EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Som terroristes?

Sembla ser que el govern espanyol ha demanat a l'Europol que ens treguin de la llista de grups terroristes. Fins ara, doncs, els independentistes ocupaven un lloc en el rànquing de grups terroristes del món, i m'imagino que com a tals ens haurien de tractar. Potser per això l'actitud dels estats europeus a l'hora d'analitzar el procés d'independència català, i per què varen fer l'orni quan des d'aquí es demanava suport.

No he tingut temps de llegir la reacció del PP i l'extrema dreta sobre aquesta decisió. Segur que si no n'hi ha hagut no trigarem a veure-ho. Es tracta de posar-ho tot al mateix sac. Com que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes, ara tot són girades d'ull i seducció. I potser és cert, però m'agradarà veure com ho denuncien aquests grans patriotes espanyols. Consideraran que és lògic i necessari que els independentistes catalans siguin declarats terroristes a nivell internacional?

De l'extrema dreta i el PP n'espero qualsevol cosa. No només per intentar reforçar el seu posicionament i la seva lluita per aconseguir el poder, sinó perquè tenen aquella obsessió malaltissa, que comentava l'altre dia, de creure que el fet català és ofensiu, delictiu i que cal tombar-nos d'una vegada per totes.

Fins ara no s'ha demostrat que grups d'independentistes s'organitzessin com a col·lectius terroristes, encara que en alguna ocasió s'hagi pogut practicar actes violents. D'aquí a considerar-ho terrorisme hi ha una gran distància, i només ho poden interpretar d'aquesta manera persones i partits polítics predemocràtics, incapaços d'acceptar les discrepàncies i la diversitat d'opinions.

No cal ni tan sols entrar a analitzar si és lícit o no voler-te independitzar, si consideres que el poble és sobirà i que per això cal demanar-li l'opinió a través d'un referèndum. Simplement per sentit comú i voluntat democràtica no pots pretendre que aquells que pensen diferent que tu siguin considerats terroristes i carn de canó. 

Esperaré la reacció de la dreta espanyola, sobretot ara que estan perdent l'oportunitat de fer xantatge a alguns diputats socialistes perquè canviïn de bàndol a canvi de ves a saber què. El futur és incert, però coneixem molt bé la dreta i l'extrema dreta espanyoles com per no imaginar què pensen i què seran capaços de dir al respecte.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Catalunya fa coïssor

Aquests dies, arran de la visita i actuació del músic Bruce Springsteen a Barcelona, s'ha posat de manifest, una vegada més, que Espanya no vol sentir a parlar de Catalunya, si és en positiu. En tot cas s'hi apunten per deixar-nos verds, però mai per escriure floretes o destacar favorablement d'actes i fets remarcables, o tan simples com l'actuació d'un cantant a la capital catalana.

Tot plegat faria riure si no fos tan seriós. El problema de l'encaix de Catalunya al conjunt d'Espanya és una realitat que ningú, honestament, la pot negar. Els espanyols, manipulats pels diferents governs i tots els mitjans de comunicació, ens detesten, però no acceptaran mai que marxem de l'Estat. Normalment, quan una cosa et molesta te la treus de sobre, però en aquest cas, que els molestem i els provoquem aquesta mena de coïssor, ens retenen perquè ens necessiten, però sobretot perquè el seu orgull nacionalista no els permet pensar una altra cosa.

Segons he pogut llegir, ja que no acostumo sintonitzar les emissores de televisió espanyoles, i amb prou feines la "nostra", els canals que han parlat dels concerts de Barcelona han intentat amagar la salutació del cantant, referida a Catalunya. No és només que els pugui saber greu que la gira europea del músic comenci a Barcelona i deixi al marge la gran capital espanyola, sinó que, el simple fet que en lloc de saludar als espanyols de Barcelona ho faci als catalans, ja els provoca aquesta urticària.

Malgrat que tot això no és cap novetat i que tenim mostres de l'antipatia que es remunten a molts segles enrere, sense que es pugui preveure cap canvi significatiu, els nostres governants, els catalans, continuen distrets sense afrontar el problema real i encarar-s'hi. Els darrers moviments del govern d'ERC en minoria ens preocupen una mica, per no dir molt. El missatge del seu president, intentant convèncer-nos que la seva estratègia actual és la millor per aconseguir la independència catalana, no deixa de ser un engany més dels polítics d'aquesta fornada. Si no podem prescindir d'ells, ho tindrem molt magre per aconseguir res de les nostres aspiracions com a poble sobirà. Ni el descafeïnat de l'autonomia té garanties de futur, més enllà d'un formalisme buit de contingut i competències, ja que sempre hi ha l'espasa de Dàmocles que et penja sobre el cap, a punt de tallar qualsevol moviment que tingui en compte la nostra diversitat.

No sé qui va assessorar Bruce Springsteen, però en tot cas va provocar la ràbia dels mitjans de comunicació espanyols, i amb ells tota una massa de gent, la majoria dels quals són prou innocents, però reben la informació que reben, i no hi poden fer gran cosa més.

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

Arran de les paraules del major Trapero

Les declaracions del major Trapero, molt punyents contra la direcció política d'ara i d'abans, haurien de servir per a una reflexió a fons sobre la policia d'un país, però també sobre la política. Parlar de la policia, o parlar de política no resulta fàcil, sobretot si hi ha voluntat de no deixar-se portar per la pròpia ideologia i els propis interessos. El cos de policia acostuma a generar molts anticossos, i això ho podríem aplicar a totes les policies, les locals, les autonòmiques i les estatals.

Les persones que hem tingut algun tipus de responsabilitat pública i ens hem hagut d'enfrontar amb les reivindicacions policials, no ho hem tingut fàcil. El paper que desenvolupa la policia no es pot aïllar de la norma, i aquesta mai és independent ni objectiva. Els poders públics són els que orienten el funcionament d'una societat, d'acord amb la seva ideologia, expressada públicament, i amb el suport que reben de la ciutadania a través dels processos electorals.

Trapero es queixa d'ingerències polítiques en el funcionament de la policia, i això es pot criticar d'una manera simplista, segons estiguem més o menys d'acord amb la direcció política, però convé reflexionar-hi. La policia té un compromís cap a la societat, i una exigència de funcionament democràtic que a vegades es deixa de banda, amb l'excusa de l'exercici de les seves funcions.

Se'm fa molt difícil acceptar o refusar les paraules del major Trapero, però en tot cas és d'agrair la seva sinceritat i, jo diria, valentia a l'hora de fer-les públiques. Defenso la independència de la gestió de la policia respecte al polític de torn, perquè quedi a mans dels tècnics, dels professionals que hi entenen, però no es pot oblidar que la policia està al servei de la ciutadania, i una manera de ser-ho és a través dels polítics que han estat escollits pel poble sobirà.

Caldria conèixer l'entrellat que ha portat a l'enfrontament entre els policies que representa el major Trapero i el polític de torn, per saber exactament la base del problema. En més d'una ocasió el major Trapero ha manifestat la seva resolució a complir amb l'ordenament establert, i això és clar, però també és cert que la manera d'exercir-ho és molt subjectiva i aquí hi poden haver friccions.

Crec que el problema que tenim actualment és el desori polític que estem patint. No és només la Conselleria d'Interior la que fa aigües, sinó que hauríem d'estar parlant de tot el Govern català. Una altra cosa és pensar que la policia no té límits en la seva actuació, i a mi m'agradaria una policia amiga, que no es veiés com a repressora, encara que sí convincent i eficaç davant del delicte o l'incompliment de la llei.

A les xarxes socials ha sortit la paraula corporativisme, i penso que és cert que en col·lectius com el policial, es pot caure fàcilment en el corporativisme, com també passa en l'advocacia, els jutges o el funcionariat en general. És per això que, tot i entendre el major Trapero quan critica la ingerència política, també crec que hauria de reflexionar sobre el comportament policial, que no sempre ha estat a l'alçada que caldria suposar-li.

Macron o l'extrema dreta

Avui té lloc la segona volta de les eleccions presidencials a França on s'enfronten l'actual president Macron i la líder de l'extrema dreta Le Pen. Tots els ulls mirant a França amb la por al cos per saber què passa allà i quina força arribarà a tenir una presidenciable que s'ha vist beneficiada per la poca empatia del president francès, un mal menor per a molts i que el pot portar a repetir la presidència només pel fet de no voler tenir l'extrema dreta manant al país.

L'Europa democràtica no vol sentir a parlar de la possibilitat que guanyés l'extrema dreta, però convindria que analitzés què s'ha fet malament perquè s'hagi arribat a aquesta situació. El cas de França no és únic, però sí que té molta rellevància. No és el mateix que l'extrema dreta governi a Polònia o Hongria, que no pas que ho faci a França. El futur del Continent no seria el mateix.

L'escrit és més efímer que mai, perquè en poques hores sabrem quin haurà estat el resultat, però ajuda a reflexionar sobre la importància del dia a dia en política, i de les conseqüències de molts actes a l'hora de governar un país. També ens fa pensar en casa nostra, amb el que ha passat recentment a Castella i Lleó, el que pot esdevenir-se properament a Andalusia, i en poc més d'un any a nivell espanyol.

Com a catalans ens hem de sentir més preocupats que ningú, perquè un triomf de l'extrema dreta ens colpeix doblement. Per una banda ens limitaria els drets de qualsevol persona, però al mateix temps ens afectaria de manera important davant els nostres anhels de sobirania i tracte just. 

Alguns hem viscut el franquisme i totes les limitacions que com a poble vàrem tenir, però també l'esperança d'un món més just i democràtic, que no ha acabat de funcionar, però que ens ha permès moltes llibertats. Tornar enrere sempre és negatiu, i en el nostre cas força problemàtic. No hem encara recuperat moltes de les nostres reivindicacions, i en podríem tornar a perdre de molt importants. No hem de témer només la gota malaia de Ciutadans, sinó que hi ha afegida la contundència del discurs de Vox, que va molt més enllà.

Quant més lluny tinguem l'extrema dreta de casa, molt millor. És per això que malgrat tots els defectes que puguem atribuir al president francès, des del veïnatge desitgem que s'emporti la victòria en aquestes eleccions, i en tot cas que treballin millors les eleccions legislatives properes.

El Catalangate i el secret d'estat

Com no podia ser d'una altra manera, el cas de les espies a polítics i dirigents civils catalans continua present a totes les xarxes socials i diaris del país, i és motiu d'opinions diverses dels dirigents polítics dels diferents partits, mantenint una línia d'acord amb el tarannà de cada partit polític i els interessos que defensa. Aquesta politització interessada és la que fa desmerèixer tot el treball que puguin fer els nostres polítics. La confiança cap a ells és cada vegada més escassa, i arriba a fer fàstic.

Tal com ja vaig dir el primer dia, no podem esperar res de bo del cas, fins que sorgeixi una notícia important que la rellevi i deixi de parlar-se, tal com ja va passar fa dos anys amb les espies al que llavors era president del nostre Parlament.

Diuen que demà es reuniran, a Barcelona, representants dels governs espanyol i català per parlar del que s'ha anomenat Catalangate, però l'esperança que se'n pugui treure l'aigua clara és pràcticament inexistent. Sabem que encara que s'arribi a fons, al final sortirà el secret d'estat com a excusa per no aclarir la veritat. La confiança està dipositada en les querelles que es presentaran a altres països europeus, on han tingut lloc aquestes escoltes, però tot i així no crec que vagi gaire enllà.

El trencament de relacions entre ERC i PSOE, amb què ha amenaçat el president català, és poc creïble per la necessitat que hi ha que la dreta espanyola no avanci cap a la Moncloa, i això ho saben els socialistes espanyols, i per això estan tan confiats que el temporal serà passatger i sense gaires conseqüències.

Aquest estar agafat de les mans és el que permet una situació de feblesa en tots els aspectes que ens interessen com a país oprimit. És la cançó de l'enfadós, que es repeteix una vegada i una altra, i que no ens permet avançar en el respecte als nostres drets com a poble sobirà. Si a això hi afegeixes que internament estem enemistats, tirant-nos els plats pel cap, el futur és molt negre i hauran de passar molts anys i moltes coses abans no puguem fer-nos sentir i respectar.

La posició del govern espanyol és molt clara i sap que té el suport de tota la classe política espanyola al darrere. Aquesta seguretat els fa ser molt hipòcrites, com si els interessés molt la sensibilitat catalana afectada. Tot és una comèdia i el gran intèrpret, el president espanyol, hi està molt acostumat. És el paper que sap jugar més bé i que ha representat més des del primer dia que va assumir una responsabilitat política.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

La responsabilitat del Secretari General del Parlament

Continua la controvèrsia sobre la no publicació estricta del que es va aprovar al Parlament de Catalunya, per decisió del Secretari General del Parlament, en Xavier Muro. Segons el Secretari General la decisió era seva perquè n'era seva la responsabilitat, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional. Només JxCat ha exigit la publicació completa del que va decidir el Parlament. La resta de partits de la mesa del Parlament han acceptat la decisió de Muro.

Ara ha sorgit un grup d'experts que asseguren que Muro no podia decidir no publicar totalment la resolució del Parlament i caldrà veure si el seu raonament és lògic i legal. Des del meu punt de vista, considero que el Secretari General del Parlament havia de publicar la totalitat de les resolucions del Parlament, i en tot cas els responsables, si això contravenia alguna sentència prèvia del Tribunal Constitucional, serien els polítics i no el funcionari. Entenc que el Butlletí Oficial del Parlament ha de reflectir tot el que s'aprova al Parlament, sense que ningú no pugui variar-ho.

I això ho penso, al marge del contingut de les decisions. Si acceptem que el funcionari de torn és qui decideix què es publica i què no, estaríem traient legitimitat a tot el que passa al Parlament. Els diputats membres són representants del poble, que és sobirà, i entenc que poden decidir qualsevol cosa, sota la seva responsabilitat, i aquesta decisió ha de ser expressada totalment al BOPC. 

M'imagino que la polèmica continuarà, per l'interès del contingut, però a mi m'agradaria que es debatés per concloure, al marge del contingut, si el funcionari pot decidir què publica i què no, i n'assumeix la seva responsabilitat. No crec que el resultat hagi de ser l'expedientació del funcionari o no, sinó conèixer què és realment legal i què és una interpretació errònia del cas.

El poble és sobirà

La detenció d'un magistrat del Tribunal Constitucional, acusat de violència masclista ens serveix per reflexionar sobre el funcionament del sistema polític i judicial de l'Estat espanyol. Un funcionament on la política ha quedat subordinada a la justícia, i on l'opinió de dotze persones està per sobre de l'opinió majoritària de tot un poble.

Això és el que intentava explicar el seu dia, parlant de l'Estatut d'Autonomia català, que vàrem referendar i que dos persones van sancionar i retallar. Això és el que no hauria de ser possible, per més intel·ligents, professionals i objectius que puguin ser aquestes persones. Ara, quan els fets ens fan veure que son persones humanes i per tant no son perfectes, és quan encara amb més raó s'ha de posar en dubte la seva opinió per sobre del poble sobirà.

No vull aprofitar el cas del magistrat acusat de violència masclista per fer-hi més llenya. El procés ha de seguir i prou pena en tindran la seva família. El que vull fer constar que no és democràtic el funcionament del sistema, perquè no es basa en la sobirania del poble, sinó en la imposició de la interpretació de la llei que fan unes persones, per més bé que ho vulguin fer.

La conclusió és clara: no hi ha un concepte de democràcia correcte, perquè no s'escolta l'opinió de la majoria de la població. Es rebutja la convocatòria de referèndums per por a perdre l'status quo. I ho podem veure si parlem de monarquia o república, independentisme o centralitat, i a tots aquells temes que son bàsics per al funcionament de la nostra democràcia, massa feble i depenent d'uns poders hereus del franquisme.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.

Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.

Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.

Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 

Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

L'excés d'orgull de Rajoy no és bo per a ningú

Pedro Sánchez demana a Rajoy que reaccioni davant la mobilització catalana. Pedro Sánchez no li demana que autoritzi la consulta, sinó que s'obri a modificar la Constitució. És això un crim? El PP no té arguments a l'hora de negar la consulta. Només saben dir que la Constitució no ho permet, com si nosaltres no sabéssim que la Constitució es pot reformar, que ja la varen modificar quan els va interessar. És doncs una excusa de mal pagador que no porta enlloc.

Si mai hem cregut amb la força de la ciutadania, ara és el moment de posar-la en pràctica. La història ens ha ensenyat milers d'exemples en què la població unida ha canviat les lleis dels homes. I tot aquest embolic per demanar el dret a decidir. A poder dir que volem continuar com ara o canviar. Hi ha massa orgull. Som massa quixots.

A mida que anem caminant les amenaces són més greus i els arguments han desaparegut. La manca d'arguments se substitueix per la força, la imposició i la negació a tot. És per això que entenc que cal anar caminant amb pas ferm sense caure en la trampa que ens para el govern espanyol. És per això que també opino que ERC s'equivoca, sobretot si es vol erigir com a partit de govern. Hi ha coses que podem defensar i exigir la societat civil, en boca de l'ANC, Òmnium o qui sigui, però no es pot liderar des d'un partit que aspira a governar.

És bo que valorem la posició dels diferents partits, també dels que pensen de manera diferent a nosaltres, diferenciant-los entre ells. Posar en el mateix sac el PSC, C's i PP és un error. C's i PP ens neguen el nostre dret a decidir, perquè no ens consideren subjecte sobirà. No creuen en Catalunya, sinó en una part d'Espanya, amb singularitats folklòriques. El PSC continua treballant per evitar el trencament sense rendir-se, sense llançar la tovallola. Els falta, però més confiança en nosaltres mateixos, en ells mateixos. És per això que no ens hi podem posar d'esquena ni ignorar-los, sinó intentar caminar junts.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.