Escoltar i servir a la gent

Estem massa acostumats a les grans promeses, els grans projectes i les paraules amables que acaben sent buides de contingut i amb resultats nuls. Són precisament els compromisos incomplerts els que provoquen el desengany i la desafecció de les persones cap als polítics. Governar no és fàcil, sobretot quan els recursos són escassos i hi ha poca capacitat de resposta davant de problemes imprevistos, però les coses parlant-les s'entenen i s'acaben acceptant. El que no té perdó és l'engany, la inacció sense explicacions i l'afany de poder oblidant el més important de tot, com és l'esperit de servei a la ciutadania.

Assumir el repte de dirigir una comunitat és lloable i cal entendre que hi ha bona fe i veritable interès en facilitar la vida als altres. És per això que és tan important estar al costat de la gent, donar resposta a les dificultats que es presenten i explicar bé perquè es fan les coses o perquè se'n deixen de fer d'altres.

Posar traves a la informació o deixar de respondre les preguntes que la població formula als seus governants no pot ajudar de cap manera a acostar uns i altres i evitar l'enfrontament inútil o la manca de col·laboració, sabent que uns i altres són imprescindibles perquè la vila o el país funcioni.

És per tot això que les petites coses, els petits detalles, les atencions, l'empatia i el saber escoltar la gent, és tan important i necessari. Un ajuntament ha d'estar obert als seus ciutadans en tot moment, i disposat a escoltar la seva veu, tant si són elogis com crítiques, però sobretot, per resoldre els dubtes.

Acostuma a fallar aquesta proximitat tan necessària entre uns i altres, i la ciutadania arriba a desconfiar dels seus governants, més per desconeixement que pel que puguin arribar a fer o deixar de fer per a la població. D'aquí que hi hagi intents d'incloure models de participació, on es demana la col·laboració ciutadana i la seva implicació a l'hora de decidir i aportar idees i opinions. Però aquesta participació ha de ser real i volguda, i en tot cas general i gens acotada.

El nostre model de funcionament polític és representatiu, i això ve regulat per unes eleccions periòdiques en què la població escull els seus representants. Aquest model no treu que els elegits busquin la manera d'escoltar l'opinió dels ciutadans en moments concrets de la gestió pública. És per això que existeixen els consells de participació, que amb unes funcions determinades, permeten el diàleg més proper i efectiu per part de tots els seus participants. Hi ha poblacions on els consells són molt participatius i els polítics se'ls creuen. N'hi ha d'altres que són pràcticament obsolets i l'equip de govern no els té en compte ni té cap interès per dinamitzar-los. 

De cara a les properes eleccions municipals és important que ens fixem amb qui només fa grans promeses, i només busca el vot del dia de les eleccions, d'aquells que realment plantegen una participació i col·laboració ciutadana continuada durant els quatre anys de mandat. Si només tenim en compte les grans promeses, quan al final del trajecte es constati que moltes d'elles han quedat en un calaix, no tindrem capacitat de resposta, i haurem perdut quatre anys de vida participativa de tota la comunitat.

Reconeixement a l'esforç de cada dia

Resulta molt lloable que malgrat tots els problemes i entrebancs amb què ens trobem, i a la inèrcia desbocada que gairebé no ens deixa temps per reflexionar sobre allò que estem fent, tinguem l'encert d'aturar-nos un moment per reconèixer el treball i l'esforç d'aquelles persones que pràcticament es mouen en l'anonimat, dedicant el seu temps a unes competicions esportives que no són potser de primer nivell, però que al final ens enorgulleixen com a veïns i veïnes de la nostra vila.

Tot i la importància que la nostra dedicació professional o l'estudi ens omplin satisfactòriament, sobretot tenint en compte que ocupen bona part de la nostra jornada, és bo que tinguem temps per esplaiar-nos en aquelles activitats, ja sigui culturals o esportives, que de ben segur ens ajuden a gaudir de la vida. El complement de l'oci i el negoci és necessari per a la nostra realització personal.

Els èxits esportius són fruit del treball constant, que permet superar les dificultats i assolir aquelles metes que en un principi poden semblar inabastables. I és bo que ens adonem que no només són les grans estrelles, les que poden dedicar-s'hi professionalment, les receptores dels nostres elogis i aplaudiments, sinó que també pensem en aquelles persones que, en un altre nivell, aconsegueixen destacar sobre els altres gràcies a la seva tenacitat i entrega.

Ahir dimecres la vila d'Arenys va premiar i reconèixer els èxits esportius d'unes persones que durant l'any han estat protagonistes, sense oblidar-nos que al darrere d'una medalla, d'un podi o d'un diploma hi ha hores i hores de feina i entrenament.

Tot això és important perquè la cultura de l'esforç no passa pel seu millor moment. Cada vegada volem assolir l'èxit més ràpidament i sense gaire treball. Parar-se a mirar el que estan fent els joves esportistes, et fa veure que res és fàcil, i que aconseguir arribar a dalt requereix esforç i dedicació.

Seria bo, doncs, que davant d'esdeveniments com els d'ahir dimecres, o d'aquelles gales sobre premis cinematogràfics, teatrals, literaris, tinguem ben present que al darrere hi ha un treball continuat d'aprenentatge i superació. Que els premis no cauen per art d'encantament, i que si volem triomfar a la nostra vida, ens hem d'arremangar.

Ens despertem tard

Em pregunto, per què els ex són més racionals que no pas els que estan en actiu? Ho veiem en jutges que han format part del Tribunal Constitucional, i també ho veiem en polítics que han deixat la política. En concret, avui llegia l'entrevista a dos polítics bascos que varen patir la violència d'ETA, i que ara ja no estan en política. Eduardo Medina i Borja Sémper, del PSOE i PP respectivament. Han escrit un llibre i els han entrevistat.

Hi pots estar més o menys d'acord, però tenen una lògica que expliquen i que seria bo que tinguessin present els que ara governen o estan a l'oposició. Hi ha una pregunta important, i és què en pensen de l'acostament dels presos a Euskadi. Ambdós hi són favorables. No té sentit, ara que ETA ha deixat les armes, mantenir els presos lluny del País Basc.

T'adones que els polítics en actiu viuen obsessionats i només veuen allò seu. Són incapaços de pensar que potser hi ha coses que els altres tenen raó, i que ho haurien de valorar. Quan escoltes Pablo Casado, per exemple, amb aquell orgull i menyspreu cap a l'adversari, et fan venir ganes de vomitar. O la prepotència de Pedro Sánchez, que es creu que tot ho fa bé.

Falta molta humilitat, perquè es confon amb feblesa. Hem constituït un món que els dubtes o les concessions no són ben vistes, i això treu molta confiança i respecte cap a els que governen o pretenen fer-ho. És per això que quan escoltem d'algú que té paraules d'elogi cap a un altre ens sorprèn molt. No ens acabem de creure que sigui possible.

I al final resulta que cal esperar quan es jubilen, perquè reconeguin els mèrits dels altres o els propis enganys. Llavors ja és tard, perquè han estat substituïts per uns altres que tampoc acceptaran els dubtes, tampoc escoltaran els altres i molt menys acceptaran que puguin tenir raó en alguna cosa.

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Els corruptes temen els populistes

Si busquem la definició de Populisme de l'Institut d'Estudis Catalans hi trobem una primera accepció: "Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos del poble." Llegit i rellegit arribo a la conclusió que si et titllen de populista no és una crítica, sinó un elogi. Què s'espera d'un partit polític i dels seus líders si no és la defensa dels interessos del poble? doncs per què tan d'escàndol amb Podem?

Una segona accepció de populisme diu: "Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici." Això és molt diferent! Si quan et titllen de populista estan pensant en aquesta segona accepció, ja no t'ha de deixar tan tranquil i hem de suposar que l'ús més habitual d'aquest mot és aquesta accepció.

Com deia l'altre dia, els partits polítics s'ho haurien de fer mirar, abans de titllar de populistes els altres partits. El seu afany per mantenir-se en el poder els fa actuar de qualsevol manera menys en benefici dels seus votants. I tot això sense pensar en la corrupció que, malauradament, des de fa mesos és el tema estrella i recorrent.

Tots hem viscut experiències desagradables en què només podíem titllar de discursos populistes. Falsos discursos buscant perpetuar-se en el govern tot enganyant la ciutadania, i comprant el seu vot a canvi de favors, sense cap més criteri que guanyar vots.

Quantes inversions i despeses inútils podem identificar fruit d'aquesta política populista, i ara s'alarmen amb l'amenaça dels 'revolucionaris' de l'establishment. En una entrevista al diari ARA d'ahir dilluns llegia que amb l'arribada de Podem, Espanya se n'anirà en orris. No sé què pot passar, però el que em fa por és com podem acabar amb gaires més dies amb el PP.