S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

Escòcia ho torna a provar

Mentre aquí cada dia som més lluny d'una solució pactada, sobretot perquè no ens entenem ni entre nosaltres mateixos, a Escòcia la seva primera ministra ho vol intentar novament. Després del fracàs de l'anterior primer ministre, en què va guanyar el no a la independència, ara que les estadístiques son més favorables al sí, es vol tornar a convocar un referèndum. Ho deixarà fer el govern britànic?

Temps enrere el primer ministre britànic va deixar clar que no ho permetria, però tampoc semblava possible l'altra vegada i es va acabar convocant. Segur que és molt més fàcil que Escòcia pugui celebrar un referèndum pactat que no pas Catalunya. Aquí la unitat d'Espanya és sagrada i ningú, des de Madrid, sigui del color que sigui, permetrà mai la independència catalana.

Parlant de no entendre'ns entre nosaltres, avui hem sabut que l'expresident Mas es queda com a militant del PDECat, la qual cosa fa veure que la seva desaparició no queda tan clara com podia semblar. No he llegit els arguments a favor, si és que els ha donat a conèixer, però entenc que marca un distanciament important entre ell i Puigdemont. No sé si avui Mas es penedeix d'haver proposat Puigdemont com al seu successor. Probablement ara no ho faria.

A la meva vila el PDECat transitarà cap a JxCat, per fidelitat a Puigdemont. S'està dibuixant una divisió entre unilateralistes i dialogants. Potser a hores d'ara Marta Pascal no hauria fugit del PDECat ni amb els seus amics haver fundat el nou partit. Sempre poden participar aliats en les anhelades eleccions.

Seguirem els avenços escocesos en la seva voluntat de convocar un nou referèndum abans del mes de maig de l'any vinent, i l'actitud que prendrà el primer ministre britànic, després d'haver aconseguit sortir de la Unió Europea.

El PP s'acosta a Vox per subsistir

La convenció nacional del PP a Madrid ha deixat molt clar quina és la voluntat de l'actual direcció del PP, amb el suport de l'expresident José M. Aznar. Ara l'expresident no necessita donar el seu suport al líder de C's, perquè M. Rajoy ja no pesa dins del partit i Casado és un bon successor seu. La franja més dretana del PP assumeix el liderat amb força i s'acosta a Vox per interès de subsistència.

Vox s'ha alimentat d'exmilitants del PP i es vol aturar aquesta deserció i intentar recuperar els que n'han marxat. Ara els caldrà trobar la manera d'evitar la competència i aconseguir l'aliança Vox-PP per reforçar l'extrema dreta a Espanya.

En tot aquest joc caldrà veure com queda C's. Al meu entendre té dues sortides, desentendre's d'aquesta aliança a nivell espanyol i posicionar-se en una dreta moderada, encara que totalment recentralista, pel que fa a Catalunya, o bé intentar sumar en l'aliança dretana procurant no ser engolits i marcant perfil propi.

Catalunya ha de tenir molt clar què vol per a Espanya en conjunt i saber valorar què és el que més l'interessa. Sens dubte que un govern fort a Madrid és la pitjor notícia que ens poden donar, sigui del color que sigui, i en aquests moments en què l'esquerra espanyola fa aigües, haurà de saber situar-se on millor li convingui, encara que no hi hagi cap opció agradable.

Les baralles entre CDC i UDC no són només locals

Les picabaralles que hem pogut observar en diferents municipis catalans entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica són un reflex del que està passant entre les dues formacions federades a nivell nacional. No és res de nou, encara que periòdicament té alts i baixos. En aquests moments ens trobem a la part alta i, per alguns, a prop del desenllaç irreversible.

Es tracta d'una crisi entre partits o bé de lideratges? Si Jordi Pujol hagués optat per Duran i Lleida com a successor dins de CIU, estaria passant el mateix? Són les ànsies de poder de Duran les causants d'aquest enfrontament?

Per què Duran ha creat Construïm? És un possible refugi per quan es descompongui Unió? Com serà la reacció de la gent d'Unió quan s'hagin de pronunciar sobre la independència? Actuaran de la mateixa manera, en bloc? Serà Construïm l'alternativa unionista de Duran i els seu afins?

Podem especular sobre el futur de CIU i de cadascun dels dos partits federats i ens podem equivocar molt, perquè en política hi ha poca racionalitat i moltes sorpreses. Malauradament encara hi ha massa polítics que busquen aprofitaments particulars abans que servir els ciutadans. Això fa que s'especuli molt i es fabriquin moltes històries per no caure en desgràcia.

A Arenys de Mar no només hi ha enfrontaments entre CDC i UDC, sinó que també dintre de cada partit tenen els seus problemes de convivència. Dues candidatures encapçalades per dos militants d'UDC amb membres de CDC a cada llista, són un exemple de l'esbojarrada situació política d'aquests dies. Què passarà?

Paral·lelament hem llegit que l'esquerra social s'està intentant reinventar. Una vegada el PSC ha vist sortir els socialistes més sobiranistes, aquests estant treballant la complicitat amb ERC i una part d'ICV, per aconseguir reforçar l'alternativa a un govern no progressista de CIU. El trajecte serà llarg, però pot ser que estiguem en la bona direcció. Entretant, tot fa pensar que l'efecte Podemos tindrà un recorregut curt. La base és força inconsistent i això en política es paga.