Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Al centre de la polèmica

Hi ha persones que sembla que visquin només per fer soroll i crear problemes on no n'hi hauria d'haver. La senyora Laura Borràs encadena una polèmica darrere l'altra, i fa l'efecte que sense elles no sabria viure. La darrera seria la seva intenció de presidir la Fundació de Junts, tot i que sembla que els informes són desfavorables en trobar-se en una situació d'inhabilitació per falsedat documental. Desconec si realment el Codi Civil Català ho impedeix, però segons els informes emesos sembla que és així. Borràs, però no hi està d'acord i es basa en el fet que no hi ha sentència ferma al respecte.

Borràs tampoc no ha acceptat mai que hagués trossejat contractes públics i fer-los passar per menors, o si més no deu pensar que no és l'única que ho ha fet, i això és cert. Segur que tots els ulls es varen fixar en ella per qui era i qui representava, però això no la disculpa de no complir la llei. 

No entraré, doncs, a valorar si té raó o no en té. Ja hi ha qui ho podrà o ho haurà de decidir, simplement em fixo en la seva gran capacitat d'esdevenir el centre de la polèmica i crear enfrontaments entre els qui la defensen i els que la critiquen. Sempre he defensat les persones que són capaces de fer la feina sense sortir a la primera pàgina dels diaris per excés de protagonisme. De la mateixa manera que seria bo pensar que desconeixem el nom dels jutges, perquè la seva missió no és protagonitzar els judicis, sinó sentenciar objectivament impartint justícia, també seria desitjable que els polítics només es valoressin per la seva obra, pel servei a la comunitat i no pas per la polèmica que generen, i ja no diguem, per casos de corrupció.

Em ve al cap l'exemple d'un àrbitre de futbol. La idea seria que s'acabés un partit sense que la gent recordés qui l'ha arbitrat. Això, però, els seguidors de l'esport em diran que no acostuma a passar i que, malauradament, els àrbitres són massa protagonistes. 

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i, si és possible, que gaudiu d'un 2025 millor que no pas el que estem deixant. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar, i si nosaltres hi posem de la nostra part, segur que serà més senzill. Bon any! 

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

Oriol Mitjà elaborarà l’estratègia del desconfinament

He llegit que el govern català ha designat el metge Oriol Mitjà perquè elabori l'estratègia del desconfinament a Catalunya, però em sorgeix un dubte. Si les competències durant l'estat d'alarma són del govern espanyol, de què servirà el treball que pugui fer Oriol Mitjà si no coincideix amb el que es dicti des de Madrid?

Tot i haver passat tot el que ha passat arran del Procés, els catalans ens entestem en creure que podem anar per lliure, i no ens adonem que no és possible, que per més que vulguem, hem d'anar de la mà de Madrid i creure, que no ens deixen decidir ni ens escolten.

Veig en la decisió del president de la Generalitat una mesura que només pot comportar crispació i més enfrontaments. No dic que no ho hagi de fer, però sí que és bo tenir-ho present i no viure enganyats. Les declaracions a la xarxa per part de l'epidemiòleg Oriol Mitjà no han agradat a Madrid, i per això no hi ha mèrits que valguin si aquests venen d'un independentista perillós.

Escoltarem què proposa el doctor, però estarem atents a què ordenen des de Madrid. Perquè ara qui mana és el ministre de Sanitat, que és català perquè entrava en la quota, encara que no en té ni idea i només fa el paper que li fan jugar, balla al so de la cançó i del vent que bufa per a les espanyes.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

El president Torra a la corda fluixa

Des del començament ha quedat demostrat que les relacions entre les institucions catalanes i les de l'Estat han deixat de banda principis i ètica i s'han reduït a un estira i arronsa amb ganes de deixar en evidència l'altre. Davant d'aquesta situació s'ha de ser molt il·lús per no adonar-se que l'Estat té totes les de guanyar. Ho hem vist amb l'acusació de rebel·lió, amb el judici que ja tenia decidides les penes abans de començar, i ara darrerament amb la Junta Electoral i el president Torra, a qui ningú li fa costat. Es pensava que el Tribunal Suprem contradiria la Junta Electoral?

A mi aquests enfrontaments que volen demostrar qui és més xulo, no m'agraden. A nivell personal segur que els perdria i a nivell de país també ha quedat demostrat. Tenim persones a l'exili, d'altres a la presó, uns altres en ple judici, acusats de rebel·lió, i el president a qui li retiren la condició de diputat.

He escoltat per ràdio que el president no llançaria la tovallola i que es mantindria com a diputat i president de la Generalitat. Jo m'he perdut i ja no sé qui té l'última paraula. Entre tants tribunals i grups de magistrats, ja no sé qui lidera el conflicte.

A l'espera de saber com acaba tot això, voldria proposar una reflexió sobre la necessitat d'haver desobeït la Junta Electoral quan li va exigir que retirés la pancarta. Ja sé que els símbols són importants, i que defensar l'autoritat del president del govern també, però coneixent com actuen les institucions de l'Estat espanyol, moguts per la venjança i amb els ànims d'arrasar-ho tot, potser hauria estat més intel·ligent retirar la pancarta i al mateix temps atacar per una altra banda. 

Sempre he pensat que en una lluita qui guanya és la persona més intel·ligent i que lidera les estratègies. Caure en els paranys de l'altre no et porta a la victòria.

L'alternativa de govern era la CUP

Si es confirma que Junts per Arenys donen l'alcaldia a ERC, tot i haver estat el partit polític més votat a la vila, podrem afirmar clarament que l'alternativa de govern era la CUP. Una altra manera de fer política, amb un equip de persones ben preparades i amb il·lusió, virtuts que hem trobat a faltar durant aquests darrers quatre anys.

Si bé Junts per Arenys ho tenia molt malament per formar govern, havent-se estancat i no comptar amb clars col·laboradors, la seva renúncia a lluitar per l'alcaldia deixa amb la boca oberta i moltes persones indignades que havien dipositat la seva confiança i el seu vot. A partir d'ara Estanis Fors deixa de ser una garantia de govern per passar a ser un col·laborador, ja sigui formant part del govern, o el que sembla més factible, en una oposició sense arguments.

Tot el discurs polític de durant la campanya se'n va en orris, i claudica davant l'empenta d'ERC, una empenta fruit del moment dolç que viu el partit més que no pas els mèrits del govern dels tres darrers anys, amb enfrontaments a dins i fora de l'Ajuntament.

Com deia al començament, si es confirma que Estanis Fors llança la tovallola, hi haurà molts votants seus defraudats, que no s'empiparan tant amb els resultats obtinguts, sinó amb la decisió de donar l'alcaldia d'una manera tan fàcil com sembla ser que pot passar.

Una vegada més haurem de confiar amb la feina de la CUP, des de l'oposició, conscients, però, que la seva influència serà nul·la si el conformisme de Junts per Arenys és tal com ens presenta el seu líder i exalcalde Estanis Fors.

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.

Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.

Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.

No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 

Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

Finalment el PSC ha vist la llum

Han hagut de patir durant molt de temps davallades, enfrontaments, escissions i esquinçades de carnets perquè finalment el PSC vegi quin és el seu paper per al futur pròxim. Han dedicat moltes hores a discutir quin havia de ser el seu paper en el socialisme espanyol. Havien de recuperar la independència respecte al PSOE? El seu lloc era una secció o delegació del PSOE a Catalunya? Podien aconseguir del PSOE un pronunciament sobre el federalisme? 

Els fets han donat la raó als que volien desmarcar-se i oblidar el seu passat sobiranista i entrar amb força a defensar el model del PSOE i formar part activa del partit. L'elecció de Carmen Chacon com a candidata a Barcelona per a les eleccions del mes de novembre, és una aposta ferma a oblidar-se definitivament del sobiranisme, però també del dret a decidir.

El PSC sap que només amb uns resultats importants a Catalunya pot ajudar a que el PSOE obtingui uns grans resultats a Espanya. En aquests moments les majories absolutes són poc probables, però sí que han d'intentar que el PSOE sigui fort a l'hora de comparar resultats amb el seu adversari tradicional, el PP, però també amb C's i Podemos.

Els que en surten més mal parats de tot això són els sobiranistes d'esquerres, que es troben amb un panorama poc definit i amb molts dubtes a l'hora de decidir el seu vot. ERC ha prioritzat el fet nacional al model social i la CUP ha posat en dubte, després dels resultats de les eleccions autonòmiques, la idoneïtat del seu vot com a garantia de futur per a Catalunya. 

Caldrà veure si amb l'entrada novament en joc d'Ada Colau, revoluciona el trist paper que varen fer Podemos i ICV en les autonòmiques, i és capaç d'arreplegar vots perduts i els de la CUP, que no es presenta, sobretot si mantenen la defensa en el dret a decidir.

Falten dos mesos per a les eleccions generals, i poden passar moltes coses, però en tot cas caldrà veure quines són les opcions que ens presenten a l'hora de decidir el nostre vot. Amb la participació del PSC a l'acte d'avui de Societat Civil Catalana, ens han definit ben bé quina és la seva postura, la qual cosa els hi hem d'agrair.

La fragmentació de CIU serà lenta

Avui s'ha produït, si no em falla la memòria, el primer desacord entre els diputats de CDC i d'UDC al Congrés de Madrid. Ha estat a l'hora de votar la proposició de llei del pacte contra el terrorisme. Els diputats d'UDC hi han votat a favor mentre que els convergents s'hi han abstingut.

Ens trobem a l'inici del trencament de la federació? Aquests dies observem diferents enfrontaments a l'hora de nomenar el candidat a les municipals. Un fet que, en alguns municipis, es repeteix cada quatre anys. N'he parlat en aquest bloc, dels casos d'Arenys de Mar i Vic. Precisament avui el conseller Espadaler, vigatà, recordava a CDC que l'alcaldable havia de ser d'UDC, tal com ha esdevingut ens els darrers mandats. A Arenys passa alguna cosa semblant.

Cal suposar que la federació aguanti fins a les eleccions municipals, i en funció dels resultats i de com es preparin les eleccions autonòmiques del setembre, podrem veure quin futur li espera a CIU. Duran i Lleida s'esforçarà en mantenir units els seus dirigents, però el sector sobiranista d'UDC, com ha passat en el PSC, primer, i ara a ICV, també produirà moviments que caldrà seguir de prop.

El president Mas necessita una CIU forta i això, tard o d'hora, no es podrà aconseguir amb tantes desavinences entre els dos partits, o dit d'una altra manera, mentre Duran estigui al capdavant de la formació, negant el veritable esperit dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència.