Parèntesi musical

Avui estava escoltant la Missa Solemnis en Re major de Ludwig van Beethoven i pensava com som d’afortunats de poder gaudir d’una obra musical com aquesta. A la vida cal aprofitar totes les oportunitats que se'ns presenten per passar bons moments i trencar aquest malefici que sembla que ens té acorralats. I ho hem de dir encara que puguem pensar que moltes persones no podran aturar-s’hi, però potser animarem a d’altres que, podent, no ho saben aprofitar.

La versió que he seguit està interpretada per Le Concert des Nations i La Capella Nacional de Catalunya sota la direcció del mestre Jordi Savall. Un músic incansable d’una gran sensibilitat que engresca els més escèptics. Us la recomano.

I ha estat aquesta tarda després de seguir les notícies que cadascuna era més dramàtica que l’anterior. He pensat que sense desentendre’m de tot el que passa al món i que som capaços de conèixer, només per salut i resistència emocional em calia aquest magnífic parèntesi.

Us proposo uns moments diaris per alimentar positivament la vostra ment que us ha de permetre afrontar tot allò que ens ve de cara i que no sempre podem evitar.

La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

Policia de dretes

L'article d'avui a El Nacional, que signa Elisa Beni, retrata perfectament quin tipus de policia tenim a Espanya, i les dificultats del govern per fer-hi front. La dreta i l'extrema dreta acaparen tota la força, que al llarg dels anys ha anat lligant totes les estructures de l'Estat, provocant que els partits progressistes juguin en inferioritat.

La democràcia a Espanya està cada vegada més qüestionada i l'auge de la dreta extrema també ve donada per la incapacitat de l'esquerra de prendre decisions valentes. No és normal que, hi hagi un govern de dretes o d'esquerres, es faci política de dretes, ja sigui perquè l'esquerra té por o per incapacitat de transformar l'aparell de l'Estat.

Val la pena llegir l'article esmentat, perquè ajuda a veure com es manipula la gent, la força de la dreta extrema que tenim a Espanya, per tergiversar les coses. Un exemple de quina és la realitat actual és l'anècdota de la missa en què va participar el senyor Pablo Casado, en homenatge al dictador Franco, aquest dissabte passat. L'explicació que els dirigents del PP han donat és de tractar-nos de babaus, que ens ho empassem tot.

Em preocupa el futur del país, perquè cada vegada veig més debilitada l'esquerra i una dreta més extrema, amb l'ajuda de Vox. El panorama europeu tampoc hi ajuda, amb el ressorgiment de l'extrema dreta en països de la Unió Europea. Tot això fa que la dreta espanyola se senti més valenta i practiqui un populisme engrescador que la porti a liderar el país.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

La vida amb música passa més bé

Coneixeu la Missa Solemnis de Beethoveen? "Mass in D Opus 123". Doncs començo l'escrit d'avui escoltant una versió d'aquesta missa que emociona. Quin treball tan genial! Per què, podent fer coses tan perfectes, dediquem tant temps amb foteses?

I he continuat amb la Missa de la Coronació, de W. A. Mozart, una altra meravella. Després d'un dia feixuc a la feina, esperant que arribin les vacances per recuperar-nos d'un curs excessivament tens, el més confortant és parar-te a escoltar bona música. Música al gust de cadascú!

Les notícies que m'arriben d'Espanya, Catalunya o Arenys no són res de l'altre món. Confusió en com estan les coses, promeses de canvis, voluntat de fer bé les coses, però poques garanties d'èxit. Per una banda l'Autoritat independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) preveu un dèficit molt més elevat del que diu el govern i no considera efectiva la reforma de l'impost de societats proposada per Rajoy. Per l'altra banda el Parlament català juga al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, sense que es tingui clar el desllorigador necessari. I a Arenys, la joia de la corona, el viver d'empreses, no té clar el seu inici, tot i les moltes converses que es tenen, recentment també amb el TecnoCampus.

Passi el que passi, es reuneixin o no Sáez de Santamaría i Junqueres, Catalunya continua discriminada financerament i culturalment... Avui parlant amb una persona força implicada en l'ANC em deia que se sentia optimista. Crec que és bo que a les persones no es manqui l'optimisme, però sovint caiem en el parany de l'il·lusionisme, i deixem de tocar de peus a terra.
Ah! i ho remato amb Un Rèquiem alemany, de J. Brahms. Les tres peces dirigides pel mestre Herbert Von Karajan

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.

He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.

Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".

Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.

Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 

Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

Les processons de Setmana Santa una mostra de fe o espectacle

En els darrers anys s'observa una disminució dels assistents a les celebracions dominicals de les nostres parròquies inversament proporcional a l'increment de participants i organitzadors de processons. Treure conclusions precipitadament, però, pot comportar un greu error d'apreciacions, sobretot quan estem parlant de fe, una virtut tan complicada de mesurar.

En qüestió de fe se'n poden dir moltes coses i fer-ne multituds d'afirmacions. És cert que tots coneixem persones de missa diària que els manca amor i respecte als altres, la qual cosa no fa que siguin millors aquells que no creuen en Déu ni professen cap religió. Valorar els altres pel que fan o deixen de fer és summament perillós i molt fàcil de caure en la simplicitat.

Ahir Arenys de Mar confirmava que la processó del Divendres Sant de l'any passat no va ser només una ocurrència passatgera, sinó que té la voluntat de perpetuar-se. La resposta de la gent, segons diuen, va ser prou significativa com per pensar que s'ha de continuar celebrant en pro dels creients i no creients simpatitzants. 

Recordo els meus anys d'infantesa, a Vic, quan anàvem a veure desfilar els "papus" a la processó dels Dolors, per endevinar quin d'ells era el nostre pare. Aquesta junt amb la processó del Corpus i la desfilada de les autoritats municipals i el Sant patró de la Ciutat, el dia de la Festa Major, eren les úniques processons que vaig arreplegar, després... 

Sóc molt considerat i respectuós amb la voluntat dels altres i si a uns els agraden les processons, doncs que s'organitzin i que hi puguin participar o simplement presenciar. I si gràcies a aquestes celebracions millora el nostre comportament i estima cap als nostres veïns, siguin d'aquí o bé arribats de fora, tot això que hi haurem guanyat. 

Intel·lectuals catòlics s'adrecen a la CEE

Mentiria si digués que la programació de 13TV em molesta i fereix la meva sensibilitat, perquè no la sintonitzo. Només sé que cada dia, a les 12h del migdia, retransmeten la missa, perquè el meu pare la segueix fidelment, i que poc abans de la missa apareixen dues religioses que la fan petar mentre ensenyen a cuinar diferents plats.

He llegit la notícia de la carta que uns intel·lectuals catòlics han adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola, queixant-se per una bona colla de programes televisius de la "televisió dels bisbes". Signen aquesta carta, Francesc Torralba, David Jou, Josep M. Cullell, Josep M. Carbonell, Eugeni Gay, Jordi López Camps i Josep Miró Ardèvol. Una carta on es lamenten pels mals exemples de virtuts d'alguns programes.

Coneixent el discurs de l'actual Conferència Episcopal Espanyola (CEE) no em ve de nou res del que puguin dir sobre la programació de 13TV. Ja ho hem pogut experimentar amb l'emissora de ràdio La Cope. Què pretenen els bisbes espanyols? Competir en el mercat televisiu amb les pitjors televisions privades? No es veuen capaços de fer una programació d'acord amb els principis del cristianisme? Quina moral diuen defensar?

Fins fa poc, la CEE tenia el vent a favor, amb una Cúria vaticana conservadora i amb trets corruptes, defensora de les prohibicions, culpant tothom i amb un missatge molt allunyat de la paraula de Jesús. Ara, però, el Papa Francesc li està donant un gir de 180 graus, molt proper a l'esperit del Concili Vaticà II, que l'Església amb 27 anys de papat de Joan Pau II havia aparcat.

Tindrà efectes la carta dels intel·lectuals catòlics? Què passarà amb la CEE? Hi haurà canvis? Hi pot haver canvis coexistint amb un govern tan conservador? Difícilment em cridi l'atenció sintonitzar 13TV, per més canvis que hi introdueixin, però seria d'agrair que els bisbes reflexionessis sobre què volen continuar oferint a la ciutadania espanyola.

A Arenys, amb mantellina al DNI

Més en veurem i no ens ho creurem. Si vols, la vida et pot sorprendre cada dia, però tot plegat és una opció personal. L'alternativa passa per no deixar-te sorprendre de res. Tot és possible a la vinya del Senyor, i encara ha de néixer qui la dirà més grossa.

Em permetreu la llicència que avui m'aturi amb aquesta notícia del DNI o equivalent de Txèquia, amb la fotografia de la persona amb una escorredora al cap. Sembla ser que la seva religió, la pastafari, l'obliga a portar sempre l'escorredora al cap i Txèquia, que és un país molt respectuós amb les creences religioses dels seus ciutadans, li ha permès que a la fotografia hi surti amb l'escorredora al cap. De fet, si la seva religió l'obliga a portar-la sempre, no hi haurà cap problema en identificar-lo, sempre que ens el trobem pel carrer.

La pregunta que em faig és quantes persones segueixen l'esmentada religió. Seria interessant disposar d'aquestes dades i també on es troben les esglésies o locals, si és que en tenen, per celebrar les seves cerimònies i pregàries.

No fa tants anys que les nostres dones havien de dur mantellines per anar a l'església, i jo encara recordo com un capellà va negar la comunió perquè la dona en qüestió no duia la mantellina posada. Si els papes haguessin seguit la tradició del futur Sant Joan Pau II, i amb els canvis que es preveuen a casa nostra, potser recuperaríem la tradició de les mantellines i, de ben segur, amb el PP governant a Madrid, es podrien treure el DNI amb la mantellina posada.