On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

Quatre anys de l'atemptat de les Rambles

Avui es compleixen quatre anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que ens va deixar a tots amb angoixa i preocupació. Nosaltres ho vàrem viure força lluny. Aquell mateix matí havíem agafat l'avió per passar les nostres vacances a un país que ens va enamorar: Noruega. Va ser a l'hotel del primer dia que ens en vàrem assabentar. No era creïble.

Han passat quatre anys, però encara hi ha moltes incògnites. El pitjor de tot és el dubte sobre si es podia haver evitat, amb més cooperació entre les policies espanyoles i les catalanes. Aquella desconfiança mútua ens ha deixat algunes respostes pendents.

Entenc la por dels veïns de la Rambla, quan ahir al migdia varen sentir unes explosions al veïnat. M'imagino que en aquests casos sempre penses en el pitjor, sobretot quan encara ho tens tan a la memòria. 

Les persones que en el moment de l'atemptat a les Rambles s'hi passejaven, es preguntaran tota la vida per què havia de ser aquell dia i precisament en aquella hora, quan es trobaven al punt fatídic. Les víctimes dels atemptats i familiars no han rebut la resposta que esperaven. El reconeixement de víctimes d'atemptats els arriba en comptagotes i, si no estic mal fixat, amb no tot el suport que caldria esperar d'un fet com aquest.

El 2017 va ser un any complicat i la policia catalana va viure dues històries molt seguides, que la va fer protagonista, i amb una negació del reconeixement que s'hauria d'haver esperat de la policia espanyola i de les pròpies institucions estatals.

Aquest quart aniversari el compartim amb unes notícies que ens arriben de l'Afganistan, amb preocupació i sense poder assegurar la vida ni els drets de molts dels seus habitants, víctimes d'uns fanàtics que s'han alimentat de la corrupció i l'engany que ens han amagat les forces dels EUA i el govern que s'havia de preocupar del futur dels seus habitants. Tant de bo que el mes d'agost acabi amb millors notícies per poder comentar i no ens quedi aquest regust de boca tan difícil d'empassar.

Les comoditats de la dreta a Espanya

L'Alejandro Fernández, el líder del PP català és el que és, i si no tenen ningú millor han de tirar amb el que tenen. Aquest no és només un problema del PP, sinó que s'hi troben tots els partits polítics. En l'entrevista que avui li fa l'Antoni Bassas o en les declaracions que acostuma a fer, sembla que acabi de sortir de l'ou i que no tingui memòria històrica. Ningú no diria que és del PP, quan parla d'estar alerta amb el que fan els altres partits i sobretot amb els pactes, com si el PP tingués un passat immaculat. No sap o no recorda que el PP ha estat el partit polític més corrupte de la democràcia espanyola? També hi ha corrupció en altres partits, catalans i espanyols, però ningú no els supera.

Ho dic perquè sentint-lo parlar fa l'efecte que et ve a donar lliçons de pulcritud, de transparència política i de no haver trencat mai cap plat. No ho sé a nivell personal, però si que ho sabem del partit a qui representa.

En l'entrevista ja amenaça. La qual cosa és molt típic del PP, i del PSOE en campanya. Si es pacta canvis al marge del PP llavors passarà el mateix que amb l'Estatut. Ho recordem, oi? I aquí ho podria enllaçar amb el que comentava ahir en el meu post. Potser sí que per avançar necessitem la conxorxa del PP, ja que l'estructura de l'Estat és prou conservadora com per contrarestar tot allò que puguin pactar les esquerres. 

Les institucions estatals són del bàndol conservador, amb molts membres afins a discursos propers a Vox. Llavors no ens ha d'estranyar que els pactes progressistes se'ls endugui el vent. Espanya no se n'acaba de sortir. L'esquerra és molt feble i disgregada. La dreta acostuma a ser corrupta, però emparada pel poder judicial.

Encara més sobre les llistes unitàries

Recupero el tema de les llistes unitàries, que ja n'he parlat diverses vegades, arran de la lectura de l'article de Josep Ramoneda, "Per lliure", on manifesta que "per separat s'és més lliure i se suma més". Hi estic totalment d'acord. La nostra societat és prou diversa com per diferir en els partits polítics en qui confiem, malgrat tinguem molt clara la nostra voluntat sobiranista, o la unionista. Tractant-se d'unes eleccions municipals considero absurd tanta insistència en les llistes unitàries. Després, com diu l'articulista, ja tindran temps de construir aliances.

Repeteixo que estem parlant d'unes eleccions municipals. Trobaria més discutible si es referissin a unes eleccions estatals o europees. En aquest cas, en què l'organisme és llunyà, hi podríem trobar més coincidències o interessos, malgrat la diversitat dels partits polítics, però en unes municipals...

El dia 26 de maig, quan em dirigeixi al local electoral assignat, tindré molt present què estic votant. A qui vull d'alcalde de la meva vila, i a quin partit polític poso la confiança perquè em representi a Europa. En aquest darrer cas hauré de tenir molt clara la redacció de la llei electoral, sobretot pel que fa a la circumscripció electoral.

El dia 26 de maig haurem de dipositar la nostra confiança a la persona i el seu equip que creiem que millor pot gestionar l'administració pública de la nostra vila. Sóc incapaç de posar en un mateix sac les diferents sensibilitats, encara que es puguin classificar tots com a independentistes. 

Qui interessa que guanyi a Catalunya?

A la trobada d'aquest divendres últim, tot i la insistència, hi va quedar una pregunta sense resposta: a qui hem de votar el dia 26?

Vàrem parlar de les eleccions estatals, també de la qüestió de confiança del president català, i de la situació del govern municipal, després de la moció de censura a l'anterior alcalde... Com a decisió primera a prendre és el nostre vot del dia 26 de juny i vàrem poder constatar que ens unia la nostra desconfiança en la classe política actual i en no saber a qui havíem de votar per al bé del nostre país.

M'imagino que aquesta situació és extrapolable a molts ambients de casa nostra i a molts electors fidels, que acostumen a votar sempre. Probablement seran unes eleccions menys concorregudes, precisament per aquest dubte.

Ni CDC ni ERC ens han captivat prou, fins i tot a qui té posicions sobiranistes. Per aquests hi ha tres partits que es descarten d'entrada, com són el PP, C's i PSC. La incògnita és En Comú Podem que encara no hem pogut veure-la actuar a nivell estatal i menys ara que es presenten en coalició amb Izquierda Unida i Iniciativa, si és que encara hi són.

Llegeixo que el futur català dependrà d'aquestes eleccions, però jo penso que la influència no serà més forta de la que pot donar qualsevol moviment polític d'un dia qualsevol. Per a grans canvis caldria pensar més en el Senat que, passi el que passi en les eleccions al Congrés de Diputats, aconseguirà novament una majoria aclaparadora del PP.