Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Targeta censal, pista falsa!

A la complicada situació actual i els dubtes generats pel TSJC sobre la data de les eleccions, només li faltava que, almenys a Arenys de Mar, les targetes censals que arriben a les cases no informin correctament d'on és el lloc de votació.

Segons informa l'Ajuntament a través de les xarxes socials i portals d'Internet, els canvis en les seus electorals, motivats per les mesures restrictives anti COVID-19 no s'han recollit a les targetes censals, i aquestes donen com a seus electorals les que havien funcionat fins ara i no les que hi haurà el proper 14 de febrer, la qual cosa generarà molta confusió.

No tothom té accés a Internet i és presumible que moltes persones es dirigeixin al lloc per votar incorrecte, seguint la informació de la targeta censal. Haig de suposar que l'Ajuntament tindrà previst destinar personal per informar dels canvis i redirigir els votants al lloc on trobaran la seva mesa electoral.

És important, per evitar passejades inútils, que ho fem córrer entre els nostres veïns, i per això m'ha semblat oportú incloure la notícia en el meu blog, per si això ajuda a alguna persona més, encara que... si han accedit al blog, ja hauran tingut l'oportunitat de veure la notícia.

Si més no, però que serveixi per animar la gent a comentar-ho entre els veïns que no n'estiguin al cas. Si l'administració pública no fa bé les coses, sigui qui sigui que s'hagi equivocat, almenys que nosaltres hi puguem col·laborar per disminuir passejades innecessàries. Els que sempre havíem votat al Casal Parroquial (sala d'actes de la Biblioteca), ara haurem d'anar al Calisay.

Compra de plaques solars al Maresme

Aprofito el meu blog per comentar una campanya que la cooperativa Som Energia té en marxa al Maresme, per comprar, de manera col·lectiva, plaques solars. Som Energia obre les inscripcions per a les persones del Maresme i tots els municipis de la Selva Marítima.

Aquest dijous 13 de febrer, a 3/4 de 7h del vespre, hi haurà una presentació de la campanya al Centre Cívic Poblenou (Passeig Diputació, 8) de Pineda de Mar. És una experiència que ja s'ha realitzat en alguna altra comarca amb molt d'èxit. És una oportunitat per posar-nos al dia en energia renovable, amb l'assessorament d'unes persones que hi estan al darrere. És per això que si en algun moment ens hem plantejat instal·lar plaques solars a casa nostra, i tenim les condicions mínimes perquè el funcionament de les plaques sigui efectiva, val la pena aprofitar aquesta ocasió que ens brinden des de Som Energia.

El meu 5.000 en plena campanya municipal!!!

Aquest és l'article número 5.000 que publico en el meu blog des del començament l'any 2005, i de manera diària ininterrompuda des de l'any 2007. Són molts apunts sobre la vida social i política d'Arenys, de Catalunya i d'Espanya, com a destacats, junt amb altres de més íntims de la família i dels amics. 

Cada dia he intentat deixar escrit aquells pensaments i idees a partir de les notícies i comentaris que he llegit a les xarxes socials, opinions personals que no sempre han estat ben rebudes, però que han estat escrites de manera respectuosa, criticant les persones i les seves actuacions amb ple exercici de la llibertat d'expressió, i assumint la crítica d'aquelles altres que no ha agradat el que jo he deixat escrit.

Avui, en plena campanya política de les eleccions municipals del 26 de maig, no puc deixar de parlar-ne i fer obrir els ulls als que puguin estar desorientats. És important que el proper diumenge anem a votar, i votem qui volem que sigui el nostre alcalde o alcaldessa, i també qui volem que ens representi a Brussel·les.

Aquest diumenge, de manera presencial o a través de Ràdio Arenys, hem pogut escoltar els nostres alcaldables i podem tenir una vaga referència de què són capaces de fer si surten escollides. També tenim present la seva trajectòria, els que ens han governat en aquest mandat i en l'anterior. Dues forces que pretenen assolir novament l'alcaldia.

Tenim, però altres candidats molt vàlids, amb un bon equip al darrere. Candidats que em mereixen molta confiança i que us convido a estudiar a fons. No ens deixem enganyar per les aparences, i confiem en la força del canvi, la bondat de la feina senzilla, però constant. Sortim del protagonisme i quedem-nos amb la serietat. No tinguem por als canvis, que la nostra vila està molt adormida i els necessita. Diumenge vinent votem, però fem-ho de manera seriosa i contundent.

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.

Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.

Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 

N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!

Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 

Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.

A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.

En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.

Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.

No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

Un procés impecable per ubicar la biblioteca d'Arenys

He arribat tard, molt tard a casa, i ha estat un dia llarg i cansat. M'he proposat no buscar les notícies del dia, per la qual cosa gairebé només sé el que va passar ahir, tret d'algun comentari que he escoltat i algun tuit que m'ha arribat. No he volgut dedicar temps a llegir què ha passat i he decidit escriure el post i anar-me a dormir aviat.

Sí que m'he mirat les notícies locals a través de la pàgina web de Ràdio Arenys, com acostumo a fer diàriament. He vist que el govern municipal ha endarrerit la consulta per decidir on col·locar la biblioteca i he pensat que la data és el de menys, perquè les obres trigaran a començar, sigui quin sigui el lloc que es decideixi. Sí que té molta importància la manera que es farà la consulta.

Sabem que el govern municipal organitza la consulta a contracor, perquè ja té decidit el lloc que voldria col·locar la biblioteca, una opció que ha defensat des del primer dia, i per això és important que el procés sigui el màxim de transparent, per eliminar qualsevol sospita, i el primer que ha de fer és donar tota la informació que li sigui possible a la ciutadania, per afavorir que la decisió final no sigui fruit d'un desig, sinó d'una reflexió sobre el cost econòmic, la centralitat i les possibilitats de cada equipament.

Estic d'acord amb la CUP, i ja ho he escrit en el meu blog moltes vegades, que el primer que s'hauria de fer és un Pla d'Equipaments, consensuar-lo políticament i, si volen que hi participi la població, referendar-ho. Qualsevol altra alternativa té el perill de moure's més per sentiments que no pas per arguments contrastats, a part d'anar fent pedaços i tenir equipaments buits.

En tot procés participatiu el primer pas imprescindible perquè sigui vàlid és disposar de tota la informació possible. Un segon pas és el debat. Si la consulta no parteix d'aquests dos passos previs a la votació, el resultat no tindrà les garanties d'un procés participatiu correctament executat. Si el vot es fonamenta en la voluntat d'un i altre partit, no anirem bé. Desitjo que l'equip de govern i els partits de l'oposició consensuïn un procés participatiu de qualitat.

No és temps d'estar al servei de cap rei

A la contraportada de l'ARA, Albert Om descriu una fotografia d'un personatge, avui el rei Felip VI i, com cada dissabte, ho acostuma a fer amb molt d'enginy i encert, si més no això és el que a mi em sembla.

Veritablement es fa difícil endevinar quin és l'objectiu 'professional' del rei espanyol, vistos els detalls d'aquests tres anys de regnat. És trist, per a qualsevol persona en la vida, pensar que el teu projecte és anar fent i mantenir el càrrec, el sou, l'habitatge... sense esperar res més ni ser capaç de aportar-hi valor afegit. La pregunta que es fa Om és què carai pretén el rei actual més enllà de la supervivència, i l'acusa de ser "un peó al servei d'un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni d'Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada".

M'he preguntat moltes vegades per què necessitem un rei? Si no és capaç d'actuar com a Cap d'Estat, independentment del color del govern de torn, no ens fa falta i preferiríem un president de la República que escolliríem tots els espanyols.

No sé si ho vaig arribar a escriure en el meu blog, però en alguna ocasió he dit que el rei va tenir l'oportunitat d'exercir de Cap d'Estat, cridant Rajoy i Puigdemont al seu despatx i obligar-los a entendre's. La seva reacció, en el discurs del dia 3 d'octubre, va servir per deixar de representar alguna cosa per a molts catalans, un d'ells jo mateix. El rei d'Espanya no em serveix per a res, ni m'interessa. La meva idea de rei és tota una altra, al marge de si m'agraden o no m'agraden els reis.

L'excés de feina no permet millorar el finançament municipal

Aquest és el post número 4.500 del meu blog personal, que des de fa uns quants anys continuo penjant diàriament comentaris sobre fets que passen a la nostra vila, país o més enllà de les actuals fronteres. En més d'una ocasió m'he referit, com avui, a algun article de la revista local l'Agenda.

Aquest matí he llegit l'escrit del periodista Fede Cedó en relació a l'excés de feina del tècnics municipals i puc assegurar que la figura de la persona que s'encarregava de cercar fons de finançament d'institucions supramunicipals existia, i és trist saber que aquesta figura ja no existeix.

No entraré a valorar si el personal tècnic municipal actual té massa feina i no poden sol·licitar subvencions que sí fan altres municipis semblants al nostre, en tot cas diré que és greu que això estigui passant. Després de donar-hi voltes arribo a la conclusió que les meves intervencions en aquest blog, que potser han arribat a cansar a més d'un, no estaven tan desassenyades quan afirmava que a l'ajuntament d'Arenys de Mar li cal un gerent que posi odre, perquè probablement tothom hi treballa molt, però estic convençut que no hi ha l'eficiència necessària per donar a cap a tot allò que és prioritari. 

Va ser en el moment de nomenar la figura de Cap de protocol que vaig dir clarament que, al marge de la persona escollida, veia més necessària la figura d'un Gerent, i ho continuo pensant, i notícies com les que ens transmet el senyor Fede Cedó ho corroboren.

Molt em temo, i voldria estar equivocat, que a l'acabament d'aquest mandat haurem de tornar a dir que hem perdut quatre anys més per al futur de la nostra vila, un municipi que continua brut, els vilatans no hi ajudem, amb dificultats per aparcar i circular, i una bona colla de temes pendents de resoldre, entre ells el mercat municipal que, segons he pogut llegir en el mateix exemplar de la revista, és un tema reivindicat pel Consell d'Arenyencs de l'Any, promogut per l'Associació d'Informadors d'Arenys (l'AIA), editora de l'Agenda.

Demanem consens polític per al futur de la nostra vila

Us convido a consultar l'estat d'execució del Pla d'Actuació Municipal (PAM) dels anys 2016 a 2019, i concretament aquelles actuacions que estaven previstes per als anys 2016 i 2017, és a dir, aquelles actuacions que haurien de quedar llestes d'aquí a quatre setmanes. Us adonareu que en queden una bona colla, alguna potser s'ha fet i no ho han actualitzat al web municipal, però de ben segur que en quedaran moltes per fer. Per què?

Per què els polítics ens tenen acostumats a prometre més del que poden, i a vegades, volen fer? Per què no ens convoca el govern municipal per explicar-nos l'incompliment de moltes de les promeses fetes? Segur que hi ha arguments per justificar alguns incompliments, però per què no ens ho expliquen? Per què no fan més pedagogia i treballen perquè els mantinguem la confiança?

Divendres passat llegia a l'Agenda d'aquest mes de desembre les conclusions del Consell dels Arenys de l'Any, promogut per l'empresa editora de la revista i recordava les vegades que aquesta demanda s'ha repetit a la nostra vila i que es troba aparcada en un calaix de l'Ajuntament. També, en aquest blog, més d'una vegada ho he reclamat perquè em sembla del tot necessari si no volem veure com la nostra vila va perdent pes econòmic a la comarca. Què volem ser de grans?

Reclamo, doncs, una vegada més, que el nostre govern municipal i els partits de l'oposició, encarreguin l'elaboració d'un Pla Estratègic de la nostra vila, perquè preparem el futur a mitjà termini que faci possible créixer econòmicament i no quedar-nos com a vila dormitori on els nostres fills i nets han de marxar-ne per trobar feina i una vida confortable.

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar. 

Les clàusules socials en la contractació pública

Arran de l'adjudicació del Servei d'Assistència Domiciliària de dues zones de Barcelona a dues empreses mercantilistes en detriment d'entitats del Tercer Sector, voldria fer un apunt sobre la contractació pública i les clàusules socials. El tema és complex i no es pot tractar en un post d'un blog. Es tracta només de llançar unes idees i permetre que cadascú hi reflexioni pel seu compte.

L'administració pública té la responsabilitat d'utilitzar el pressupost públic amb la màxima eficiència i això s'ha traduït durant molt temps simplement en l'eficiència econòmica, en el menor cost. Fins i tot han quedat fora productors que ofereixen el producte més car d'entrada, però que genera estalvi en el temps, i un cost final més favorable.

En el moment que valorem els principis i objectius de caràcter social és quan ens adonem que la contractació no només ha de pensar en l'aspecte econòmic, sinó que ha d'incloure criteris socials. No es pot basar tot en el cost del servei o producte, sinó tenir en compte els beneficis que pot suposar en qualitat de vida, de cohesió social. Fomentar la compra ètica afavoreix les empreses socialment responsables que pot ser un cop d'efecte per aquelles que no ho tenen en compte en la seva gestió.

Si no mirem d'incorporar les clàusules socials en les contractacions de serveis i productes, això sí amb la màxima transparència i no discriminació, ens trobarem que les entitats del Tercer Sector perdran qualsevol oportunitat de seguir treballant per aconseguir unes condicions de treball més humanes, amb respecte a col·lectius amb dificultats de desenvolupar una feina, i en defensa de la sostenibilitat i respecte al medi ambient.

Ah! i l'externalització de serveis no és necessàriament dolenta, sempre i quan es faci bé i es tinguin en compte tots els elements, no només els econòmics, sinó també els socials, mediambientals, i se'n faci un bon seguiment.

Més que una moció, calen idees de futur

És el post número 3.839 d'aquest blog i ho comento encara que no sigui cap xifra especial, simplement perquè avui ha sortit en la conversa amb la Teresa. I, sí, acostumo a parlar de política. Jo diria que política en sentit ampli, encara que la majoria dels meus escrits són molt centrats als partits polítics i a les institucions.

M'agrada tenir motius per parlar de la vila que em va acollir fa més de 30 anys, però no sempre trobo temes que em resultin interessants, probablement perquè durant la setmana no hi faig molta vida. Treballo a fora, com molts arenyencs, i molt em temo que cada vegada n'hi haurà més que hauran d'anar a buscar-se la vida en una altra ciutat.

Responsabilitzo els polítics locals pel poc interès en parlar del futur de la nostra vila i que es dediquin massa en l'anècdota. No vull semblar una persona que ho veu tot negatiu. Arenys té moltes qualitats que cal conrear bé, però necessitem un lideratge que eviti que cada vegada anem perdent pes específic en relació al nostre entorn.

Però el que és pitjor és que la nostra gent no es pugui guanyar la vida a la vila i que arribem, entre tots, a convertir-la en una vila dormitori. Fa molt temps que parlem del comerç, plaça del mercat inclosa, de la indústria escassa, de les dificultats de mobilitat, de solucionar els problemes elementals com el clavegueram, el manteniment dels carrers, la neteja...

Tenim un govern superat per la realitat diària, que desconeix el funcionament de l'administració pública i que va a remolc d'altres administracions i interessos, i una oposició incapaç d'organitzar-se i prioritzar les polítiques a dur a terme. Hi ha massa desconfiança entre tots i poca claredat d'idees. I això ho venim patint des de fa temps i, malauradament, si continuo escrivint el meu post diari, no trigaré a tornar-ne a parlar, no pas per anunciar canvis en l'actitud dels nostres polítics locals, sinó de la immobilitat i persistent rutina.

El preu de l'aigua a Arenys de Mar pot incrementar-se

Les declaracions de Ramon Vinyes sobre la probable apujada del preu de l'aigua a Arenys de Mar, han arribat en un moment en què els ajuntaments, amb nous governs, es plantegen la possibilitat de recuperar la gestió de serveis municipals que en aquests moments estan cedits a entitats privades, entre elles el subministrament de l'aigua.

La CUP, però no només aquesta formació, fa temps que prediquen en contra de l'externalització dels serveis, i ho tenen en el llistat dels objectius, en cas d'assolir responsabilitat de govern. Què passa, doncs, amb els serveis externalitzats?

Sempre he defensat, també en aquest blog, que l'externalització per sí mateixa no és una mala opció. El problema sorgeix quan ens adonem que les externalitzacions es fan malament i, sobretot, el seguiment és pràcticament nul. 

Estem molt acostumats a llegir que les empreses concessionàries duen un roc a la faixa, en el sentit que es queden amb els beneficis, quan n'hi ha, i exigeixen aportació extraordinària de l'administració pública quan els resultats no acompanyen.

SOREA, que és la companyia que s'encarrega del subministrament de l'aigua a la nostra vila, fa molt temps que es queixa, i això se n'ha parlat en tots els mitjans de comunicació local, perquè el càlcul de consum d'aigua dels plecs tècnics que regulen la concessió, era molt superior al real, i això els provoca una reducció important dels resultats esperats.

Avui el primer tinent d'alcalde, el senyor Masgrau, treia ferro a les declaracions de Ramon Vinyes, però no descartava del tot que l'apujada no tingués lloc en el pressupost de 2017. Penso que el seguiment de la gestió de serveis municipals en mans d'empreses privades, que lògicament busquen el benefici, s'hauria d'intensificar per tal d'assegurar que es tracta d'una gestió eficient i que no provoca més despesa de recursos públics de la necessària.

Amb el meu post 3.400 inicio aquest 2015

Començo l'any amb el meu escrit número 3.400 des que el dia 9 de gener de 2005 vaig iniciar el meu blog parlant del Tractat per a la Constitució Europea. La setmana vinent, doncs, farà 10 anys que escric un comentari al blog, que des del 2006 faig diàriament.

En aquests escrits he reflectit el meu pensament sobre les notícies del dia, tant a nivell local, de país o de l'Estat. El tema que m'ha ocupat més dies és la política, però en sentit ampli. Si bé és cert que he parlat molt de partits polítics i governs de tot tipus, també he parlat d'aspectes que podríem considerar socials, però amb un fort component polític, i és que la convivència, el civisme, les manifestacions de tot tipus, no es poden considerar en cap cas apolítiques.

També he parlat de religió, i de la cúpula jeràrquica, tant espanyola com del Vaticà. En aquest cas és lloable el canvi que s'ha produït durant aquests deu anys. L'arribada del Papa Francesc l'any passat ha estat una revolució democràtica al Vaticà, i de retruc a tota l'Església. Espanya, amb una Conferència Episcopal en mans de Rouco Varela, va protagonitzar una de les etapes més grises de l'Església espanyola. Ara, amb el nou president, i amb la substitució de Rouco Varela a Madrid, tot fa pensar que vindrà una millor època per a l'Església.

La revolució democràtica del Papa Francesc és el que predica Ada Colau per aquest 2015, i ho vol posar en pràctica en les eleccions municipals d'aquest mes de maig a l'alcaldia de Barcelona. El que no m'agrada d'aquest anunci és que parli de la "gent normal". No sé on està la normalitat. El que sí és important és fer veure als partits polítics tradicionals, que la seva gestió no ha estat encertada, perquè s'ha realitzat d'esquena a la població, fins i tot per part dels partits que es consideren d'esquerres.

Ada Colau parla de fer un front comú amb les esquerres, però caldrà que estigui alerta amb qui s'alia, ja que fins ara no hi ha cap partit que hagi estat a l'alçada del que ens predica Colau en la seva felicitació per al nou any.

Ni Rajoy ni el Tribunal Constitucional em frenaran

Demanar la dimissió de Jorge Fernández Díaz és absurd perquè en aquest país governen els corruptes i no dimiteix ningú. Els meus incondicionals lectors recordaran les vegades que en aquest meu blog he parlat de la ineptitud del ministre, que es va guanyar el càrrec no pas per mèrits, sinó per amistat i servitud incondicional a Rajoy. Però el ministre no és només un inepte, sinó que a més juga a traïció i fins i tot se'l podria acusar de prevaricació. 

És molt trist que Espanya tingui un ministre de l'Interior de la categoria de Fernández Díaz. Això sol ja fa venir ganes de marxar-ne. Esclar que amb el cap del govern que tenim, tampoc podem esperar gaires meravelles en la resta de l'executiu.

Senyor Rajoy, ni vostè ni el Tribunal Constitucional em faran quedar a casa el dia 9 de novembre. Només per demostrar-li que la seva manera d'actuar és impròpia d'un cap de govern d'un país democràtic, jo el dia 9 de novembre aniré a votar. No sé si ho podré fer, però no em quedaré a casa perquè vostè i el seu inestimable Tribunal Constitucional ho diguin.

Sàpiga senyor Rajoy que si em quedava cap partícula de respecte en vers el seu govern i les seves institucions, ara ja ni això. No tinc gens clar que el govern del meu país, Catalunya, sigui el millor dels millors, ni sé què pot passar en un futur proper, però el que sí que tinc molt clar és que pitjor que vostè i els seus ministres és impossible. Lluitaré per aconseguir el millor govern per al meu país, i sortir tan lluny com pugui de les seves mans. Si es creu que amb les mesures preses defensa la democràcia i funcionaris catalans, està molt equivocat. Vostè només busca no sortir-ne escaldat, però espero que en la propera ocasió que es presenti davant la ciutadania, rebi el càstig que es mereix.