Les gracietes de Trump

Diuen que els animals ferits són perillosos, i això ho podem aplicar a les persones, en aquest cas al president dels EUA. Ferit perquè les estadístiques no li són favorables a pocs mesos de les eleccions. Això el treu de polleguera i ja no sap quines noves lleis aprovar per fer la guitza. El medi ambient té les de perdre a les seves mans, i avui ens ha sortit amb bombetes antigues i dutxes amb més pressió d'aigua.

Tot plegat pot semblar tonteries, però no és ben bé així. El poder que té un president dels EUA és molt gran i avui està en mans d'una persona desequilibrada. Es presenta davant dels seus aduladors i els fa riure parlant del seu cabell o el seu cutis. En el fons, però no hi ha gràcia que valgui, sinó les ganes de destruir els altres.

Tot el que està passant amb les retallades al servei de correus és més greu del que puguem creure. Se sap que els demòcrates fan ús del vot per correu i tot el que sigui posar-hi entrebancs el beneficia. Farà les trampes que calgui per revertir les estadístiques i renovar la presidència. 

La presidència dels EUA té la seva importància perquè condiciona la resta del món. És per això que ens ha de preocupar i cal confiar en què la Justícia americana no actuarà de la mateixa manera que actua l'espanyola. Caldrà filar molt prim per veure que la reelecció de Trump no s'assembla gens amb el que ha passat a Bielorússia.

No tinc cap fe en el lideratge demòcrata com alternativa de govern, però el que sí que tinc clar és que qualsevol alternativa a Trump és bona, per dolenta que sigui. Cara o creu, però amb moltes ganes de veure derrotat el president Trump.

Avís a la dreta unionista catalana

La dreta unionista catalana hauria de tenir en compte, a l'hora de donar el seu vot el proper 28 d'abril, què li ofereixen. La confecció de les llistes del PP, per posar un exemple, ha demostrat què pretén el partit polític i l'interès per a Catalunya. No es tracta de presentar catalans en desacord amb l'independentisme i defensors de la unitat d'Espanya, sinó espanyols que mai faran res per a nosaltres.

Avui, tal com ens ho presenten, votar el PP és votar contra Catalunya, contra els treballadors i treballadores de Catalunya, però també contra els empresaris, els que estimen el país i no volen un greuge respecte a la resta de l'Estat.

La dreta espanyola, esbiaixada a l'extrem, fa d'aquestes eleccions un atac contra la regió que ha gosat aixecar-se contra la unitat, i no distingeix els catalans entre bons i dolents, sinó que ens posa a tots en el mateix sac, en el sac dels perillosos que cal destruir.

No és estrany que els candidats, vinguts de fora, que ni tan sols trepitjaran Catalunya l'endemà de les eleccions, clamin per suprimir tot allò que ens fa diferents, la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació, les tradicions. Com molt bé diu l'articulista Francesc Vilanova, a l'ARA, "Un Día de la Victoria que durarà dècades", repeteixen la història, ara sense armes, sinó que ens volen imposar per la força de la llei, per la via de la "mayoría constitucional".

No vull tornar a parlar del vot útil, cadascú ha de pensar molt bé a qui diposita la confiança perquè el nostre país tiri endavant, ja sigui independent o lligat amb Espanya, però sempre endavant sense deixar-nos trepitjar per aquesta dreta autoritària que no es presenta per servir la ciutadania, sinó per imposar els seus principis i la seva voluntat i interessos.

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.