Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

Padró i drets humans

Avui sortia la notícia que l'Ajuntament de Barcelona ha comunicat a diferents ONG que a partir d'ara no podran empadronar a ningú més a les seves adreces, i que les persones que hi tenen empadronades s'hauran de donar de baixa i trobar un nou emplaçament. Com podeu imaginar, la notícia ha alarmat a les ONG pel que això pot comportar a les persones que es troben en aquesta situació.

    En un post és impossible parlar d'empadronament, immigració i habitatge, tres temes molt lligats, sense que quedi una mica penjat, i m'agradaria tenir l'ocasió de poder-ho debatre profundament atesa la importància del tema, pensant que al darrere hi ha unes persones que en surten perjudicades, i que són les menys afavorides i que tenen més dificultats per moure's en aquest món cada vegada més individualista.

    Avui qui no està empadronat no pot gaudir de serveis tan necessaris com l'assistència social, sanitària i educativa. No es tracta només de disposar o no d'una habitatge digne, sinó de tenir dret a rebre atencions vitals. És per això que l'empadronament no és un tràmit qualsevol, sinó una necessitat que no se'n pot defugir. 

    Al nostre país es pot entrar de moltes maneres, però una vegada a dins els drets són restringits. La majoria d'immigrants no poden votar, no poden treballar legalment, no poden reagrupar-se familiarment i, si no poden justificar un habitatge, no es poden empadronar. A totes aquestes persones hi hem d'afegir els autòctons que no tenen aixopluc, molts dels quals viuen al carrer o en situació de vulnerabilitat. Les ONG solucionaven en part la problemàtica, sobretot en municipis on la interpretació de la normativa de l'empadronament és més restrictiva. Barcelona era un dels municipis on la màniga era més àmplia, però ara tot fa pensar que el govern socialista de la ciutat vol fer marxa enrere.

    Necessitem una llei d'estrangeria seriosa i coherent, que no posi més dificultats de les necessàries a les persones que arriben de fora. Cal deslligar l'empadronament de la possibilitat de rebre assistència mèdica, social i educativa. I permeteu-me que hi afegeixi la necessitat imperiosa que l'administració pública construeixi habitatge social i deixi de donar les culpes als privats. 

    Els partits polítics que estan en campanya haurien de ser més seriosos i afrontar la problemàtica actual amb solucions reals i efectives, i deixar de donar la culpa als altres. De moment no n'hi ha cap, amb poder real de prendre decisions, que ens ofereixi la garantia que els trets aniran per aquí. 

Els problemes d'habitatge, el pa nostre de cada dia

En temes d'habitatge el nostre país té tanta feina a fer, si realment vol respectar el dret a l'habitatge que consagra la Constitució, que per més esforços que pugui fer l'administració pública, sigui l'estatal, l'autonòmica o la local, la situació serà precària durant molts anys. El pitjor de tot, però, és que no s'està avançant gens ni mica, i totes les actuacions que s'arriben a fer representen un percentatge tan baix que ratlla el ridícul.

Falten habitatges de protecció oficial, i veiem com formacions d'esquerra, que en principi haurien d'estar treballant fort per intentar resoldre el tema, estan posant pals a la roda. El PSC a Barcelona, amb l'excusa que la mesura no ha obtingut els resultats esperats, vol fer marxa enrere en l'obligatorietat de reservar un 30% per a habitatge protegit.

Tampoc ha donat bons resultats la limitació de preus i declaració de zones de mercat residencial tensionat que els Comuns i altres formacions polítiques han volgut adoptar, provocant més un problema a famílies propietàries d'habitatges, que tenen com a complement de renda el lloguer d'un pis, que no pas aconseguir més oferta de lloguer. 

Molt d'enrenou, però l'administració pública no construeix habitatge social, i la comparativa amb altres estats europeus ens fa caure la cara de vergonya. Els successius governs han estat incapaços de protegir, i valgui la redundància, l'habitatge de protecció oficial, de manera que al cap dels anys s'han posat al mercat lliure, agreujant el problema i reduint encara més el percentatge d'habitatges protegits.

Pensant en l'habitatge em ve al cap un tema totalment diferent, però que al nostre país no hi ha hagut cap govern capaç de posar-hi remei, com és la llei d'estrangeria. Una llei que obliga els immigrants a malviure  i a treballar il·legalment. Tant difícil és fer bé les coses?

No hi ha dia que no surti una notícia respecte a problemes d'habitatge, essent el més corrent els desnonaments, la majoria de les vegades contra famílies vulnerables que no tenen cap alternativa digna per viure. 

En el darrer Ple municipal, la CUP va fer notar que durant els mesos d'estius l'alcalde de la vila havia signat tres decrets d'incoació d'expedient sancionador per acampar il·legalment a la platja. No podem només fixar-nos en la normativa quan aquesta es contravé per raó de precarietat i vulnerabilitat. Si les persones a sancionar no tenen un lloc on viure, no hi ha una manera més digna de trobar-hi una solució? 

Dolor i tristesa per la feina pendent

Quan succeeixen desastres com aquests dies a Turquia, a la frontera amb Síria, amb un resultats de víctimes que han perdut la vida i d'altres que se'ls hi ha destrossat completament, la reacció majoritària és d'empatia i ganes de col·laborar amb les famílies damnificades. Acceptes que són fenòmens naturals contra els quals poca cosa s'hi pot fer, però aparques algunes consideracions que, passats uns dies, caldria valorar i tenir en compte.

Hi ha zones del planeta que els terratrèmols són una amenaça real, i al llarg dels anys han experimentat episodis terribles amb greus conseqüències, sobretot pel degoter de víctimes mortals. En aquests territoris cal tenir-ho present en el moment de construir els habitatges, perquè està vist i demostrat que si es prenen les mesures apropiades, els efectes són menors. La pregunta que ens fem és si de veritat es prenen les mesures pertinents o no.

Governar vol dir precisament gestionar bé un país per resoldre tots els problemes que apareixen dia rere dia, i preveure possibles esdeveniments que no tens la potestat de dominar, però sí de trobar la millor manera per evitar grans mals. Està més que comprovat que els països pobres acostumen a rebre més sotragades que els rics, però en aquests països hi ha dirigents que poden i han de treballar per reduir les conseqüències fatals de fets com els d'aquesta setmana a Turquia.

Sense oblidar que la primera reacció ha de ser d'ajuda i suport a les víctimes i als dirigents dels països afectats per la catàstrofe, també hem de pensar si cal recriminar la manca de previsió i regulació a l'hora de donar les llicències de construcció, en un país propici de patir terratrèmols fatídics.

Crec haver llegit que al tombar del segle Turquia va patir un greu terratrèmol amb moltes més víctimes de les que avui es parla, malgrat ser-ne moltes, i que es preveia una revisió de la normativa constructora per evitar que terratrèmols com els d'aquesta setmana produïssin tantes destrosses i morts. Sembla ser que tot va quedar en paraules i no s'ha fet res, per la qual cosa avui hem de lamentar el resultat de tantes morts.

L'ajuda que els països rics haurien de considerar per a països que no tenen tanta sort, seria precisament de previsió i regulació de les normatives que permetin una millora de la seguretat dels edificis, i ajudes econòmiques perquè la construcció es faci en condicions. Al president turc no el podem considerar un pobre bon home amb moltes ganes i pocs recursos. Si el llegeixes al cap de l'any pots veure que té prou empenta i es vanagloria dels seus actes i progressos, però quan veus el que ha passat aquesta setmana al seu país, t'adones que sovint tot és fum, i que només hi ha un progrés personal i del seu entorn, amb molta pobresa i vulnerabilitat no resolta ni amb cap voluntat de trobar-hi solució. Que no ens enganyi!

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Trump, un perill real

Llegia ahir una informació sobre els últims dies de Trump a la presidència dels EUA, i pensava que tot i la seva actuació a la vista de tothom, amb la seva negativa d'acceptar la derrota electoral i fent mans i mànigues per no deixar el poder, hi ha moltes coses que desconeixem i no sabem ben bé el perill que comporta tenir dirigents mundials com ell amb tant poder de decisió.

L'escrit venia a comparar-lo amb Hitler quan va aprofitar per fer-se amo i senyor del poder i va esclatar l'ofensiva contra tot allò que se li posava al davant. Qualsevol excusa era bona per aferrar-se al poder. Trump sembla ser que va estar a punt de declarar la guerra a l'Iran, i que gent valenta li ho va impedir. L'atac no serviria per a res més que mantenir-se en el poder i evitar la seva transferència al president electe Joe Biden.

Fets com aquests et fan pensar i témer la vulnerabilitat de tot plegat. Estem a mercè de qualsevol ximple que, amb el concurs de militars, pugui fer-se amb el poder d'una nació. Això passa a diferents nacions del món, però quan passa o pot arribar a passar a una primera potència mundial, els efectes són imprevisibles.

No es poden fer paral·lelismes ni comparacions amb Espanya, per exemple. De totes maners sí que ens ha de servir per parar atenció als moviments involucionistes, amb actituds xenòfobes i antidemocràtiques. A vegades ho veiem molt lluny, com si no hagués de tenir conseqüències, però cal estar previnguts. Seria bo que tots ens ho agaféssim molt seriosament, i no juguéssim amb foc.

La situació a Espanya no és bona. El poder judicial té massa protagonisme i està totalment polititzat, amb una mentalitat molt propera a les tesis de Vox. No és estrany que aquest partit polític s'hi trobi tan bé, i tingui tantes facilitats per escampar la seva doctrina. El PP hauria de ser responsable i jugar el paper de partit civilitzat de dretes. No aliar-se amb l'extrema dreta, sinó defensar les seves idees i els seus interessos de manera democràtica, sabent que li arribarà l'hora de tornar a governar, però ho ha d'aconseguir amb mitjans legals i plenament democràtics. Fer el joc a Vox a la llarga li perjudicarà, però potser serà massa tard per salvar la democràcia del nostre país.

Més accidents de trànsit

Ahir parlava d'un cap de setmana negre i avui ho podria completar amb un accident de trànsit que ha provocat la mort d'una noia de 13 anys i un nen de 4. Són moltes les víctimes a les carreteres i sembla que no ens ho agafem prou seriosament. Tots estem exposats a tenir un accident i també provocar-lo, i per això cal anar molt en compte. Hem de tenir present que el vehicle i la carretera serveixen per aproximar-nos on volem anar, i que ho hem de fer molt concentrats, sabent que sempre hi ha un risc.

No hem de témer la conducció, sinó ser conscients de la responsabilitat que assumim quan conduïm un vehicle. Del mal que podem ocasionar i del que podem rebre per part dels altres, la majoria de vegades per inconsciència i mala praxis.

Aquesta mateixa setmana moria un noi de 21 anys, de Canet de Mar, que circulava en moto. La vulnerabilitat de conduir una motocicleta l'hauríem de tenir molt present, no només els seus conductors, sinó els que circulem en cotxe. La protecció que tenim amb el cotxe, que no sempre és suficient, no la tenen els motoristes i encara menys els ciclistes. D'aquí la meva insistència que cal entendre els viatges com una necessitat per poder-nos desplaçar i no com una diversió, i sobretot no fer imprudències.

L'accident d'aquesta matinada a Vidreres sembla ser que ha estat causada per l'endormiscada d'un dels conductors. Abans d'agafar el cotxe hem d'assegurar-nos de tenir el cap clar, tant perquè no hem begut, com perquè no tenim son. Si no n'estem segurs, val la pena ajornar el desplaçament o permetre que sigui un altre qui condueixi. Tota previsió és poca davant la possibilitat de tenir un accident i morir o matar a la carretera.

Al voltant del conflicte israelià i palestí

Hem conviscut molts anys, amb el conflicte entre palestins i israelians que gairebé som immunes al dolor. Els alts i baixos han fet que hi paréssim atenció, perquè és quan els diaris i les televisions en van plens, però ja res ens ve de nou del que allí hi passa.

Aquests dies estem presenciant, a través dels mitjans de comunicació, un empitjorament del conflicte amb pràcticament una guerra declarada. Morts i desolació que no troben la manera de resoldre-ho. No es tracta ja només dels cercles coneguts de Gaza i Cisjordània, sinó que aquesta vegada s'ha generalitzat, amb greus baralles a Jerusalem i altres poblacions del país.

Aquesta situació permanent en el temps et fa adonar de quina és la realitat humana, i la vulnerabilitat dels drets humans més elementals. La hipocresia també és present no només entre els protagonistes del conflicte, sinó entre els seus seguidors, defensors d'un i altre bàndol.

El poder dels EUA s'ha demostrat durant la presidència de Trump, que va aconseguir fer enemistar països àrabs, deixant més arraconats els palestins, que ara s'han vist en cor de revelar-se contra el tracte inhumà de l'exèrcit israelià. Un exèrcit que és l'únic recurs que utilitza un estat que no hi veu cap més solució per seguir ocupant territori.

En la distància és molt difícil posicionar-se, malgrat que els inputs que ens arriben podrien fer-nos pensar que hi ha un fort agressiu i un dèbil que esgarrapa amb totes les seves forces per poder sobreviure i defensar el que consideren justament seu. Sigui, però quina sigui la nostra visió i opinió, el que no és just és el sofriment de la població, amb víctimes mortals, i la por al cos per saber si continuaràs viu l'endemà al matí.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

L'antiga CIU continua esmicolant-se

No m'ha sorprès gens ni mica veure com Germà Gordó sortia del PDECat. Pensaria que la petició de Marta Pascal, l'actual dirigent del partit, perquè Germà Gordó fes un pas al costat, venia més per l'ombra que li feia Gordó que pel fet de ser investigat pel cas del 3%

En les primàries del nou partit, Gordó va fer forat i el corrent intern Nova Convergència no ha posat les coses fàcils a la secretària general. Caldrà veure si els simpatitzants d'aquest corrent, liderat per Gordó, li seguiran els passos o preferiran mantenir-se dins del partit, esperant el moment ideal per sortir de l'armari, potser amb les properes eleccions.

Realment el trencament de la Fundació CIU ha provocat un moviment escalat de divisions i la creació de corrents interns i partits polítics, que ha reafirmat el model trencadís de la política catalana. No ens podem pas queixar de no tenir on escollir, en tot cas el mal ens vindrà per la vulnerabilitat i inconsistència de les minúscules formacions polítiques.

La preocupació de molts serà el futur del procés, sobretot si Germà Gordó posa distància dels fins ara companys de viatge de Junts pel Sí. El que em preocupa a mi són les dificultats per aconseguir un Govern estable correctament avalat pel Parlament català, que no paralitzi més la situació política actual.