Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem... 

El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

El sainet esperpèntic del Parlament

S'ha perdut el respecte al Parlament. És esperpèntic! Ja sabem que C's no saben fer res més que el ridícul, però el més trist de tot és que la resta de diputats caiguin en el parany de voler-los superar.

Hem arribat a un punt que es fa difícil qualificar els fets que succeeixen, però és evident que tot el que aquesta tarda passa al nostre Parlament no és bo i el deixa com una caricatura de parlament.

Avui l'equilibri postís entre ERC i JxCat sembla que s'ha trencat del tot, i la seva postura sobre mantenir o no l'escó de diputat del president està en discussió. Té raó ERC de donar suport a la decisió de la mesa del Parlament de retirar l'escó del president? Té raó JxCat de defensar simbòlicament una situació anòmala, una desobediència que no portarà més que al caos?

Estem molt cansats de tota aquesta colla de diputats que ens prenen el pèl i que sembla que juguin a costa de tot un poble. Des d'aquí demano que s'acabi la legislatura i que es convoquin noves eleccions, a l'espera de trobar millors representants de tots els catalans. No ens mereixem uns diputats de C's com els que tenim, ni tampoc les picabaralles que no porten enlloc, entre diputats d'ERC i JxCat.

Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.

A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.

Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.

Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.

Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.

El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.

Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.

Absolt del delicte de desobediència a l'Estat

Celebro que no siguin els jutges qui impedeixin l'alcaldable de JxA a presentar-se a les properes eleccions, i que siguin els arenyencs i arenyenques les que decideixin qui volen per alcalde. M'imagino que ha estat un mal son per a l'actual cap de l'oposició, i que a partir d'avui pugui respirar més tranquil per un afer que no hauria d'haver sorgit. Ara esperem que l'alcaldessa també quedi alliberada de la imputació que té per la seva actitud davant del Procés. Ambdós varen actuar d'acord amb l'opinió de la majoria de la nostra vila.

De la mateixa manera que m'alegra saber que queda descartada definitivament la possibilitat de ser sancionat, també voldria que els mesos que falten per a les properes municipals fossin mesos de treball i diàleg i no es deixessin portar per l'efecte eleccions en què tot es fa pensant en quedar bé, encara que només sigui de façana.

Normalment les eleccions s'han convertit en l'excusa per fer moltes promeses i executar tot allò que no s'ha fet durant els quatre anys. Tots seríem capaços de confeccionar un llistat de promeses incomplertes, en el cas d'aquest mandat, una mica més complicat atesa la moció de censura. 

Encara no és hora de fer balanç, i espero que alguna de les promeses acabi sent realitat abans del proper mes de maig. Si és així només podrem dir que han necessitat massa temps per fer-ho efectiu, ara encara els ho hauríem de recriminar.

Un abans i un després del diari ARA?

Cada dia hi ha un o dos actes relacionats amb el procés català que mereixen ser seguits a no ser que passis de tot i te'n decantis tant com puguis. No és fàcil, però, sobretot quan fas la vida normal compartint temps i espai amb altres persones. No hi ha moment que no surti el tema i no te'n pots desenganxar.

Avui seguim els veredictes judicials a les compareixences del major dels mossos d'esquadra i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, tots ells acusats, entre altres coses, de desobediència i sedició. De moment sembla que els van deixant en llibertat, encara que s'hagin de presentar cada quinze dies al jutjat. Si més no això és el que li ha passat a la intendenta dels mossos i al seu cap, el senyor Trapero. Veurem els altres dos com se'n surten.

Deia al començament que avui hi havia dues notícies a seguir sobre el procés. La segona és la resposta que el president Puigdemont ha donat al president Rajoy sobre què carai va fer l'altre dia al Parlament. Rajoy esperava un sí o un no, però s'ha quedat amb les ganes i ara li insisteix que té temps fins dijous per sortir de l'embolic que, segons Rajoy, el president Puigdemont ens ha ficat als catalans. No han entès res!

La situació és complexa i cada dia hi ha més gent que es declara a favor o en contra del procés o dels diferents passos que realitza el nostre president. Avui llegia l'escrit de l'ARA de l'empresari president del Consell d'Administració del mateix diari, el senyor Ferran Rodés. Ha estat molt clar, i d'una manera aparentment decantada del que es pot desprendre de l'editorial i de diferents articles que dia rere dia pots llegir al diari. 

He llegit l'escrit fa estona i encara em pregunto què ha pretès fer. Hi haurà un abans i un després de l'ARA? Jo creia que amb la mort d'en Carles Capdevila el diari ARA no seria el mateix, però poc em pensava que pogués canviar tant. Probablement ho he llegit malament i em cal una relectura. No pot ser que sigui cert el primer que m'ha vingut al cap.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

La presidenta del Parlament català investigada

Avui s'ha presentat a declarar la presidenta del Parlament català, i ha respost les preguntes del seu advocat. Per uns es tracta de desobediència al Tribunal Constitucional i pels altres de defensar la democràcia i la llibertat d'expressió i debat del Parlament d'un país.

En una situació normal estaríem dient que tot és possible i no sabem què passarà, però no estem en una situació de normalitat. Encara que el nou ministre portaveu del govern espanyol digui que és injust considerar que la Justícia espanyola no és independent, tots sabem, i ells també, que la Justícia al nostre país, el gran, no és garantia de res des de fa molt temps.

No vull repetir el post d'ahir, però és evident que arribo a la mateixa conclusió. En no creure en el Tribunal Constitucional ni en tots els tribunals que tenim per sobre nostre, no tinc cap dubte de quina serà la sentència: la inhabilitació.

L'altra cosa és conèixer d'antuvi què passarà una vegada inhabilitada la presidenta del nostre Parlament. Caldrà sortir al carrer, com escrivia avui Xavier Bosch al diari ARA, o simplement anar a les urnes en un referèndum consensuat amb el govern espanyol?

Tothom és lliure per somiar, encara que el somnis acostumen a ser molt enrevessats i s'ajusten poc a la realitat. De moment les mobilitzacions al carrer continuen, però no sabem el temps que duraran. Hi ha maneres d'aturar-les, a les bones, però malfio del govern espanyol que les sàpiga emprar. 

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.