Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.