dijous, 31 d’octubre del 2019

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.
Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.
El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.
Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.

dimecres, 30 d’octubre del 2019

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.
L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.
Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.
Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 
No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

Trist paper del PSC

Qui l'ha vist i qui el veu! Voldria parlar amb els socialistes de fa uns anys i que encara es mantenen dins del PSC perquè m'expliquessin el canvi. Com és possible que fa res Iceta afirmava que el final s'havia d'acabar amb un referèndum d'autodeterminació, i que un cop abandonada la idea, es va agafar en el federalisme, i que ara veu i escolta el seu amo, el president espanyol en funcions, com descarta federalisme i plurinacionalitat! No li fa vergonya?
La resposta és que no, perquè no en té de vergonya. S'ha de ser molt hipòcrita per seguir en política després de tot el seu historial. El PSC ja fa uns anys que va desaparèixer com a partit polític i s'ha convertit en la secció catalana del PSOE. Només això pot explicar el canvi sofert en els seus principis.
El PSC creixerà, perquè no hi ha una alternativa socialista a Catalunya i qui li va esgarrapar vots, el C's, està en hores baixes, tal com es pot esperar d'un partit polític que només existeix per provocar i crear embolics. Però la crescuda del PSC no és per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres. No cal dir que prefereixo veure créixer el PSC a que sigui C's, però em provoca vergonya aliena l'actitud i discursos d'Iceta. Ni moral ni ètica, sinó simplement ànsies de poder i de defensar els mobles, al preu que sigui.
I vergonya la ministra Carmen Calvo amenaçant el govern belga si no intervé en el conflicte judicial. El govern espanyol té massa cregut que no hi ha independència del poder judicial i pensa que això passa a tots els estats democràtics. Algú li ha de fer veure que pixa fora test.

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Qui assessora el president?

Qui assessora el president? Aquesta pregunta la podríem aplicar al president del govern espanyol, però també al nostre. El president en funcions, el senyor Sánchez, podria molt ben ser que es penedeixi tota la vida d'haver convocat les eleccions del 10 de novembre. Sembla ser que les estadístiques no li són gaire favorables arribant a perdre fins a deu escons. Per altra banda, Casado recuperaria una bona colla d'escons a costa de C's. Les estadístiques també auguren un important creixement de Vox.
I tot això a què és degut? La manca de diàleg amb Catalunya continua i després de la sentència injusta als presos polítics, s'ha recorregut a la policia i l'empresonament preventiu d'unes trenta persones més. La seva postura ambigua per acontentar tothom li fa perdre prestigi i respecte, i això comporta vots que se'n van.
La seva visita a Barcelona per visitar només els seus policies, no només ha molestat als independentistes, sinó a tota la comunitat en general. El gest no li afavoreix de cara a guanyar les eleccions, o millor dit, a guanyar més escons per no haver de dependre de ningú per ser escollit president. Ho té magre.
Ja he dit al començament que la pregunta també la podíem aplicar al president de la Generalitat. En aquest cas penso que el president Torra no es deixa assessorar per ningú, a no ser que el seu assessor li vulgui mal. Encara és hora que li puguem veure un detall de bon dirigent, amb responsabilitat assumida en acceptar la presidència.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.
A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.
Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.
Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.
Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Llibertat

Ens ha costat una mica abandonar la capital. La Guàrdia urbana tenia tallats diferents carrers i no trobàvem la manera de poder sortir de la ciutat. Diuen que érem tres-cents cinquanta mil, encara que els organitzadors no estan d'acord amb la xifra. Sigui com sigui érem molts, de manera pacífica, però reivindicativa. L'objectiu era demanar la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. Exigir la llibertat per considerar que la sentència no és justa.
Com en totes aquestes manifestacions, hi havia gent de totes les edats, predominant la gent gran i els adolescents. Molts venien en família, amb ganes de fer presència en un moment reivindicatiu de la llibertat, promogut per diferents entitats del país.
Observant les persones presents pensava en el govern que tenim i arribava a la conclusió que no ens el mereixem. Tenim un país sense lideratge polític, un país que respon a les crides de les entitats sobiranistes, al marge d'uns polítics que fa dos anys ens tenen aturat el govern.
Ja a casa, he vist per televisió les imatges de la Via Laietana, amb joves enfrontats amb la policia. No té res a veure amb el que hem viscut aquesta tarda, i que es correspon més amb el nostre tarannà. No m'agraden aquestes imatges, però entenc que puguin passar per la passivitat del govern català i la seva manca de direcció política. Els joves també s'avergonyeixen del govern que no governa.

divendres, 25 d’octubre del 2019

Més autogovern a canvi de respectar la Llei

Quan la cosa no estava tan enrarida com ara, sobretot arran de la sentència als condemnats pel Procés, et sorprenies com des d'Espanya no s'adonaven que els catalans necessitàvem ser estimats, i que millorant el tracte podien aconseguir qualsevol cosa de nosaltres, ja que la majoria del poble de Catalunya no és visceralment independentista. Molts s'hi han tornat arran de l'actitud de l'Estat espanyol.
Avui es fa més difícil pensar en això, perquè han passat massa coses, tot i que mai és tard per rectificar. Dic això perquè he llegit un titular sobre les declaracions del senyor Teodoro García Egea, que no tinc el gust de conèixer, però que segons diu la notícia, és el segon de Casado al PP. He llegit que se'ns podria millorar les condicions si ens comportéssim i no anéssim contra la llei. Aquestes paraules han indignat Rivera, que tots sabem que només desitja destruir-nos, amb tot l'odi que és capaç d'acumular dintre seu.
Amb això no vull dir que el PP hagi canviat de cop i volta, i en tot cas caldria mirar ben bé a què es refereix quan parla de millora, de concedir-nos més autogovern. Ho dic perquè en les mateixes declaracions ha defensat l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, per tal que el Mossos d'Esquadra depenguin de Madrid. No us penseu que en el PP hagi succeït cap miracle.
Malgrat tot, estic convençut que si hi hagués un canvi d'actitud per part del govern espanyol, es produirien molts canvis i probablement el percentatge d'independentistes baixaria. Tenim massa a perdre i no ho posem tot a la incertesa d'un posicionament irreversible.
Haurem d'esperar que passin les eleccions del 10 de novembre, i observar quin és el comportament del partit o partits que assumeixin el govern. De moment tot es mou al voltant de les eleccions i de la repercussió que tenen les paraules i declaracions.

dijous, 24 d’octubre del 2019

El franquisme continua viu

Durant les feines de trasllat de les restes mortals del dictador Franco, per fer-lo fora del Valle de los Caidos, ha quedat demostrat que el franquisme continua viu en l'Espanya constitucional. La cerimònia ha donat protagonisme a les forces franquistes que enyoren els anys de la dictadura, encara que molts d'ells hagin nascut després.
Precisament, el fet que hi hagi persones joves que es considerin franquistes i enarborin la bandera preconstitucional, resulta curiós. No estem parlant de persones que varen viure felices i afavorides per la dictadura del general, sinó en tot cas els seus descendents. Joves que van en contra la democràcia, avui trontollant, reclamant mà dura contra aquells que desafien el poder central.
Pedro Sánchez ha complert la seva promesa, però són molts els que esperen més resultats. Són moltes les persones que hi tenen enterrats els seus familiars, que amb nocturnitat i traïdoria varen ser-hi traslladats. Com deia algun comentarista de televisió, el problema del PSOE és que evoluciona molt lentament, reacciona tard i massa a poc a poc.
La pregunta que ens fem és si el trasllat de les restes de Franco beneficiarà el PSOE en les eleccions del proper 10 de novembre, o més aviat espavilarà els defensors del dictador, representats per VOX. Sigui com sigui, l'acte d'avui era convenient, potser sense tanta transcendència mediàtica, però volem la segona part, i confiem que si Pedro Sánchez manté la presidència, després de les eleccions, posi la directa i faci justícia als familiars de les persones enterrades sense cap tipus d'autorització.

dimecres, 23 d’octubre del 2019

L'endemà de la tempesta

Segons el meteoròleg local a Arenys de Mar, aquesta nit i matinada han caigut uns 106 litres per metre quadrat, si no ho he entès malament. La veritat és que les afectacions han estat per sobre del que és habitual en dies de pluges fortes. Des del llit, i a les fosques, som molts els que ens hem sorprès de la força de la pluja que queia en alguns moments.
Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. Massa gent creu que es pot travessar un rial si l'aigua t'arriba només a mitja cama, però s'oblida de la força que porta i que et tira a terra fàcilment. Malauradament un home d'Arenys de Munt ha tingut la dissort de ser empès riera avall i morir ofegat.
Vivim en les lleres de rials i rieres i no ens hauria de sorprendre que, de tant en tant, l'aigua ocupés el seu espai i ens fes fora de les cases. No hi ha canalitzacions que valguin. Disminueixen el risc, però sempre arriba aquell dia que l'aigua fa mal.
Els ajuntaments de les viles afectades, tindran molta feina a posar a to els carrers i places, i molts vilatans haurem de netejar allò que el fang ens ha embrutat. El que no podem oblidar és la força de l'aigua i hem d'evitar posar en risc la nostra vida.
Per un dia hem deixat la política de banda, encara que aquesta continua en somort. Les destrosses d'aquesta nit i matinada s'han sumat a les destrosses dels actes de violència de la setmana passada, però el més trist de tot, a part de les víctimes humanes, és l'actuació desproporcionada de la policia nacional i pròpia. Llegir el ministre Marlaska que la policia ha actuat amb proporcionalitat, no sé si indigna o fereix. No es pot ser més cínic.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Els partits independentistes es posen d'acord en reviure la marmota

Una vegada més, al meu entendre, els partits independentistes tornaran a fer el ridícul debatent temes importants, però de manera folklòrica, al Parlament. No n'hi va haver prou ara fa dos anys, que hi han de tornar? De què servirà?
Estic molt d'acord amb la reprovació del rei i que en un Parlament es pugui parlar de tot sense censura prèvia, però penso que tornar a debatre sobre resolucions que no van més enllà de les formes, ho trobo inútil, una pèrdua de temps o, potser, una manera de dissimular la manca de govern que pateix Catalunya.
Els feia més intel·ligents i em preocupen. Em preocupen perquè estan al capdavant d'un govern paralitzat, que no mou fitxa més enllà de les postures inservibles en un moment que la ciutadania ha sortit al carrer a denunciar la sentència injusta als condemnats pel Procés. Què ha fet el govern?
Un govern format per dos partits independentistes que es troben enfrontats, tots dos intentant mantenir el primer lloc i barallant-se en temes importants, però posant-se d'acord amb temes innocus.
Es tracta de demostrar que no ens rendim a les sentències judicials i els mandats del Tribunal Constitucional, i prou? Aquí ens quedem? Doncs, si no hi ha ganes d'avançar, val més estalviar-se discussions que no porten enlloc. Sé que per alguns la decisió dels partits independentistes els dóna marxa i entusiasme, però a mi més aviat em fa llàstima.
Necessitem un lideratge fort i assenyat que rellevi els polítics actuals, els parlamentaris i de govern, perquè puguem avançar i solucionar els problemes que se'ns acumulen. Ja n'hi ha prou de fer el ridícul i auto-enganyar-nos. Si no en saben més, que ho diguin i pleguin. La Història serà dura amb ells, pel què han fet i el que han deixat de fer.

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Pedro Sánchez visita els policies ferits

Dins del conjunt de fets que succeeixen aquests dies a Catalunya, avui s'hi ha sumat la visita llampec del president espanyol en funcions als hospitals de Sant Pau i el Sagrat Cor, una visita molt discutida per la part independentista i jo hi afegiria humanista. Per què desplaçar-se a Barcelona per visitar uns ferits i els altres no?
Això diu molt de la poca moralitat del president en funcions i que ho col·loca tot al calaix de l'èxit electoral. Tots els moviments pensats per afavorir la seva imatge davant de la majoria electoral que el pugui fer president. Se'n sortiran?
En situacions i actituds com aquesta només em fa desitjar el pitjor resultat personal del president en funcions, sense oblidar quina alternativa ens dóna a nivell espanyol, amb una dreta embogida i amb moltes ganes d'ensorrar Catalunya.
Quant a la negativa de Sánchez a trobar-se amb el president català, ja ho vaig comentar l'altre dia, hi hem de tornar a veure la imatge de les eleccions del 10 de novembre que condiciona qualsevol moviment al respecte. Es tracta d'un president en funcions que aspira a guanyar les eleccions i ha de fer molts equilibris. Però també hem de veure la imatge que dóna el president català, un president que no només l'oposició li demana la dimissió, un president que no és capaç de liderar la gestió política de Catalunya, un president que no sap ni vol parlar amb els partits de l'oposició, i que només es dedica als catalans independentistes.
És important tenir tots els elements presents per saber valorar la situació en què ens trobem, i és per tot això que jo repeteixo una vegada més que necessitem un canvi de líders polítics al nostre país.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Catalunya necessita el relleu dels nostres polítics

Cada vegada resulta més evident que Catalunya necessita unes eleccions, i el que és més important: nous polítics i jubilar els actuals. Necessitem bons polítics que sàpiguen gestionar el país, d'acord amb la realitat actual i mirant el futur del nostre país. 
És una necessitat que el govern actual dimiteixi i es convoquin eleccions al Parlament, però sobretot cal que noves persones més intel·ligents i operatives entrin a la política per trencar aquest estancament des de fa tant de temps. La paràlisi política que vivim perjudica el país, la seva economia, la seva productivitat, però també les persones, la seva ment, la seva esperança d'aconseguir un país millor.
Ens trobem amb la petició de molts d'aconseguir una independència i sortir de l'Espanya que no ens vol bé, però davant dels fets dels darrers dies, queda clar que la prioritat és aconseguir un estat democràtic i fer fora aquest aire antidemocràtic que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que no castiga només els líders independentistes, sinó que aporta mesures no democràtiques a les possibles reivindicacions socials de tots els espanyols.
Com llegia avui a la premsa, els jutges han substituït els polítics en la definició i creació de noves lleis que ho són tot menys demòcrates.
La joventut ha sortit al carrer i lamentem la violència emprada, però no podem oblidar que la provocació judicial i política espanyola ha engendrat un moviment revolucionari que resulta difícil de decantar-ne els nostres fills i néts.
Fem-nos les preguntes que Jordi Muñoz es planteja avui al diari ARA, i en les respostes veurem per què hem anat a parar on som ara. Cal seny i força de gent capacitada, i a la política catalana actual ens fan falta nous elements capaços de liderar el nostre projecte de país.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Què està fent el nostre govern?

No podem quedar-nos contemplant els aldarulls de les nits violentes a diferents ciutats de Catalunya i simplement lamentar-nos. Hem d'exigir el nostre govern que prengui una posició seriosa al respecte, sense ambigüitat. Necessitem que el govern actuï i no només faci proclames i doni excuses del mal pagador.
Avui, la resposta d'Iceta l'he trobat encertada, en demanar al president Torra que dialogui amb l'oposició. Té raó quan diu que abans d'exigir parlar amb el president del govern espanyol, doni exemple i parli amb els grups parlamentaris de l'oposició. Per què no ho fa?
Tinc por de pensar que no ho fa perquè no se'n veu capaç. Parlar no és trair les pròpies conviccions ni creences, sinó posar-les sobre la taula, defensar allò en què es creu i admetre els errors propis o dels afins. Tan difícil és?
Sense que serveixi de precedent, dono suport a la idea d'Iceta i també demano al nostre president que s'assegui a parlar amb Lorena Roldán, Miquel Iceta, Carles Riera i Alejandro Fernández, i potser també li hauria de demanar que s'assegui a parlar amb Pere Aragonès, perquè sembla ser que no van gaire coordinats.
Se'm fa difícil creure que això pugui passar, perquè no veig en Quim Torra, el president, capacitat suficient per afrontar la realitat d'aquests dies i començar avançar en algun sentit. Trist president, el nostre.

divendres, 18 d’octubre del 2019

Trobada als jardinets de Gràcia

Impressionant resposta de la ciutadania en les cinc marxes cap a Barcelona. L'entrada a la capital catalana ha estat massiva i pacífica, que d'això es tracta. En el moment d'escriure aquest post, els manifestants s'estan acostant a l'encreuament entre Diagonal i Passeig de Gràcia, lloc des d'on hauria de començar la manifestació, però que tot fa pensar que quedarà en una concentració de persones sense possibilitats de moure's.
Desconec què passarà el vespre-nit, si es repetiran els aldarulls incívics i violents dels darrers dies, o bé si l'exemple del pacifisme de les manifestacions diürnes dels independentistes acaben per convèncer els provocadors que la resposta a la injustícia només pot passar per l'actitud no-violent.
Tal com apuntava ahir, i davant l'actitud d'una gran majoria de catalans, el nostre país es mereix un govern fort, actiu i segur, cosa que no està passant amb el govern actual, que presideix Torra, qui continua amb una actitud ambigua i, al meu entendre, equivocada i perillosa. No és el comportament que s'espera d'un president de govern, i és per això que li demanava que dimitís, ja sigui convocant eleccions o deixant el càrrec.

dijous, 17 d’octubre del 2019

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.
Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.
Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.
Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

dimecres, 16 d’octubre del 2019

No caiguem en la provocació

El pitjor error és caure en la provocació i esdevenir violents. Si alguna cosa fa mal és defensar-te practicant la no violència, deixant sense arguments els repressors. 
No em va agradar l'actitud dels provocadors d'incendis ahir al centre de Barcelona, perquè no és això el que volem i encara menys el que necessitem. Provocar aldarulls és una irresponsabilitat que només dóna arguments als altres i deixa en entredit tota la tasca d'aquells que es manifesten pacíficament.
Se'm fa difícil pensar que els fets d'aquest dimarts no tornaran a passar i per això considero que els líders socials i els polítics haurien de fer pedagogia i recomanar la gent que no caigui en provocacions i es mantingui pacífica. Si realment volem donar algun exemple a la resta del món és enfrontar-nos pacíficament a qui castiga injustament els que posen les urnes i compleixen el seu mandat.
Animo les persones que aquest dimecres han iniciat el seu viatge a peu fins a la capital catalana, a continuar el seu camí de manera no violent i que la seva força sigui la quantitat de persones mobilitzades i no les accions que puguin malmetre la pau i tranquil·litat de les nostres ciutats i pobles.
Siguem més intel·ligents i no ens deixem portar per les entranyes i la violència, perquè aquesta no és la manera d'aconseguir la llibertat del nostre país.

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Una sentència que crea jurisprudència

Sense oblidar-nos de la situació en què queden els nostres presos polítics, que és cruel fruit de la venjança de l'Estat espanyol, la sentència del Procés preocupa perquè crea jurisprudència i ja no és un tema d'independentisme sinó de democràcia.
No sóc expert en lleis, ni molt menys, però em preocupa el que sento a dir, d'especialistes en dret, que ens llegeixen la lletra menuda d'una sentència que no castiga justament els 'delictes' comesos, sinó que es tracta de venjar l'atreviment d'haver posat les urnes el dia 1 d'octubre de 2017, encara que sigui a costa de limitar els drets de la ciutadania.
Avui queda clar que enfrontar-se a una decisió judicial pot ser causa de sedició. I pregunto als grups defensors de les persones desnonades, com veuen el fet que a partir d'ara els puguin culpar de sediciosos?
L'Estat espanyol està de dol, i no només els independentistes, sinó totes les persones que creuen en la llibertat d'expressió, en el dret a manifestar-se i a criticar les decisions judicials que creiem injustes. El Poder Judicial acaba de marcar un gol terrible als polítics que es vanten de ser progressistes. Aquí només hi surt guanyant l'extrema dreta, els hereus del franquisme. Una lliçó vergonyosa per al socialisme espanyol.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Indignat per la venjança de l'Estat espanyol

Ha estat a través del Tribunal Suprem i la seva sentència com s'ha consolidat la venjança de l'Estat espanyol a l'organització d'un referèndum d'autodeterminació. Fàstic m'han provocat les paraules de Pedro Sánchez, el president en funcions del govern espanyol. Les seves paraules i la sentència del Tribunal Suprem em reafirmen com a independentista i amb moltes ganes de marxar d'aquesta Espanya que ens maltracta i només s'aprofita de la nostra obligada generositat. Un Estat corrupte que no castiga la corrupció, però sí l’exercici dels drets d’expressió i d’autodeterminació.
No és democràtic obligar la ciutadania a viure contràriament a la seva voluntat, i és per això que no podem considerar l’Estat espanyol com a democràtic.
Ni la dura sentència ni les paraules buides de contingut democràtic del president del govern en funcions ens faran desistir dels nostres anhels que no passen sinó pel dret a decidir democràticament quin ha d’estar el nostre futur com a país.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

Per què votar Errejón a Catalunya?

Aquesta és la pregunta que em faig i no acabo de veure-hi la resposta. Errejón diu que és per desbloquejar l'esquerra, un bloqueig per la manca d'acord entre PSOE i Podemos, els seus rivals per a les eleccions del 10 de novembre. I a Catalunya?
El seu interès és mobilitzar l'abstenció d'antigues eleccions i treure gent del PSC i Comuns per engrescar-los en el seu projecte. Un projecte que d'entrada sembla dedicat a Madrid, però que pretén no excloure-hi la resta de l'Estat. 
No acabo de veure que a Catalunya hi hagi necessitat d'un nou partit d'esquerres, i més aviat opino que serà negatiu per al global. El fraccionament mai és bo, i difícilment servirà per sumar. Es tracta d'una picabaralla entre Iglesias i Errejón?
De fet Errejón vol pactar amb el PSOE per donar-li el suport perquè pugui governar. Em pregunto si no hauria estat més encertat de presentar-se dins les sigles del PSOE i no haver d'esperar els resultats per sumar vots.
Al final et creus que la política és actualment una cosa d'egos i d'ànsies de poder, de personalismes que no ens porten enlloc. Veurem com acaba tot plegat i a qui afavorirà el fet de presentar-se a les eleccions del 10 de novembre. 

dissabte, 12 d’octubre del 2019

La cúpula dels Mossos es blinda

Aquests darrers dies hem pogut observar com la cúpula dels Mossos d'Esquadra ha volgut deixar clar de quin bàndol estan, per evitar rebre garrotades des d'Espanya. Els Mossos actuaran per defensar l'ordre públic i faran cas a les ordres que rebin de jutges i fiscals. Més clar, l'aigua.
També és rellevant la nota que han rebut els bombers per evitar que es posin, uniformats, defensant els manifestants davant de la policia, sigui espanyola o catalana. Els bombers per a la República no estan gaire contents i caldrà veure el cas que en fan, davant de l'amenaça de ser expedientats.
Estem vivint les últimes hores abans de conèixer la sentència, que com deia ahir, sembla ser que ja es coneix, gràcies a filtracions de bona font. És per això que els organitzadors de la resposta a la sentència ja saben a què s'han de dedicar i quan caldrà començar. El resultat...
Avui, dotze d'octubre, els unionistes catalans s'han concentrat pel centre de Barcelona, per defensar una Catalunya espanyola. Ho han fet unes 10.000 persones, cinquanta mil menys que l'any passat. És evident que no es poden comparar les manifestacions de l'onze de setembre amb aquesta, però a mi el que més em preocupa és la tradicional concentració de l'extrema dreta a Sants, que segons la policia enguany n'han estat uns dos-cents.
Veure joves, que no han conegut el dictador, brandant banderes espanyoles no homologades, i amenaçant aquells que no pensen igual, que som tots els altres, no m'agrada. Ja sé que hi ha llibertat d'expressió i que tothom té dret a dir-hi la seva, però jo penso que aquests no pensen per ells mateixos sinó que els han buidat la ment.
Tot plegat molt trist i amb pocs ànims per afrontar els dies que venen (sense accent diacrític). El país no va bé i el dia 10 de novembre no ho arreglarem pas.

divendres, 11 d’octubre del 2019

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 
Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.
Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.
No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 
Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

dijous, 10 d’octubre del 2019

Ens forcen a callar mentre ells ens difamen

Una vegada més s'ha demostrat que a uns se'ns prohibeixen les paraules amb l'amenaça d'empresonar-nos i d'altres poden dir el que volen i no els passa res. Llavors diuen que la Justícia és igual per a tothom.
Em refereixo al discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, que he llegit en titulars per no entrar en detall. Tot i que considero que no hauria de ser permès, a mi m'és igual què pensi la Guàrdia Civil, perquè no em mereix cap respecte, perquè tampoc no em respecten a mi. El que em molesta és que jo no tingui la llibertat de dir allò que em plagui. I dic jo, com podria dir la televisió pública que paguem entre tots.
És al mateix temps ridícul voler privar de la paraula avui, i sinó fos perquè és un atac a la nostra llibertat d'expressió, ens faríem un tip de riure. Són patètics. I al darrere d'aquesta collonada hi ha també un partit polític que es presenta a les eleccions. El mateix partit polític que va néixer per atacar Catalunya, la llengua i la cultura i l'especificitat pròpia.
Tot plegat, doncs, és la real imatge d'un país sense una democràcia desenvolupada. No és un Estat de dret, com s'interpreta legalment, sinó un Estat d'uns drets d'uns quants i d'unes obligacions d'uns altres.

dimecres, 9 d’octubre del 2019

Pendents del Pla de Mobilitat

Una de les moltes coses pendents a Arenys de Mar és el Pla de Mobilitat, necessari per prendre mesures que millorin la mobilitat per la vila. A la nostra vila li costa molt temps fer les coses. Em ve al cap el Mercat Municipal, però n'hi ha més. El Pla de Mobilitat feia molt temps que es reclamava i semblava que el govern municipal no hi veia la necessitat.
Sembla ser que aviat es podran tenir notícies de la diagnosi que s'està realitzant per part d'un empresa contractada per la Diputació de Barcelona. Confio que en aquesta ocasió es faci cas dels resultats i no es vulgui ser més papista que el Papa. Ho dic perquè ja fa alguns mandats que es va encarregar un Pla d'Equipaments, però el resultat no va agradar perquè els regidors i regidores de govern en sabien més que els experts, i així estem. Aquest Pla d'Equipaments forma part del temes pendents des de fa molts anys.
Una família que em va visitar comparava la Riera de Mataró amb la d'Arenys i em deia per què no es podia fer el mateix. Li vaig respondre que Arenys no té alternatives a la Riera, o si més no, com diu la regidora Martín, això és el que percebem, però ves a saber si no podríem trobar-ne. Quedarà reflectit en aquest treball del Pla de Mobilitat?
Demanaria al govern municipal que un cop tingui el resultat de l'estudi, ens el presenti perquè puguem conèixer què es contempla, agradi més o menys al nostre govern. La transparència ha de ser això, i encara que es posa molt a la boca, encara som lluny de poder-ho consultar tot. Els animo a fer un pas més.

dimarts, 8 d’octubre del 2019

Es vol allargar la presó preventiva dels presos polítics

Pendents de la sentència del judici als nostres presos polítics, avui hem conegut la petició de la Fiscalia d'allargar la presó preventiva als dos jordis, que la setmana vinent farà dos anys que la pateixen. La presó preventiva té un màxim de dos anys, però es pot prorrogar dos anys més. En principi tot feia pensar que el Tribunal Suprem dictaria sentència abans de complir-se els dos anys, però sembla ser que no hi ha unanimitat i això és el que voldria la presidència del Suprem.
No cal dir que resulta indignant tot el sarau que envolta el judici, amb una confiança zero sobre l'objectivitat de la sentència a conèixer ben aviat. La impressió que tens és que es passen les lleis pel forro amb l'ajuda del poder policial. La interpretació que fan dels fets és totalment parcial i interessada, moguda per l'ànim de revenja que ha dominat des de la gran victòria de l'independentisme, el dia 1 d'octubre de 2017.
Avui també hem conegut que la CUP ha aconseguit reunir sobradament el nombre d'avals per poder-se presentar a les eleccions generals del 10 de novembre, la qual cosa és bo per als catalans que des de fa temps havien reclamat la seva presència a Madrid. Unes previsions de resultats que sortien aquest cap de setmana els donaven de 3 a 5 escons, un resultat que pocs s'ho creuen, però que li donarien un altre aire a la presència de catalans al Congrés de Diputats de Madrid.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

El discurs de l'odi de C's

Té tota la raó Albiach, de Comuns, quan diu que "es pot fer una oposició ferma sense tanta gesticulació, discurs d'odi i banalització del terrorisme", referint-se a C's. Perquè realment és això el que han practicat des del primer dia, desmereixent el respecte que hauria de tenir per a qualsevol ciutadà, el Parlament.
Però C's no sap fer res més que soroll, insults i mentides, perquè no té un objectiu clar per a Catalunya més enllà de posar pals a la roda i desprestigiar-la. C's també a nivell d'Espanya patirà una davallada important perquè la ciutadania no és ignorant i ha pogut veure que els ha mentit, que només han procurat créixer per arribar al poder i exercir-lo despòticament. No són un partit amb saba democràtica, sinó uns hereus de l'autoritarisme.
Les picabaralles internes de Podemos i l'excés d'orgull de C's farà tornar el bipartidisme anhelat pel PP i PSOE. Està vist i comprovat que aquest país no està preparat per a les coalicions, i els governs només funcionen si disposen de majoria, siguin de dretes o d'esquerres.
No he volgut seguir la jornada parlamentària de la moció de censura que ha presentat C's al president Torra, perquè no puc sofrir veure perjudicada la dignitat del Parlament, i això no té res a veure amb l'encert o no de la mesura, sinó a com acostuma C's a plantejar les coses des dels seus escons.

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Èxit de l'Escola de Som Energia a Mataró

Avui ha acabat l'Escola de Som Energia que durant aquest cap de setmana ha tingut lloc a Mataró, i ho ha fet amb dues conferències interessants: "Comunicar la transició Energètica" i "Comunitats energètiques: reptes per a una mirada cooperativista".
Les dues conferències han resultat molt interessants perquè a part d'adquirir nous coneixements, et serveix per adonar-te de les dificultats per aconseguir una actitud clara i coherent cap a l'ús de les energies renovables. 
Les persones que com jo no tenim molt coneixement de tot plegat, però que estem convençuts que hem de lluitar per eradicar l'excés de consum d'energies fòssils i encaminar-nos cap a les energies renovables, ens resulta interessant rebre aquestes lliçons, de professionals que han cregut i optat per a un canvi en les energies a utilitzar.
La primera sessió pretenia donar-te arguments per comunicar la teva elecció per a les energies renovables, cercant adjectius pejoratius per a les fòssils, i positius per a les energies renovables. En general ha servit per adonar-te del poder de la paraula.
A la segona sessió hem descobert treballs interessants en comunitats en termes de valors, participació i governança. Tot plegat unes xerrades clarificadores del perquè de l'ús de les energies renovables.
Estic content d'haver participat en aquesta Escola de la cooperativa Som Energia, de la qual en sóc soci, els felicito per l'organització, i en tot cas em sap greu no ser més capaç de fer de pont per animar més persones a implicar-se en el tema.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

L'Escola de Som Energia

Aquest dissabte he assistit a diferents sessions de l'Escola de Som Energia, a Mataró. M'ha sorprès la quantitat de persones que hi eren inscrites, algunes d'elles procedents de diferents comunitats espanyoles. Els tertulians han tingut un bon nivell i sempre aprens alguna cosa.
T'adones que hi ha persones combatents contra el poder, sabent que el seu treball és de formigueta, una mica a contracorrent, en defensa, en aquest cas, del nostre planeta. Han parlat d'energia i evidentment del canvi climàtic.
Hem pogut conèixer diferents projectes entre els quals m'ha interessat la tasca a comunitats de veïns per a la implantació de les plaques fotovoltaiques més enllà dels habitatges unifamiliars. Perquè sempre, quan es parla de les plaques solars, t'imagines una casa d'un sol habitatge amb les plaques a la teulada, però no t'imagines un bloc de pisos amb les plaques al capdamunt. És per això que he pensat que es tractava d'un bon projecte.
També han estat interessants els projectes que relacionen els avantatges de les energies renovables amb la pobresa energètica. És tracta de dues realitats a tenir en compte en un món cada vegada més injust, individualista i que crea grans desigualtats.
Quan assisteixes en jornades com aquestes t'adones que el món no està del tot perdut. No pots pensar en grans solucions, però mentre hi hagi persones amb els objectius clars i ganes de defensar-los, pots afirmar que el món encara és viu i que encara hi som a temps per provocar un gir de 180 graus.

divendres, 4 d’octubre del 2019

A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.
Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.
Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.
En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

dijous, 3 d’octubre del 2019

Neguen l’ús del català entre els països catalans

Una vegada més queda demostrat que a l'Estat espanyol li molesta més un català que un basc. Li molesta més que existeixi una cultura i una llengua catalana que no pas una banda armada. Queda demostrat amb tot el conjunt de declaracions i actuacions contra Catalunya i el català. No poden amb la seva ànima i no ho poden amagar.
La darrera notícia és la declaració de l'advocacia de l'Estat que el govern valencià no es pot adreçar al govern català i el balear, en català, sinó que ho ha de fer en castellà. No és només un atac a la llibertat d'emprar la llengua pròpia, sinó que al mateix temps és una absurditat. Oportunament la Generalitat valenciana ha respòs que continuaran fent-ho en català. Com ha de ser!
El govern socialista espanyol torna a insistir en voler ser més papista que el PP. Sembla que lluitin per veure qui és més agressiu contra Catalunya, i en aquest cas, els països catalans. Mentre manifestin l'odi contra el fet diferencial català, ens tindran a l'altre costat i amb més ganes que mai de fotre el camp. 
Avui llegia que el ministre Borrell, que és català per accident, està treballant fort a l'exterior per demostrar que Espanya és un país demòcrata, preparant-se contra els efectes de la sentència condemnatòria als nostres presos polítics. No s'adona que és una feina efímera, que de seguida es veu el llautó. És cert que ens obliga a fer-nos-hi més, però simplement hem de demostrar allò que som, allò que volem i la democràcia que estimem i posem per davant de tot, també de les lleis, que no són dogma de fe.

dimecres, 2 d’octubre del 2019

El mal infringit a la Justícia

Diuen que probablement el coneixement de la sentència sobre el Procés s'allargui uns quants dies. Sembla ser que no la tenen a punt. M'imagino que deuen estar treballant per trobar la manera de no fer més el ridícul, amb ganes, però, de castigar severament els nostres presos polítics, amb una sentència que no es pugui desmuntar fàcilment, sobretot mirada des d'Europa.
Aquí cadascú busca la manera de sortir-ne el més airosament possible, però està vist que ens trobem en un embolic difícil de desfer sense que algú no prengui mal. El nivell assolit per la Justícia espanyola és tan denigrant que es trigarà molt temps a tornar a confiar en ella. Ara és sortir del mal pas de la manera que es pugui i començar a esborrar la memòria. Al darrere, però hi ha unes persones empresonades prèvia a la sentència, des de fa gairebé dos anys.
Particularment no aconseguiran explicar-me tot el que s'ha fet des del Poder Judicial, sense que hi vegi mala fe i injustícia. A mi m'han perdut i no em recuperaran sigui quina sigui la sentència final al procés. Jo no hi veig la Justícia, sinó la visió subjectiva d'unes persones amb toga.

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Dos anys del referèndum

Avui es compleixen dos anys del referèndum de 2017, i no ser si ho hem de celebrar o plànyer. Han passat dos anys i no hem avançat en res. Tenim un govern autonòmic que no mou fitxa, amb uns partits polítics que només busquen destacar per sobre de l'altre, sense cap intenció d'anar plegats a resoldre els molts problemes que s'han anat acumulant.
Des d'avui, segon aniversari del referèndum, fins a la publicació de la sentència als presos polítics, existeixen molts rumors sobre diferents actes a realitzar, vagues, sabotatges, manifestacions, desobediència... moltes opcions que sents dir, però que tothom ignora, ni per on cal optar ni de quina manera s'ha de fer.
L'Estat espanyol, entretant, amb la munició abonada pels set CDR detinguts la setmana passada, va construint un relat fals sobre la veritat del moviment independentista, no la d'aquells quatre que els agrada trencar el mobiliari, sinó de la multitud que surt en família per exigir un referèndum d'autodeterminació.
La Història ens dirà qui anava errat i per on flaquejava, ara, però, és difícil veure clares les coses. Hi ha massa interessos, poca objectivitat i molta pressió del món judicial i policial espanyol. Amb perspectiva ens adonarem del camí resseguit i dels pals a la roda col·locats, a vegades per nosaltres mateixos.
Avui comença un mes d'octubre que molts temen per les conseqüències que se'n poden derivar, però no podem perdre el seny i continuar defensant el diàleg i la no violència, per fer caure murs que només esperen els nostres desencerts per col·locar-nos l'etiqueta i poder fer ús de la violència policial, tal com va passar ara fa dos anys.