Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.

Sensibilitat a les inquietuds dels vilatans

De la gent aprens, i per això és tan important escoltar el que et diuen, posar-te a la seva pell i analitzar què pots fer perquè les inquietuds dels altres tinguin una resposta. No tot és possible, però l'esforç per trobar solucions sempre és valorat. Tancar les portes a la incomoditat, a la crítica, a les persones que no pensen com tu, és el pitjor que pots fer a la vida, i en la política passa massa sovint.

Aquests dies que estem més en contacte amb els conciutadans t'adones que les persones no demanen impossibles. Els seus raonaments són creïbles, encara que no sempre tinguis solucions per a tot, però és cert que hi ha sortides a moltes de les demandes que et fan, la majoria de les quals són més qüestió de voluntat i ganes de fer més fàcil la vida dels altres. 

Que la gent gran pugui asseure's als bancs que hi ha a la via pública, sense la por de no poder-se aixecar, perquè són bancs massa baixos, sense recolzabraços. Que les façanes dels carrers estiguin lliures d'obstacles, perquè les persones amb visió reduïda no s'hi entrebanquin. Que les terrasses que et permet asseure't a prendre algun refresc, no siguin un impediment per a la lliure circulació dels vianants... Tot això està previst, però a la nostra vila no es cuida. No hi ha voluntat política.

Que et puguis dirigir als regidors i alcaldes i rebis una resposta a temps, encara que no sigui allò que voldries, però que et sentis escoltada i atesa. Que les normatives establertes es revisin, però sobretot que es facin complir, perquè la vida pública al nostre municipi no esdevingui xauxa. Tot això no és tan difícil de regular, però no hi ha voluntat política.

Que es vetlli perquè la gent recicli correctament les seves deixalles, però sobretot que els comerços, bars i restaurants siguin els primers de donar exemple. O el propi Ajuntament, a l'hora de netejar els carrers i amuntonar les bosses de brossa que a vegades s'eternitzen. Es tracta només de sensibilitat, de vetllar perquè la nostra vila estigui neta i endreçada, però no hi ha voluntat política.

Que la gent se senti segura caminant pels nostres carrers, sense necessitat de contractar més policies ni col·locar més càmeres a la via pública, sinó canviant el model policial, més proper a la gent. Que s'interrelacionin amb la gent, amb els botiguers. Que no representin una amenaça, sinó un recurs amb qui confiar perquè saps que estan amb tu i per a tu. Tampoc no és tan difícil. Es tracta de proposar-t'ho i canviar el xip. Es tracta de tenir voluntat política per canviar un model que s'ha demostrat que no funciona.

És per tot això i molt més que la CUP vol entrar a l'Ajuntament amb força per poder ser decisius a l'hora de canviar la manera de governar la nostra vila. Volem un govern on tothom s'hi senti representat i implicat.

Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

L'exemple dels polítics

Els polítics han de donar exemple, que no vol dir que hagin de ser perfectes, però sí que com a mínim han d'intentar predicar amb l'exemple evitant tot allò que no volem de la nostra societat. També hem de reconèixer que sempre que podem intentem aprofitar-nos de l'avinentesa, i és per això que quan critiquem els que ens governen, ho hem de fer tot mirant-nos en un mirall i estar segur que nosaltres, allò que no ens agrada d'ells, no ho faríem.

Viure de la política no és, d'entrada, res a retreure. Podríem estar discutint si els polítics han de ser professionals o no de la política i si s'hi han d'eternitzar, però en tot cas si una persona treballa a la política es mereix un sou i poder viure dignament.

Acostuma a criticar-se els sous que s'atorguen els polítics i caldria diferenciar bé entre el sou de la majoria, la d'uns pocs, i els beneficis fiscals o afegits que reben, i que no sempre estan prou justificats. Quan miro el sou d'un alcalde d'una població mitjana, penso que el sou no és tan desorbitat. La dedicació acostuma a ser exclusiva i total, i els problemes que es deriven de les seves responsabilitats no són pas pocs.

Probablement, el mateix podríem dir d'un parlamentari, que no només treballa quan el veiem assegut en el seu escó, sinó que hi dedica moltes més hores. Crec que molts ens posaríem d'acord amb la necessitat que rebin uns sous que els permetin dedicar-se plenament a la seva feina de polític mentre dura la legislatura. el problema i els dubtes arriben quan analitzem aquells complements al sou que no sempre queden prou clars. Uns desplaçaments, que no sempre són legals ni es corresponen a la realitat, unes bonificacions o descomptes que també es podrien aplicar a altres professionals, una acumulació de més d'un sou...

Darrerament s'ha millorat molt amb la transparència que ens permet conèixer una mica millor què passa, però encara hi ha uns buits i unes opacitats que no s'acaben d'entendre, i això no beneficia gens la confiança necessària que ha de tenir la ciutadania dels polítics. Al final t'adones que el quit de la qüestió està en el grau d'honestedat dels polítics.

És important regular el sou i tots els complements monetaris dels polítics, perquè tinguem tots la certesa que els diners que es guanyen són els que es relacionen, i que són els que democràticament hem pactat o acceptat que han de cobrar per exercir com a polítics. 

A vegades diem que tenim uns polítics que no ens mereixem, però, en certa manera, no deixen de ser una mica el reflex de la societat a qui representen. N'hi ha de corruptes, però no són la majoria. És per això que els hem d'ajudar tot fent més transparent la seva feina.

Lluitar per una societat més justa

Ahir en el meu post parlava de les crítiques que estava rebent la celebració del Mundial de Futbol a Qatar i feia referència a la llei d'estrangeria que tenim a Espanya i que malgrat tota la crítica que s'ha fet i de disposar d'un govern socialista que es considera el més progressista de la història, no s'ha aconseguit millorar i fer-la més justa.

Comentava que les paraules del president de la FIFA eren encertades quan parlava de la incoherència d'Occident a l'hora de criticar Qatar, pel fet que a casa nostra tenim una llei que maltracta els immigrants i els força gairebé a delinquir si volen sobreviure. Voldria que quedés clar, però, que en cap moment defensava el president de l'organització de futbol, ni em sembla bé que s'hagi escollit un país com Qatar per celebrar-hi el Mundial de Futbol.

Dit això, sí que m'agradaria insistir en el fet que acostumem a criticar amb molta facilitat les coses que passen lluny de casa, però som poc autocrítics i no lluitem prou per fer canviar aquelles lleis que són injustes, com és el cas de la llei d'estrangeria.

Després d'escriure el post d'ahir he llegit molts més comentaris en contra de l'organització de l'esdeveniment esportiu, i estic molt d'acord que és una vergonya, però insisteixo que no només a Qatar es produeixen atacs als drets humans, ja sigui als immigrants que han construït els estadis de futbol, a les dones que serveixen a les cases, humiliades i explotades, o a la pròpia població autòctona, i concretament a les dones, que són considerades de segon ordre.

Al nostre país encara hi ha molt a millorar i hauríem de lluitar per aconseguir reduir aquests col·lectius feixistes que encara viuen amb total impunitat, o les persones que desenvolupen una pràctica masclista que fa difícil la vida de la dona, que ha de pensar molt bé quan i com es desplaça per la via pública per no ser víctima de violació o agressió sexual.

Seria lloable que tothom fos conseqüent amb el que pensa i actués lliurement amb possibilitats de criticar i exigir justícia on encara no hi és, o és massa dèbil. Potser no podem esperar grans miracles, però el que sí que podem és governar la nostra conducta i contribuir, amb humilitat, a fer un món més just, amb les paraules, però sobretot amb l'exemple de vida.

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

La nova delegada del govern i l'aposta per al diàleg

El currículum de la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Maria Eugènia Gay, no és el millor per fer proclames de diàleg, que jo entenc que sí que fa falta a casa nostra i arreu. L'exemple que ha demostrat com a presidenta del col·legi d'advocats de Barcelona no fa justícia al que caldria esperar d'una delegada del govern.

La seva predecessora sí que ha demostrat aquest tarannà, la qual cosa no vol dir que tothom hi hagi d'estar d'acord, però d'entrada no tenia en el seu historial cap polèmica que la pogués desautoritzar per al càrrec que va assumir i desenvolupar des de la sortida d'Enrique Millo, quan el PP va perdre el govern de Madrid.

Penso que la reacció de Gay al discurs del llavors president del Parlament català, no va ser afortunat. Una cosa és discrepar de les persones i els seus discursos, i l'altra no saber comportar-se davant del públic, per més que creguis que són dels teus. Aquella desafortunada sortida de to, per a molts que no seguíem de prop la jurista, ens va sorprendre i predisposar en contra, no perquè ens pogués agradar més o menys el que estava dient el president del Parlament, sinó per la seva actitud en un acte públic.

Se'm fa molt difícil pensar que la nova delegada del govern sigui capaç d'afavorir aquest diàleg que demana. Tant de bo m'equivoqui i, passat el temps, pugui rectificar i valorar la seva actuació. Amb això no dic que el o la delegada del govern hagi d'estar a favor del govern català, sinó que no el vegi com l'enemic a ensinistrar. Es pot defensar els interessos del govern que t'ha escollit com a delegada, sense deixar-te portar per l'animadversió al contrari. 

El perfil de la nova delegada és molt diferent al de la seva predecessora, que vaig titllar un dia d'actuar d'una manera grisa i amb molt poc protagonisme. A vegades en aquests llocs s'ha d'evitar ser massa protagonista, com li va passar al predecessor d'ambdues, l'actual assessor a la comunitat andalusa, el senyor Enrique Millo.

Els diputats no prediquen amb l'exemple

Arran de la polèmica per les llicències per edat, que permeten que treballadors del Parlament català, cinc anys abans de la jubilació, deixin d'anar a la feina, però continuïn cobrant el sou sencer, ha tornat a sortir el tema de les dietes dels diputats, que continuen descontrolades i sense una regulació lògica com amb la majoria dels mortals. No té cap justificació que es cobrin dietes sense justificar, i això permet que es cobrin despeses que no s'han contret, per exemple en períodes en què no hi ha reunions a la Cambra.

Se'ns demana justificants per a tot, i qui ho determina són els primers en incomplir-ho. No pot ser que continuem aguantant una pràctica injusta, quan els diners es recapten d'entre la ciutadania. Si no podem decidir, com a mínim hem de poder veure-ho justificat.

Hi ha moltes anècdotes lligades amb el cobrament de les dietes. Jo sempre he manifestat que el sou dels polítics no és exagerat, si es fa la feina, però una altra cosa són els afegits injustificats i generalitzats, al marge de si s'ha realitzat la despesa o no. Anècdotes com que diputats del Parlament català estiguessin empadronats a la segona residència, més llunyana de Barcelona, per així cobrar més diners, o el fet, demostrat i criticat, que es cobrin dietes en períodes de vacances o quan el Parlament no és operatiu, són alguns exemples d'aquesta mala praxis.

Si els polítics no prediquen amb l'exemple, no tenen autoritat moral per exigir que la ciutadania sigui honrada. Tots tenim un compromís amb la societat, i ens hem de regir per unes normes de conducte que facin possible un progrés global. Si hi ha vicis que han esdevingut una pràctica corrent al llarg dels anys, s'ha de corregir per evitar que es perpetuïn.

Tinc molt poca confiança que el Parlament resolgui aquest tema, perquè no és la primera vegada que se'n parla i fins ara no s'ha pres cap decisió per evitar aquest frau, que és econòmic, però també ètic.

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

És important donar exemple

Avui ha sortit publicada una fotografia de la trobada amb paella, organitzada, sembla ser, per la Pilar Rahola, on entre altres hi figura el conseller Jordi Puigneró. El fet que siguin una vintena de persones juntes i sense mascareta ha provocat queixes i preguntes de partits polítics sobre la limitació a 10 persones en trobades, per la situació de la pandèmia.

M'imagino que la fotografia és recent i per tant amb vigència d'aquesta limitació de 10 persones, la qual cosa deixa mal parat el conseller. No seria la primera vegada que un polític que rellisca d'aquesta manera dimiteix per no tenir arguments que ho justifiquin. A casa nostra, però és molt difícil que es produeixin aquestes dimissions. Això és cosa d'altres països.

No tinc res personal en contra del conseller i li desitjo llarga vida política, però entenc que el cas el deixa en evidència i hauria d'explicar-nos molt bé com és que es va saltar la recomanació de no fer trobades nombroses. A la fotografia hi ha altres persones conegudes, però deu ser l'únic que ocupa en aquests moments un càrrec polític de rellevància i el més normal és que donés exemple.

Aconsello els polítics a ser més curosos si volen que hi confiem. Aquesta manera d'obrar no és correcta i crea molta desafecció entre la ciutadania. La manca de confiança és un problema per al bon funcionament d'un país. Hi ha prou dificultats com per perdre's amb detalls com aquest, que no és insignificant. Si demanes a la població un comportament determinat, el primer que has de fer és practicar-lo. No tens dret a exigir allò que no ets capaç de complir. Caldrà veure si el conseller explica les circumstàncies que el varen portar a formar part d'aquest grup, contravenint les pautes marcades pel propi govern.

S’ha de predicar amb l’exemple

No es pot admetre ni hi ha cap justificació per explicar que el ministre de Salut es reuneixi amb 150 persones per fer una celebració mentre se’ns està prohibint fer reunions, fins i tot familiars, que superin els sis membres. Actes com aquests són els que expliquen perquè la gent hem deixat de confiar en els polítics.

A casa sempre ens havien dit que havíem de predicar amb l’exemple, i que si volíem ser compresos havíem de ser creïbles. Com ho explica el senyor ministre?

No estic d’acord amb els negacionistes ni amb les justificacions que presenten, però entenc que actuacions com la del ministre i altres responsables polítics els serveixen d’excusa.

No sé si a hores d’ara el ministre ha sortit a donar la cara o bé s’ha penedit de formar part d’aquestes 150 persones, però estaria bé que ho fes. A casa, malgrat tot, continuarem obeint mentre ens convencin que d’aquesta manera ajudem a disminuir el risc de contagi del coronavirus. Que no ens tornin a fallar!

Ada Colau, la família de cap de setmana

Ni credibilitat ni vergonya és el que no té l'alcaldessa de Barcelona. No es pot estar tot el dia criticant els altres i demanant mesures de seguretat i paral·lelament incomplint allò que es reclama. Avui hem sabut que la família de l'alcaldessa ha sortit de cap de setmana. Precisament s'ha demanat als barcelonins i persones de l'Àrea metropolitana que no anessin a la segona residència, atesos els rebrots del coronavirus d'aquests darrers dies. Quin exemple dona l'alcaldessa?

No ens ha de venir de nou perquè ja estem acostumats a la incoherència de la senyora alcaldessa de Barcelona, però pensem que en aquest cas podia ser més curosa i respectar les normes que es demana que facin els altres. 

Avui llegia un article d'en Miquel Puig, a l'ARA, que parlava de la categoria dels polítics al nostre país, i t'adones que és cert que no tenim les persones adequades per liderar un país just i democràtic. L'article parlava de la poca atenció dels nostres governs per al benestar de la població. En què estan ocupats?

Tant a nivell municipal com l'autonòmic o l'estatal, ens trobem amb unes persones superades per les circumstàncies, sense pensar en els aprofitats i corruptes que de tant en tant es deixen veure. Jo no penso que la majoria ho siguin, sí que hi poden caure, però no és això el pitjor, sinó la seva incapacitat de resoldre problemes i com queden desbordats per la maquinària administrativa, pel funcionament de l'administració pública.

De totes maneres, i tornant a l'inici del post, és molt trist que els polítics no siguin capaços de donar exemple. Haurien d'entendre que la gent es fixa en ells, i que han de fer-ho més bé que la majoria. No poden esperar servir bé la població si no son capaços de complir amb les seves obligacions, i ser fidels amb allò que prediquen. Llavors passa que al cap dels anys t'adones que t'han enredat, i quedes decebut i poses a tots en el mateix sac.

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.