Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

Som terroristes?

Sembla ser que el govern espanyol ha demanat a l'Europol que ens treguin de la llista de grups terroristes. Fins ara, doncs, els independentistes ocupaven un lloc en el rànquing de grups terroristes del món, i m'imagino que com a tals ens haurien de tractar. Potser per això l'actitud dels estats europeus a l'hora d'analitzar el procés d'independència català, i per què varen fer l'orni quan des d'aquí es demanava suport.

No he tingut temps de llegir la reacció del PP i l'extrema dreta sobre aquesta decisió. Segur que si no n'hi ha hagut no trigarem a veure-ho. Es tracta de posar-ho tot al mateix sac. Com que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes, ara tot són girades d'ull i seducció. I potser és cert, però m'agradarà veure com ho denuncien aquests grans patriotes espanyols. Consideraran que és lògic i necessari que els independentistes catalans siguin declarats terroristes a nivell internacional?

De l'extrema dreta i el PP n'espero qualsevol cosa. No només per intentar reforçar el seu posicionament i la seva lluita per aconseguir el poder, sinó perquè tenen aquella obsessió malaltissa, que comentava l'altre dia, de creure que el fet català és ofensiu, delictiu i que cal tombar-nos d'una vegada per totes.

Fins ara no s'ha demostrat que grups d'independentistes s'organitzessin com a col·lectius terroristes, encara que en alguna ocasió s'hagi pogut practicar actes violents. D'aquí a considerar-ho terrorisme hi ha una gran distància, i només ho poden interpretar d'aquesta manera persones i partits polítics predemocràtics, incapaços d'acceptar les discrepàncies i la diversitat d'opinions.

No cal ni tan sols entrar a analitzar si és lícit o no voler-te independitzar, si consideres que el poble és sobirà i que per això cal demanar-li l'opinió a través d'un referèndum. Simplement per sentit comú i voluntat democràtica no pots pretendre que aquells que pensen diferent que tu siguin considerats terroristes i carn de canó. 

Esperaré la reacció de la dreta espanyola, sobretot ara que estan perdent l'oportunitat de fer xantatge a alguns diputats socialistes perquè canviïn de bàndol a canvi de ves a saber què. El futur és incert, però coneixem molt bé la dreta i l'extrema dreta espanyoles com per no imaginar què pensen i què seran capaços de dir al respecte.

Condecorant franquistes i anul·lant consells de guerra

Un país que condecora exministres franquistes, molt saludable no pot ser, si paral·lelament condemna qui treu les urnes, ja puja el to. Els més favorables a l'actitud del govern de l'Estat són els menys demòcrates, que a Espanya n'hi ha uns quants. Quan llegeixes que dirigents del PSC i de l'ex Unió Democràtica signen un manifest en contra del referèndum, t'adones que hi ha més fang del que podria semblar a cop d'ull.

Si féssim un llistat de les personalitats espanyoles que han rebut en els darrers anys algun tipus de reconeixement oficial o condecoració, ens adonaríem de quin és el perfil que té i ha tingut el suport del govern espanyol i quins són els empestats que mai rebran cap tipus de reconeixement. Si això no és un indicador del grau de democràcia del nostre país, ja em direu amb què ho podem mesurar.

Curiosament en el mateix moment que en el Congrés de Diputats es reconeixen mèrits a persones predemocràtiques, el Parlament de Catalunya declara nuls els consells de guerra franquistes. Una diferència de matís important. Ha arribat tard, perquè han passat més de quaranta anys de la mort del dictador, però com a mínim ha arribat.

És important explicar que tots els partits han criticat el franquisme i aquests injustos consells de guerra, encara que més enllà no hi han anat tots. PP i C's han defensat la transició. Som molts que a hores d'ara no podem defensar-la, perquè ha estat injusta amb els perdedors i excessivament benèvola amb els assassins.

Democràcia representativa amb autoritarisme i corrupció

M'imagino que els motius hi haurà, però d'entrada el fet que un recurs del govern espanyol entrat al Tribunal Constitucional pugui paralitzar la llei o acord denunciat, i que quan sigui al revés no succeeixi, semblaria injust.

Davant la lentitud de la presa de decisions del Tribunal Constitucional (no sempre), pot entendre's que aquella llei recorreguda quedi temporalment suspesa, però per què no passa sempre? Avui hem conegut la sentència del Tribunal Constitucional que declara inconstitucional la llei d'amnistia del ministre Montoro, aprovada via decret-llei l'any 2012. No té efectes retroactius, però si la llei hagués estat del Parlament català, no hauria estat vigent ni s'hauria pogut aplicar mai. Els avantatges que varen obtenir els defraudadors ningú no els hi treu, i tothom tan tranquil!

Si alguna vegada comento que el sistema democràtic de la nostra societat està en crisi, ho faig a partir  del fet que els nostres governants, una vegada assolit el poder no te'ls treus de sobre tan fàcilment encara que quedi demostrat que han mentit i jugat amb nosaltres. No miro només de cara a casa nostra, sinó que tenim l'exemple del president Trump, que avui l'excap de l'FBI l'ha acusat de mentir, que des del primer dia de ser nomenat president dels EUA, i fins i tot abans, no ha parat de maniobrar de manera poc transparent i aparentment anormal, i difícilment se'l podrà fer fora, encara que qui el substituiria és pitjor que ell.

Parlem que Rajoy és el pitjor president en democràcia a Espanya, o bé que, segons el nou president de la Unió Progressista de Fiscals, no hi haurà pacte d'estat en la justícia mentre el ministre Rafael Català continuï en el càrrec, i no hi podrem fer res. Què falla en el sistema democràtic que no permet fer fora els corruptes i governants predemocràtics? Per què un sistema de democràcia representativa, com és el nostre, permet governants autoritaris que s'envolten de corruptes per xuclar els altres? Què impedeix protegir-nos-en? Hem arribat a un final d'etapa? Què vindrà després?

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.