Impeachment contra Trump

Els demòcrates nord-americans anuncien l'obertura d'un impeachment contra Trump. L'acusen d'haver pressionat el president ucraïnès per perjudicar el seu rival Joe Biden. De Trump es pot esperar qualsevol cosa. N'ha donat proves des del primer dia. Es va proposar ser president de la manera que fos i ho va aconseguir. Molts hem pronosticat que no acabaria el mandat, però ell està segur de ser reelegit per a un nou mandat.

El que pensa, diu i fa, resulta sovint una mala praxi que semblaria impossible de portar a terme. Ningú li para els peus, i se'n va sortint de tot. La pregunta que ens fem és, doncs, si en aquesta ocasió els demòcrates aconseguiran fer-lo fora i alliberar els EUA i tot el món, d'un president tan imprevisible com perillós.

De fet la seva presidència ha coincidit amb altres presidències que s'han de mirar bé. Brasil en seria un cas il·lustratiu, però en tenim ben a prop, a Europa, com són Turquia, Hongria i Polònia, i altres en què l'extrema dreta fa la seva feina. Sigui com sigui, però, el fet dels EUA, com a primera potència mundial, és més transcendent, i els seus bloquejos a comissions internacionals o institucions com l'ONU, fan molt de mal. 

Seria un gran èxit que els demòcrates nord-americans apartessin Trump de la Casa Blanca, però molt em temo que no aconseguiran el seu objectiu. Tant de bo m'equivoqui!

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?

Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?

També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 

El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.

Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.

Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.

No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".