Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

Un rei que no em representa ni em respecta

No he escoltat el discurs de Nadal del rei d'Espanya, ni tampoc no he llegit cap comentari al respecte. No m'interessa, no em representa ni em mereix cap respecte, més enllà del que es mereix qualsevol persona humana, però no pel càrrec que ostenta, que l'ha adquirit per herència, al marge de la voluntat popular.

No m'interessa què pugui dir perquè no té credibilitat. Ni ens estima com caldria, ni aporta mai cap tipus de missatge que serveixi més enllà de protegir el càrrec i justificar el sou i els privilegis de què gaudeix. No em fa bellugar ni mig metre del meu seient, ni m'engresca a escoltar què diu encara que fos per criticar-lo.

No sé ni vull saber què ha dit. Estic convençut que han estat paraules buides sense contingut específic, més enllà de parlar de convivència i respecte a les institucions democràtiques, que estic segur que haurà haver dit, però que si fos honest no s'atreviria a parlar-ne, perquè ell sap que és el primer que s'oblida del veritable sentit de la democràcia, del valor del sobiranisme popular, del sentit de viure amb justícia, pensant en els més perjudicats, en un món divers, amb una falta de respecte a les classes populars, als que tenen problemes per sobreviure, que no gaudeixen d'un habitatge digne, o no es poden escalfar per manca de recursos.

I tot això sense pensar en els drets dels catalans, com a poble amb una cultura i una llengua pròpia, que està maltractada per les institucions que giren al seu voltant. No cal ni tan sols pensar en nosaltres, sinó en tots els espanyols que veuen com el poder judicial està corromput i estic segur que ni s'ho posa a la boca, perquè ja li està bé, i no s'atreveix a defensar els que no tenen el poder, sinó que prefereix anar de la mà dels que l'ostenten i que poden dirigir el nostre futur.

És per tot això que ni escolto ni vull saber res d'un personatge que ocupa un lloc que li permet ser corrupte sense que ningú no el pugui jutjar. Una mostra ha estat el seu pare, i per això no és un fet insòlit, sinó que n'hem patit les conseqüències.

No vull que un dia en què reclamem la pau i la justícia al món, s'embruti amb les imatges i les paraules d'una persona que no ens representa, ni ens vol més enllà d'excusa per continuar vivint a costa de tots nosaltres i perpetuar el seu llinatge, passi el que passi. No el tinc per un ignorant que no s'adoni de què està passant al seu reialme, i en canvi estic segur que no mourà cap fitxa per intentar resoldre una situació injusta, corrupta i repressiva, que no podem permetre. Per tot això, el rei no existeix a casa nostra.

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

L'equip de la Síndica de Greuges visita Arenys

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, al seu web municipal, anuncia la visita de l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya a la vila, el proper dimarts 20 de setembre. La figura de la Síndica de Greuges no és molt coneguda tot i la seva utilitat. En democràcia és important comptar amb aquesta figura perquè està al servei de la ciutadania davant de l'aparell burocràtic de l'administració pública, però també de grups de poder com poden ser les companyies elèctriques, de l'aigua o el gas, que esdevenen un mur infranquejable per als ciutadans.

Tot i el principi que la sobirania resideix en el poble, no sempre queda prou evident. El sistema de representativitat política a vegades queda malmès per culpa, no tant de la voluntat dels polítics de torn, com de l'engranatge que es crea per resoldre els temes que són d'abast públic. És per això que la figura de defensor de la ciutadania, en la modalitat que sigui i l'àmbit que trieu, és una bona resposta als possibles desgavells que es puguin produir en la vida pública de qualsevol territori, sigui d'abast local o estatal.

Malgrat que per algunes persones pugui semblar que el síndic o defensor del poble és la contra del govern de torn, cal veure en aquesta figura la imatge de qui pretén resoldre aquells problemes que es poden produir en la relació entre administrats i administradors públics, i no diguem, entre ciutadans i dirigents d'empreses multinacionals o que pràcticament esdevenen monopolis.

És bo saber que hi ha bona relació entre la Síndica de Greuges i el seu equip amb l'Ajuntament de la nostra vila, perquè trenquen aquesta idea que comentava sobre una possible oposició als governants escollits per la ciutadania a l'hora de gestionar la cosa pública.

També és important comprovar que en aquests moments hi ha plena sintonia entre la Sindicatura de Greuges de Catalunya i el Fòrum de Síndics i Defensors locals de Catalunya. Els objectius són els mateixos i els beneficiats també. Tot el que serveixi per millorar el benestar de la població és benvingut i síndics i defensors procuren que la maquinària administrativa respongui a les necessitats de les persones, evitant que els tràmits administratius provoquin perjudicis innecessaris.

El proper dia 20 de setembre tots els arenyencs i arenyenques que tinguin algun tema a resoldre amb l'administració pública o amb companyies tan properes com les elèctriques, el gas o l'aigua, però que tan sovint veiem massa distants, tenen l'ocasió de plantejar els seus dubtes a l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya. Cal demanar cita prèviament.

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Espanya abandona els sahrauís

M'ha entristit conèixer la notícia sobre el canvi de posicionament del govern espanyol respecte el Marroc i el seu conflicte amb el Sàhara. De fet, podíem pensar que tot acabaria d'aquesta manera, sobretot analitzant el paper que el PSOE ha tingut en tot aquest afer i en tot el que fa referència a la sobirania dels pobles.

Espanya va deixar a l'estacada el poble sahrauí i això ho va aprofitar el Marroc per fer-se amo de la situació. Tot i les diferents resolucions de les Nacions Unides, favorables al referèndum d'autodeterminació del Sàhara, mai s'ha trobat el moment de posar-ho en pràctica. El Marroc ha estat molt llest i finalment ha aconseguit que els EUA, amb Trump de president, o Espanya, amb el socialista Pedro Sánchez, claudiquessin a favor d'ells i en contra del poble sahrauí.

Les reivindicacions del front polisario durant tants anys, no han aconseguit que Espanya els donés el suport que sí que moltes famílies espanyoles han brindat, acollint els seus fills durant les vacances d'estiu. A casa nostra vàrem tenir l'Ahmed un estiu, moguts per la ràbia del que Espanya havia permès mentre Franco moria al llit.

He vist que Podemos hi està en contra, i és lògic si tenim en compte el paper que ha jugat l'esquerra espanyola en tot aquest afer. Cada vegada queda més clar quin és el paper dels socialistes espanyols, ben allunyats dels principis progressistes de la nostra societat democràtica. Són massa desenganys els que hem patit d'aquests entabanadors de serpents, que només procuren mantenir-se al poder, sense que les classes populars en treguin cap benefici. 

Governi qui governi a l'Estat espanyol, els perdedors sempre són els mateixos, i en aquest cas, les víctimes són els sahrauís. No sé quina serà la reacció d'Algèria, que sempre ha defensat, d'alguna manera, el front polisario, més per interessos polítics en la seva lluita contra el Marroc, que res més. Avui ja es parlava si això podria tenir efectes en la comercialització del gas que procedent d'Algèria podria acabar arribant a Europa. Malauradament, no crec que tot plegat vagi més enllà que unes declaracions de rebuig a la decisió presa pel govern espanyol. Trist, un dia molt trist!

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid. 

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.