Patrimoni de la humanitat i víctimes humanes

Sor Lucía Caram se m'ha avançat. L'incendi de la catedral de Notre-Dame és una tragèdia que ha commogut a molta gent. La pèrdua de patrimoni històric provoca tristesa i ràbia al mateix temps. Penso en altres casos esdevinguts els darrers anys, com han estat les destrosses del temple de Baal a la ciutat siriana de Palmira, a càrrec de la Jihad islàmica o l'explosió, pels talibans, dels budes de Bamiyan a l'Afganistan, i a casa nostra, ara fa vint-i-cinc anys, l'incendi del Liceu.

Casualment estava llegint l'obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra", el capítol on s'encén l'antiga catedral romànica de Kingsbridge. Pura casualitat, i que em farà estar atent per conèixer-ne les causes i assegurar que en aquest cas no ha estat provocat, sinó de manera fortuïta.

Deia que Sor Lucia Caram se m'havia avançat perquè coincideixo amb ella quan es lamenta del poc cas que es fa de les morts al Mediterrani. És molt trist que unes vides humanes siguin menys significatives que un edifici del segle XII, i se'n faci menys ressò. És molt trist el que ha passat a París, però més trist és saber que tantes víctimes humanes queden atrapades a les aigües del Mediterrani i ens hi girem d'esquena. 

Notre-Dame de París trobarà mecenes que hi abocaran milions d'euros per a la seva reconstrucció, i això és bo de sentir, però què està passant i passarà amb les persones que naufraguen durant la travessia des del continent africà a Europa? No creiem que el succés d'ahir la nit ens obliga a fer una reflexió? Mentre hi hagi morts entre els emigrants, haurem de concloure que al nostre món no hi ha justícia.

La destrucció de les imatges i la història

Arran de la destrossa de l'estàtua de Lenin a Ucraïna, en mans de grups enfrontats amb el seu govern, que ha optat per tornar a mans de Rússia i donar l'esquena a la Unió Europea, reflexionem sobre el significat de les estàtues i el paper que juguen en la història de la humanitat.

Ahir vèiem com a Síria s'enderrocaven mesquites i altres béns patrimonials, o bé tots recordem com els talibans varen destruir els Budes de Bamian, normalment per negar i oblidar períodes de la història que no agraden als dirigents polítics d'aquell moment, o a una part de la població.

Al nostre país això també ha passat amb les imatges i estàtues eqüestres del general Franco, i tots aquells símbols que ens recordaven la dictadura patida, més a Catalunya que a la resta d'Espanya. Llavors em pregunto si això és un encert o es tracta d'un greu error.

Jo puc estar d'acord en que una ciutat retiri condecoracions a un dictador, una vegada recuperada la democràcia, o que restableixi els noms dels carrers i places, anteriors a la dictadura, però eliminar estàtues? Aquí hi tinc els meus dubtes. Segur que no em faria cap gràcia veure una estàtua del dictador cada vegada que sortís de casa, però aquell personatge sinistre forma part de la història i nosaltres també som part i fruit d'aquesta història.

Tots tenim clar que la història l'escriuen els guanyadors, i d'aquí els problemes dels perdedors per recuperar la seva dignitat. Eliminant els símbols de cada època no es fa cap favor a la història ni al patrimoni de la humanitat. Hauríem de trobar la manera d'exaltar l'esperit democràtic i denigrar la dictadura sense negar la història, per respecte i precaució, perquè les èpoques negres no tornin a aparèixer. Cal denunciar, això sí, i amb totes les forces, aquelles persones i institucions que neguen la llibertat de les persones. Desgraciadament, l'Espanya de la transició no ha denunciat suficientment la dictadura, i és per això que el nostre model democràtic és tan feble i es respira contínuament aires d'involució.