Gòspel al Calisay

Mentre el sol va baixant alçada i potència, gaudim de la música, avui a càrrec de Mar de Gòspel, que condueix la Memi Sillah, tot un referent musical a la vila.

S’agraeix assistir a actes com el d’aquest capvespre d’estiu, en plena onada de calor. I pensar en la il·lusió i les hores d’assaig dels i de les cantaires. Desenvolupar la sensibilitat, en aquest cas musical, és un exercici de bona pràctica poc habitual, però molt necessari.

I la Memi presenta cada peça, amb unes explicacions ben documentades i pedagògiques, i això és interessant perquè no es tracta només de tenir les orelles atentes, sinó també la ment perquè sapiguem d’on ve tot. Les coses, i en aquest cas les cançons, no neixen per generació espontània, sinó que formen part de la història i és bo conèixer-la. Neixen i es transformen fins a arribar als nostres dies.

El pati del Calisay, que acostuma a jugar el paper de lloc de pas per anar a algunes de les sales de l'equipament cultural arenyenc, avui és protagonista de la vetllada musical, i us haig de dir que fa goig de veure. 

Gaudim, doncs, de la música. Moltes gràcies per la bona estona que estem passant!

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

Res a celebrar

Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.

Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.

És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.

 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.

És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

El totalitarisme

Aquest estiu m'he proposat llegir Hannah Arendt, per poder entendre millor el que està passant. És ben curiós que necessitis rellegir allò que es va escriure fa més de cinquanta anys. Són els anys que fa que la filòsofa ens va deixar. T'adones, doncs, que el món canvia, però no tant de com et penses, i que repetim els mateixos errors al llarg de la història. 

Llegint Hannah Arendt i observant el comportament del president dels EUA, cinquanta anys després de la seva mort, penses que les lliçons d'aquesta senyora són ben actuals, i que les preocupacions que podíem patir fa mig segle són ben vigents, i ens han de fer estar alerta.

Els orígens del totalitarisme es va escriure per primera vegada l'any 1951, i després la mateixa escriptora el va anar actualitzant. Estem parlant d'unes reflexions del segle passat i que ara podem aplicar i ens ajuden a entendre què està passant al primer quart del segle XXI. 

I allò que ens hauria d'ajudar a rectificar i procurar no equivocar-nos, resulta que només ens serveix per adonar-nos que una vegada i una altra estem repetint els errors. Simplement, ens permet adonar-nos del que està passant, però no ho podem o no ho sabem evitar. 

No pretenc, en aquest espai, ni amb els meus coneixements, reproduir les idees de Hannah Arendt, però deixo un parell d'idees que ens hauran d'ajudar a entendre el què està passant, i com ho entenia ella. 

Diu Hannah Arendt que el totalitarisme destrueix la política. La política entesa com aquella que permet a la ciutadania parlar i actuar públicament, amb el suport de diverses formes de govern i amb la seguretat que donen les lleis. Aquesta situació pot desaparèixer i la pregunta que em faig és si en aquests moments la política està desapareixent als EUA, i a bona part del món occidental, amb la praxi de Donald Trump i altres dirigents mundials.

I la segona idea, encara molt actual, fa referència als fonamentalistes, que ja llavors Hannah Arendt entenia com l'aparició perversa del cristianisme i l'islam, que no actuen com a religions autèntiques, sinó com adaptacions de les religions amb finalitats polítiques, plenes d'ideologia totalitària.

I ho deixo aquí. Amb això, crec, que en tenim prou per iniciar una reflexió sobre l'estat actual del món i la política.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Grollers

No estem gaire acostumats a sentir grolleries de caps d'Estat. Si més no, els de la meva generació, ens havien ensenyat que els miserables i incultes eren més propensos a ser grollers en els seus comentaris. A casa se'n cuidaven prou de vigilar com parlàvem. Els joves tenien més tendència a les males paraules, que en dèiem, però era una etapa de la vida que s'acabava quan s'assumien responsabilitats familiars o professionals.

Avui tens la impressió que tot ha canviat i pots sentir el president dels EUA, el senyor Trump, o personal del seu equip, com el milionari Musk, manifestant-se grollerament, com la cosa més normal del món. A mi em sorprèn i arribo a la conclusió que la formació d'aquests personatges, tots ells superrics, no ha estat la millor, o si més no, la més encertada per conviure amb una certa decència, educació i respecte.

És evident que el senyor Trump i companyia estan convençuts que són els amos del món, i poden fer i dir allò que els plagui sense que ningú els ho pugui impedir. No només això, sinó que ho provoquen expressament per menystenir els altres, atemorir-los, i sentir-se més poderosos.

Sigui per l'educació rebuda, o pel costum d'emprar un llenguatge respectuós, que quan sento segons quines expressions automàticament menysvaloro els protagonistes i em generen un sentiment de tristesa i rebuig. És una llàstima que un personatge barroer, però poderós, pugui causar tant de rebombori a escala mundial. Al llarg de la història han aparegut individus que han fet molt mal, i malgrat això ho anem repetint. 

Veurem amb què acaba tot això. Trump no va per lliure del tot. Té un entorn que l'avala i defensa les mesures que pren. Són mesures que beneficien una part molt insignificant del conjunt, però són els que tenen la riquesa i el poder acumulat. La gran majoria hi sortirà perdent, però no serà cap escarment per evitar que la història es repeteixi persistentment.

Encara ens podem emocionar

I em direu, a què treu cap aquest títol? Doncs, sí. Malgrat tot el que està passant podem trobar moments emocionants. Si tenim aquesta sort, ho hem d'aprofitar. Probablement, no tothom en té l'oportunitat, sigui perquè està en mig d'una guerra, perquè li manca la salut, perquè té qui l'oprimeix i maltracta, perquè viu en la pobresa. Si no tenim cap raó que ens ho impedeixi, hem de saber buscar el millor moment per gaudir de la bellesa, de l'excel·lència. Aquesta existeix, encara que a vegades ens resulti complicat trobar-la.

Us haig de confessar que avui m'he emocionat escoltant i observant un enregistrament musical de CaixaForum+, al Liceu de Barcelona, titulat «Bach i Händel. Mirades creuades». Si en teniu l'oportunitat, us animo a escoltar-lo. 

Hem d'aprofitar tot allò que està ben fet, fruit del treball i dedicació dels seus artífexs. Sovint acceptem fàcilment la mediocritat. La nostra i la dels altres. Ens acontentem en anar tirant sense excel·lir. El resultat de tot plegat és un món mediocre i fins i tot infeliç. Hauríem d'exigir-nos més i també exigir els altres, per un bé per a ells i nosaltres, i en definitiva per a tots.

Escoltant fragments de Händel i Bach t'adones que no són els poderosos i vulgars els que la història ens recorda i ens fa posar la pell de gallina, sinó aquelles persones que han excel·lit en la seva disciplina. La majoria d'ells, com per exemple Bach, no varen triomfar en vida i, en canvi, el seu important llegat, reconegut per tothom, ens ha arribat i perdurarà sempre. 

I això et fa reflexionar i llevar importància al que puguin estar fent personatges com Musk o Trump, per posar dos exemples de moda, malgrat que les seves decisions ens afecten i poden canviar el curs de la vida. La seva, però, serà efímera, i en tot cas seran recordats com uns nyaps. Uns protagonistes d'un període obscur de la vida d'aquest planeta.

Us animo a emocionar-vos amb la bellesa i l'excel·lència. Busqueu-la, allà on més us plagui, i segur que la trobareu i en gaudireu.

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.