És allò de la palla a l'ull de l'altre...

Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.

Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?

Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.

A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple. 

Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer. 

N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.

La immoralitat d'una corrupció que ha prescrit

Si al nostre país la moral encara fos un valor a tenir en compte, es continuaria acusant el rei emèrit per la seva actuació corrupta durant els seus anys de regnat. Acabem de conèixer que la Fiscalia ha arxivat totes les causes contra el rei emèrit, ja sigui perquè han prescrit, o per la seva inviolabilitat, pel càrrec exercit. En cap cas hi ha cap raó d'exoneració de culpa, però la Justícia funciona d'aquesta manera.

És per això que un rei corrupte pot tornar al seu país amb la cara ben alta, no pas perquè no hagi actuat malament, sinó perquè la Justícia no se li pot aplicar. Això, al meu entendre és una immoralitat, i com a tal hauria de ser suficient com per obligar-se a amagar i patir la vergonya per tot el que ha estat fent.

Però ja sabem en quin món vivim. La Justícia no és igual per a tothom, encara que ell mateix ho hagi proclamat més d'una vegada. Tenim una dinastia borbònica que ha donat prou motius per repudiar-la. No és el primer borbó corrupte de la història d'Espanya, i no sabem si serà el darrer. L'actual rei era beneficiari directe de la corrupció del seu pare.

Ens trobem que el corrupte queda lliure, i qui l'ha denunciat a través de la cançó està a l'exili o a la presó. Això és el que hem d'ensenyar als nostres fills. El poder de la monarquia i de les institucions del país, permet que una persona sigui corrupta i no li passi res.

L'altre dia escoltava un advocat que parlava en nom dels salesians, arran de les denúncies a un professor de Premià de Mar per abusos sexuals als seus alumnes. En aquella ocasió es reconeixia que molt probablement tot hauria prescrit, però la institució demanava perdó, perquè moralment s'hi veia obligada. La monarquia espanyola també hauria de demanar perdó per la corrupció del rei emèrit, que no serà jutjat, per haver prescrit el delicte, o bé per la sort de ser declarat inviolable. La monarquia espanyola no demanarà perdó, sinó que ella i tot la propaganda mediàtica d'aquest país, ens ho tirarà en cara, com si l'acusació de corrupció hagués estat un insult injustificat. Nosaltres no ho podem callar, i ho hem de proclamar a tots els vents.

Poca simpatia de la resta d’Espanya

Més de la meitat dels espanyols està en contra dels indults als presos polítics catalans, segons un sondeig. De fet a mi em sorprèn que no siguin més ja que la manipulació de la informació que ha rebut la població espanyola no pot produir res més que rebuig a una decisió com la que va prendre el govern de Pedro Sánchez.

Si dia rere dia reps informació que et parla de la dolenteria dels catalans, que només pensem en nosaltres mateixos, que tot ho trobem malament i que odiem la resta d'espanyols, no és estrany que puguin pensar que no ens mereixem el perdó, sinó el càstig etern. La llàstima és que no ens deixin marxar, ens desterrin i no vulguin saber res de nosaltres. Què ho fa?

És el poder, la dominació la colonització i el treure'n el màxim de profit dels rendiments que puguin obtenir del funcionament de l'economia catalana. No hi ha dubte que si fóssim pobres no passaria el mateix, però la riquesa és perseguida.

Nosaltres tampoc no ho hem sabut explicar. A vegades ens comportem una mica repel·lents i és normal que entre la informació que reben, sempre interessada, i el que puguem manifestar nosaltres, ajudi a tenir poca simpatia i a desitjar-nos el pitjor.

La solució passaria per trobar seriosament l'encaix i això només pot estar a mans dels polítics que dirigeixen la nació i la seva capacitat per objectivar la situació i ser honest en els plantejaments. Els interessos partidistes no ajuden, i això fa que el catalanisme sigui moneda de canvi en els enfrontaments entre els partits polítics que s'alternen en el govern.

Avui llegia que el govern català està d'alguna manera ajornant les passes per tornar a insistir en la independència, motivat pels fons europeus i també deien, per l'interès en organitzar l'olimpíada d'hivern, que necessitarà l'ajut del govern espanyol. M'imagino que això no agradarà a alguns, que voldrien reprendre el camí cap a la independència per oblidar-nos de la pressió que patim de l'Estat espanyol.

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.

El govern espanyol no autoritza salvar vides humanes

Llegir les declaracions de la vice-presidenta en funcions del govern espanyol, la senyora Carmen Calvo, on manifesta que l'Open Arms no està autoritzat per salvar vides humanes al Mediterrani, fa mal. Sembla impossible escoltar aquestes paraules i no saps com justificar-les. De fet no pots fer-ho perquè no té perdó.

El que se'ns demana des del govern espanyol és que si veiem gent ofegant-se, girem cua i no en fem cas. Es tracta de no mirar el problema i d'aquesta manera tenir la consciència tranquil·la. Aquest discurs sembla ser que s'empara en la manera de pensar dels estats europeus, un pensament immoral i inhumà que no té res de cristià, que són les nostres arrels com a societat.

Veurem com a acaba aquest episodi del salvament de persones migrants al Mediterrani i les conseqüències per als responsables del vaixell de l'Opel Arms. En tot cas, però, la nostra posició serà d'indignació tan sols per les paraules de la vice-presidenta, a l'espera de si reben cap sanció econòmica. 

I entretant que passarà amb els nous nàufrags. Està clar que el bloqueig dels vaixells de les ONG que salven vides al Mediterrani no farà desistir les persones d'intentar creuar el mar per arribar a Europa i poder refer la seva vida. Els hem de deixar morir tranquil·lament? Aquesta és la posició de la desenvolupada Europa? Aquest és el missatge que se'ns envia des de les institucions dels estats?

Què vol que li digui el senyor Lesmes?

Em demana perdó per la manera com el Tribunal Suprem ha portat el cas de les hipoteques. Només per aquest cas? És evident que la reputació d'aquest tribunal ja fa temps que va per terra. No només aquest tribunal, sinó també el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i tots els seus jutges i magistrats.

Ha reconegut l'error!, algú dirà. I què? De què servirà? Sincerament jo li demanaria que dimitís. Seria el millor que podria fer, i no li ha de costar gaire perquè, si no estic equivocat, el càrrec està a punt de caducar. El xollo no! Aquests s'ho han muntat molt bé per morir rics, malgrat la seva actuació.

Tot el sistema judicial està podrit! S'ha perdut la confiança perquè la justícia que s'administra en aquest país ha perdut tota credibilitat. Ja ningú es creu que la justícia és la mateixa per a tothom, i que els jutges no actuen pressionats ni per convenciment polític. Més evident no podia ser, i ara resultarà que els haurem de perdonar per haver obrat d'una manera tan grollera, judicialment parlant.

No sé què espera de la ciutadania el senyor Lesmes. Segur que dels independentistes no n'espera res més que menyspreu i rebuig. Ha quedat demostrat que la incapacitat política de M. Rajoy per gestionar el tema català, va aprofitar el poder judicial, amb arrels profundes del franquisme, i sense haver transitat, per imposar la seva llei al marge de qualsevol principi democràtic. La llei per sobre de tot, també dels drets humans.

El PSOE presenta una moció de censura a Rajoy

La sentència condemnatòria al PP i a un bon grapat de polítics del seu partit, no ens ha sorprès. Tothom tenia clara la seva evidència, i ho era tant, que fins i tot els seus tribunals de justícia no han pogut fer res per salvar-li el cul. A partir d'aquí què passa? En un país demòcrata i de funcionament normal, el president dimitiria, però Espanya no actua d'aquesta manera.

El senyor Rajoy, no tan sols no demana perdó, sinó que encara es manifesta prepotent i arrogant com si la seva responsabilitat estigués neta de culpa. Per a ell, ara és més important els vots que té al darrere que no pas el pes de la justícia! Es tracta de canviar de discurs segons li convé. Aquesta ha estat sempre la seva manera d'actuar. Quan les sentències li són favorables, els altres són uns corruptes, però quan li són contràries, es tracta d'un complot contra el PP. El pitjor de tot és que ell s'ho creu, i la majoria dels seus simpatitzants i votants també.

Avui el PSOE ha presentat una moció de censura per fer fora Rajoy de la presidència del govern. Aquesta moció necessita el vot favorable de gairebé tota l'oposició, exceptuant C's que ja busca l'excusa per no donar-hi suport, però sense deixar de culpar Rajoy per la sentència rebuda. Tot plegat funciona de cara a la galeria.

Als catalans què ens interessa més? A aquesta pregunta només podem buscar com a resposta qui ens farà menys mal, ja que, sigui qui sigui qui governi Espanya, sabem per experiència que els catalans mai hi sortirem guanyant. Deixeu-me creure que les opcions PP i C's són les pitjors, i que ara convé fer fora de la presidència un corrupte.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.

Aznar no demanarà mai perdó! // Ja no estem excomunicats!

A diferència de l'exprimer ministre Tony Blair, José M. Aznar mai no demanarà perdó per haver donat suport a la invasió a l'Iraq. Aznar és massa orgullós i cregut, i no se li acudiria mai donar armes als adversaris reconeixent que en alguna cosa s'ha equivocat. Aquest és el gran problema dels nostres polítics. Són massa savis i no accepten que són humans i cometen errors. 

Ho podem dir d'Aznar, però és totalment traslladable a Rajoy, Zapatero o Felipe Gonzàlez, per posar exemples espanyols. Els polítics catalans també s'han equivocat, i molt, però tinc la impressió que no s'han discutit mai amb ningú per defensar la seva infal·libilitat. Pot ser que la memòria em falli.

I és cert que en el moment que acceptes que t'has equivocat, es posa en marxa tota una maquinària per desqualificar-te. És allò de l'arbre caigut que tothom en fa estelles. Per una banda tenim el que es defensa tancant-se i no acceptant l'error i per l'altra qui espera trobar les escletxes que deixin en evidència el primer.

_______________

Els divorciats tornats a casar ja poden començar a buscar bisbats misericordiosos que els acullin. El sínode de la família s'ha tancat amb una declaració ambigua que dóna la potestat als bisbes perquè decideixin si els divorciats que s'han tornat a casar poden rebre la comunió o bé han de continuar empestats. Aquesta és una demostració evident que la caritat cristiana continua essent una utopia, si més no dins de la jerarquia eclesiàstica. 

Volen que els gais també estiguin contents perquè es demana que se'ls respecti. La veritat és que s'han quedat molt curts i això és una altra evidència de l'anquilosament de l'Església que viu relegada al passat, sense adonar-se de la realitat del món. Algú podia esperar més bons resultats de la trobada, però són massa anys d'anar a remolc com per pensar que en tres setmanes es pot canviar la història. Caldrà confiar en la força del Papa Francesc, per enfrontar-se a la resistència d'una bona part dels cardenals a posar-se al dia sense que això vulgui dir necessàriament renunciar a l'esperit de l'Evangeli, més aviat el contrari. El que es demana des de la base de l'Església és precisament l'aprofundir en les paraules i l'exemple de Jesús.

No defugim la responsabilitat d'educar

El perill de la tensió monotemàtica que estem vivint actualment és que deixem de banda molts valors i esforços que ens fan grans, sense els quals la nostra societat se'n pot ressentir. Es tracta d'obrir els ulls i fixar-te en els petits comportaments de la gent, de petits a grans. El respecte, les atencions, la pulcritud, la sensibilitat, l'ajuda, la voluntarietat...

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills en el respecte vers els altres. Una falsa idea de la competitivitat ens ha portat a menystenir els altres i a procurar només per a nosaltres. A simplificar la crítica posant tothom al mateix sac. Sempre he pensat que som poques les famílies que, amb més o menys encert, procurem educar els fills en el respecte als altres, a assumir els desencerts i a valorar la convivència.

L'articulista de l'ARA, Xavier Roig, que a vegades es desboca, acostuma a parlar de les petites coses i encertar força en la crítica a la nostra societat. Aquest divendres em va agradar parlant de les exigències a l'Església catòlica pel seu comportament al costa del dictador. Roig es pregunta si els monjos de Montserrat han de demanar perdó. Jo hi afegiria el bisbe de Vic, Ramon Masnou. És molt fàcil posar tothom al mateix sac. L'Església catalana va jugar un paper no precisament del costat de Franco, malgrat hi pogués haver de tot. Potser critiquem sense coneixement.

Si no eduquem els nostres fills en la modèstia, el respecte i l'honradesa, estarem minant el futur de la societat, que provocarà inseguretat, inestabilitat i fractura social. No deleguem l'educació dels nostres fills. És una responsabilitat que no podem defugir.