La llei d'amnistia ens ensenya les vergonyes de la dreta

Amb motiu de l'elaboració de la llei d'amnistia i les negociacions que estan duent a terme els partits independentistes catalans amb el PSOE i Sumar, som testimonis de la desesperació de la dreta i extrema dreta espanyoles, que ja no saben què més dir ni què més fer per intentar bloquejar qualsevol intent d'aprovació de la llei. Ja sigui al carrer, als tribunals de justícia, a la premsa amiga o anant a la Unió Europea, fan tot el que poden per evitar que la llei prosperi, encara que les seves actuacions siguin esperpèntiques, provocant vergonya aliena.

    Estan veient que ni amb magistrats amics, ni els mitjans de comunicació que han enterrat el codi deontològic, mentint des de fa anys per tal d'aniquilar qualsevol resistència catalanista, no aconsegueixen aturar-ho, i tot això simplement perquè els socialistes necessiten els vots dels partits catalans per mantenir-se en el govern de l'Estat. A ningú se li escapa que, sense aquesta necessitat, de la llei d'amnistia no en parlaria ningú. Aquí hi ha, doncs, una prova més de la hipocresia del PSOE.

    Des de sempre, quan el partit en el govern espanyol no ha tingut majoria absoluta, els vots dels partits nacionalistes han marcat les cartes, però mai s'havia arribat a l'extrem d'ara. La polarització n'és la causa més directa. Mai havíem viscut una picabaralla tant descarada entre els dos principals partits polítics espanyols. L'alternança política havia estat un pacte no escrit que tots dos respectaven. Avui tot ha canviat, i molt probablement es degui al fet que la dreta, per poder governar, necessita el suport de l'extrema dreta, i això, d'alguna manera, traça una línia vermella que costa més d'acceptar.

    Mentre la dreta espanyola no es pugui comportar d'una manera civilitzada, i necessiti fer proclames extremistes per debilitar l'extrema dreta, no aconseguiran l'objectiu d'arribar a la Moncloa. Només amb una majoria absoluta de la mà de l'extrema dreta ho farà possible, i això, vist el que està passant en comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, comporta un radicalisme i una pèrdua de drets i llibertats que resulta preocupant. 

    El ridícul de la dreta espanyola a Europa potser ajudarà a canviar la imatge que tenen del conflicte en l'encaix de Catalunya dins d'una Espanya que no és un model de democràcia moderna, sinó que arrossega els tics de la dictadura franquista, perquè la dreta no els ha abandonat mai. 

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

No es busca fer justícia, sinó condemnar al preu que sigui

Si Ernesto Ekaizer té raó podríem afirmar que el jutge Llarena ha prevaricat. Si el jutge sabia que no es va gastar ni cinc pel referèndum de l'1-O, i va utilitzar l'informe de la Guàrdia Civil on sí que s'acusava de malversació de fons públic per part del govern de la Generalitat, és ben clar que el jutge ha prevaricat. Utilitzava la font que li permetia acusar-los de malversació i anar sumant anys de condemna.

Resultarà que gràcies a l'orgull del ministre d'Hisenda, de proclamar a tots els vents que havien aconseguit controlar la despesa de la Generalitat, l'estratègia del jutge Llarena se n'haurà anat a l'aigua. Encara, doncs, haurem d'agrair a Montoro la seva actitud.

Estem, doncs, en mig d'un procés on no es busca fer justícia, sinó engarjolar els polítics independentistes. Ho veiem en l'actitud del jutge Llarena, en la pressió que fan des de VOX i també des de C's. És molt evident que no els interessa la justícia, perquè quan la sentència no els agrada, no l'accepten democràticament. Això és la prova del cotó, de que no s'està fent justícia, sinó intentant eliminar els polítics que no són del seu gust i d'aquesta manera dominar la societat catalana. No saben, però, que els catalans som soferts i pacients, i al mateix temps insistents, sobretot ara que hem vist clarament quin peu calcen i ja no s'amaguen ni les vergonyes.

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.