Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Una situació sense normalitzar

El fet que tots els diaris i telenotícies no facin altra cosa que parlar del coronavirus ens demostra que no ho vivim en normalitat i que encara ens està sorprenent tots els efectes que produeix, aquesta progressió tan gran i el nombre de víctimes que provoca.

Estem vivint al dia tot el que està passant, fent hipòtesis del que podrà succeir, sense cap tipus de certeses. Confiem que a nosaltres no ens afectarà directament, però n'estem patint les conseqüències. Tenim tres setmanes de confinament per endavant, però molt ens temem que es prorrogarà. Avui llegia que Itàlia es planteja el confinament fins a finals de juliol. Si nosaltres l'estem seguint a unes setmanes de diferència, ens pot passar ben bé el mateix, i això serien molts mesos de confinament, i una paralització de l'economia molt important.

Potser la mateixa incertesa, que ens fa viure despistats i, com deia al començament, sense normalitzar-ho, és el que a la llarga permetrà que superem la dura prova que ens ha tocat viure. Si ara ja coneguéssim el període de confinament que ens tocarà viure, potser no seríem capaços de mantenir-nos atents a les instruccions rebudes i ens revoltaríem a la situació creada.

Aprofitem les iniciatives per fer més fàcil la nostra vida a casa, exercitem la nostra ment i adonem-nos que som capaços de superar l'adversitat, sense caure en depressions inútils. Els que podem, gaudim de les hores que compartim amb la família, i planifiquem la nostra vida per a després de l'etapa que ens ha tocat viure. Segur que alguna cosa positiva en podrem treure.

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.