La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!

Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic... 

La rutina que es pot convertir en novetat

Avui ha estat un d'aquests dies que vas programant a mesura que avança el dia, i al final ha suposat dinar a les 7h de la tarda. Les vacances són una mica això, si sempre anem en horari fixe llavors ja no són vacances. El problema en tot cas és en què has dedicat les hores que t'han fet dinar a l'hora del berenar.

Es tractava de posar en solfa un pis i els càlculs estimats eren d'unes quatre hores, però res, aquestes s'han convertit en vuit o nou. El pis, però, ha quedat gairebé a punt de revista. A punt, penso jo, de que es torni a embrutar. I és que sempre penso en la quantitat de coses que fem i sabem que les haurem de tornar a fer.

Quan neteges la cuina després d'un àpat, saps que tota la deixalleria la tornaràs a utilitzar, i aquells ganivets i forquilles que col·loques al rentavaixelles, al cap de no gaires hores els tornaràs a tenir entre els dits per col·locar-los de nou.

I això amb infinitat d'actes rutinaris: fer el llit, planxar, dutxar-te, estendre la roba... hi ha qui hi dedica totes les hores del dia, i un es pregunta: què podem fer d'especial que no haguem de repetir-ho cada dia un o dos cops?

Hi ha persones que no ho tindran fàcil, però jo sempre penso que es tracta d'actituds i per això un bon sistema és trobar la manera que aquella acció que repeteixes sigui cada vegada diferent.