Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Unes morts que no impedeixen la presidència

Mentre van morint soldats russos, Putin anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions presidencials del març vinent. A qui ha sorprès? Sembla ser, per les informacions que rebem, que cada vegada hi ha més morts entre les forces russes, i que per no perjudicar les seves aspiracions electorals, no té previst fer cap nou allistament fins després, quan ja tingui el càrrec confirmat novament. Entretant, tot indica que es realitzen incorporacions més o menys amagades i dissimulades, aprofitant l'oferiment de bons sous o commutació de penes de presó. 

    I els humans som així. Un personatge com Putin, amb tot el seu currículum continuarà governant el país, perquè els seus habitants li donaran el seu vot. Aquesta capacitat d'atreure els electors explica com som i què ens mereixem. Un país on l'oposició està prohibida, perseguida i empresonada, si no assassinada, i en plena guerra per les ànsies de poder del seu president, que renova una vegada i altra la confiança dels seus habitants. Tenen capacitat per fer alguna cosa diferent?

    Desconec el dia a dia de la seva gent. Hi vaig ser fa molts anys i la impressió que vaig rebre va ser de tristesa. Probablement veien el futur molt negre, tot i que per aquells temps s'albiraven alguns canvis. Han passat els anys i la població russa ha hagut d'abaixar el cap, davant la pressió d'un dèspota a qui les urnes han avalat, però que no demostra estimació per la gent. 

    Entretant molt fills es veuen obligats a anar a la guerra, sense possibilitat de renunciar-hi, arriscant la seva vida perquè el seu president s'ha entossudit a recuperar un passat "gloriós" que va desaparèixer per la incapacitat dels seus governants de mantenir-se en un món cada vegada més hostil, amb un capitalisme a les portes que enlluernava els quatre que tenien la possibilitat de veure-hi més enllà de les fronteres, dels murs que no podien traspassar.

    Convivim amb dues realitats nefastes, amb la mort de víctimes innocents per culpa d'uns dirigents sense escrúpols, i un món occidental, amb els EUA al capdavant, que els dona suport explícit, en el cas d'Israel, mogut només pels seus interessos econòmics, sense que els importi la vida de les persones que són carn de canó.

    S'acosta Nadal, i tothom intenta maquillar la realitat amb llums i colors, i proclames de pau i amor, però les morts se succeeixen sense treva. Hi ha qui no podrà celebrar res, perquè amb prou feines trobarà un racó segur on resguardar-se de les bombes de l'enemic. Tot plegat molt cruel!

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

Tots pendents de Trump

L'assassinat del general iranià per part dels EUA i la rèplica de l'exèrcit iranià aquesta matinada, ens ha posat a tots la por al cos. De què és capaç el president Trump? Hem tingut temps de conèixer-lo i sabem que qualsevol cosa li pot passar pel cap, i les repercussions poden ser importants, de gran abast.

Trump no és president per casualitat. Les seves excentricitats són cada vegada menys originals arreu. T'adones que no és l'únic mandatari populista i autoritari que hi ha pel món. El problema és que estem parlant dels EUA, i no d'una república qualsevol.

Tinc entès que el president no pot declarar una guerra, sinó que és el Parlament, però accions com l'assassinat del general iranià són una provocació suficient com per començar la guerra. És el conte de mai acabar. Els soldats americans continuaran a la regió, perquè la calma és gairebé impossible.

I quin paper hi fa la Unió Europea? Molt em temo que, com sempre, farà el paper de la trista figura, a no ser que el senyor Borrell ho solucioni. Potser el tindrem entretingut i no marejarà tant la perdiu amb el procés català.

Estem vivint uns dies complicats, a nivell mundial, que s'ajunten a la realitat espanyola, on la dreta extrema ha trencat tot els límits, totes les línies vermelles, com es diu ara, i faran el que sigui per crispar la política. No és ja un atacar les decisions del govern, sinó intentar que no pugui fer res. Rebentar-ho tot per poder recuperar el poder. Ara, però, hi tenim Vox i C's, aquests ferits de mort, que són molt pitjors que els militants del PP.

Capitals imperials, final de trajecte

Budapest no ens va impressionar el primer dia, però tal com avançava ahir, a mesura que l'hem anat coneixent i trepitjant els seus carrers, els turístics i els que no ho són, t'adones que és una ciutat preciosa i més neta de la impressió inicial. Sens dubte, i sense ganes de fer més comparacions, en el tema de la neteja va al darrere de les altres dues capitals visitades.

Avui toca dir-li adéu i probablement a reveure. Hi ha espais que no hem visitat, sobretot els interiors. Pot ser una excusa per tornar un altre dia. La passejada en barco pel Danubi ens ha servit per veure per darrera vegada les imatges més emblemàtiques de Budapest. 

Viatjar és cultura, perquè no només aprens del que veus, sinó també de la història dels països i les seves ciutats, i t'ajuda a reflexionar i, per a molts, deixar de mirar-se el melic.

Permeteu-me una anècdota. Dos soldats palplantats al voltant de la bandera del país. De tant en tant quatre passes per trencar la solemnitat estàtica, de segur ben cansada, i de nou en posició de descans al costat del pal de la bandera, sense moure's. No és una excepcionalitat. A tots els països passa. Els humans som ben ridículs.

No sé si m'heu seguit els relats d'aquests nou dies. Potser us han cansat o bé els heu trobat poc interessants. Sapigueu, però que nosaltres ens ho hem passat meravellosament bé. Demà tornarem a primera hora cap a casa. En tenim ganes, però també sentim que el viatge se'ns ha acabat.