Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

Un mòbil al faristol

Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.

Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.

Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?

Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 

La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Ahir vaig conèixer la mort de qui fou professor meu a la facultat d'Econòmiques, el senyor Francesc Granell, de qui no en guardava gaire bon record d'aquella etapa acadèmica. De fet llavors era com el segon professor, a l'ombra del doctor Joaquim Muns, a l'assignatura d'Organització Econòmica Internacional, si no recordo malament. Han passat gairebé cinquanta anys.

Ambdós professors eren molt diferents. Mentre Joaquim Muns es feia apreciar, Francesc Granell més aviat resultava un xic antipàtic. Va ser el meu únic contacte amb ells dos, i tots dos han estat uns referents en economia internacional, amb molts reconeixements acadèmics i professionals.

Però la mort que ha causat més impacte, no pas perquè hagi vingut de nou, sinó per la importància mundial de la seva figura, és la de l'expresident de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Com tota persona pública té els seus defensors i els seus detractors. Només els que no fan res poden presumir de no tenir enemics. L'altra cosa és saber valorar què pesa més a la balança, i sobre això també hi ha divisió d'opinions.

No és estrany que als ulls dels actuals dirigents russos, i els seus simpatitzants, la figura de Gorbatxov generi tanta controvèrsia i hagi passat com un personatge indesitjable. Ell va ser el darrer dirigent de la Unió Soviètica i per això el culpable dels que enyoren l'imperi soviètic. Sembla ser que no rebrà els honors d'estat com caldria esperar, però això tampoc no ens ve de nou.

Negar la importància i la repercussió del seu paper a la política mundial seria una estupidesa, tant si t'està bé com no, i som moltes les persones que pensem que va ser un bon polític i que va actuar d'una manera coherent. Probablement va fracassar per un excés de confiança en els dirigents occidentals que d'alguna manera li varen fer el llit.

Si una cosa és certa és que sense ell el món seria molt diferent a com és ara, i davant dels problemes actuals, és lògic que hi hagi qui pensi que es va equivocar. M'imagino que els darrers anys ha viscut compungit en veure l'actuació de l'actual president rus, adonant-se potser que tot el seu esforç no ha servit de gaire, sobretot en benefici de les persones més humils i obedients del seu país.

Aquests dies tindrem l'oportunitat de llegir molt sobre la seva vida i les decisions que va prendre com a president de la Unió Soviètica, i potser ens assabentarem de fets que desconeixíem i que probablement expliquen moltes de les preguntes que alguna vegada ens hem fet. Sigui com sigui, però, Gorbatxov ha estat un personatge important de la política mundial, amb qui hem compartit un món cada vegada més desorientat i amb més interrogants pendents per resoldre.

Com recuperar el prestigi perdut?

Han estat molts els factors que han provocat una pèrdua del prestigi del nostre país els darrers anys. Tothom és lliure de carregar les culpes segons més li convingui o interessi, però el cert que avui estem en hores baixes en molts aspectes, i em sembla que hauríem de treballar la manera de recuperar una normalitat que ens distingia tan a nivell econòmic com polític i social.

És evident que molta gent carrega la culpa al Procés, amb un resultat de fracàs per no haver aconseguit l'objectiu: la independència, i amb unes represàlies que han deixat en estat de xoc tot el país. Uns líders polítics a l'exili o empresonats que no se n'han recuperat, i uns hereus que no acaben de resoldre tots els problemes creats.

La primera repressió va ser política, amb la pèrdua de drets i llibertat, però també econòmica, amb la marxa d'empreses i la inestabilitat davant la incertesa. La imatge que Catalunya i Barcelona, en concret, havien aconseguit, ha sofert una patacada i ha ajudat que altres ciutats i regions espanyoles agafessin força. No només amb visió interna, sinó internacional.

Insisteixo que tothom ho mira des del seu prisma, però em sembla que no hi ha cap mena de dubte que ens cal recuperar la imatge perduda i en això hi hem de col·laborar tothom. En primer lloc els polítics que han de resoldre els problemes també ocasionats per la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna, però també tots nosaltres amb la nostra actitud i responsabilitat. 

No tot s'acaba amb el Procés fallit, sinó que hi ha mesures econòmiques que s'han de reconsiderar i que no només depenen del govern estatal i les institucions que s'han acarnissat amb nosaltres, sinó que han de ser fruit de la iniciativa de les nostres institucions i polítics. Cal, però en primer lloc obrir els ulls i reconèixer on som i què cal fer per reconduir la situació. No podem viure de la nostàlgia ni donar tota la culpa als altres de les nostres desgràcies.

És per això que, sense oblidar ni renegar dels nostres drets com a poble sobirà, cal que els nostres polítics es posin a treballar d'una vegada per recuperar tot el que hem perdut, situar el nostre país a l'avantguarda de la recerca, la inversió i el treball, amb lideratge polític i suport a les iniciatives privades. Hem de treballar perquè el futur dels nostres joves no sigui tan descoratjador com a vegades veiem, sinó que els puguem animar a recuperar la il·lusió que entre tots hem perdut i que fa que no sapiguem cap on hem d'anar i quan ens hem de posar en marxa.

Hem de reconèixer que no ho hem fet tot bé, que tot i acceptar que ens ho han estat posant molt difícil, la nostra actitud tampoc no ha estat sempre la millor resposta per tornar a arrencar després de la sotragada.

Què passa a Tunísia?

M'agradaria tenir més coneixement i informació sobre política internacional i en concret del cas de Tunísia, per poder valorar els darrers fets en aquest país. És per allò que sempre he tingut una certa simpatia respecte a Tunísia i em sap greu quan hi succeeixen fets que posen en perill la democràcia al país.

He seguit poc les notícies al respecte, però algú parlava d'un cop d'estat del president del país que no acabaria de justificar-se per la situació política i social. A Tunísia l'he tingut sempre com a exemple de país democràtic en el món àrab, i ja sé que mai pots posar-ho tot en un mateix sac i no saber-hi veure la part negativa de les coses, que segur que també hi és.

Quan t'arriba la notícia d'accions repressives contra la democràcia, contra la població, intentes posar-te al seu lloc i en certa manera fas una equiparació amb la realitat que vivim a casa nostra. Res és comparable, però quan portes vivint uns quants anys amb molta pressió i repressió, t'adones que la governabilitat dels països no és fàcil i que sempre hi ha un element que perjudica l'anar bé de la població.

Són molts els països que viuen temps difícils, alguns d'ells amb guerra inclosa des de fa anys, i per tant cal lamentar la situació de moltes persones que viuen de manera injusta. Passa, però que nosaltres ho coneixem de lluny i molt de tant en tant, just quan són notícia fets destacats per la premsa internacional, però l'endemà ja no figuren a les pàgines dels nostres diaris i és com si el problema hagués desaparegut.

No sé què passarà a Tunísia ni si en podrem fer un seguiment fins que la normalitat torni a dominar la situació, o si més no es restableixin les bases per al desenvolupament democràtic del país. En tot cas desitjo que l'actual situació no s'allargui en el temps i que les institucions del país recuperin el seu funcionament democràtic el més aviat possible. I, si no és demanar gaire, que rebem la màxima informació possible, i a poder ser la més honesta i real possible.

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

Primer dia del judici a la democràcia

Si des de fa mesos no fem més que parlar dels presos polítics i els jutges del Tribunal Suprem, avui més que mai agafa protagonisme per ser l'inici d'un judici que per a molts ja té la sentència escrita i per a d'altres s'espera que sigui un càstig a la insolència d'uns independentistes que es varen saltar les normes escrites, amb la intenció de trencar amb Espanya, la santa unió espanyola.

Tindrem dies per anar parlant de tot el que passa al Tribunal Suprem. Els vespres els mitjans d'informació ens faran el resum del dia, i ens adonarem de les diferents interpretacions que s'oferiran en funció de la ideologia de cada mitjà.

És molt poca la confiança que dipositem en els jutges encarregats de decidir la culpabilitat o no dels acusats, i en tot cas l'única incògnita que tenim és la de saber com actuaran tenint en compte els observadors internacionals i el recorregut europeu de l'acusació de rebel·lió i sedició. Ens trobem davant del dubte de si els jutges seguiran el seu tarannà espanyolista de creure's que són els millors del món i els únics que tenen la raó, o bé tindran en compte l'opinió d'Europa sobre la idoneïtat de les acusacions de rebel·lió i sedició.

La defensa, que no penso que hi confiï gaire, haurà de fer un esforç per intentar convèncer els magistrats que els arguments de l'acusació no se sostenen, o si més no, que els observadors internacionals se n'adonin de la parcialitat dels jutges. 

Tal com han manifestat els nostres polítics empresonats, tenen molta confiança en la repercussió del judici, molta més que en el veredicte que n'obtindran.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Els presidents català i espanyol es troben a la Moncloa

Llegint les notícies del dia a vegades entres en el dilema de què prioritzes, sobretot quan es tracta de notícies completament diferents. Què mires primer? Avui, per exemple, podria ser entre l'entrevista del president català a la Moncloa i el rescat de quatre nens més de la cova tailandesa. És cert que ens afecta més el resultat de la reunió entre els dos presidents, però no podem oblidar que, per l'altra, estem parlant de la vida d'uns nois, que no fa gaires hores es temia si se'ls podria rescatar a temps.

Dels nois cal pensar que demà dimarts estaran tots a casa, o si més no fora de la cova. El balanç que se'n podrà fer serà la mort d'un rescatador i molta angoixa a les famílies i al país en general. Sortosament la col·laboració internacional ha existit i, a diferència d'altres temes, en podem estar orgullosos, no pas del que està passant al Mediterrani.

Quant a la reunió entre els dos presidents, la veritat és que no n'he llegit cap comentari. Espero i desitjo que hagi estat profitosa, si més no per la part que ens interessa. Pretendre que tots els mals es solucionin en dues hores seria d'una ingenuïtat en què pocs creurien, però després de tot el que ha succeït amb el PP, seria bo pensar que hi ha ganes d'arribar a certs acords i millorar la situació actual. El procés i el dret a l'autodeterminació són figues d'un altre paner, i caldrà treballar-ho molt bé, perquè cap dels dos hi surti perdent. Tots dos dirigeixen governs febles.

Hi ha la teoria de com pitjor millor, o bé la del pas enrere per agafar més empenta. Particularment em quedo amb aquesta, encara que alguns pensin que és llançar la tovallola o cedir. Un no necessàriament perd els seus principis, perquè en un moment determinat afluixi l'empenta que, en el cas que tractem, ja hem vist on ens ha portat.

Dos-cents alcaldes catalans a Brussel·les

Avui dos-cents alcaldes i alcaldesses catalanes han viatjat a Brussel·les a fer costat al president Puigdemont i els quatre consellers que, de moment, s'han estalviat la presó. Es tracta d'un acte simbòlic que serveix per mantenir viva la notícia, a escala internacional, de l'estada del nostre president a la capital europea.

L'estratègia del govern català passava per l'experiència d'uns a la presó i els altres a l'exili? Junqueras va avisar que passarien coses que ens desconcertarien. Junqueras preveia la situació actual?

A casa nostra, al nostre país, continuen passant coses, però no sé si són les més operatives. Es tallen carreteres, però qui en surt perjudicat? Es convoquen vagues generals, però a qui molestem més? Ens hi apuntem per solidaritat i per denunciar la injustícia de retenir en presó preventiva vuit consellers i conselleres i dos dirigents cívics catalans.

També els mestres reben denúncies d'uns pares, de dubtosa imparcialitat, per afegir més llenya al foc. És la tàctica de l'arbre caigut tothom en fa llenya, però equivocant la jugada. Els catalans no ens rendirem tan fàcilment i la barroeria amb què el govern del PP ataca les institucions i els drets catalans actuarà com un bumerang destruint el castell de polítics corruptes.

Avui dos-cents alcaldes a Brussel·les, demà vaga general i dissabte manifestació multitudinària als carrers de Barcelona. El poble continuarà lluitant per dignitat i solidaritat amb els empresonats per la complicitat del PP, PSOE i C's.

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.

Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.

Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.

Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.

Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

Què hi pot fer l'ONU?

Permeteu-me que divagui una mica sobre el paper que el senyor Kim Jong-un, president de Corea del Nord, està fent darrerament, coincidint amb l'arribada d'un altre president, el senyor Trump, al capdavant dels EUA. Tothom i diu la seva i pocs són els que n'estan suficientment informats, però sí que de motius per parlar-ne ens n'està donant.

La versió fàcil seria dir que tenim una persona embogida que planta clara la resta de nacions, mirant fixament una altra persona de dubtós equilibri emocional, el senyor Trump, que es presenta com el líder d'occident, amb la mirada de reüll de Rússia i Xina, que haurien de defensar Corea del Nord, però que se'ls està escapant de les mans.

En mig de tot plegat tenim un organisme internacional que fa aigües com sempre quan se li reclamen posicionaments importants. Els europeus estem prou acostumats amb aquests organismes que a l'hora de la veritat t'adones que serveixen per a ben poca cosa. Què hi pot fer l'ONU? Amonestar el president coreà? No creieu que com a molt li faran pessigolles a la planta del peu?

Confesso que desconec el mal que l'ONU li pot arribar a fer al seu país, però dubto que això el faci tirar enrere. Vull pensar que el president coreà vol deixar constància que a Corea del Nord se l'ha de tenir en compte i refregar-li per la cara a l'altre papanates dels EUA. No crec que vulgui anar més enllà, si més no això és el que jo voldria, per evitar danys majors. Ens servirà de distracció alternativa al seguiment del procés.

Un fantasma que ens deixa intranquils

A casa, de personatges com l'actual president nor-damericà en dèiem fantasmes perquè els agrada molt dir bajanades i fer-se valdre, per acabar en no-res. Al mateix temps, però, no te'n pots refiar i en qualsevol moment et poden sortir amb alguna treta desagradable.

Les amenaces nuclears dels mandataris dels EUA i Corea del Nord es poden agafar en broma o bé fer-nos estar intranquils. Avui les baralles entre dos de ben segur que afecten a tercers i això és una amenaça per a tot el planeta.

Els estudiosos de la política internacional ens podran dir fins a quin punt ens hem de creure que les amenaces siguin reals, però en tot cas no és una música agradable d'escoltar. Tothom té, doncs, els ulls posats al país comunista i el seu líder, amb l'esperança que tot plegat quedi en no-res i continuïn subsistint com fins fa uns anys, en què la majoria de mortals no recordàvem la seva existència, més enllà d'algun documental d'afers exteriors.

És cert que aquesta notícia junt amb les que ens arriben des de Veneçuela ha deixat una mica en standby tot l'enrenou que vivim a Catalunya a l'espera de què passarà tornant de vacances i quan es posi en marxa tot el dispositiu per al referèndum de l'1-O, que el rei, informat per Rajoy, ja sap com s'evitarà, o si més no com pensa fer-ho el govern espanyol. Desitgem que no siguin els dos mandataris amenaçadors d'una guerra nuclear els que evitin el referèndum.

El ministre d'Interior torna a resultar patètic

Una vegada més les declaracions del senyor Jorge Fernández Díaz són patètiques per no dir-ne un altre nom. La seva impotència argumental li fa dir disbarats i titllar els altres de tot allò que li passa pel cap, no sempre el més encertat.

Les seves paraules contra Josep Guardiola pel fet que aquest es presenta a la llista de Junts pel Sí, no podien ser més estúpides i només es poden entendre per la repercussió que la decisió de Guardiola té a nivell internacional i que molesta tant al ministre. 

Entenc que el senyor Guardiola té el mateix dret a figurar a l'esmentada llista que tinc jo, però és evident que no seria el mateix. Per començar, el ministre no hi perdria ni un segon a valorar el fet que jo hi fos, i sobretot perquè la repercussió seria a nivell de família i prou.

Per què li molesta tant al ministre que Josep Guardiola vagi a la llista? Per què li fa tan mal que l'insulta dient que només el mouen els diners? Qui s'ha cregut que és el ministre per jutjar els altres si actuen per diners o no, quan es tracta de professionals lliberals? Potser caldria valorar si els diners públics que cobra el ministre són ben guanyats o és un llast massa gran pels ciutadans que li paguen.

Els mediocres ho acostumen a ser en tot, i el ministre en qüestió ho ha corroborat més d'una vegada.

La Vanguardia cada vegada menys plural

Avui s'acomiada José Antich del diari del qual en va ser director, substituït per Màrius Carol. Fins ara ha estat escrivint des de París l'article que avui acaba amb "Això és tot, amics. Fins aviat".

Des de l'arribada de Màrius Carol a la direcció del diari hem pogut observar un retrocés en la seva pluralitat. La Vanguardia et permetia llegir articles de periodistes ben distants ideològicament, i les notícies no tenien un perfil tan marcat contra el fet català i el moviment sobiranista, al qual no calia apuntar-s'hi, però sí tractar més objectivament.

És cert que una cosa és la direcció d'un diari i l'altra l'empresa que el sustenta. L'objectiu, m'imagino, és poder casar les dues parts, de manera que la direcció pugui treballar amb certa llibertat. Potser en temps del director José Antich, el comte de Godó no estava tranquil, i ha estat ara amb el fitxatge de Carol que veu complertes les seves il·lusions.

A Màrius Carol sempre l'havia vist com aquella persona de dretes que es vol fer simpàtic a les esquerres, sense acabar-ho d'aconseguir del tot. Ara, amb la seva responsabilitat de director del diari, no pot fer el joc que li ha agradat tant, i és quan se li veu realment el llautó.

S'ha de dir que durant uns quants anys n'he estat subscriptor, compartint-ho, els darrers anys amb l'ARA. En la darrera renovació de la subscripció em vaig donar de baixa del diari en paper, perquè cada vegada em resultava més carregós llegir-lo sencer. M'imagino que el primer pas és aquest i el següent donar-se de baixa del diari digital.

No és només la ideologia que es manifesta més que mai, i la reducció de periodistes interessants (encara en queden que m'agrada llegir-los), sinó que fins i tot la secció central "Viure" també ha perdut molt d'interès. Les cròniques i notícies del territori català perden interès, a no ser que siguis un amant de l'estil "Caso".

És una llàstima que el diari més llegit a casa nostra, amb una edició en la nostra llengua, estigui perdent interès per part d'una gent que, sense combregar amb la ideologia de l'empresa editora, trobava interessant diferents seccions, sobretot la informació internacional. No em resigno a tenir paciència i veure millorar el diari. Li dono una segona oportunitat.