Entitats sense ànim de lucre

En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida.

L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats.

Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts.

Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. 

Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu.

Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

Sensibilitat

Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.

La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.

La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.

La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat. 

La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la nostra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Final de curs

Avui hem acabat el curs de filosofia de l'Ateneu Arenyenc, que hem rematat amb un dinar en un restaurant de la nostra vila. I ho hem aprofitat per conversar sobre tots aquells temes que durant el curs intentàvem introduir entremig de les explicacions del nostre professor, en Joaquim Bretxa. Uns comentaris que a vegades s'emportaven bona part de l'hora de classe. Tot plegat amb molt bon rotllo i moltes ganes d'aprendre.

    Aquest any hem continuat estudiant a fons l'època hel·lenística, que vàrem iniciar el curs passat, i ens ha parlat de filòsofs prou significats com els estoics Epictet, Sèneca i Marc Aureli. De la mateixa manera que amb els cínics, he intentat en tot moment analitzar les semblances entre l'esperit de l'escola estoica i el sentit que li donem avui dia quan d'una persona diem que es comporta de manera estoica. En el cas del cinisme em va quedar molt clar que el concepte actual de cinisme no s'adequa gaire als principis i actituds dels cínics grecs, però m'atreviria a dir que en el cas de l'estoïcisme, salvant les distàncies, sobretot pensant en els segles que han passat des de l'època hel·lenística, sí que hi veuria similituds.

    He tingut molt present un bon amic, força més gran que jo i que ens va deixar fa una colla d'anys, que sempre li comentàvem que era l'estoïcisme en persona. Ho dèiem sense tenir prou coneixement, com a mínim per la meva part, del fons filosòfic d'aquest moviment, però moltes vegades he cregut que no anàvem tan desencaminats.

    I avui ens han anunciat el programa del nou curs, que es dedicarà a l'escepticisme, el de l'època grega, però també a l'actitud escèptica d'avui que, segons ens exposava en Joaquim, té molta lògica veient com funciona tot. Probablement és l'actitud que ens cal mantenir en el món d'avui dia.

 

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

Preparant el començament del curs escolar

A tres setmanes per començar el curs escolar detecto molt de nerviosisme entre els polítics catalans i que no s'acaben de posar d'acord. Entenc que no és fàcil preveure què pot passar, però també hi veig molt poca claredat d'idees. No es podrà dir que no hi ha hagut temps de planificar i fer-ho tocant de peus a terra. No sabem amb què ens trobarem, però podem preveure una situació adversa que cal afrontar. Ara no pot passar el mateix que el mes de març quan ningú no s'ho esperava.

Penso que la conselleria d'Ensenyament no ha actuat amb prou celeritat i es deixa per a últim moment prendre decisions extremes. A començaments d'estiu es parlava de mesures dràstiques que requerien molta inversió, i penso que se'n parlava massa alegrament. Les mesures que s'avançaven eren força irrealitzables, per manca de recursos i, sobretot, d'espais per poder desdoblar les línies.

Avui hi ha prevista una reunió entre Ensenyament i Salut, i seria bo que es posessin d'acord i es prenguessin decisions realitzables i que tothom ho conegués d'antuvi. No es pot decidir segons què sense tenir en compte les persones que dia rere dia es troben al mig de la qüestió. Des dels despatxos no sempre es veu bé, i cal tenir en compte el professorat i els seus directors o directores.

Les notícies que ens arriben sobre la incidència del coronavirus no són positives i tot fa pensar que hi puguin haver rebrots importants de cara el setembre i octubre. Això endurirà les mesures a prendre, i no estem encara en disposició de resoldre el tema quedant-nos a casa. L'ensenyament presencial és més que un contacte directe amb el professor, hi ha tot el tema de la socialització que és important tenir en compte, al marge dels problemes perquè tots els alumnes estiguin en les mateixes condicions per rebre l'ensenyament des de casa, encara que només sigui parcialment.

El disc ratllat de Rajoy i Wert a un mes de les municipals

Mentre es confirma que seran 10 les candidatures que es presentaran a les eleccions municipals a Arenys de Mar, les notícies del dia vénen encapçalades per la commoció per l'assassinat del professor de l'institut Joan Fuster de Barcelona i les dificultats del PP per defugir qualsevol responsabilitat del cas Rato. Sense justificar ningú, quina diferència en l'actitud del PP entre els casos Pujol i Rato!

Però n'hi ha un parell més que són una desgraciada rutina espanyola: Rajoy continua desaparegut a l'hora de prendre decisions i Wert no para en el seu intent de desestabilitzar la pau i harmonia catalana, ara al món de l'ensenyament.

Ahir feia broma amb la imatge de l'actual alcalde d'Arenys, a les paperetes de la seva nova formació, tal com farà Ada Colau a Barcelona, però hi ha una reflexió important a fer que de ben segur no s'escapa a qualsevol persona que cregui en la democràcia, la participació, i molt menys als defensors del model assembleari.

Que una força política posi tot l'accent en una persona és un clar símptoma d'autoritarisme i baixa qualitat democràtica. Algú em pot explicar quin paper juga ICV a la candidatura de Barcelona? Entenc perfectament que la CUP se'n desmarqués. Si en formés part, estic segur que no hi figuraria la imatge de l'Ada.

XI Jornades Científiques al Tecnocampus de Mataró

Aquesta tarda hem assistit a les XI Jornades Científiques de Mataró, amb la participació d'alumnes de les escoles i instituts de Mataró i el Col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, com a escola convidada. Ha estat una tarda interessant en què els diferents alumnes ens han exposat el seu treball de recerca de segon de batxillerat. 

Us haig de dir que hi ha hagut treballs interessantíssims i alguns d'ells originals. El que presentava l'Ignasi creava expectació, més que tot perquè el títol era desconegut per a la majoria de les persones assistents: "L'obsolescència programada".

Hi hem estat unes cinc hores, i us haig de dir que no s'han fet gens pesades. Era bo d'escoltar la teoria dels diferents treballs i els tipus de pràctiques realitzades en cadascun d'ells. He pensat que no tenia res a veure a quan nosaltres estudiàvem. És bo que sigui diferent, i estic segur que encara hi ha molt a millorar, però l'experiència de realitzar el treball i avui exposar-lo davant de persones desconegudes, ha valgut la pena, i els nois i noies així ho han copsat. 

Cal felicitar tots els professors que hi han col·laborat. Uns professors que sovint només enquadrem entre les quatre parets de l'escola, però que realitzen moltes tasques fora d'hora que cal tenir present i valorar-ho com cal. No cal dir que les persones més properes són en Martí i l'Andreu, tots dos professors de La Presentació i protagonistes d'aquestes jornades.

M'agrada poder escriure un apunt en positiu, sortint de la inèrcia en què polítics i governs ens obliguen a comentar dia sí, dia també. Avui a Mataró ha estat una tarda de cultura a través d'uns joves que arriben a la majoria d'edat, a les portes de la Universitat.

Al nostre país els estudis musicals són un luxe

Què estudies noi? Jo, música. Ah, i què més?

Han passat molts anys des que vàrem iniciar l'Escola de Música d'Arenys, i des de fa uns quants anys n'estic al marge. Vaig aconseguir que els meus fills hi estudiessin, ara només l'Ignasi continua amb el piano, amb menys dedicació del que convindria, però sempre he cregut que el temps que han viscut cantant i tocant, no haurà estat endebades.

Recordo quan demanàvem al nostre Ajuntament alguna subvenció per tal que els alumnes no haguessin de pagar tant i els mestres cobressin una mica més, encara que no arribessin al mínim que hauria estat just. Ho recordo i tinc molt present les paraules d'un exregidor que ens deia que es tractava d'una escola per als fills dels convergents, que era una manera de dir, una escola per als rics. 

Al nostre país el fet d'estudiar música ha estat un caprici, un luxe, i així anem. Potser els músics que han sortit s'han convertit en uns excèntrics, uns rara avis. Les escoles i instituts no han sabut ensenyar bé ni la música ni les llengües estrangeres, i l'opció ha estat estudiar-ho en horari extraescolar. I amb això no em carrego els professors d'idiomes o música, que n'hi ha de molt bons, sinó el sistema.

Ara amb la crisi econòmica la Generalitat retira la subvenció, una tercera part del cost, i això obliga els ajuntaments o els pares a aportar més diners. Podem fer molta demagògia i continuar pensant que la música no és necessària, però llavors jo hi afegiré que en la mateixa línia tampoc no és necessària la cultura, ni les festes majors, ni les cavalcades de reis, ni... Tot és prescindible i costa molts diners. Si ens posem d'aquesta manera, deixem de comparar-nos amb altres països, i acceptem que serem un país insensible, endarrerit i trist. Si a l'ensenyament curricular es fes bé la feina, les escoles de música o les acadèmies d'idiomes no haurien de començar ensenyant des de la base, sinó a partir d'un nivell acceptable, i el cost no seria tant elevat per als pares i l'Estat.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

Quatre anys de la mort de Carles Riera

Aquesta tarda a Catalunya Música han recordat la mort de Carles Riera el 4 de novembre de 2009. En Carles va néixer a Granollers, va ser professor de Clarinet al Conservatori del Liceu, i director de l'Escola de Música Josep Maria Ruera, època en què vaig tenir ocasió de conèixer-lo. 

També vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en el seu vessant concertista, amb el grup Stadler Trio, però va tocar amb moltes altres formacions d'arreu del món, i també com a solista. Era un gran music, exigent i un molt bon pedagog, col·laborant en les campanyes escolars de la Fundació "La Caixa".

Recordar la mort d'en Carles Riera m'ha fet pensar en la Sophie i la Mieke, totes dues belgues i ja desaperegudes, en edats molt joves, massa joves. La Sophie Wattillon i la Mieke Van Weddingen varen venir amb dos músics més per fer una mini gira de concerts, entre els quals hi va haver els de les escoles de música de Granollers i d'Arenys de Mar. Vaig plorar la mort de la Sophie i de la Mieke, i molt dolorosa ha estat la mort d'en Carles. Musicalment són una gran pèrdua, però en aquestes tres persones també ho és humanament. Des d'aquest meu humil bloc, el meu record a unes grans persones.

Inaugurat el nou edifici del Col·legi d'Economistes

Aquest vespre hem assistit a la inauguració de la nova seu del Col·legi d'Economistes a Barcelona, amb la participació del president del govern català, economista, que ha presidit l'acte, i el conseller Mas-Colell, també economista...

Una reunió de moltes americanes i corbates, amb molta història en balanços i moviments comptables. Hi he vist també a professors de la meva etapa universitària, en Martí Perellada, en Joan Hortalà i en Joaquim Muns. No hi he sabut veure la Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública i companya de curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

En els parlaments molts agraïments a les juntes anteriors i a tots els col·legiats i, sobretot, una menció especial al moment de crisi i el mèrit d'haver construït l'edifici en aquestes circumstàncies. Ho ha dit el president Mas, dirigint-se al conseller d'Economia i Coneixement: "ells construint edificis i nosaltres els tanquem".

Pastes salades i cava a la sortida, menys per als conductors que havíem de tornar a casa. I la satisfacció d'haver vist que la derrama ha valgut la pena. Per cert! De la mateixa manera que el president Mas, jo també he estat un bon col·legiat, pagant la quota des del primer dia, sense haver-me'n beneficiat en res. Diguem, per ser més exactes, en cap cost per al Col·legi.

La responsabilitat d'educar els nostres fills

Demà els mestres i professores d'escoles públiques i privades s'incorporen a les escoles per preparar el curs escolar 2013-14. Un curs que s'iniciarà passada la diada de l'Onze de setembre que, més o menys a tothom ha sensibilitzat, ja sigui per animar la cadena humana o anar-hi en contra.

Els pares i mares que hem tingut els nostres fills durant aquests gairebé tres mesos de vacances, satisfets enviarem els fills a l'escola, perquè aprenguin i els eduquin. És aquí on vull fer la meva incidència. L'educació dels fills, i de les persones en general, té lloc a molts llocs, en diferents circumstàncies, i amb diferents protagonistes.

Sens dubte que a l'escola, els professors tenen un paper important a jugar en l'educació dels nostres fills, però també les entitats esportives, informàtiques, i extraescolars de qualsevol tipus. No ens equivoquem, però, i ens quedem tan amples. El lloc per excel·lència on s'ha d'educar els nostres fills és a casa, a la família, el dia a dia, ajudant a casa, sortint de viatge, anant a comprar o en qualsevol activitat que duguem a terme. Delegar exclusivament l'educació dels nostres fills a mestres, educadors i monitors és un greu error i una irresponsabilitat que després pagarem cara.

Hi ha famílies desestructurades, amb problemes greus no ja de convivència, sinó també de subsistència. En situacions extremes l'educació per part dels familiars serà gairebé una quimera, però estem parlant d'unes excepcions. Malauradament hi ha massa famílies que, podent-ho fer, han renunciat a educar els seus fills i culpen del seu comportament les escoles, la televisió o qualsevol agent, però mai reconeixen la seva deixadesa.

Seria bo que, de la mateixa manera que a finals d'any ens fem propòsits de comportament, ara, amb l'inici d'un nou curs escolar, ens proposéssim millorar la nostra atenció als nostres fills i compartir la responsabilitat de la seva educació, amb l'aprenentatge que rebran a l'escola.

El pagès sap molt bé que recull el que sembra, això anant tot bé. Els pares i mares hem de saber que el futur dels nostres fills i de tota la família dependrà del compromís que assumim en educar-los. És molt fàcil culpar a factors externs de tot el que els passa i de tot el que fan els nostres fills, i més difícil reconèixer la nostra culpa.