Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

No hi ha suficient consens per reformar la Constitució

Això diuen els pares de la Constitució i m'imagino que no ha vingut de nou a ningú. En circumstàncies normals és impossible que hi hagi consens, i si aquest s'aconseguís, crec que els catalans que ens estimem el país, la llengua i la cultura hauríem d'agafar les maletes i exiliar-nos.

Sempre he pensat que si mai modificaven la Constitució espanyola seria per a pitjor, i això m'ha fet poc amant a exigir modificar-la. Tocar res a Espanya seria per sortir-hi perdent, i això no vol dir que ara estiguem molt bé, sinó que el poc que tenim és considerat excessiu pels governs espanyols.

D'aquesta manera només ens pot consolar no tocar res i tenir prou força per defensar el que tenim, ja sigui l'educació, la llengua, i els drets singulars que hem aconseguit fins ara, conscients que sempre serem envejats i tindrem l'amenaça a sobre.

Sentir els discursos dels anomenats pares de la Constitució és com ficar més llenya al foc, perquè ens retreuen el nostre mal comportament tenint en compte els grans avantatges que tenim respecte a les altres comunitats. La crítica que fan als successius governs espanyols és mínima, i en canvi a nosaltres ens deixen com un drap brut. En paraules d'ells, hem estat deslleials.

Tindrem sort si som capaços de recuperar-nos de la darrera sotragada, i procurar anar més junts per, si més no, tenir la força d'expressar allò que no ens permeten, i que se'n faci ressò més enllà de les nostres fronteres. A partir d'aquí, siguem valents i feliços. No podem continuar vivint amargats, la qual cosa no vol dir acceptar la realitat sense resistència, però dosificant la mala llet que ens provoquen. 

Assegurem una majoria absoluta sobiranista, no tant per aconseguir la independència, sinó per salvar bous i esquelles que, avui, ja hi tindrem prou feina.

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?

Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?

També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

El pitjor president espanyol

En el seu article de l'ARA, "El pitjor president espanyol"en Sebastià Alzamora atorgava a Rajoy aquest qualificatiu, tot i apuntar que era prou complicat decidir quin ha estat el pitjor president, repassant cadascun d'ells des d'Adolfo Suárez fins a l'actualitat. Avui, precisament, el govern espanyol es queixava de les declaracions del president de Veneçuela en què titllava Aznar d'assassí per haver ocasionat més d'un milió de morts a l'Iraq, amb l'acord amb Bush d'envair aquell país.

Jo no sabria què dir, perquè deu n'hi do els presidents inútils que hem tingut, però és evident que, si més no perquè l'estem patint ara, Rajoy ha assolit tots els mèrits perquè li concedim aquest adjectiu. No sé qui deia també que era molt negatiu respondre amb la passivitat i la no-acció davant dels problemes i conflictes. Aquest amagar el cap sota l'ala, pensant que tots els mals desapareixen no és propi d'un adult intel·ligent, i s'ha pogut constatar que aquesta és la resposta política de Rajoy i d'aquí ve el qualificatiu de pitjor president.

Un altre element que qualifica un líder és el saber rodejar-se de persones vàlides i també en aquest aspecte Rajoy ho ha fet fatal. Només cal recordar els noms de Wert, Fernández Díaz, Mato, Soria... i alguna altra que ni li conec el nom.

El problema de tot plegat és que els grans perjudicats som nosaltres, perquè ells tenen la vida assegurada i el que pugui venir en un futur pocs efectes els causarà, i sinó repasseu la història. Oi que Zapatero viu prou bé? oi que no hagut de patir gens per la seva mala gestió, encara que el país continuï en crisi i els aturats gairebé arribin als cinc milions? Aquest és el veritable problema.

Estic d'acord en què la independència no ho soluciona tot i que caldria dedicar més esforços a resoldre els problemes socials, però algú em pot dir com ho podem fer mentre estiguem a mercè del poder central? Algú es creu que s'arribarà a reformar la Constitució per modificar les relacions territorials i el bloqueig de competències com Cultura, Llengua, Justícia...? Sabent que mai podrà venir de la mà del PP, algú confia que el PSOE ho faci possible? amb la presidenta andalusa pressionant perquè no es faci cap concessió a Catalunya?

M'agrada escoltar els arguments dels altres, però en aquesta qüestió no hi veig una base prou sòlida per creure que hi ha alternativa a la independència, i us asseguro que ho signaria convençut, però falta això, que em convencin. De moment el full de ruta que els manifestants dels darrers onze de setembre i els participants en el 9N han donat és la que més credibilitat em mereix. Continuem analitzant-ho.

L'afany de protagonisme de Duran és infinit

Quan es parla de la multitud de persones que no va poder votar la Constitució, per justificar la necessitat que es porti a reformar després de tants anys, hi podríem afegir els pocs catalans que recordin el món polític sense la participació de Duran i Lleida. 

La vida política de Duran és com un dia sense pa. No sé quants anys fa que hi està ficat, amb la virtut de ser sempre protagonista, ja sigui per les declaracions explosives o el seu afany per aconseguir un càrrec dins del govern de Madrid, de la mà del PP o del PSOE, això era el menys important.

Ara, amb el protagonisme dels nous partits i moviments polítics, i la del rei, amb la seva abdicació, Duran havia de sortir a dir-hi la seva, perquè les primeres pàgines dels diaris no el tinguessin arraconat. 

Ha escollit l'amenaça de la seva dimissió, però, com en el compte del pastor i el llop, ningú se'l creu. Sabem que no ho complirà. Dimitir ell? impensable! El que sí té més fonament, coneixent Duran i Lleida, és que volgués presentar-se a les eleccions catalanes per a la presidència de la Generalitat.

UDC, després del fracàs electoral de la Democràcia Cristiana a Espanya, sempre a viscut a remolc de CDC. Uns i altres varen assolir un pacte que els afavoria, encara que les baralles entre els dos partits han estat constants. Sempre s'ha dit que els polítics trepadors, la millor opció que tenien era entrar per la UDC, gràcies al percentatge establert en totes les llistes.

El moment actual a Catalunya no està per trencar aliances, sinó per anar encara més junts, si de veritat es vol aconseguir un resultat positiu en aquest darrer enfrontament amb Espanya. A la llarga, molt probablement seria un trencament positiu, que portaria a la desaparició del partit, en benefici de la pròpia Convergència Democràtica. En els seus orígens, la UDC era sobiranista, però Duran i Lleida s'ha encarregat prou de donar-li el tomb, i no fa estrany que persones com l'actual alcalde de Vic, hagin hagut de sortir per cames. El temps ens ho dirà, però... la dimissió del senyor Duran i Lleida és fa molt difícil de creure.