Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Més sobre el senglar

La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.

El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.

Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu. 

He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.

Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.

Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.

Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

Bars i restaurants tancats

La notícia sobre el tancament de bars i restaurants que dictaminarà el govern català, i que serà efectiu a partir de demà dijous a la nit, no deixa indiferent a ningú. Els propietaris i treballadors d'aquests establiments es mostren preocupats per la repercussió que això tindrà. 

Es fa molt difícil opinar sobre aquestes decisions. El govern i especialistes mèdics afirmen que la mesura és necessària degut a l'augment de les persones infectades pel coronavirus, i consideren que aquests espais són els més propensos a incrementar els casos de coronavirus. El cert és que la majoria de països europeus estan prenent decisions restrictives a la mobilitat, perquè l'epidèmia està avançant, no amb la perillositat o gravetat de la primavera passada, però amb el risc de tornar a una situació com l'anterior.

La sensació de que paguen justos per pecadors és present, sobretot quan et fixes en realitats com la que vivim cada dia a l'hora d'esmorzar, en bars que són molt estrictes en el compliment de les normes de seguretat, i que no hi trobes aglomeracions de persones. Per què ells?

El més difícil de tot és, en aquests casos, ser coherents i exigir a cadascú el mateix, coneixedors que les circumstàncies acostumen a ser diferents. Aconseguir dictaminar mesures equitatives, d'acord amb cadascuna de les realitats és una utopia, però resulta injust que uns empresaris i treballadors es vegin afectats, probablement pel mal comportament d'uns quants.

Només podem reclamar atenció al govern, que dicta les mesures, que sigui just en la compensació econòmica dels afectats. Que es trobin remeis per pal·liar la crítica situació, i que no es passi tota la responsabilitat i perjudicis a uns pocs, sense miraments. Desitgem que el tancament sigui de només quinze dies, i que se'ls compensi per les pèrdues que se'ls generaran.

Obrint la porta als turistes

Si fa uns dies escrivia que no entenia com el govern espanyol havia incorporat la quarantena per a les persones que entressin per les fronteres de França i Portugal, ara sembla que tenen pressa a fer entendre que a finals de mes es podrà entrar sense quarantena, no fos cas que perjudiquéssim més el turisme.

No ho entenia perquè precisament Europa ja estava parlant d'obrir fronteres i en canvi Espanya, que necessita el turisme estranger, semblava que hi posava més inconvenients. Ha estat una mica més del mateix, és a dir, navegar força a l'hora de prendre mesures i retirar-les al cap de poc. S'ha dubtat molt i semblava com si no s'adonessin dels perjudicis que podien provocar.

L'altra dia la ministra ja avançava que les portes s'obrien el dia 22 de juny, l'endemà del final de l'estat d'alarma, però de seguida varen córrer a rectificar-la, només perquè Portugal es queixava que es prenguessin decisions sense pactar-les. Madrid està tan acostumat a fer i desfer sense tenir en compte ningú, que fins i tot a l'hora d'obrir portes es descuida que l'altra banda hi han de dir la seva.

Suposo que si arribem a la fase 3 en vuit o quinze dies, caldrà suposar que no hi haurà més impediments perquè entrin els turistes i comencin a fer despesa. Torno a insistir en la necessitat de canviar el perfil de turistes que arriben al país, però ara en aquests moments la prioritat és que arribin i salvin una part de la campanya d'estiu.

Cansats de la teatralitat dels nostres polítics

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut problemes greus en la circulació viària per culpa del mal temps. Sempre que passen fets com aquests es produeixen les mateixes reaccions, en què l'oposició culpa el govern del seu mal fer, de la poca previsió i dels perjudicis causats. En aquesta ocasió ha estat el PSOE i altres partits de l'oposició que han arribat a demanar responsabilitats polítiques, mentre els ministres espanyols han traslladat la culpa a altres bandes, fins i tot als mateixos usuaris.

Hem pogut veure i llegir reaccions del mateix Mariano Rajoy, quan el PP estava a l'oposició, demanant la dimissió de ministres del PSOE, per fets semblants. Aquesta teatralitat que practiquen uns i altres ens cansa, però no som capaços de demostrar-ho més enllà d'afegir-nos a la queixa generalitzada. No sabem ni gosem castigar-los amb la nostra indiferència i no votar-los.

Aquesta incapacitat queda encara més explicitada en els casos de corrupció. S'ha pogut demostrar que el PP és un partit polític corrupte, amb responsabilitats dels mateixos que estan governant. Malgrat això, les estadístiques els donen com a guanyadors si ara es celebressin unes eleccions a Espanya. Per què?

No hi ha una resposta única, sinó un conjunt de factors que fan que la corrupció no sigui prou motiu per deixar a l'oposició el partit que la practica. Potser perquè els altres partits polítics tampoc no estan tan nets de culpa. Abans hi afegia el fet que la nostra memòria és efímera, però ara que observem casos de corrupció continuats, no només en el passat, sinó també presents, no podem creure que sigui per falta de memòria.

L'altre element que crec que suavitza el nostre càstig als corruptes és que la corrupció està força generalitzada i forma part una mica del nostre ADN, com si tots fóssim uns corruptes en potència, que a vegades no l'exercim perquè no en tenim oportunitat. Això fa que quan et parlen de països com ara Noruega, et vinguin tantes ganes d'anar-hi a parar, malgrat les baixes temperatures de l'hivern. Potser, si Espanya ens ho posa tan difícil, més d'un farà un pensament.

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Demà PAM, i després què?

Els arenyencs no ens mereixem les picabaralles entre govern i oposició (Junts per Arenys), sinó una bona gestió i una total transparència del que es fa i s'ha fet fins ara. No es tracta d'anar sentint durant tres anys més, a uns dient que han trobat tants problemes i coses mal fetes i als altres que el govern només fa que desprestigiar-los. Sisplau, prou!

Si la situació és tan caòtica a l'ajuntament per culpa d'una mala gestió de l'antic govern, els arenyencs ens mereixem saber en què i com. Si s'ha actuat amb negligència volem conèixer en quin sentit i quins han estat els perjudicis per a la nostra vila.

En un temps que es parla tant de la transparència i la participació, exigim que es tingui en compte i que no només quedi amb bones intencions. Si hi ha responsabilitats polítiques i/o tècniques volem que es conegui i que cadascú assumeixi la seva responsabilitat.

Amb aquest joc d'estira i arronsa, d'anar acusant i defensant-se, el temps passa i s'oblida tot, i això no pot ser. Fa temps que se'ns va dir que havíem fet tard a l'hora de sol·licitar una subvenció. Se'n sap res més? Surt repetidament el tema de la subvenció a la pel·lícula Laia. S'han depurat responsabilitats? Es diu que hi ha tantes factures pendents per pagar. Hi havia previsió de despesa?

Són moltes les preguntes que ens fem els arenyencs i no obtenim respostes clares. Demà el govern municipal presentarà el PAM, evidentment no ha estat participat, i per tant no hi hem pogut posar cullerada. Demà, doncs, és una sessió informativa, no cap acte de participació. ¿Es podria aprofitar el moment per explicar per què no podem invertir, més enllà de dir-nos que ens hem saltat la regla de la despesa?

I la CUP què hi diu? Després de permetre la moció de censura és a l'oposició fent mutis?

Per cert, és demà, oi? El web municipal no en diu res.