L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

1 de maig, festa del treball

Enguany, a la festa del treball, la principal reivindicació ha estat la reducció de la jornada laboral, amb el lema: «la vida és per gaudir-la». Al llarg de la història la jornada laboral ha estat objecte de moltes lluites. Des de passar d'una vida on gairebé només es treballava i es parava just per descansar, a fer possible gaudir d'estones de lleure i dies de festa. Evidentment, no tothom està en la mateixa situació i, en aquests moments, tenir feina no és sinònim de tenir la vida assegurada. 

En la negociació, que considero important que hi sigui, entre empresaris i treballadors, s'ha de tenir molt en compte les persones, els drets adquirits i les millores que es puguin produir. Al meu entendre, en l'àmbit de xarxes socials i comentaris de bar, se simplifica massa la qüestió. En el món laboral no només s'ha de tenir en compte la quantitat d'hores, sinó també el nivell salarial, les condicions de treball i la productivitat, per dir-ne alguns exemples. 

El nostre país té un problema greu de productivitat i un altre de nivell salarial. No pot ser que treballant, com es treballa, la productivitat sigui tan baixa, ni tampoc que, cobrant un sou, hi hagi tantes dificultats per arribar a finals de mes.

La reducció de les hores de treball diari no té les mateixes repercussions segons quin sigui el tipus de feina i d'empresa. Hi ha qui els pot suposar greus desequilibris, fins al punt d'haver de tancar el negoci. Això s'ha de tenir present en les negociacions. No es pot anar pel carrer amb la bandera sense analitzar els pros i contres, i intentar trobar la millor solució per a tothom.

Si bé és cert que a la vida no hi hem de ser només per treballar, és clar que sense ingressos les famílies no podrien subsistir, i per això cal negociar com s'ha de reorganitzar el món laboral. Sisplau, que no es limiti només a reduir les hores de treball, que té la seva importància, sinó que s'analitzin tots els paràmetres que abans he exposat. Només amb un bon funcionament del treball, aconseguirem el bé per a tots, o si més no, per a la gran majoria de la població.

Aldarulls al mig de la vila, qui hi posarà remei?

Hi ha coses que són difícils d'entendre a parer d'un vilatà que no està bregat en temes polítics ni administratius i que es mou més aviat pel sentit comú i l'esperit de fer les coses de la millor manera possible en benefici de tots, o si més no de la majoria de les persones. Que un centre de lleure situat al bell mig de la vila provoqui aldarulls, amb baralles amb arma blanca, nit rere nit, no s'acaba de comprendre. Sembla que quan hi ha una cosa que no funciona s'hi hauria de posar remei. Si no es tracta d'un fet puntual, sinó que això es repeteix pràcticament cada dia, no es pot tolerar que cap autoritat ho resolgui. Qui en té competència?

Estem massa acostumats a què les coses es resolguin després d'alguna desgràcia, quan el mal ja està fet i és irreversible. A què esperem? A lamentar la mort d'alguna persona? 

No estem parlant d'incivisme, ni de delinqüència, sinó d'una mala praxi. De no entendre res de la vida. De confondre la llibertat i l'alegria amb fer allò que em dona la gana, encara que sigui fent mal i provocant dolor. Semblaria que els propietaris del negoci, que no poden esgrimir desconeixement de tot el que està passant, haurien de prendre la iniciativa d'evitar les baralles reincidents o fins i tot tancar el negoci. Seria la cosa més honesta, encara que perjudiqués el negoci. Si no ets capaç de controlar el teu espai i els teus usuaris o clients, el millor que pots fer és plegar. És demanar massa, oi?

Si la iniciativa no surt dels causants dels aldarulls, l'autoritat administrativa, per una banda, i la policial, per l'altra, haurien de resoldre-ho definitivament. No pot ser que la gran majoria de vilatans visquin atemorits i molestos per culpa d'uns pocs. Malauradament això acostuma a passar. Aquells que es comporten cívicament, que són la majoria, han de suportar el malviure d'uns pocs que no tenen gens d'interès amb els altres ni amb la convivència.

La reincidència, en el nostre país, es combat de manera feble i sense gaires resultats. Podem entendre fets puntuals, perquè la vida en societat no és fàcil. El que no es pot entendre de cap manera és que els delictes, els aldarulls, el trencament de la convivència es repeteixi tan sovint, normalment amb els mateixos protagonistes, i que no s'hi posi remei.  

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

Divendres negre!

Un any més hauré acabat el dia sense anar a comprar res. I això que des de fa setmanes m'estan bombardejant dia i nit perquè compri, i no se m'ha acudit què podia comprar per beneficiar-me de les grans rebaixes i oportunitats!

Entenc que les empreses comercials necessitin incentivar els ciutadans perquè facin despesa. Les grans empreses comercials ho lideren i les petites van a remolc. És una demostració clara de la societat del consum, que quan érem joves en parlàvem sovint, i ens queixàvem perquè estàvem arrossegats per l'afany comercial. Ara ja ho hem deixat córrer. Tot ha canviat molt! Alguns, però, continuem renunciant a seguir la moda i no ens acostem a cap superfície comercial ni web.

Com cada any, també, la polèmica està servida: realment els preus d'avui, o d'aquesta setmana, o d'aquest mes, que bategem com a divendres negre, són més baixos que ahir, o la setmana passada, o el mes passat?

Hi ha qui diu que pocs dies abans de la rebaixa els comerços augmenten els preus per poder deixar-los igual. On està l'engany i on el negoci? Girar més és una manera de millorar els ingressos, encara que el percentatge de guany sigui menor, i aquesta seria una mica la raó de ser de les rebaixes, però feta la llei, feta la trampa.

Recupero un exemple de frau descarat que ens fan i no podem fer res més que pagar i callar. Em refereixo a la supressió de l'IVA de productes de primera necessitat, com el pa, que el govern espanyol va decretar fa uns mesos. Algú va anar al forn i va poder comprar el pa més barat? I ara que s'ha recuperat l'IVA, què ha passat amb el preu del pa? S'ha apujat? Val el mateix que abans de suprimir temporalment l'impost?

Hi ha decisions polítiques que si no es controlen i no se'n fa un seguiment acurat, són més perjudicials que beneficioses. Passa el mateix amb les subvencions d'una quantitat fixa, la mateixa per a tothom, que no tenen en compte les rendes familiars. I això ho fan governs progressistes, que representa que vetllen pels més vulnerables. 

Potser no ens hem de queixar tant de les polítiques comercials de les empreses privades, que al final podem evitar-les, i denunciar les actuacions públiques que no tenen una lògica i ens enreden com a uns babaus.

L'OPA al Banc de Sabadell

El procés de l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell va avançant. Avui hem sabut que el Banc d'Espanya va enviar un informe favorable al Banc Central Europeu, i ara són ells els que han d'informar al respecte. Si la seva opinió és favorable, com tot ho fa pensar, el següent pas és l'informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Per la informació que rebem, sembla que la majoria d'organismes i experts ho veuen bé, i els únics que hi posen alguna objecció és el govern espanyol, però ja sabem que canvien d'opinió d'un dia per l'altre i, per tant, no podem arribar a cap conclusió.

Em fa una mica de gràcia llegir segons quines declaracions, normalment de gent poc familiaritzada en la matèria, fent èmfasi a la catalanitat del Banc de Sabadell i el possible atac del BBVA i tots els que hi van a favor, contra Catalunya. Cal diferenciar el negoci bancari de l'arrelament a un país. És cert que el Banc de Sabadell era nostrat, però el seu àmbit de negoci va més enllà de les nostres fronteres i, des de la frustrada declaració d'independència la seu social i la fiscal són fora del país.

Estem parlant d'unes empreses amb uns accionistes que hi tenen uns interessos concrets i són aquests els que han de decidir el futur de l'empresa. La idea de reforçar els bancs per fer front a possibles crisis, no és forassenyada. Una altra cosa és analitzar la història de les fusions i, sobretot, el paper de la banca i les seves prebendes. 

L'administració pública hauria de tenir molt presents les relacions entre la banca i la ciutadania. En un món on és impossible viure sense relacionar-te amb una entitat bancària cal regular aquesta dependència i assegurar que els drets de la ciutadania són respectats, que no hi ha un abús de poder, aprofitant les circumstàncies. És per això que, si el govern espanyol entén que l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell posa en perill la competència del sector, amb greus perjudicis per a població, farà bé d'oposar-s'hi. Sempre amb la voluntat de protegir els ciutadans. Estem massa pressionats pels monopolis d'empreses de serveis, amb tot el que hem de suportar, per a sumar-hi ara la banca. La catalanitat de la institució, permeteu-me que la posi en dubte i la deixi en un segon terme.

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

L'esperit de servei dels bancs

El diari ARA publicava ahir un reportatge sobre l'evolució d'oficines bancàries als nostres municipis, i et permetia interactuar per poder conèixer què ha passat a la teva vila durant els darrers quinze anys. Concretament podies veure el nombre d'oficines que hi havia obertes l'any 2008 fins a l'any 2022. La tònica general ha estat d'una reducció dràstica que podem atribuir a dos factors. En primer lloc a la reducció d'entitats bancàries, amb les absorcions que hi ha hagut durant aquests anys, desapareixent gairebé totes les caixes d'estalvi, i també la política de reducció de costos, aprofitant que molts tràmits es fan online, sense necessitat d'acudir presencialment a les oficines.

En el cas d'Arenys de Mar, l'any 2008 hi havia 16 oficines bancàries i l'any 2022 en varen quedar quatre, amb el que això comporta, sobretot per a les persones que tenen més dificultats de fer tràmits amb l'ordinador, i també per aquelles que no viuen al centre i s'hi han de desplaçar.

Tractar amb els bancs no és un exercici voluntari, sinó que obligatòriament necessites treballar amb ells, encara que només sigui per cobrar la nòmina o la pensió, i per fer molts pagaments, sobretot tenint en compte que els pagaments en efectiu estan limitats i gairebé no pots viure sense una targeta de crèdit. Aquest fet, per ell sol, fa que el tracte entre empresa i client hauria de ser molt més amable i no tan pensant en el negoci, sinó una mica més en el servei.

La mentalitat d'empreses de serveis no la tenen, com tampoc la tenen les grans subministradores de llum, gas o aigua, unes empreses que no pots escollir, sinó que et venen donades, t'agradin més o menys. La realitat, doncs, fa que et trobis a disposició de les empreses sense gaires oportunitats de dir res ni queixar-te, i el recurs de l'Oficina de Defensa del Consumidor resulta frustrant, la majoria de vegades.

És una llàstima que les relacions comercials d'avui dia hagin perdut aquell esperit de servei i les ganes de satisfer tothom, sense oblidar-se del negoci i el que això representa. D'alguna manera estàs a mercè de l'amabilitat i el toc personal del treballador que t'atén, que no sempre és el desitjable, i que quan tens sort l'hauries de felicitar i agrair, perquè s'adoni de la importància de la seva gairebé excepcionalitat.

Continuo pensant que l'administració pública i les empreses que no pots eludir, haurien d'esforçar-se a millorar el seu tracte, pensant en les persones, sobretot aquelles que tenen menys recursos per espavilar-se i sortir-se'n dels tràmits que no sempre són fàcils.

Reconeixement a l'esforç de cada dia

Resulta molt lloable que malgrat tots els problemes i entrebancs amb què ens trobem, i a la inèrcia desbocada que gairebé no ens deixa temps per reflexionar sobre allò que estem fent, tinguem l'encert d'aturar-nos un moment per reconèixer el treball i l'esforç d'aquelles persones que pràcticament es mouen en l'anonimat, dedicant el seu temps a unes competicions esportives que no són potser de primer nivell, però que al final ens enorgulleixen com a veïns i veïnes de la nostra vila.

Tot i la importància que la nostra dedicació professional o l'estudi ens omplin satisfactòriament, sobretot tenint en compte que ocupen bona part de la nostra jornada, és bo que tinguem temps per esplaiar-nos en aquelles activitats, ja sigui culturals o esportives, que de ben segur ens ajuden a gaudir de la vida. El complement de l'oci i el negoci és necessari per a la nostra realització personal.

Els èxits esportius són fruit del treball constant, que permet superar les dificultats i assolir aquelles metes que en un principi poden semblar inabastables. I és bo que ens adonem que no només són les grans estrelles, les que poden dedicar-s'hi professionalment, les receptores dels nostres elogis i aplaudiments, sinó que també pensem en aquelles persones que, en un altre nivell, aconsegueixen destacar sobre els altres gràcies a la seva tenacitat i entrega.

Ahir dimecres la vila d'Arenys va premiar i reconèixer els èxits esportius d'unes persones que durant l'any han estat protagonistes, sense oblidar-nos que al darrere d'una medalla, d'un podi o d'un diploma hi ha hores i hores de feina i entrenament.

Tot això és important perquè la cultura de l'esforç no passa pel seu millor moment. Cada vegada volem assolir l'èxit més ràpidament i sense gaire treball. Parar-se a mirar el que estan fent els joves esportistes, et fa veure que res és fàcil, i que aconseguir arribar a dalt requereix esforç i dedicació.

Seria bo, doncs, que davant d'esdeveniments com els d'ahir dimecres, o d'aquelles gales sobre premis cinematogràfics, teatrals, literaris, tinguem ben present que al darrere hi ha un treball continuat d'aprenentatge i superació. Que els premis no cauen per art d'encantament, i que si volem triomfar a la nostra vida, ens hem d'arremangar.

Instal·lació de plaques fotovoltaiques

Aprofitant que sóc soci de Som Energia he participat en una de les compres col·lectives de plaques fotovoltaiques i les hem instal·lat a casa. Era conscient que no tindria un rendiment del cent per cent, atès que tinc blocs d'edificis més alts de l'actual normativa, i de casa nostra, però tot i així hem cregut que era interessant entrar en aquest món per afavorir el consum d'energia ecològica.

Tot just és el primer dia que estan les plaques en ple rendiment i que tinc l'aplicatiu per fer el seguiment de l'energia que consumim, la que produïm i el saldo que enviem a la xarxa elèctrica. Som coneixedors que el preu de l'energia que exportem està molt per sota del preu de l'energia que hem d'importar, i que per tant no estem parlant de cap negoci.

El més important de tot és la sensació que col·labores a reduir el CO2 de l'atmosfera i la reducció de carbó. És una contribució a la millora del clima i del futur del planeta. S'ha de dir que és important que la inversió necessària per dotar-te del sistema d'energia solar, ve en part subvencionada per l'Ajuntament de la vila, amb una reducció de l'IBI. Crec que és important aquesta ajuda perquè difícilment arribaries a amortitzar-ho econòmicament.

Animo els vilatans a instal·lar plaques fotovoltaiques, que no provoquen cap nyap estètic, perquè s'adapten a la teulada, i en canvi redueixen el consum elèctric de la xarxa i t'alliberen de pensar llevar-te a mitja nit a posar en marxa els electrodomèstics. La gràcia està en concentrar la despesa elèctrica a l'hora del sol.

No cal dir que els primers dies seran d'adaptació al nou sistema, i de fer un seguiment online de la generació d'electricitat, el consum i l'estalvi. 

Les residències de la gent gran i el coronavirus

De totes les conseqüències del brot de coronavirus la situació de les residències de gent gran continua sent la més crítica i de resultats més funestos. No només el cas de la residència de Tremp, on es comptabilitzen 49 víctimes, sinó de totes les residències en general.

Ja ho vaig comentar quan estàvem a la primera onada, que ja es varen experimentar situacions greus, que el tema de les residències se n'havia de parlar, potser amb més calma. S'ha fet molts comentaris i no sé si ja ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom o cal esperar més, però és evident que s'ha de trobar una solució en la gestió i funcionament de les residències.

Durant massa temps, la majoria de residències s'han convertit en un negoci, sense una contraprestació adequada al cost real i, sobretot, al fet social d'ingressar una persona gran fora de l'entorn familiar. És clar que si hi entra l'empresa privada no és per fer un servei públic gratuït, sinó que al darrere hi ha le finalitat lucrativa, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa, si es fa ben fet i es tenen en compte totes les condicions.

Una residència de gent gran serà sempre un servei, que té un cost, però que compleix uns requeriments que l'administració pública ha de vetllar perquè siguin els correctes. No estem emmagatzemant avis, sinó resolvent situacions que la vida actual no resol en família. És més, la vida en residència hauria de ser una opció escollida pel bon servei que s'hi presta, i això és el que s'ha de vetllar.

Com a tota empresa hi ha d'haver un control de qualitat, però en el cas de les residències, que tracten amb persones, encara més. S'ha d'estudiar bé la seva gestió i les característiques dels seus residents, que necessiten una atenció sanitària que no sempre compleix els mínims indispensables. Les residències no són hospitals, però tenen una població que necessiten més que d'altres d'una assistència mèdica que s'ha de garantir. Si això no s'entén, les residències no poden ser una bona solució per a la nostra gent gran.

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

El rus del iot ancorat prop de la costa

Un estiu més la nostra vila compta amb un personatge que ningú ha vist però que desperta tot tipus de comentaris, històries i imaginacions sobre la procedència i les seves intencions. Un personatge que bategem com a rus, que ancora el seu iot davant la nostra costa i desperta top tipus de curiositats. Qui deu ser? Què deu voler? Qui hi ha? Què fan?

Com cada any es comenten possibles negocis, la compra d'un hotel, d'una urbanització. Es tracta, segons les converses que se'n deriven, d'un rus molt ric que ve a l'estiu per fer negoci. No és un rus més d'aquells que ja comencem a veure per la nostra vila, sinó que es tracta d'un potentat que, com ja he dit al començament, ningú l'ha vist.

L'altre dia, durant el nostre berenar-sopar a la platja, vàrem veure que s'hi acostava una llanxa a tota màquina. Es podia intuir que en baixaven el passatgers i poc després s'encenien els llums del iot. A la nostra imaginació començava un sopar festiu, amb convidats per passar-s'ho bé. Qui podien ser les persones convidades?

Tota la imaginació possible ajuda a passar els dies de vacances, en què el nostre cap és més receptiu, sobretot per a tot allò que no cal certificar com a evidències. Es tracta de jugar amb la imaginació i crear castells al mar. El fet que sigui rus ens ajuda a sortir dels estereotips d'una classe pobre i fidel a un tsar o el seu equivalent president Putin.

Qui hi fa negoci amb el robatori de les catenàries?

No m'agradaria que el meu escrit es mal interpretés. El tema és delicat i no pretenc en cap cas convertir el nostre país en una dictadura repressiva, amb càstigs a dojo, però sí que demanaria una reflexió sobre el funcionament de la nostra societat i, sobretot, les mesures que es prenen davant d'actes incívics i, en alguns casos, vandàlics.

Arran del nou robatori de cablejat de coure, que ha paralitzat una bona part de la xarxa de tren del país, i el fet que no és la primera vegada, sinó que es reprodueix massa sovint, demanaria als nostres governants i representants a les institucions, si no consideren injust que una gran majoria de persones amb comportament cívic, estiguin a la mercè d'uns pocs incívics o malfactors.

La solució ni és única ni és fàcil, qui pensi el contrari menteix o s'equivoca. Això no vol dir, però, que no s'hagin de buscar solucions, i a vegades passen per augmentar les penes i buscar els veritables culpables.

Podem pensar que qui roba té una necessitat de supervivència i que amb aquesta acció obté uns diners que li permeten viure. Sense exculpar l'autor o autors, hem de mirar qui els retribueix. El coure no se'l mengen, sinó que n'obtenen uns diners. Qui els paga?

Repeteixo que no és fàcil resoldre-ho, però sovint es fa massa la vista grossa amb segons quines activitats, que potser caldria seguir més de prop i sancionar quan es converteixen en il·legals. 

Fa molt temps que penso que les nostres lleis s'haurien de revisar, i incorporar més valor als que actuen correctament i ser més severes per aquells incívics o provocadors del conflicte. I dic, provocadors del conflicte, perquè probablement en el cas dels robatoris de coure, no són tant els lladres, com els que hi fan negoci. 

En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.

Ara competència deslleial als restauradors?

A què podem anomenar competència deslleial? 

Darrerament ho sentim a dir molt sovint gràcies a l'ús de les noves tecnologies que no agrada a taxistes, bed $ breakfast, i ara a restauradors. Podem considerar que tot és competència deslleial?

Al marge del fet que la situació d'avui no és la mateixa que la d'uns quants anys enrere i que, per exemple, la premsa tradicional ha hagut d'entrar al món de les xarxes socials per evitar quedar desfasada, no sempre podem parlar de competència deslleial quan no hi ha un negoci encobert.

De ben segur que s'ha de vetllar que tothom tingui els mateixos drets i deures, i que si un negoci té l'obligació de pagar uns impostos per l'activitat, és just que tothom que desenvolupi aquesta activitat pagui el mateix. Hi ha, però situacions en què l'activitat no busca uns ingressos econòmics, sinó que espera obtenir uns altres rèdits, com pot ser el contacte amb persones d'altres països.

Fa molts anys que famílies del nostre país intercanvia els seus pisos o apartaments de segona residència amb famílies d'altres països per poder conèixer i viure experiències a l'estranger. Això s'ha fet molt abans que tinguéssim internet. És això competència deslleial?

Hi ha famílies que volen acollir persones d'altres països per compartir un cap de setmana o fins i tot un curs, sense esperar cap compensació econòmica, sinó poder conèixer persones d'altres països i aprendre la seva llengua. És això competència deslleial?

Avui a les notícies sortia la moda de famílies que conviden a estrangers a sopar a casa seva. Si la finalitat no són els guanys econòmics, ho podem considerar competència deslleial als restauradors? És cert que aquestes persones no aniran a menjar al seu restaurant, però si no es persegueix obtenir uns ingressos a canvi del sopar, entenc que resulta dubtós considerar que competeixen amb els restauradors.

És bo que siguem cauts a l'hora de denunciar segons quines accions i saber diferenciar entre allò que persegueix un negoci encobert i el que busca enriquir-se culturalment i socialment. Recordo que ja fa molts anys vaig poder veure com als voltants de Brussel·les hi havia cotxes aparcats. Allà es reunien persones que es dirigien a treballar des de diferents indrets a la capital i que a partir d'allà compartien cotxe per evitar els grans col·lapses de l'entrada a la ciutat. Podem considerar-ho competència deslleial al taxistes? 

Arenys de Mar perd més botigues

No cal ser alarmistes, però resulta preocupant el tancament de botigues a Arenys. El comerç d'Arenys no passa pel millor moment, encara que no és d'ara, sinó que ja fa uns quants anys que ho anem observant amb certa preocupació. Diner crida diner, i si no existeix una xarxa comercial atractiva, iniciar un negoci resulta pràcticament impossible.

Passejant per la Riera he vist alguna botiga que anunciava rebaixes per tancament i alguna altra que no calia que ho anunciés. També és cert que hi ha negocis que el dia de la inauguració ja comences el compte enrere perquè no li veus futur.

A Arenys no funciona el mercat municipal i hi ha qui pensa que és obsolet i que no hi ha manera de reanimar-lo, que ara funcionen altres estructures, però a fora tampoc s'anima. És cert que estem en crisi, però bé et trobes arenyencs comprant a altres ciutats i també en pobles més petits. És per això que no podem donar sempre la culpa a la crisi, sinó que hem de buscar totes les possibles causes, que de ben segur n'hi ha més d'una i la responsabilitat queda molt repartida.

Horaris, estocs, tracte personal, assumpció de risc..., serien elements a tenir en compte per part dels botiguers. Segurament el fet de concentrar pràcticament tota l'activitat comercial a la Riera, i que els preus de lloguer siguin tan alts, fa que el cost d'aixecar la persiana cada matí sigui excessiu i difícil de compensar amb el calaix del cap del dia.

Parlar de fer un estudi per millorar l'activitat comercial a la vila seria repetir-nos, i algú ens podria treure del calaix més d'un estudi, amb una mica de pols a sobre. Per fer-ho diferent, jo encarregaria una tasca a l'administració local perquè busqués una sortida a la manca de trams comercials alternatius a la Riera. Amb això no s'arregla tot, sinó que tots plegats hi podem col·laborar. Sap greu veure tancar botigues, i com a vilatans hauríem de pensar en la competència d'altres municipis.