Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

La inconsciència o mala fe d'ERC

Han passat ja alguns dies des que es varen iniciar les gestions de PSOE i Podemos, amb el beneplàcit d'ERC per eliminar el delicte de sedició del codi penal, i que jo mateix vaig comentar en un post. Amb tota la humilitat del món opinava que no veia clar que amb la desaparició del delicte de sedició incorporessin un delicte sobre desordres públics agreujats que feia molt mala espina.

Durant aquest temps he llegit comentaris d'uns i altres per acabar d'entendre què es pretenia amb el canvi i les conseqüències que hi podria haver amb la incorporació del nou delicte. Les meves sospites sobre el perill que pot suposar per a les persones que es manifesten contra la manera de fer del govern de torn, es mantenen, i crec que caldria ser contundent a l'hora de reclamar un canvi en l'estratègia del govern de l'Estat, amb el suport d'entre altres d'ERC.

No sé si ERC és conscient del que està defensant i d'on ens pot portar. Algunes persones crítiques amb la manera de fer d'ERC, sobretot ara que estan governant en minoria a Catalunya, i amb un enfrontament total amb Junts, diuen que és una manera de venjar-se de Junts, facilitant l'extradició de l'expresident Puigdemont, i al mateix temps una postura típica d'un partit que està en el govern, i que li fa nosa qualsevol crítica que li pugui venir de la ciutadania.

A mi m'agradaria pensar que ERC no s'acaba d'adonar de la perillositat del moment, però és cert també que dins del partit hi ha gent prou intel·ligent com per no veure-hi clar. Davant del meu dubte, em preocupa el que està passant, i veig a venir un futur encara més negre, sobretot en la defensa del dret d'expressió i manifestació. 

Tenim el cul pelat de molts anys de transició que ens han pres el pèl, fent-nos creure que estàvem avançant cap a un model democràtic, sense trencar en cap moment amb els lligams autoritaris del franquisme, i el poder dels seus hereus, que mai han deixat de governar, sinó directament, sí a la rereguarda.

Una vegada més ens trobem en una situació que l'esquerra és incapaç de fer un pas endavant cap a la llibertat de drets, esporuguida per una reacció visceral i desafortunada de la dreta, que ja els va bé per continuar dictant des de fora tot el que ha de passar en aquest país, a l'espera de tornar a governar i fer marxa enrere en les poques millores que una esquerra feble i poc decidida ha aconseguit aprovar.

Pedro Sánchez, un immoral

L'actitud i les paraules del president Pedro Sánchez sobre els lamentables i cruels fets de Melilla on es diu que han mort més de trenta persones a mans de la policia marroquina, amb connivència amb l'espanyola, són una demostració de la poca vàlua del president del govern espanyol i expliquen la seva decadència al capdavant del govern. No tenen cap tipus de justificació, ni política ni social, sinó que es tracta d'una immoralitat que no té nom.

Puc entendre que en política s'ha d'utilitzar l'estratègia i que no sempre ets lliure de dir ni pensar el que lliurement voldries, però tot té un límit. Les imatges que arriben de Melilla són denigrants i prou explícites com per denunciar les paraules del president espanyol i deixar-lo en evidència.

Actituds com aquesta són les que el perden i que faran que els socialistes perdin les properes eleccions. La base electoral sobre la qual aixequen el vol no està d'acord amb el que ha passat a Melilla i farà que molts ex-votants socialistes s'ho repensin la propera vegada. La dreta, que probablement està d'acord amb tot el que ha passat, però s'ho calla per estratègia, tampoc simpatitzarà amb el socialista, perquè ja té la via directa.

Però no és només per estratègia electoral que el president s'equivoca, sinó per sentit de la responsabilitat i principis morals i ètics. Podia trobar moltes maneres de dissimular i no arribar a culpar explícitament les accions de la policia marroquina, sense la necessitat de donar-los suport i considerar que la seva actuació ha estat correcta. 

Pedro Sánchez perd els papers quan improvisa davant de situacions que ningú voldria encarar, però que les responsabilitats de govern comporten i que s'han de resoldre, fins i tot quan no ets un protagonista directe.

La posició de Podemos és prou complicada, donant suport a un govern que aplaudeix actuacions com la d'aquests dies de la policia marroquina. La reacció lògica seria denunciar-ho i forçar els socialistes a fer el mateix, però molt em temo que les conveniències faran que intentin passar pàgina el més ràpid possible. Una vegada més la crueltat de la realitat quedarà sotmesa als interessos partidistes, però a la llarga això es paga i la pèrdua de seguidors i votants és una possibilitat més que probable. 

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

Més sobre espies

Ahir sorgia la notícia de les espies a polítics catalans i avui el tema ha continuat acaparant l'espai dels noticiaris, amb les declaracions dels propis afectats, però també de membres del govern espanyol que, com era d'esperar, neguen qualsevol relació amb l'empresa i a més afegeixen que no poden revelar secrets d'estat. Aquesta és l'excusa que des de temps immemorials utilitzen els governs per amagar les trampes i fins i tot delictes emprats.

Els catalans estem molt acostumats a ser l'esca del pecat i no obtenir-ne cap tipus de resposta, normalment per la protecció que els diferents tribunals de justícia practiquen en favor del govern de l'estat. Ja ho deia ahir en el meu post, que tot acabarà en no-res, malgrat totes les denuncies que els nostres polítics i líders socials puguin arribar a fer. Sembla ser que també des de Brussel·les s'ha demanat una investigació, però ja sabem quina és la resposta del govern espanyol, sigui del color que sigui.

Aprofitant que tenim persones espiades voltant per Europa, els advocats presentaran denúncies a diferents estats europeus, amb la confiança que els seus tribunals siguin més justos que no pas els espanyols, que ja sabem quin peu calcen.

Aprofitant l'avinentesa, l'expresident Torra i també polítics de JxCat han demanat al president Aragonès que deixi de confiar en els socialistes espanyols i la famosa taula de diàleg que no hi ha manera de què es reuneixi. Certament no es pot esperar res de bo d'un govern que espia els seus interlocutors, utilitzant mitjans il·legals. De totes maneres m'agradaria pensar que el descobriment d'haver estat espiats no servirà d'excusa per queixar-se i prou, sinó que s'intentarà anar avançant en la governabilitat del país.

A nivell espanyol la notícia m'imagino que passarà força desapercebuda, i més aviat servirà per riure's dels catalans a qui sembla que ja ens han pres el número, i que se'ns veu derrotats des de fa temps. Com deia ahir, la falta d'empatia és cada vegada més gran, i per més mal que ens facin, ningú es compadirà de nosaltres, ni tant sols la gent de Podemos, que ara ha reaccionat demanant una investigació. 

La impotència de Comuns i ERC

No hi ha dia que no ens arribin exemples d'impotència de Comuns i ERC davant l'actitud del PSOE. Ambdós partits polítics estan embrancats amb una aliança més o menys formal que els fa trontollar i posar en evidència. Els Comuns, amb el seu pacte de govern a nivell estatal, veuen que dia rere dia el PSOE els compromet amb les seves decisions. La darrera el canvi d'actitud vers el Sàhara, que fins i tot ha provocat que Nacions Unides renyi el president espanyol.

També ERC està a mercè del PSOE amb la seva voluntat d'asseure's a la taula de negociació, que repetidament els van donant allargues. Tots els moviments que ERC ha realitzat des de Madrid, donant suport al govern socialista, no han servit per agilitzar aquesta taula de diàleg tan anhelada.

En política l'estira i arronsa és molt present, i la capacitat de fer-se valer és l'objectiu perseguit per tots els partits polítics, a l'hora de negociar els seus programes. No sempre, però, s'aconsegueix desencallar allò que molesta els partits grans, els de govern, i això acostuma a passar factura en les eleccions següents.

Podemos va aconseguir el pacte de govern, tot i l'esforç inicial de Pedro Sánchez de no donar-los aquest regal. Avui, però són molts els patiments que ha d'aguantar per no deixar el president del govern a l'estacada i provocar unes eleccions de resultats incerts.

ERC ha anat donant suport al govern de Pedro Sánchez, sense que de moment hagi obtingut cap resultat positiu. En el seu enfrontament amb JxCat, han hagut de sortir amb crítiques fora de to, per part dels bocamolls més singulars, Tardà i Rufián. Tot això per amagar el veritable problema de no haver obtingut res a canvi. 

Entretant la ciutadania ha d'aguantar les picabaralles dels polítics que no porten enlloc i cada vegada es troba més desencisada amb ells, que no fan ni deixen fer. La situació política actual és molt trista, i alguns pensem que només ens en sortirem després d'hivernar uns quants anys, a l'espera que sorgeixin nous polítics, amb més empatia i lideratge. El tren va passar i no es va saber agafar a temps. Ara caldrà esperar una nova oportunitat, però amb altres personatges que sàpiguen dirigir correctament la nau que ha embarrancat.

Espanya abandona els sahrauís

M'ha entristit conèixer la notícia sobre el canvi de posicionament del govern espanyol respecte el Marroc i el seu conflicte amb el Sàhara. De fet, podíem pensar que tot acabaria d'aquesta manera, sobretot analitzant el paper que el PSOE ha tingut en tot aquest afer i en tot el que fa referència a la sobirania dels pobles.

Espanya va deixar a l'estacada el poble sahrauí i això ho va aprofitar el Marroc per fer-se amo de la situació. Tot i les diferents resolucions de les Nacions Unides, favorables al referèndum d'autodeterminació del Sàhara, mai s'ha trobat el moment de posar-ho en pràctica. El Marroc ha estat molt llest i finalment ha aconseguit que els EUA, amb Trump de president, o Espanya, amb el socialista Pedro Sánchez, claudiquessin a favor d'ells i en contra del poble sahrauí.

Les reivindicacions del front polisario durant tants anys, no han aconseguit que Espanya els donés el suport que sí que moltes famílies espanyoles han brindat, acollint els seus fills durant les vacances d'estiu. A casa nostra vàrem tenir l'Ahmed un estiu, moguts per la ràbia del que Espanya havia permès mentre Franco moria al llit.

He vist que Podemos hi està en contra, i és lògic si tenim en compte el paper que ha jugat l'esquerra espanyola en tot aquest afer. Cada vegada queda més clar quin és el paper dels socialistes espanyols, ben allunyats dels principis progressistes de la nostra societat democràtica. Són massa desenganys els que hem patit d'aquests entabanadors de serpents, que només procuren mantenir-se al poder, sense que les classes populars en treguin cap benefici. 

Governi qui governi a l'Estat espanyol, els perdedors sempre són els mateixos, i en aquest cas, les víctimes són els sahrauís. No sé quina serà la reacció d'Algèria, que sempre ha defensat, d'alguna manera, el front polisario, més per interessos polítics en la seva lluita contra el Marroc, que res més. Avui ja es parlava si això podria tenir efectes en la comercialització del gas que procedent d'Algèria podria acabar arribant a Europa. Malauradament, no crec que tot plegat vagi més enllà que unes declaracions de rebuig a la decisió presa pel govern espanyol. Trist, un dia molt trist!

El nivell dels diputats

Les intervencions de diputats del PP al Congrés de Diputats no s'acostumen a contrastar abans de les sessions, o ja directament són mentida volguda, amb la intenció de deixar en ridícul els membres del govern del PSOE i Podemos. En una situació normal pensaríem que això els perjudica de cara a les eleccions, però està vist que no ens trobem dins la normalitat, sinó que el ridícul que arriben a fer, no es té en compte a l'hora de votar-los.

Sovint penso de quina manera la gent decideix elegir una llista o una altra. Si ho fa de manera convençuda després d'una profunda reflexió, o bé si ho fa sense entrar a fons, o mogut pels discursos populistes dels partits polítics.

Semblaria clar que Pablo Casado ha quedat en evidència més d'una vegada, i no hauria de ser escollit com a futur president del govern espanyol, però això no funciona així. Els mitjans de comunicació espanyols fan molta feina a favor dels partits de dretes, i aconsegueixen fer oblidar les entrebancades que pateixen els seus líders. Ho dissimulen molt bé, i a vegades fins i tot ho capgiren perquè qui quedi malament siguin els altres.

A banda i banda fan falta bons polítics, que tinguin un discurs coherent i fonamentat, amb una educació que respecti la institució que representen. De ben segur que aquesta època, que s'ha anat allargant en el temps, no destacarà en un futur com una època de grans polítics. Serà recordada com a gris i sense brillantor.

A casa nostra tampoc estem exempts d'aquesta etiqueta, i observem un nivell molt baix al nostre Parlament. A tot això s'hi afegeix un discurs populista i sense educació del partit d'extrema dreta, que només intenta desprestigiar la pròpia institució. No actua com a oposició al govern, sinó que pretén deixar en entredit la utilitat del Parlament, amb una clara voluntat d'eliminar les autonomies i centralitzar-ho tot.

La coalició de govern espanyol s'assegura els pressupostos

Aquests dies ens repetim parlant de pressupostos, però és la notícia del dia a les diferents institucions públiques. Si ahir parlava en concret de l'acord entre ERC i els Comuns, perquè es poguessin tramitar els pressupostos de la Generalitat, avui menciono l'acord a què han arribat diferents partits polítics, entre ells ERC, amb el govern de PSOE i Podemos.

Fa uns dies que ERC va permetre la tramitació d'aquests pressuposts del govern de l'Estat, sense que s'especifiqués quina seria la quota de català a la llei de l'audiovisual, i que avui s'ha pactat en el 6% per a les llengües cooficials.

L'actitud d'ERC difereix de la de JxCat i la CUP, aquests darrers ja han manifestat que votarien en contra dels pressupostos. ERC ha volgut pactar diferents punts amb el govern de Madrid, i sembla ser que se n'ha sortit. La crítica de la CUP és que això només serveix per continuar com fins ara, i no hi veu cap relació amb l'acord pactat per aquesta legislatura a Catalunya.

Es fa difícil valorar el camí que recorren els partits polítics catalans, després del fracàs en l'intent de declarar la independència de Catalunya. La sotragada va ser forta i encara estem vivint moments de pressió i venjança contra tal temeritat. Hi ha qui voldria tornar a intentar una acció unilateral, i altres que ho veuen imprudent i sense possibilitats d'èxit.

El paper que està fent ERC en aquests moments és el que ells mateixos havien criticat de Jordi Pujol. Pactar amb Madrid i callar. Aquesta és la crítica que els fa la CUP, que voldria anar més enllà, però tampoc ens expliquen com ho ferien. No és fàcil està al capdavant d'un govern i acontentar tothom, o tan sols la majoria. De moment ERC aprofita el govern de la coalició d'esquerres a Madrid, conscient que l'alternativa de la dreta espanyol ho faria molt més difícil.

Entretant, qui veig més perdut amb tot això és JxCat, els quals veuen com els seus excompanys de partit, el PDECat, va per lliure i amb moltes ganes de pactar amb el govern espanyol, i aconseguir alguna cosa per a Catalunya. Penso que JxCat té molta feina a fer, per acabar de definir-se i saber quin és el camí que han de prendre. A nivell de Catalunya van de la mà amb ERC, però a nivell estatal, es troben ben lluny.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Canvi de ministres

La notícia del dia és la remodelació del govern espanyol amb alguns canvis que a mi m'han sorprès, tot i que haig de reconèixer que tampoc no en faig un seguiment prou profund com perquè em pugui venir de nou un canvi o un altre. Sí, però que si m'ho haguessin preguntat no ho hauria encertat en el cas de la sortida del govern de la ministra Calvo i del mateix Ábalos. Creia que eren dos puntals importants per al president i que aquests es mantindrien.

No entenc tampoc gaire el canvi de ministeri de Miquel Iceta. Potser perquè semblava que ocupava el ministeri que més li esqueia, tenint en compte el seu historial i la manera com va entrar. Ja sé que l'evolució d'un ministeri depèn molt de l'equip que hi ha al davant i no tant del propi ministre, però veurem com s'espavila amb el tema de Cultura i sobretot Esports.

Aquests canvis que s'anomenen crisi, acostumen a anar bé sobretot per desorientar el personal i entretenir d'alguna manera l'oposició. És clara l'opció del president cap a un govern jove i amb molta presència femenina, i també era previsible que no es toqués cap ministre de Podemos, encara que dies enrere es parlava de la possibilitat que plegués el ministre Manuel Castells.

De fet és bo que el tema del dia sigui la crisi de govern i deixem d'escoltar per unes hores comentaris molt desagradables pels fets de Galícia, amb l'assassinat d'en Samuel, o de la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid sobre el cartell de Vox.

Si parlem de la presència de ministres catalans, hem de destacar la incorporació de l'alcaldessa de Gavà, que des de fora sembla haver fet una bona tasca a la població. Ho dic així perquè no en tinc coneixement directe i m'imagino que des de dins hi deu haver opinions de tot, però sí que Gavà ha destacat per iniciatives que després han seguit altres poblacions catalanes.

Veurem en què es tradueix aquest canvi de carteres i esperem que estiguin a l'alçada de les circumstàncies, després de la relliscada del president amb l'entrecot.

Pablo Iglesias surt del govern

Darrerament, cada dia ens trobem amb una notícia bomba, políticament parlant. Avui no és altra que la sortida de Pablo Iglesias del govern de Madrid per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya. Si alguna cosa no se li pot dir al líder de Podemos és que sigui un aprofitat, doncs, surt de la posició de confort, la vicepresidència del govern, per anar a barallar-se en unes eleccions que no se li auguren grans resultats.

Crec que no el podem titllar de buscar la cadira, perquè la cadira és el que tenia fins ara, i a la Comunitat de Madrid difícilment pugui aconseguir res de bo. Amb qui farà camí? Diu que vol evitar la majoria absoluta del PP, evitar que les dretes continuïn governant la comunitat central, però... de qui pensa robar els vots, si és que la seva formació aconseguir créixer? De C's, que tot fa pensar que pugui desaparèixer? O del PSOE, amb qui haurà de pactar si pretén treure la dreta?

De moment Ayuso se sent molt forta i això és el que ha de defensar si vol conservar la cadira. Venent que el futur és seu, més ara que mai, serà la manera d'enfortir el PP i de retruc la seva candidatura a continuar governant. Ara té un adversari més fàcil de competir-hi. Ja ha canviat el lema i ha introduït el substantiu "comunisme" que fa molta por a la dreta conservadora de la capital d'Espanya.

S'ho ha pensat bé Iglesias? Li fa algun favor a Pedro Sánchez? Mai la seva successora crearà tants problemes interns al PSOE, com ho ha fet Pablo Iglesias. Ha tret munició a Casado en seu parlamentària? Són aquestes algunes de les preguntes que ens fem, i que podrem anar responent al llarg dels dies. Tenim temps per fer prediccions i valorar l'encert o no d'Iglesias i el seu partit polític.

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid. 

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

Pablo Iglesias acorralat

No tinc ni idea de si Pablo Iglesias és culpable o no d'allò que se l'acusa, i estarà bé poder-ho esbrinar i que en pagui les conseqüències, si és el cas. El que vull comentar és la manera com la justícia el persegueix, amb una pressió només comparable amb els independentistes. No té res a veure amb el que fa la justícia quan es tracta del PP o dels ultres que varen atacar la seu de la Generalitat a Madrid.

Ara Podemos experimenta la sensació que viuen fa temps els independentistes perseguits per la justícia. Una de les quals ahir va ser absolta després d'haver estat empresonada i retinguda molts mesos a la seva població de residència. Podemos podrà conèixer què passa si ets independentista en aquest país, i ho podrà conèixer perquè el PP, que és qui en el fons remena les cireres, vol fer-li mal i el vol fora del govern.

Avui llegia que Casado amenaça en portar al Tribunal Constitucional i a Europa, el recurs a una possible llei que canviï el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial. Fa riure, per no dir pena, que tingui la barra de bloquejar el canvi, i després es revolti si es vol desbloquejar, aprovant, democràticament, una nova llei.

El PP sap que els jutges els té al seu favor, i per això està tan tranquil. El PSOE ja fa temps que es troba entre espasa i paret, jugant en camp contrari, tot i tenir majoria al Congrés, i quan ha calgut, sumar la majoria absoluta. Espanya no millorarà mentre el poder real estigui en mans de la dreta més retrògrada, ja sigui via judicial o policial. L'Estat es troba segrestat des del franquisme, i potser ens hem de creure que tenia raó quan el dictador ho deixava lligat i ben lligat.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Un taxista exmilitar executa la sentència

El vídeo que corre per les xarxes socials en el que es dispara contra les imatges de diferents membres del govern i Podemos, és una demostració del clima que es viu a Espanya, on la dreta i l'extrema dreta es veu capaç de fer qualsevol tipus de manifestació perquè sap que no els passa res. A diferència dels independentistes, que no poden obrir boca ni fer un badall, l'extrema dreta pot amenaçar qui sigui, amb total impunitat.

No sé si en aquesta ocasió, en què s'han disparat algunes alarmes, i els atacats són membres dels govern, es farà alguna cosa per evitar que es converteixi en una palanca per altres accions, sense límits. El cas és que aquestes imatges no haurien d'haver aparegut si, com seria lògic, hi hagués més pudor i por a ser jutjat per accions que no tenen nom. 

Quan les lleis no hi són per complir-les és quan algunes persones es passen de la ratlla i s'atreveixen a tot. El fet que l'aparell de l'Estat, amb totes les institucions que en formen part, tingui una manera de valorar els fets que succeeixen, de manera tan esbiaixada, provoca que hi hagi gent que s'envalenteixi i travessi línies vermelles. Accions que escandalitzen i que demostren el nivell de cinisme d'alguns, i la manca d'autoritat dels altres.

Com dic, m'imagino que en aquesta ocasió hi haurà una investigació i es demanaran responsabilitats, però no tinc gaires esperances que el possible càstig sigui efectiu, perquè en aquests moments només preocupa una cosa, i són els atacs a la unitat d'Espanya, tot el demés és superflu i no desvetlla el son. Veuran, però què pot passar si no ho saben aturar a temps. 

L'actitud de Podemos fa vergonya

Està vist i comprovat que no et pots refiar dels partits polítics. Quan es troben a l'oposició tot són afirmacions, declaracions i promeses, però quan tasten el poder, quan governen ja no es recorden de ningú ni de cap de les promeses. L'exemple més recent el trobem en Podemos, un partit polític que no estava previst que assumís l'encàrrec de govern i que ara demostra que no es diferencia en res dels grans partits. 

L'excusa per no donar suport a la comissió per investigar el tema del GAL és vergonyosa i és un insult a la intel·ligència. Ens tracta de rucs i ens vol fer creure que són un partit crític, però a l'hora de la veritat fa com els altres i s'esmuny. No afronta la realitat ni respecta els seus principis. És una demostració que no és un partit amb qui confiar i t'adones que tots fan el mateix. 

El problema és que el tema es va repetint i no es tracta tant dels resultats que es podrien donar si es tirés endavant la comissió, perquè ja sabem com acaben aquestes comissions i per a què serveixen, sinó és una qüestió d'actitud i respecte a la ciutadania, sobretot als que els varen votar.

De fet està en la línia de l'actitud que acostuma a prendre l'alcaldessa de Barcelona. Intentar sempre quedar bé, sense embrutar-se les mans ni prendre decisions polèmiques. És una manera d'intentar aguantar la cadira perquè saben que a la llarga el que triomfa és la mediocritat, que és el que predomina en política. No us fieu de ningú, perquè us decebran.