosa. Els diners pesen molt, i els interessos dels seus dirigents encara més.

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

Mataró augmenta les xifres d'ús del transport públic

La revista Capgròs de Mataró treia la notícia sobre la valoració que els mataronins fan del servei d'autobús urbà, i el que és més important, de l'augment d'usuaris que s'ha experimentat darrerament. La revista afirmava en el seu titular que cada vegada hi ha més mataronins que prefereixen el Mataró Bus al cotxe privat.

El nostre país no està gaire acostumat a fer servir el transport públic, i una de les raons és el mal servei que tradicionalment ha ofert. La freqüència de pas, les aglomeracions de passatgers i la impossibilitat de poder arribar a molts punts de la ciutat, han fet que les preferències fossin el vehicle privat, sobretot quan l'aparcament era abundant i no hi havia un excés de trànsit. 

Amb els canvis que ha experimentat la ciutat de Mataró quant a la circulació, amb la incorporació d'una xarxa de carril-bici molt extensa i una reducció dràstica de les places d'aparcament i de carrers amb més d'un carril en el mateix sentit, és lògic que un s'ho pensi dues vegades a l'hora de treure el cotxe del garatge per bellugar-se per la ciutat.

Criticar es pot criticar tot, i puc entendre que hi hagi persones molestes amb la transformació dels darrers mesos, que ha canviat totalment la dinàmica circulatòria. Es critica també, perquè tampoc es veuen tantes bicicletes circulant per la ciutat. No podem oblidar que en una bona part de la ciutat els desnivells són importants i no tothom està en condicions de poder pedalejar.

Per a les persones que accedeixen a la ciutat des d'una altra població el tema és més complicat. Cal animar a potenciar espais d'aparcament als afores i gestionar una xarxa de transport públic que faciliti l'arribada al centre i als diferents barris de la ciutat. Quan una ciutat té voluntat de capital d'una contrada, ha d'estudiar de quina manera facilita l'accés i trànsit de totes les persones foranies. 

Reduir la circulació a les ciutats ha de ser una prioritat de tots els governs municipals, i aquests han d'anar coordinats amb les administracions supramunicipals per lligar-ho amb el transport interurbà. Només amb una millora del transport públic podem esperar que les xifres d'ús vagin augmentant, i de passada aconseguir que es respiri una mica millor. 

Els taps de les autopistes

Arran de les embussades a l'AP-7 el cap de setmana de la segona Pasqua i d'algun accident que s'ha sumat a tots els registrats darrerament, hi ha força gent que comença a dir que potser caldria tomar els peatges i diversificar el trànsit. És cert que amb l'aixecada de les barreres a les autopistes catalanes hi hagut un augment important de la circulació, beneficiant altres carreteres locals que anaven molt saturades. L'increment dels accidents a les autopistes fa pensar, i s'estudien diferents mesures per intentar frenar-los. Una d'elles és limitar la velocitat màxima per circular-hi. 

Sens dubte que es fa necessari trobar una solució a l'augment dels accidents, i també els embussos en dies i hores punta, sobretot a l'accés a la capital. Tothom hi diu la seva, normalment moguts pels nostres interessos. Hi ha qui veu bé la limitació de la velocitat i d'altres prefereixen que es torni a pagar i d'aquesta manera expulsar de les autopistes aquells que no els agrada passar pel peatge.

Hi ha un problema de fons que no resol totes les situacions, sobretot els caps de setmana, i aquest és el transport públic i les seves deficiències. L'accés a Barcelona encara necessita millorar i portem molts anys amb restriccions i mal servei. La manca d'inversió en les línies de Rodalies ha fet que cada vegada hi hagi més avaries i que moltes persones continuïn preferint agafar el cotxe privat, amb les conseqüències que això comporta de saturació de cotxes a segons quines hores.

Però l'ús del cotxe privat és encara una necessitat quan es tracta de sortir de cap de setmana. El transport públic només cobreix certs desplaçaments, i això fa que tinguis molta dependència del vehicle particular. Fer fora els nous usuaris de les autopistes no és una solució, perquè seria tornar a saturar les vies interurbanes, on ara també es nota un descens dels accidents i morts. És, doncs, necessari resoldre l'ús de les autopistes, procurant que tothom s'hi esmerci i tingui en compte l'augment de trànsit que s'hi ha produït. 

Encara no ha passat prou temps per observar si ha empitjorat el manteniment de les autopistes, des que se'n fa càrrec l'administració, però estic convençut que caldrà buscar la manera perquè aquest manteniment millori, amb els recursos que al meu entendre han de sortir d'entre els seus usuaris. Trobar l'equilibri entre una millora de la circulació per les autopistes i el tap que es produeix a l'entrada de la gran ciutat és una tasca que li correspon a l'administració de la Generalitat, i que ha d'intentar resoldre el més aviat possible.

I permeteu-me que aprofiti aquest post per recordar que encara hi ha massa cotxes que circulen pel carril del mig, en lloc de desplaçar-se a la dreta i deixar espai lliure als que corren més. Penso que és una desconsideració que caldria tractar-la com a infracció i que la policia encarregada de controlar el trànsit hauria de fixar-s'hi més i sancionar qui no ho respecti.

Colau carregava contra la Generalitat

Una vegada recuperada la visió, m'adono que ahir em vaig perdre algunes notícies que podia comentar al meu blog. Mentre m'esperava a la sala 2 del meu oftalmòleg, tenia la televisió engegada, però sense so, i només podia veure les imatges i llegir, amb certes dificultats, els subtítols explicatius del que s'estava dient. Em perdia les paraules concretes, però em quedava amb la idea del que es deia.

Qui parlava era l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau, que, segons deien els subtítols, es queixava de la Generalitat i els acusava de ser els responsables de l'embús persistent de la plaça de les Glòries. Segons podia entendre, la queixa anava dirigida al fet que el govern de la Generalitat no havia fet prou esforços, durant aquests anys, per millorar el transport públic, i només pensant en el Procés.

Estic d'acord que el nostre transport públic és pèssim, i que s'han de tenir moltes ganes o necessitat, per agafar-lo en lloc del vehicle privat. Portem molts anys endarrerits i tampoc es veu un futur proper que resolgui la situació. Anar a Barcelona amb transport públic des del Maresme, és arriscar-te a arribar sempre tard, malament, i després de molta estona.

Dit això, però, el problema de l'entrada a Barcelona per la plaça de les Glòries, una vegada inaugurat el túnel, no és el transport públic deficient, sinó una planificació ineficient de l'operativa. No pot ser que fos més àgil entrar amb obres que no pas una vegada acabades i inaugurat el túnel. El transport públic funciona igual de malament que abans, però l'entrada és més problemàtica que abans. 

Els polítics en saben molt de carregar les culpes als altres. Com que la Generalitat està en mans d'ERC i JxCat, la gent dels Comuns s'atreveixen a criticar-los. Si ells fossin partícips del govern, buscarien una altra excusa, però mai acceptarien que ho han previst fatal, i que els cal rectificar.

Sortosament no tinc gaire necessitat d'anar a Barcelona, per la qual cosa els inconvenients de la mobilitat saturada no m'afecten en gran mesura. Això no treu que pugui expressar el meu rebuig a aquesta manera d'operar i dir, perquè no en surt ningú beneficiat. Colau i el seu equip s'ha equivocat, i espero que trobin la manera de solucionar-ho. No sé si en la conversa d'ahir, que no vaig poder seguir, oferia possibles solucions, més enllà d'exigir una millora del transport públic, que aquí també ens hi trobarà, però que no es quedi només en l'anècdota, sinó que millori la manera de gestionar la política municipal de la seva ciutat.

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.