Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Reciclar i reduir embolcalls en origen

Divendres comentava que passejar per Arenys a partir de les set del vespre, aquest dia de la setmana, era descoratjador. De fet, no és l'únic dia que et fa vergonya veure com està el poble de brut i ple de deixalles, però sí que és el pitjor dia de la setmana, perquè la gent confon la resta amb tot s'hi val. 

Vaig sortir un moment i em vaig adonar que no havia escrit res estrany. Els carrers estaven plens de bosses i molt plàstic, i això que hi ha dos dies a la setmana que es recullen les ampolles de plàstic, que n'hi ha moltes. Em va venir a la memòria quan anàvem a comprar l'aigua amb garrafes de vidre. No hi havia el plàstic que hi ha ara.

En el meu viatge a Jordània, aquest mes de juliol, vaig poder observar el greu problema del plàstic arreu del món. Potser no n'hi havia tant com a Egipte o el Marroc, que allà n'hi vaig veure molt, però poc se'n faltava. 

Aquests dies es poden llegir alguns comentaris sobre la necessitat de reduir en origen tot allò que ens sobra i emplena camions de brossa, com són els plàstics, però no només. El menjar preparat, que cada vegada és més habitual veure'l a les botigues de la nostra vila, provoca molt volum d'embolcalls que no es poden reciclar. I no es fa res.

Recordo que a Noruega hi havia persones que empaitaven les llaunes de les begudes per poder-les acaparar i obtenir unes corones a l'hora de retornar-les a les botigues. Era un incentiu que facilitava que no es veiessin tantes llaunes pel carrer. 

Hi ha sistemes per millorar la netedat dels nostres carrers, encara que el més contundent seria que la gent, tota la gent, fos curosa i no embrutés. Tragués les deixalles que toquen cada dia, i es comportés d'una manera civilitzada. Això és demanar massa? Em fa l'efecte que aquí rau el greu problema, però malgrat això, voldria encoratjar les nostres autoritats a buscar sistemes de recuperació del material, que ens ajudin a mantenir més neta la nostra vila.

Descontrol

Hem llegit que avui s'ha dut a terme una inspecció simultània a diferents supermercats 24 hores, amb el resultat de multitud d'infraccions, algunes de les quals són greus. Quan ens ho expliquen ens preguntem quant de temps feia que se sabia i no s'actuava? De qui és la responsabilitat del delicte? Dels pakistanesos que estan a l'altra banda del taulell? De les empreses concessionàries, algunes de les quals són prou conegudes?

Aquests supermercats han fet tancar moltes botigues de barri que sempre havíem vist i comprat les urgències i descuits. Competir amb ells és gairebé una quimera, i per això han tancat i, en canvi, han proliferat aquests supermercats. Ara ja no cal agafar el cotxe i desplaçar-te a fora de la vila, ja que, en el cas d'Arenys, te'ls trobes al bell mig de la Riera.

Davant dels fets l'única cosa que se m'acut és dir que falta control. Hem de facilitar l'obertura d'establiments eliminant la burocràcia prèvia, ara que se'n parla tant, però després cal un control i seguiment exhaustiu per assegurar que s'està fent bé. 

De les infraccions cal destacar l'ús d'espais inhòspits com a habitatge. I aquí entraríem a parlar del problema de l'habitatge, que és un tema que arrosseguem de fa temps, i certament hi ha relació, però no es pot fer els ulls grossos i no vetllar perquè no hi hagi persones que visquin en riscos de tota mena, entre els quals hi ha el de la insalubritat.

Atenció, però, que el més fàcil és donar la culpa als immigrants que s'han d'espavilar a guanyar quatre calerons de la manera que sigui, amb moltes dificultats perquè la llei d'estrangeria no els ho posa fàcil. La culpa no és d'ells. L'administració s'ha de posar les piles i legislar correctament i controlar que tot funciona com ha de ser, però solucionant els problemes i no facilitar que la gent, per poder subsistir, hagi d'actuar fora de la llei. 

Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

Tanquen les botigues de tota la vida

Aquests dies és notícia el tancament de botigues de llarga tradició i història, per l'entrada en vigor de la nova llei d'arrendaments que multiplica per molt els imports dels lloguers que els propietaris poden exigir a partir del dia 1 de gener.

A la premsa han sortit els exemples més emblemàtics, però la normativa que s'aplica a partir d'aquest any afecta a moltes més botigues que no sortiran als diaris, però que suposaran un canvi important per a moltes famílies, moltes de les quals hauran de tancar el seu negoci.

Com totes les lleis, tenen els seus pros i contres, afectant de manera diferent a les persones i famílies. Els propietaris d'aquests locals feia molts anys que cobraven unes xifres avui dia ridícules, i probablement els llogaters en treien una gran rendibilitat. Ara, quan els propietaris han pogut fixar el preus d'acord amb el temps que vivim, són els llogaters els que veuen com el seu marge de benefici es redueix, o fins i tot es fa impossible continuar treballant.

Al nostre país els lloguers d'habitatges sempre ha representat un percentatge molt baix respecte a la compra. Molts han pensat que per el preu que pagarien el lloguer, era molt millor invertir en la compra que al cap dels anys et quedava teu. Després hem vist què ha passat amb les hipoteques i els desnonaments, però la idea era clara. Avui encara, trobar un pis de lloguer no és del tot fàcil.

Tornant als locals, cal veure que en les grans ciutats, on els preus són més alts, cada vegada hi haurà més un tipus de comerç, gens autòcton, perquè només les grans empreses podran permetre's el luxe de llogar locals a les vies més importants de les ciutats. Això és el que hi ha i poca cosa s'hi pot fer. Les mesures governamentals no són ben vistes avui, i anar en contra dels petits propietaris tampoc és realment just. Trobar el punt mig... és prou difícil.