Il vaporetto

Avui tocava tirar del transport públic per no dir que hem estat tots els dies caminant. Volíem tenir l’experiència de desplaçar-nos amb el sistema de transport públic que funciona a la llacuna de Venècia.

Hem tornat a trepitjar el barri jueu, amb noves històries per conèixer millor la ciutat, de per què l’hem trobat així, i quin futur li espera.

I hem pujat a una plataforma a la part superior d’uns magatzems de luxe des d’on hem tingut unes vistes interessantíssimes de Venècia. A primera hora ens ha plogut i també ens ha permès experimentar unes primeres passes sota el paraigües. Tot suma.

Es nota que arriba el cap de setmana i es veu més gent pel carrer. Els bars i restaurants amb música en directe. Diuen que la pandèmia ha reduït a una tercera part el nombre de visitants. Això ens ha afavorit perquè és molt diferent passejar-te tranquil·lament sense haver de demanar pas.

I ara, preparant la jornada de demà, mentre païm el sopar que ens ha servit per recuperar forces. 

L'autonomia un fre a la independència?

Al diari ARA es publiquen avui dos articles al voltant de l'autonomia i la independència, i concretament es fan la pregunta de si l'autonomia és un fre a la independència o una plataforma de llançament. Els articles de Jordi Muñoz i Ignasi Aragay conviden a la reflexió perquè argumenten els pros i contres d'una teoria o l'altra.

Estic d'acord amb la conclusió dels dos articulistes, perquè crec que l'autonomia no ha estat en va, sinó que era necessària per crear una infraestructura que pot portar-nos a la independència. Aquesta no surt del no res, sinó que hi ha d'haver una base que la sustenti.

Ambdós articles fan referència al president Torra, ara inhabilitat, que ha deixat entendre que l'autonomia és un fre a la independència. Ignasi Aragay és més contundent en afirmar que el president s'equivoca, i ho justifica. Hi estic totalment d'acord, i és en moltes coses que discrepo del ja expresident de la Generalitat.

Hi ha massa gent que defensa la teoria del quant pitjor molt millor, i aquesta idea del fre de l'autonomia està en aquesta línia. Cal donar gràcies als anys d'autonomia, amb moltes mancances i reivindicacions frustrades, però que ha permès, en un moment donat, pensar que potser la independència seria possible. Perquè ens hem sabut governar, amb més o menys encert, però hem sigut capaços d'avançar com a poble. Sense l'experiència autonòmica això no ho sabríem.

Tenim molta feina a fer, i en primer lloc es tracta de retrobar el camí a governar el país, recordant i esmenant tots els errors comesos, i demostrar que som capaços de liderar el país, i tornar a estar al capdavant. Governar i aspirar a la independència no poden ser antònims. L'escarment del 2017 ens ha de servir per no tornar a caure en el mateix parany. És per això que necessitem unes eleccions, per aconseguir un nou Parlament i un nou govern. Necessitem nous polítics que sàpiguen agafar el timó i permetre'ns navegar sense tantes turbulències.

Pendent d'observar les reaccions exteriors

Avui escric el post des del municipi de Sant Cugat, sinó ho tinc malentès. Des d'una habitació de l'Hospital General de Catalunya, però no com a pacient, sinó en qualitat d'acompanyant. Sortosament es tracta d'un petit manteniment.

I ho faig per parlar de l'endemà de la Diada sense conèixer què en diu la premsa espanyola ni la internacional. Això és el que ens agrada als catalans. Com si fóssim unes criatures entremaliades, busquem saber què passa després d'haver-ne organitzat una de sonada.

Ahir li deia a una participant de la manifestació que de ben segur érem menys, perquè els d'ICV no hi estaven convocats. Bromes a part, vaig veure que la portaveu i única regidora de la meva vila, d'aquesta formació, formava part de la Plataforma per a la Independència. M'imagino, doncs, que no tots els militants d'ICV pensen com la seva actual direcció ni com el pretès líder de l'esquerra catalana, el poc significat diputat de Catalunya sí que es pot.

Esperaré a llegir-ho i, sobretot, les reaccions del govern estatal en funcions. Més que tot per saber a què ens condemnen. Són tantes les amenaces que han rebut els nostres dirigents, en particular, i tots nosaltres els catalans, que ja han deixat de fer-nos por. Sempre els hem demanat arguments i no en tenen. Parteixen que les lleis s'han de complir, i no són capaços d'entendre que poden haver-hi lleis injustes, i que els grans canvis al llarg de la història han vingut gràcies a l'arraconament de les lleis que no deixaven avançar el poble lliure, o no recorden res de la transició?

El discurs xenòfob ha estat el gran derrotat de les eleccions municipals

Si alguna cosa em satisfà especialment dels resultats a les darreres eleccions municipals, a Catalunya, és el càstig que ha rebut el discurs xenòfob. El PP ha presentat un discurs xenòfob radical, amb dos objectius molt clars. Per una banda competir amb Plataforma per Catalunya per recuperar-li vots, i per l'altra imitar l'alcalde de Badalona que tan bon resultat li va donar ara fa quatre anys i que ha intensificat en aquestes eleccions.

Els electors han girat l'esquena a PxC perquè s'han adonat de la ineficàcia del seu discurs, que només comporta conflicte i provoca problemes de convivència i cohesió social, i han castigat el PP perquè ha traspassat els límits de la democràcia sembrant odi vers les persones immigrants enlloc de treballar perquè la seva majoria absoluta a Madrid trobés solucions als problemes de la immigració. El PP ha patit igualment les conseqüències d'una mala política del govern de l'Estat, i ha continuat la seva davallada que els porta a convertir-se a casa nostra, en un partit irrellevant i totalment residual.

És evident que analitzant cas per cas ens trobaríem discrepàncies a aquesta generalització. Penso en Arenys de Mar que el PP local no ha proferit el mateix discurs i que la pèrdua d'un regidor ha estat conseqüència de la participació de la candidatura de C's, amb una cap de llista que havia liderat el PP a la vila.

Amb la constatació de que la xenofòbia ha pràcticament desaparegut dels nostres ajuntaments no en tenim prou. Els nostres pobles i ciutats estan conformades per persones de totes les ideologies, creences, però també orígens, amb unes persones que diumenge passat no varen poder exercir el dret fonamental a votar els seus representants polítics.

Aquesta tarda, a la sala d'actes de la Biblioteca Antoni Comas de Mataró, ha tingut lloc un debat en motiu dels 50 anys del llibre 'Els altres catalans' de Paco Candel, amb la participació de persones amb experiència de la immigració dels anys seixanta i de la nova immigració. Us recomano que mireu la seva reemissió per M1TV el proper diumenge 31 de maig, a 2/4 d'11 de la nit.

En aquest acte hi ha hagut una intervenció sobre l'aspecte que us comentava i que he volgut manifestar en aquest blog. A casa nostra hi ha persones que varen arribar fa més de 10 o 15 anys que no han pogut votar el seu alcalde o alcaldessa perquè no tenen la nacionalitat. Si no solucionem aquestes situacions, no aconseguirem una veritable cohesió social i integració de la immigració. La ciutadania no és tonta, i per això ha deixat de votar a PP i PxC, perquè la solució no és culpar els immigrants, sinó ajudar-los a estimar i sentir-se ciutadans catalans amb els mateixos drets i deures.

Les enquestes que ens entretenen

Avui La Vanguardia ha publicat un sondeig de Feedback sobre resultats en les eleccions al Parlament on destaquen amb grans titulars el fet que la suma de CIU i ERC no obtindria la majoria absoluta, qüestionant la possibilitat de caminar cap a la independència.

A partir d'aquestes dades tothom hi fa la seva lectura. És un exercici molt típic, que hi estem molt acostumats. No sé si els partits polítics, a porta tancada, s'ho miren en detall i en treuen conclusions. Si fos així, una de les formacions que hauria de replantejar la seva estratègia seria ICV que l'enquesta li dóna una pèrdua de més de la meitat dels seus escons, passant de 13 a 6. Un resultat que ningú s'estranya, ni tan sols els seus militants, després de tanta indefinició del seu líder Joan Herrera que, com dèiem no fa gaires dies, ja buscava la manera d'ajuntar-se amb Podemos.

El PP i el PSC tampoc no queden gens bé, però poc hi poden fer, doncs ja s'ha vist d'anada i de tornada que no tenen cap intenció de canviar el seu discurs i cedeixen tot el protagonisme a C's i Podemos. Ells són els que han donat ales als nous partits i han deixat perdre el protagonisme. 

És trist veure com el PSC ha caigut tan avall. La seva incapacitat per liderar un corrent, una posició de progrés social davant de la dreta que governa, l'ha portat a ser gairebé un partit testimonial. No estem parlant de la lluita per al segon lloc, sinó per al cinquè, sobrepassat, sí, per dos partits polítics que no han governat mai i que els és molt fàcil prometre i fer discursos vistosos, populistes que en solem dir, però sobrepassat i sense que res faci pensar que puguin aturar la davallada. 

La CUP és una de les forces que pugen i que caldrà seguir de prop, doncs el seu posicionament radical no és la millor plataforma per atraure masses, i per això el mèrit que significaria l'increment que li augura el sondeig d'aquest diumenge. Continuarem especulant.

Auge dels moviments alternatius als partits polítics

En un dia sense gaires notícies noves m'ha cridat l'atenció la marca "Ganemos" de la plataforma a imatge de "Guanyem" a Barcelona, liderada per Ada Colau. Sembla que s'ha escampat com un virus que, segons el diari ARA, consistiria en crear candidatures a les eleccions municipals de l'any vinent. 

Camats, d'ICV, deia ahir que estaven fent moltes concessions a Guanyem per anar junts. Jo ho interpretava com que ICV feia mans i mànigues per aconseguir que Guanyem no fos una candidatura que els fes la competència a l'ajuntament de Barcelona. Suposo que es pot interpretar de moltes maneres, aquesta seria la més interessada.

Podemos i ara Guanyem, són dos exemples d'iniciatives al marge dels partits polítics tradicionals, pel cansament dels ciutadans de que els polítics de sempre els menystinguin. Aquella distància que tant criticàvem entre els polítics i la gent ara es traduiria en la creació i auge d'aquests moviments polítics i socials.

Les respostes i comentaris de líders polítics fan riure una mica. La por que tenen els fa dir que són moviments efímers que desapareixeran en breu. Jo preferiria que parlessin de com s'organitzen aquests moviments, com canalitzem els principis que els han de regir i de quina manera garantiran que no es convertiran en partits polítics com els de sempre, i per tant no haurem solucionat res.

Em preocupa més la utilització de la gent que puguin fer aquests moviments, més que no pas la competència que puguin suposar per als partits tradicionals. La verbalització de les idees, projectes i objectius està molt bé, però cal analitzar com es pensen dur a terme, per no caure en el parany de sempre.