Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Premiar la fidelitat

Hi ha una pràctica que no em sembla justa, però que és molt habitual entre les empreses. Em refereixo a les promocions amb regals per aconseguir més clients, sense que en treguin cap benefici els vells, aquells clients de sempre. No hi ha gaire interès a premiar la fidelitat i tots els esforços es concentren a eixample el nombre de clients.

A mi em sembla molt bé que les empreses s’inventin estratègies per engrescar nous clients. Subscripcions anuals a cap preu, en els diaris; aportacions econòmiques a qui domicilia la nòmina, en els bancs; obsequis als nous clients… però trobaria molt correcte que els que ja són subscriptors, o tenen la nòmina domiciliada, també rebessin el seu premi. Això no acostuma a passar.

De la meva experiència amb premsa, caixes, telefòniques, elèctriques… hi ha una excepció que tinc molt present i comento als meus amics, es tracta de l’empresa telefònica Pepephone. D’ells només rebo correus electrònics per donar-me bones notícies en forma de descomptes o més gigues.

La força dels clients o usuaris és més gran de la que ens pensem, i això ho hauríem d’utilitzar per fer-los obrir els ulls i animar-los a premiar la fidelitat dels seus clients.

On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

Els mou els beneficis econòmics

Si algú es pensava que la Caixa seguiria l'exemple del Banc de Sabadell, de retornar la seu social a Catalunya, s'ha equivocat. Els seus dirigents ho han deixat molt clar. Ells no es mouran de València perquè hi estan bé i es consideren una entitat diferent de la que era l'any 2017.

Perquè ningú s'ha d'enganyar i pensar que aquests bancs es mouen per la seva catalanitat. Els seus objectius són econòmics i només pretenen obtenir el màxim benefici possible. El 2017, amb tot el que es va moure políticament, varen creure que la situació era crítica i van marxar de Catalunya. Ara el Banc de Sabadell, pressionat per l'Opa hostil del BBVA ha decidit tornar, potser una manera d'augmentar les amistats i fer front al repte d'evitar ser absorbits.

Nosaltres, quan ens relacionem amb els bancs hem de fer una mica el mateix i procurar treure'n el màxim benefici familiar possible, que no és fàcil. Els bancs donen serveis, però no són serveis públics, sinó empreses que busquen enriquir-se. D'aquí la importància de la intervenció de l'administració pública per evitar que els clients, que no ho som de manera voluntària, en sortim més malparats.

Penso en la decisió de la Generalitat de subvencionar el servei bancari a petites poblacions on no hi ha oficina bancària. La Caixa i la Caixa d'Enginyers varen optar a fer aquest servei, que no és desinteressat, però que facilita la gestió a persones que viuen en aquests municipis i que no dominen el tema digital o necessiten disposar de diners en efectiu.

Avui, doncs, torno a parlar de la necessitat que l'administració pública vetlli perquè la ciutadania tingui accés a serveis necessaris, que no són rendibles per a les empreses privades que els ofereixen. Per tant, advoco per una administració forta, amb voluntat de fer fàcil la vida de qui té tots els números per anar de remolc de les grans empreses. 

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

BBVA i Banc de Sabadell en litigi

L'opa hostil del BBVA al Banc de Sabadell continua en estudi i es troba en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), en la que s'anomena fase 2, d'anàlisi amb més profunditat perquè en un primer moment no s'ha vist prou clar. Al darrere de l'operació hi ha diferents interessos, evidentment econòmics, però hi ha una cosa que ens afecta molt especialment i és la lluita contra la concentració del poder i la manca de competència. Quan hi ha competència sempre és més fàcil evitar abusos, encara que no hi hagi una garantia total. La història ens ha presentat molts casos de conxorxes amagades per perjudicar clients i usuaris.

No tinc ni idea en què acabarà tot plegat. Si haguéssim de bellugar-nos en termes polítics podríem pensar que hi ha interès per anul·lar tot allò que fa cara de català, però no sé si aquest és el cas. A vegades ens obsessionem massa en aquest aspecte, probablement perquè som gats escaldats. Tothom s'hi ha atrevit, des de partits polítics i institucions, amb la monàrquica de manera significada.

En tractar-se d'empreses amb molts accionistes podríem pensar que aquests tenen la paraula, però quan diem aquests només podem pensar en els grans tenidors. Els petits, que potser són els que hauríem d'anar a defensar i protegir, poca cosa hi podran dir.

Sigui quin sigui el resultat final, sí que és important poder comptar amb un govern fort perquè vetlli per la defensa de la ciutadania. Ser client d'un banc no és un caprici, sinó que t'hi veus obligat. Totes les transaccions econòmiques passen per ells, siguin de caràcter privat o públic. Com que no pots prescindir-ne, és bo poder escollir i la concentració no és mai positiva, si més no per al ciutadà del carrer, el petit estalviador, el que cobra la nòmina o la pensió a través d'una entitat bancària, o el petit comerciant que ha de facturar a través d'ells.

I sobre catalanitat, no ens oblidem que el Banc de Sabadell també va traslladar fora de Catalunya la seva seu central. No caiguem en el parany de pensar que el nom fa la cosa. Els diners pesen molt, i els interessos dels seus dirigents encara més.

De sorolls, molèsties i respecte als altres

L'altre dia em comentava una família d'Arenys que estaven farts de patir el soroll continuat, més accentuat els caps de setmana, i que ho havien intentat tot per tal de resoldre-ho, però que no se n'havien sortit. És cert que es troben en un punt molt concorregut, els vespres, amb molts bars i restaurants, que a l'estiu tenen les terrasses de fora ben plenes, i l'hivern no ho tenen prou insonoritzat per a estalviar les molèsties als veïns.

El primer que varen fer va ser aïllar bé les finestres. Avui és més usual col·locar tancaments amb doble vidre i ben estancs. Abans això era impensable, i moltes famílies han hagut de fer la reforma. Malgrat la inversió i la millora, no van aconseguir aïllar-se del soroll.

Han parlat amb els responsables dels establiments per intentar que facin pedagogia entre els seus clients, i també, per la seva part, abaixin la música i insonoritzin millor el seu local. Tampoc ha donat bons resultats. 

L'Ajuntament és conscient d'aquesta realitat i té una ordenança que regula els sorolls a la via pública, als establiments oberts a la gent, i als domicilis particulars. El fet de bordar dels gossos és un motiu de moltes queixes i denúncies, i em consta que la policia ha aixecat acta en algunes visites a domicilis particulars. Quan es tracta de negocis sembla que l'Ajuntament és més reticent a intervenir, però estic convençut, no en tinc dades, que també han rebut queixes i probablement han visitat els establiments denunciats.

Entenc que el tema és molt complex, i requereix la col·laboració de tots. Per una banda, cal més sensibilitat i respecte als veïns. Saber posar-se a la pell dels que pateixen les molèsties. Les ordenances han de ser-hi per ser exigides i respectades, i si fa el cas, per denunciar i multar qui les incompleix. Al mateix temps, però, han de ser clares i entenedores. L'ordenança en qüestió, que és molt tècnica, no hi ajuda, prou.

Viure en societat no és fàcil. Tothom ha de tenir la llibertat de moviments, però sense trepitjar l'altre. Els establiments han de fer el seu negoci, perquè també els necessitem, però no pot ser a qualsevol preu, no tenint en compte que al costat hi ha una família que, quan arriba a casa, necessita pau i tranquil·litat.

I no ens oblidem de les motos, amb un tub d'escapament manipulat, que fan fimbrejar els fonaments; els que improvisen espais nocturns de xerinola, i qui li agrada eixordar-se amb la música al màxim volum, i els finestrons oberts. En el fons, en totes les circumstàncies, el sentit comú i el respecte als altres és la clau de l'èxit.

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

Talls en el subministrament elèctric

Cada vegada tenim més assumit que depenem totalment del subministrament elèctric i, per tant, de les companyies subministradores. Com que al nostre país les empreses s'han repartit el territori, es tracta realment de monopolis que fan i desfan sense que tu hi puguis fer res més que queixar-te, sabent que no aconseguiràs res. 

Avui hem tingut uns talls elèctrics per unes avaries que desconeixem l'abast i els motius. Tots n'hem rebut les conseqüències, encara que hagi estat pocs instants, però sí que hi ha hagut algun problema derivat que ens ha perjudicat i encara no s'ha pogut resoldre. M'agradaria que en situacions com les d'avui, que no ens poden avisar per avançat, perquè no es tracta de manteniment, sinó d'avaria, la companyia informés els seus clients de les causes de l'avaria i com ho han resolt. Penso que, ja que no podem escollir quina empresa volem que ens proporcioni la llum, sí que seria interessant, i fins i tot lògic, que ens tinguessin informats de tot el que passa.

Hem millorat en molts aspectes si ho comparem amb el passat, quan et quedaves a les fosques i no sabies ni tan sols si es tractava d'avaria o manteniment, però podríem estar millor. Les empreses de serveis essencials que actuen com a monopolis, sense competència, haurien de tenir un control directe de l'administració pública, que els obligués a informar en tot moment als seus clients, que en definitiva som els que fem rutllar el negoci.

Aquesta tarda he entrat al web de l'empresa subministradora per veure si hi deia res sobre els talls d'aquest matí, i no hi he trobat res. És cert que hi ha un mapa amb indicació de totes les avaries actuals i, per exemple, he vist unes incidències a Sant Andreu de Llavaneres, on diu que hi ha un avaria i un equip reparant-la, marcant l'hora de l'inici i final. D'Arenys de Mar no en diu res, i per tant no sé si a primera hora, quan no hi podies accedir perquè no tenies llum, ho indicava, i ja ha desaparegut, o bé ni tan sols s'ha referenciat.

La conclusió és que se'ns té per molt queixosos i a vegades intolerants, però la veritat és tot el contrari. Vivim a mercè de les grans empreses subministradores de serveis essencials, sense poder ni tan sols aixecar el dit. Contra els polítics, sí que ens hi atrevim. Són l'ase dels cops, que davant d'aquestes empreses tampoc són resolutius. 

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

La fidelitat poc valorada

Una de les assignatures pendents de la nostra societat és el premi a la fidelitat. Si ens fixem en el món dels negocis ens adonarem que es prioritza la venda, al preu que sigui, i es té poc en compte la postvenda. Hi ha productes amb data caducitat molt curta, com poden ser els aliments i, segons per a qui, la roba, sabates i alguns petits utensilis d'ús diari, però n'hi ha d'altres que es barallen amb l'obsolescència programada que no els permet ser útils més temps perquè interessa vendre i anar canviant l'estoc.

    A totes les cases hi trobarem electrodomèstics, alguns dels quals són pràcticament indispensables per poder viure amb un mínim de comoditat, que cada vegada tenen una durada més breu. La frase d'avui "ja no duren com abans" és molt usual entre els responsables del manteniment dels nostres electrodomèstics. Però també gaudim d'uns serveis que requereixen un manteniment constant. Telefonia, llum, gas, aigua... elements que són tan habituals i necessaris malgrat no hi parem atenció, sempre i quan funcionin correctament. En el moment que alguna cosa falla és quan ens adonem de la importància del servei que ens ofereixen les empreses subministradores.

    I a l'hora de vendre el producte et fas un tip de veure propaganda amb reclams atractius com descomptes, ofertes, regals... tot això si et decideixes comprar-ho i subscriure-t'hi, però llavors jo sempre em pregunto: les persones que ja ho tenim, que paguem una quota de manteniment o subscripció, per què deixem de ser motiu d'atenció de les empreses subministradores? Per què si un nou client contracta un producte li regalen un llibre, per exemple, però a mi, que amb fidelitat continuo essent client de l'empresa, no rebo cap obsequi? Quan esdevens client d'una empresa deixes de ser un objectiu a aconseguir, i ja no et mereixes cap premi ni compensació. Més aviat tens problemes perquè et solucionin els problemes que es deriven amb el desgast dels productes i el pas del temps.

    És per això que al començament de l'escrit parlava d'assignatura pendent. Crec que la nostra societat hauria de reflexionar sobre la relació empresa-client, i pensar més en la fidelitat d'aquests, que es mantenen en el temps, a vegades malgrat tots els entrebancs.

    Com tot, sempre hi ha excepcions, i crec que es bo fer-ho notar. La meva companyia telefònica pensa en els seus clients fidels, i de tant en tant ens obsequia amb millores en el servei, i això s'ha d'agrair. En el fons és una manera de consolidar aquesta fidelitat, i per tant assegurar els contractes, però en un món tan poc atent amb els clients, no deixa de ser un fet insòlit que tots plegats hem de procurar donar-ho a conèixer i prioritzar les empreses que sí ens tenen en compte i no només busquen nous clients, sinó satisfer a tots aquells que fa temps que hi som al darrere. Jo soc de Pepephone. 

L'esperit de servei dels bancs

El diari ARA publicava ahir un reportatge sobre l'evolució d'oficines bancàries als nostres municipis, i et permetia interactuar per poder conèixer què ha passat a la teva vila durant els darrers quinze anys. Concretament podies veure el nombre d'oficines que hi havia obertes l'any 2008 fins a l'any 2022. La tònica general ha estat d'una reducció dràstica que podem atribuir a dos factors. En primer lloc a la reducció d'entitats bancàries, amb les absorcions que hi ha hagut durant aquests anys, desapareixent gairebé totes les caixes d'estalvi, i també la política de reducció de costos, aprofitant que molts tràmits es fan online, sense necessitat d'acudir presencialment a les oficines.

En el cas d'Arenys de Mar, l'any 2008 hi havia 16 oficines bancàries i l'any 2022 en varen quedar quatre, amb el que això comporta, sobretot per a les persones que tenen més dificultats de fer tràmits amb l'ordinador, i també per aquelles que no viuen al centre i s'hi han de desplaçar.

Tractar amb els bancs no és un exercici voluntari, sinó que obligatòriament necessites treballar amb ells, encara que només sigui per cobrar la nòmina o la pensió, i per fer molts pagaments, sobretot tenint en compte que els pagaments en efectiu estan limitats i gairebé no pots viure sense una targeta de crèdit. Aquest fet, per ell sol, fa que el tracte entre empresa i client hauria de ser molt més amable i no tan pensant en el negoci, sinó una mica més en el servei.

La mentalitat d'empreses de serveis no la tenen, com tampoc la tenen les grans subministradores de llum, gas o aigua, unes empreses que no pots escollir, sinó que et venen donades, t'agradin més o menys. La realitat, doncs, fa que et trobis a disposició de les empreses sense gaires oportunitats de dir res ni queixar-te, i el recurs de l'Oficina de Defensa del Consumidor resulta frustrant, la majoria de vegades.

És una llàstima que les relacions comercials d'avui dia hagin perdut aquell esperit de servei i les ganes de satisfer tothom, sense oblidar-se del negoci i el que això representa. D'alguna manera estàs a mercè de l'amabilitat i el toc personal del treballador que t'atén, que no sempre és el desitjable, i que quan tens sort l'hauries de felicitar i agrair, perquè s'adoni de la importància de la seva gairebé excepcionalitat.

Continuo pensant que l'administració pública i les empreses que no pots eludir, haurien d'esforçar-se a millorar el seu tracte, pensant en les persones, sobretot aquelles que tenen menys recursos per espavilar-se i sortir-se'n dels tràmits que no sempre són fàcils.

La renovació del Mercat municipal

He llegit que el govern municipal està treballant per tenir un avantprojecte del Mercat municipal. De ben segur que hi ha un conjunt d'actuacions que s'han de tenir en compte perquè el Mercat tingui cobertes les mínimes necessitats amb un mínim de qualitat. Fa molts anys que està deixat de la mà de Déu, amb algunes actuacions puntuals, però que no han evitat que la sensació que es tingui sigui de degradació progressiva.

És important la qualitat de l'espai, però no podem oblidar que un dels grans problemes és el propi funcionament del Mercat. La gestió actual no és la desitjable i cada vegada hi ha menys parades i amb un horari que no és el que caldria, perquè fos aprofitable per a més vilatans. 

És bo que es plantegi un concurs públic per ocupar les moltes parades buides, però caldria comptar primer amb un model de mercat que s'avingués a la realitat d'avui dia. Recuperar el mercat dels nostres avis, no té sentit, perquè la vida ha canviat molt i les necessitats també. Cal estudiar a fons què demana la societat avui, els consumidors i clients del Mercat municipal.

Em fa por que només s'intenti buscar una millora de la imatge, però no es vulgui solucionar els problemes que han portat al mercat a la situació d'aquests darrers anys. La possibilitat d'incorporar-hi un supermercat i un aparcament, que facilitarien l'embranzida que necessita el mercat, varen fracassar, però hi ha altres opcions que segur que es podrien prendre i tenir en compte. La franja horària, la tipologia de productes a vendre, la digitalització de la compra, el servei a domicili... són algunes de les variables que s'haurien de contemplar, per tal que el mercat pugui ser viu i competir amb la realitat que hi ha a l'altra banda de la Riera.

Animo el govern municipal a estudiar a fons, no només el rentat de cara, sinó la gestió del Mercat municipal, perquè recuperi la vitalitat necessària i pugui ser un referent del comerç de la vila.

El govern balear i el turisme desenfrenat

Llegia les mesures del govern balear sobre la prevenció de rebrots del coronavirus, i concretament a la zona de turisme més desenfrenada que corre el risc de veure's afectada per aquests rebrots. És molt difícil aconseguir que la gent es comporti i prengui precaucions, potser perquè en anar beguts el descontrol és total, o potser simplement perquè es tracta de persones inconscients.

Davant la decisió de tancar uns dels carrers més problemàtics de Palma, ja han sortit empresaris afectats a protestar. Diuen que és la decisió més fàcil, i que caldria no ser tan dràstic. Jo els entenc, però també penso que ells no fan la seva feina. Si el govern balear no tanca aquests locals, què faran ells per controlar els seus clients? S'encarregaran de que respectin les mesures de seguretat?

Arribo a la conclusió que només es busca el benefici fàcil, i es pensa poc en la salut i conseqüències de no respectar les mesures que se'ns dicten des de Salut. És clar que tothom es preocupa pels seus negocis, però no s'hi val a fer trampes. És clar que s'ha de donar una imatge a l'exterior que aquí està tot controlat, però qui ho fa? 

Ja fa massa anys que el turisme que arriba a poblacions com Lloret i potser ara no tant, a Calella, s'havia d'haver reeducat. El cas de Palma és un altre exemple de mal aprofitament del turisme. S'ha buscat un turisme de masses, amb pocs diners a sobre i que comporten molts mal de caps. Canviar això no és fàcil i fer-ho gaire ràpid encara menys, però hem d'intentar millorar el tipus de turisme, per evitar que en situacions com l'actual, s'hagi de procedir amb mesures dràstiques de tancament dels negocis i fer fora el turista. No sé si amb l'experiència d'ara n'aprendrem, però valdria la pena reflexionar-hi una mica i dedicar-hi una mica d'esforços.