Les comparacions són odioses

Quan compares situacions, actuacions i actituds en circumstàncies diferents pots equivocar-te de mig a mig. Cada cosa s'ha de contextualitzar i intentar entendre les reaccions d'uns i altres per adonar-te que no sempre tens els mateixos referents i els condicionants tenen molt de pes. Dit això, però, hi ha fets que no entens i d'alguna manera malpenses.

Tots hem analitzat la reacció de la policia, sigui d'on sigui, davant de manifestacions d'un signe o altre. Sovint comentem que l'actuació policial no és la mateixa si qui s'hi enfronta és d'un signe o altre, i arribes a les teves conclusions. La més fàcil és relacionar-ho ideològicament. Hi ha persones que cauen més bé que d'altres, i això ho explica bastant tot. La policia, però, en principi hauria d'actuar sense prejudicis ni odis ni simpaties, però...

Aquest cap de setmana el Barça jugava a Elx i un seu seguidor va ser agredit per la policia nacional, potser perquè portava una estelada. Quin crim! Puc entendre que els ànims estiguessin escalfats i que no tothom estigués en condicions de reaccionar d'una manera civilitzada, però les imatges que han transcendit són força eloqüents i, intentant ser objectiu, no tenen cap mena d'explicació. Es va excedir la policia?

Ara deixaré de ser objectiu i diré que els catalans, sobretot si portes una estelada, no som benvinguts a segons on, i encara menys per segons quins col·lectius. Curiosament, hi ha persones amb un currículum gens exemplar que reben millor atenció i consideracions. I això s'ha de denunciar, sabent, però, que no en traurem res, i que fets com els d'aquest diumenge a Elx es tornaran a repetir, no només per terres espanyoles, sinó també a casa nostra. No ho podem acceptar. Ho hem de denunciar, però al mateix temps tenir clar, que és un bucle històric que no s'aturarà mai.

Per què una esquerra a Catalunya sense PSC, ERC i CUP?

Per què quan es parla de construir un nou subjecte polític que agrupi l'esquerra a Catalunya no es pensa ni en les CUP, ERC i PSC? De quina esquerra estem parlant? Si realment es volgués unir les esquerres per ser més forts no creieu que caldria ampliar la base política. Què passa amb els partits exclosos? No són prou d'esquerres? No són prou catalans? Ho són massa?

Aquest cap de setmana Dolors Camats i Joan Herrera s'acomiaden de la direcció d'ICV, encara que molts teníem la sensació que ja havien baixat del carro. Fins i tot en el programa de Polònia d'aquest dijous no hi varen sortir. Algú diu que són els pitjors dirigents que el partit ha tingut al llarg dels anys. És difícil fer comparacions perquè el temps no és mai el mateix, i en aquests anys el posicionament del partit ha estat molt difícil de mantenir ben definit i el suport ha estat escàs.

Són moltes les temptatives que hi ha hagut durant tots aquests anys de democràcia al país, per part de l'esquerra, de treure el nas amb certa força. S'ha hagut de fer front, però a massa encontres i dificultats, i també ha existit massa ego en molts dels seus líders. Ara, amb el pas al món de la política de partits dels fins ara manifestants professionals del carrer, sorgeix un nou intent de construir un partit d'esquerres per aconseguir, des de dins, fer la revolució al sistema polític vigent. Se'n sortiran?

A nivell d'Espanya Podemos ho ha intentat, però no sembla que se n'acabin sortint. La societat és molt conservadora i no està gaire entusiasmada en veure canvis. Encara hi ha massa gent que té molt a perdre i que mantenir l'status quo és la millor manera d'assegurar la seva seguretat i comoditat. El fet que unes noves eleccions el juny facin creure que Podemos perdrà suport, és una demostració clara de la poca credibilitat a un canvi de model polític, la qual cosa reforça el paper de partits conformistes com el PP i el PSOE. A Catalunya és el cas d'ERC i el PSC. Quant a les CUP estaríem parlant d'una similitud dels entrebancs que pateix Podemos a nivell espanyol.

Imaginant un paral·lelisme Ucraïna-Espanya amb Catalunya de protagonista

Avui mentre llegia les darreres notícies d'Ucraïna, amb l'actitud de Putin i els dubtes que provoca a Brussel·les, i acceptant que només pots entendre el fons de la qüestió quan ho vius en pròpia persona, se m'ha acudit fer un paral·lelisme amb la situació que vivim a Catalunya. No cal dir, abans d'entrar en matèria, que les comparacions són odioses i segur que la situació no és la mateixa.

Imaginem, però per un moment que Catalunya, part nord-est d'Espanya, la comparem amb la part sud-est d'Ucraïna, la zona que Rússia (podríem pensar en França) pretén salvar de la capital Kiev (en el nostre cas Madrid), i dóna suport als rebels pro-russos (és a dir els independentistes catalans).

Suposo que tot això requereix una gran imaginació, però en tot cas podríem analitzar situacions i, sobretot, reaccions d'altres països. La Unió Europea no veu amb bons ulls l'annexió del sud-est ucraïnès per part de Rússia, com no voldria que França s'annexés Catalunya, i nosaltres tampoc.

No sé si arribaré enlloc seguint aquest camí, però m'agradaria fer veure la necessitat de conèixer de primera mà quina és la voluntat dels habitants d'aquesta zona d'Ucraïna. Segurament si Rússia no intervingués, com és el cas de França, potser no es veuria tan malament. El fet que Putin hi enviï els seus militars dóna a entendre que hi ha uns interessos per part de Rússia prou importants.

Quin paper hi ha de jugar Brussel·les? La Unió Europea sap què vol la població del sud-est ucraïnès? Tenen dret aquestes persones a ser escoltades? El fet que Putin els vulgui annexionar, és argument suficient per no permetre-ho des de Brussel·les? I si ells ho volen? Si prefereixen pertànyer a França que no pas a Espanya?

Em desespera les anàlisis tan a la lleugera en temes tan seriosos. La resposta de Rajoy és que la Llei està per sobre de tot, però jo no hi estic d'acord, perquè les lleis les redacten i aproven els representants del poble, per a benefici de tots, però no poden suposar mai un obstacle per decidir canvis democràticament. El vot universal és el principal dret, i tota llei hi ha de quedar subjecta.

Els arguments imposats no són mai democràtics, encara que es basin en una llei constitucional, que ningú ha dit que no es pugui modificar. No estem parlant ni de sentit comú ni de respecte als altres, sinó d'una llei redactada per unes persones en un moment determinat de la història. Les lleis són per millorar-les i canviar-les quan faci falta. Per sobre de tot és la voluntat del poble i aquesta es coneix permetent que s'expressi a través d'una convocatòria d'eleccions o referèndum.