Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

El poder de la mediació

Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.

La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.

Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.

Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.

El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.

Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.

Tenir paraula!

Si hi ha una cosa que em desespera i em treu de polleguera és trobar-me amb persones que no tenen paraula. Que et diuen una cosa i després no responen. Considero que és una manca de responsabilitat i de respecte als altres. Si has quedat amb alguna persona per fer alguna cosa i en acabat no pots complir, el més correcte és que et disculpis i expliquis els motius que t'han impedit actuar segons la paraula donada. Fins i tot et pots inventar una mentida pietosa, però donar la cara.

Darrerament, m'hi he trobat en més d'una ocasió i intento entendre per què passa. Si només em passa a mi, o bé hi ha unes raons que puguin explicar aquest comportament que, de primeres, representa un trencament de la paraula donada i, per tant, una manca de respecte que genera desconfiança.

Com pots confiar en una persona que ha incomplert la paraula donada i no s'ha dignat, ni tan sols, a excusar-se? I això està passant en molts camps, també en el lleure, però quan t'hi trobes en el món empresarial, on un professional et fa perdre la confiança, el tema s'agreuja. Llavors ens queixem que som poc productius, que no hi ha bons professionals, que la postvenda o servei no funciona.

Davant l'augment d'aquestes situacions vaig proposar-me ser molt exigent en mi mateix i complidor. Tan bon punt acabaven un servei, els reclamava la factura i els feia la transferència a l'instant. Pensava que si eres bon client i pagaves sense espera, la seva resposta, davant de qualsevol altra petició de treball, seria també immediata. Estava equivocat. Ni sent un pagador exemplar, he aconseguit que els professionals amb qui m'he posat en contacte responguessin amb rapidesa, sense deixar-me a l'estacada.

Hi ha excepcions, i és bo reconèixer-ho, i els ho comento i felicito, però sí que cada vegada m'he trobat amb més situacions d'aquestes, arribant a la conclusió que potser anem tips. Segurament hi ha més demanda que possibilitats d'oferir el servei, però en tot cas, si aquesta és l'explicació, no queda justificat el silenci per resposta. Es pot incomplir la paraula donada per mil raons, però aquestes, per educació i bon fer, s'han d'explicar.

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

A la mort del senyor Cassà

Ens ha deixat tot un senyor, ens ha deixat un home bo. Així definiria a Joaquim Cassà. Un home d'una gran cultura i una història interessant, però al mateix temps una molt bona persona. Ha tingut una llarga vida, però tot i així la seva mort ens dol, per la pèrdua que suposa per a la nostra vila. 

Acostumava saludar el senyor Cassà, en les seves passejades per la Riera. Una salutació i alguna reflexió que l'acompanyava, sempre de bon record i amb un fons interessant. Es portaven cinc dies amb el meu pare, i això ho havíem comentat alguna vegada. Es varen arribar a conèixer, un any que el pare ens va visitar durant uns dies.

Amb tota la humilitat vull recordar la persona del senyor Cassà, que té merescut el qualificatiu de senyor, en el fons i en la forma, i agrair la possibilitat d'haver-lo conegut i haver-hi intercanviat quatre paraules, sempre edificants i positives. La vila d'Arenys el va reconèixer com a fill predilecte i també vilatà de l'any en una ocasió, per votació popular. Cap d'aquests reconeixements és suficient per valorar la qualitat humana de Joaquim Cassà.

Arenys de Mar seria molt diferent si sovintegessin persones com el senyor Cassà, Ens ha donat exemple a seguir i un repte per fer de la nostra vila un lloc de convivència i respecte. Gràcies senyor Cassà per haver ajudat a fer gran la nostra vila, per les vostres aportacions en el món professional del tèxtil, en el món de la cultura i en el civisme i bon fer d'un il·lustre vilatà.

Què hi ha de la visita a Madrid del major Trapero?

Avui el diari La Razón treia la notícia d'una visita a Madrid del cap dels Mossos d'Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, que hauria visitat el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Palau de la Zarzuela, sense que la conselleria d'Interior n'estigués assabentada. Aquesta informació ha comportat un seguit d'escrits a la xarxa, la majoria d'ells criticant l'actuació del major, considerant-lo deslleial, i fins i tot exigint la seva dimissió.

No hi ha dubte que avui dia qualsevol informació s'escampa molt ràpidament i a vegades sense conèixer a fons la seva veracitat ni el contingut, en aquest cas, de les visites suposadament realitzades pel cap de Mossos d'Esquadra. 

És important la transparència, i també en aquest cas, conèixer a fons el motiu i intencionalitat de les visites, i si com diu la conselleria, es tracta de reunions operatives, no fer-ne més cas del necessari. No hi ha dubte, però, que totes les circumstàncies que varen envoltar l'1 d'octubre i el judici posterior, han creat molta alarma i desconfiança, tant cap al govern de la Generalitat com del propi major Trapero.

És per això que convé saber què hi ha de veritat i què s'esperava d'aquestes reunions. Un país necessita poder confiar en els seus governants, i també en la seva policia. No podem estar dubtant sempre de tot i tothom. Trapero sempre ha defensat la professionalitat en el seu càrrec, i és per això que no sempre ha agradat, sobretot a qui confiava poder tirar de la policia catalana per obtenir l'enyorada independència. En això crec que Trapero ha estat honest i transparent a l'hora de manifestar la seva posició, i en tot cas si no es vol que continuï en el càrrec, no seria per engany, sinó per concepte i predisposició professional.

M'imagino que en els propers dies es coneixerà més detall de tot plegat, i serà el moment de valorar les possibles conseqüències d'aquest suposat viatge a Madrid. De moment, però, crec que és important no fer valoracions sense prou coneixement i evitar el mal improvisat d'engegar-ho tot a fregar a la més mínima.

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

Amb la col·laboració especial de... Víctor Camón

Avui llegíem la notícia de la col·laboració del regidor socialista a l'oposició, el senyor Víctor Camón, en temes de Promoció Econòmica. És curiós el fet que el PSC, a petició de la CUP, quedés a l'oposició i ara es convidi un dels seus regidors a treballar conjuntament amb el govern municipal, aprofitant la seva formació professional. 

Dic que és curiós que no vol dir que sigui estrany, i encara menys que ho trobi malament, sinó tot el contrari. Sovint trobem entre els regidors i regidores d'un municipi més voluntarisme que no pas expertesa i coneixement, i per tant tot allò que afavoreixi la incorporació de talent professional ha de ser ben rebut. El cas és que no hi estem acostumats, perquè normalment prima la lluita entre ideologies o simplement entre personalismes, a través de sigles de partit.

El PSC va demanar que no se'ls deixés a l'oposició perquè consideraven que tenien coses a aportar al govern. La CUP va forçar que això no acabés passant, i ara es troba una fórmula que no acaba d'acontentar del tot, però que pot ser beneficiosa per a la vila. S'incorpora un regidor, però el seu grup municipal continua a l'oposició.

La decisió tampoc deu haver agradat al grup majoritari, que es queda sense entrar en aquest pacte de govern que reclamaven, pensant en els problemes sobrevinguts per l'epidèmia del coronavirus. Les seves propostes no s'han acceptat, o bé, com diu el govern, només s'ha tractat de preguntes sense propostes de solució.

Analitzarem les millores que es poden produir en un sector, l'econòmic, que ha patit una bona sotragada amb l'epidèmia i la conseqüent aturada del sector. Veurem si ha valgut la pena la incorporació del regidor socialista, i que es demostri que per sobre de les sigles d'un partit, hi ha la necessitat de resoldre els problemes de la vila.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Aquest país és dels barruts

Aprofito l'anècdota d'aquesta matinada a la vila per generalitzar-ho perquè realment és el que està passant actualment. Vivim un temps en què els poca-soltes o els barruts fan el que volen, i aquells que es volen comportar correctament en reben les conseqüències.

Probablement tenim més normes i lleis que mai, però el problema és fer-les complir. En el cas de l'administració local, aquest fet s'accentua, i sinó repasseu quantes normes són vigents a la nostra vila i el grau d'incompliment sense que als infractors els passi res. Probablement les infraccions de trànsit serien de les poques que es fan pagar.

Aquesta matinada, al voltant de les 4h s'han pogut sentir focs d'artifici que segons sembla han llançat els clients d'un establiment de la vila. Per obsessió professional d'aquestes setmanes, només se m'ha acudit pensar en les possibles tortugues babaues que pugessin estar intentant nidificar a les nostres platges.

Segons llegeixo a la pàgina de Ràdio Arenys, el concessionari de l'establiment s'ha disculpat tot i manifestar que no era la seva responsabilitat ja que els seus clients ho han fet des de fora del seu establiment. Considerant on tenen l'establiment, se'm fa difícil distingir on és dins i on fora...

Us recomano que feu l'exercici de constatar quantes normatives locals no s'estan complint i no passa absolutament res. Per exemple baixos amb aparcament de cotxes sense placa de gual i per tant sense pagar el tribut. Repartiment de propaganda per les cases, deixant la majoria de vegades la paperassa per terra i que després va al carrer, i no hi ha autorització. Equips d'aire condicionat a les façanes i balcons. Brossa col·locada davant la casa el dia que no toca.

N'hi ha més, i llavors ens preguntem: per què carai hem de seguir les normes si el nostre veí les incompleix, resultant-li molt més fàcil? Al final els carrers són bruts i tothom fa el que vol, i qui ho vol fer bé no té dret ni a protestar. Governar un municipi no és fàcil, però si més no és bo intentar-ho.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.

Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.

Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.

També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.

Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.

Recital a Sa Voga

Ahir vàrem assistir a un recital musical al pati de l'hotel Sa Voga, a càrrec d'en Dídac Rocher i en Fèlix Cucurull. D'entrada felicito la iniciativa dels propietaris de l'hotel que se sumen a les propostes culturals de la nostra vila en temps d'estiu. L'espai, que no dóna per a molta cabuda, estava ple i sense necessitat d'una gran propaganda. No cal dir que els músics porten molta claca i tenen molts simpatitzants, però això no els treu mèrit al poder de convocatòria.

M'ho vaig passar bé. No em va sorprendre en Dídac, que ja l'havia escoltat en més d'una ocasió, però sí en Fèlix Cu, que només l'havia sentit a través d'Internet. Em va agradar la seva posada en escena i la seva capacitat de mantenir l'interès dels que estàvem ben a prop d'ells gaudíem de la música i la poesia. Empatia que no tothom té, sense haver de fer grans escarafalls, que és el que a mi m'interessa.

Va ser una bona vetllada que va aplegar arenyencs de tota la vida i nou vinguts, i per alguns una prèvia al concert de Jazz que començava tot seguit al Xifré.

I recordava el meu escrit de l'altre dia quan parlava d'excel·lència i esperit de superació. Veia en l'actuació d'en Dídac i en Fèlix gust musical, s'ho passaven bé i ens ho feien passar bé a nosaltres, amb qualitat, ben treballat fins i tot els improvisats. Un detall: una mala entrada d'en Fèlix en una peça, es va corregir amb rigor i seriositat. Algú potser hi hauria fet broma, però en Fèlix va actuar professionalment. Moltes gràcies per la bona estona que ens vàreu fer passar!

Joan Pera i Serra, un fill il·lustre per nomenar

Ahir el vespre vaig rebre la notícia de la mort d'en Joan. Us haig de dir que em va entristir, perquè no és una mort qualsevol. En Joan forma part de la història viva d'Arenys de Mar. Podem veure el vídeo de Ràdio Arenys, de l'any 2013 penjat a Youtube. Ha estat un referent en tots els àmbits, des del professional al cívic i social. Ha estat un personatge singular amant de la Cultura en majúscules. Cantaire, Recitador poètic, Comediant... Molts són els àmbits en què s'ha mogut, i no ho ha fet de manera discreta, sinó destacant, liderant tots els grups on ha participat.

En Joan, encara que no l'hagin nomenat, és un vilatà il·lustre, que els que hem tingut la sort de compartir-hi moments, èpoques amb ell, en mantindrem un record entranyable i el plorarem.

Acostumo a comentar en el blog la mort de vilatans i persones properes, i en Joan havia d'ocupar un espai en el meu humil racó d'Internet. 

Aquest Nadal, una vegada més, en Joan ens havia de delectar amb la recitació del Poema de Nadal, i ho feia acompanyat musicalment pel Cor on cantava des de l'inici, ara fa vint-i-cinc anys, el Cor l'Aixa. De ben segur que en els actes commemoratius del naixement del Cor, tindran mil oportunitats de recordar l'amic Joan. A ell li hauria agradat figurar-hi a la corda de tenors. En Joan no hi serà, però estic segur que els seus companys de corda i del cor, el sentiran molt a prop.

Joan, que tinguis un bon viatge i prepara't per liderar la conya, el bon humor, la simpatia, i l'amistat, allà dalt on t'esperen des de sempre.

M'agradaria una TV3 de més qualitat

No només els polítics han de millorar, sinó també el món periodístic i de la televisió, i tota la societat en general. Crec que fa temps que vàrem agafar una drecera equivocada i més aviat ha resultat una marrada, que ens ha fet perdre molt de temps i energies.

A diferència d'alguns que critiquen TV3 perquè no els agrada que hagi esdevingut un símbol del país, que ha fet molt per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, la meva crítica és perquè crec en la televisió autonòmica i em sap greu la situació en què es troba, força degradada amb un llistó de qualitat molt baix.

De manera totalment subjectiva, sempre havia pensat que TV3 donava mil voltes a la televisió espanyola, molt més endarrerida i centrada en l'Espanya més conservadora, típica del lema "Spain is different" que tant de relleu va agafar. Ara, però, he vist que la qualitat de la 'nostra' televisió, de la qual em sentia orgullós, ha baixat estrepitosament i, al meu entendre, són quatre els programes que se salven. Fins i tot els telenotícies, que destacàvem sovint, tampoc són el que han estat durant molts anys. Locutores amb dificultats per fer-se entendre, vocalitzant malament i cometent moltes errades...

Vull dir-vos que estic molt d'acord amb la crítica que la periodista Mònica Planas fa, al diari ARA, de l'estrena de 39+1 d'aquesta setmana. M'agrada veure el primer dia dels nous programes perquè és quan decideixo si m'interessa continuar-los mirant o ja en tinc prou. En aquest cas puc dir que ja en tinc prou.

Quan ni el text, ni el guió, ni la interpretació tenen un bon nivell, és difícil que el resultat sigui satisfactori. Això no vol dir que no agradi. Ja sabem que en el món de la televisió l'audiència no té massa a veure amb la qualitat de l'espectacle. En tenim prou proves en la televisió privada. I, a més, tot això és molt subjectiu, molt personal.

A mi, però em sap greu que un programa que neix ara, com també el debat que dirigeix l'Ariadna Oltra, els dijous, siguin tan fràgils i que de moment s'aguantin, com en el cas del .cat, perquè tracten temes d'actualitat amb molta ressonància, però que veurem com continuaran, pel fet que flaquegin tant en la direcció i moderació. No hi ha millors professionals al nostre país? és qüestió de pressupost que tinguem aquest planter? cal esperar noves i millors fornades? què podem esperar de la 'nostra' televisió? espero que es tracti d'un lapsus que aviat puguem corregir.

Alguns articles de Ràdio Arenys es poden millorar

Com ja he dit aquí en més d'una ocasió, sóc lector assidu del web de Ràdio Arenys, que em serveix per posar-me al dia del que passa a la meva vila, ja que no escolto l'emissora ni sóc 'arenyauta', per culpa del mal ús que en feien alguns i, per tant, tampoc no m'assabento de les xafarderies.

Reconec que sóc maniàtic amb les faltes d'ortografia de la premsa, tot i que això no treu de fer-ne en els meus escrits, encara que treballo per millorar cada vegada més. Quant al redactat ja sóc més permissiu, perquè reconec les meves febleses. Tot i així, quan el defecte és greu i repetit, se'm fa difícil no recriminar-ho. Alguna vegada se m'ha acusat de purista des de llistes de correu i revistes locals, i ara ho podran fer des del web de la ràdio municipal, però avui m'ha semblat excessiu. 

Ja em perdonarà en Xavi Mir, si em llegeix, que pensarà que em podria dedicar a altres menesters, que prou feina tinc, però sí que m'agradaria que llegíssiu la notícia sobre el llibre d'en Pep Quintana, a qui aprofito per felicitar de cor.

El titular fa: "El llibre d'en Pep Quintana és el més venut a Arenys". La deducció que n'he fet ha estat que, a la vila, el llibre que més s'havia venut era Ni l'apuntador d'en Pep Quintana. Quan he començat a llegir la notícia m'he adonat que el llibre més venut a Arenys coincidia amb la resta del país, és a dir, la novel·la L'analfabeta que va salvar un país de Jonas Jonasson, i després afegeix que dels llibres escrits per arenyencs, el més venut havia estat el d'en Pep. La qual cosa no té res a veure amb el titular de la notícia.

En general tot l'article té molt que desitjar i no vull que el meu apunt es vegi com una crítica sense sentit al treball d'un professional o voluntari de Ràdio Arenys, sinó una manera de fer reflexionar sobre la necessitat de fer bé la feina, cadascú la que li toca, però amb esforç i interès. A vegades és poc interès el que fa que els resultats no siguin prou bons. 

Sigui com sigui, l'ambient d'ahir a la placeta de l'Església era festiu i digne de la diada de Sant Jordi. Enhorabona a tots i totes.

Per cert! el regidor Àlex Acero ha respost a l'acusació d'ERC d'haver filtrat informació als guinguetaires. El regidor assegura que no només no va ser ell, sinó que ningú va filtrar cap tipus d'informació als guinguetaires, tal com aquests sembla ser que varen afirmar. Ja veurem si endevinarem què va passar realment, però fos el que fos, el concurs per a l'adjudicació de les guinguetes, com el de la recollida de la brossa, més aviat han estat vergonyosos.