Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

Tots sabem que hi ha corrupció i uns polítics blindats, però...

Avui m'he trobat amb un entrebanc d'aquells que se't presenten i consideres absurd, però que et trobes indefens i només tens la possibilitat de picar de peus i empassar-te la saliva. He escrit una queixa i l'he enviat a la Generalitat, pràcticament convençut que em diran que no, però també que la raó està de la meva part. Temes administratius, penso jo que mal plantejats i encara menys argumentats.

Però, esclar, quan veus com està el país i tot el que es decideix des de Madrid, t'adones que les traves que reps són insignificants en relació a la bona part de la societat espanyola i catalana en particular. Si no fos perquè hi ha molt en joc, i moltes persones que s'ho estan passant molt malament, demanaries que de la realitat se'n fes un serial. No és estrany que els guionistes de Polònia ho tinguin tan fàcil a l'hora de preparar el programa setmanal. Difícilment podríem trobar un govern i un estat tan esperpèntics com l'espanyol. 

No hi ha dia que no surti una notícia ridícula que ens avergonyeixi a tots plegats. L'escrit d'avui d'en Carles Capdevila és molt encertat. De fet en Carles ens hi té acostumats, però avui mereix una menció especial. Corregir una indecència no és ser decent. Amb aquest títol en Carles Capdevila critica la manera com ens volen enredar, fent veure que rectifiquen en el nomenament de l'exministre Soria, no pas perquè fos una indecència, sinó per la interpretació equivocada de la resta de partits polítics i societat civil.

És vergonyós, perquè dóna la impressió que els ministres en funcions que queden s'estiguin barallant per veure qui és més protagonista que els altres. Avui Jorge Fernández Díaz, que feia massa dies que no en parlàvem, ha volgut sortir a les primeres pàgines dels diaris. I amb això què creu que aconseguirà? Més respecte? Més autoritat? O, potser, més porqueria a la motxilla que fa temps que arrossega? La sort, per a ell, és que al final de tot rebrà un premi, potser una condecoració, però ben remunerada.