Puigdemont crea un nou partit polític

Finalment el president a l'exili tira pel dret i no espera els resultats de les negociacions entre el PDECat i la Crida, i tira endavant la creació d'un nou partit al voltant de JxCat. Puigdemont va intentar ordenar l'acord entre les diferents faccions, però no se'n va sortir. Bonvehí ha aconseguit el suport de molts alcaldes del PDECat i no s'ha deixat convèncer, tot i la pressió rebuda. La sortida de Puigdemont ha estat no fer cas de les negociacions i fer allò que ell volia i ha defensat sempre.

Si fa uns dies parlava de la fragmentació de partits polítics hereus de Convergència, ara encara n'hi podrà haver més. Caldrà observar quina és la resposta dels defensors del PDECat, molts d'ells cansats de la intransigència del president a l'exili. Caldrà veure si afluixen i es posen d'acord en la creació d'aquest nou partit polític, o bé si es mantenen ferms en conservar el PDECat i presentar-se a les properes eleccions de manera separada.

Avui s'ha conegut que Puigdemont convoca l'assemblea constituent aquest 25 de juliol, i no vol esperar més. Això farà decidir a Bonvehí i aquells que li donen suport si cal mantenir-se ferms o claudicar. 

De la mateixa manera que Marta Pascal es va distanciar de Puigdemont, Bonvehí haurà acabat també distanciat d'ell. La força de Puigdemont ha estat important i, contra el que algú es podia pensar fa uns dies, al final haurà aconseguit els seus propòsits. De fet, la seva situació no li permet gaires figures, i necessita mantenir-se al dia perquè el seu exili no s'eternitzi. Una altra cosa és si aquesta és la solució a tot el Procés, o caldria enfocar-ho d'alguna manera perquè el resultat l'acostés al país.

Entretinguts ho estem, i veurem en què acaba tot plegat. Tal com ja comentava fa uns dies, ERC sembla en principi el més beneficiat per aconseguir el seu gran somni: esdevenir la primera força política del país.

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

El clàssic menys clàssic

En el món del futbol, quan parles de clàssic parles del Barça-Madrid, que desperta molta expectació ja que són els dos millors equips, temporada rere temporada, i amb una gran rivalitat. En aquesta ocasió el clàssic no ha resultat tan clàssic per la intervenció del Tsunami Democràtic que ha acaparat l'atenció de tots els mitjans de comunicació i també de les forces i serveis de seguretat. Què passarà?

Parlo de futur perquè en el moment d'escriure el post, les 18h, encara no sabem com anirà tot plegat. Fins ara els jugadors han pogut entrar a l'estadi i la policia ha bloquejat l'accés a totes les persones concentrades seguint la convocatòria de Tsunami Democràtic. Quina és la incògnita que es manté viva en aquests moments? "Tots els concentrats podran seguir el partit de futbol". Com ho faran?

Passi el que passi, els impulsors del Tsunami Democràtic ja han guanyat. Han aconseguit acaparar els mitjans de comunicació i que tothom parli d'ells. Si, com ens tenen acostumats, el moviment és no violent, deixaran amb un pam de nas a molts, sobretot a aquells que els agradaria que hi hagués merder, i que es pogués batejar els seus promotors, de violents.

També és cert, però, que caldria valorar on ens porta tot això. Quin rèdit en treu l'independentisme, més enllà d'una trobada gairebé de nostàlgics, per expressar que encara persisteix el somni? M'agradaria que els partits independentistes es manifestessin sobre el tsunami i coneguéssim la seva opinió al respecte. Continuo pensant que ens agrada molt la performance i ens enlluerna suficientment com per no veure-hi clar.

La Mercè Cussó es jubila

La Mercè Cussó ha dirigit la Biblioteca d'Arenys durant 43 anys i ha arribat l'hora de la seva jubilació. Jo vaig conèixer la Mercè molt més tard, sobretot durant els quatre anys que vaig exercir de regidor, encara que la Biblioteca no era competència meva, sí que vàrem tenir tractes per temes de personal i de manteniment. 

Sempre he cregut que la Biblioteca era la porta d'entrada a la Cultura. Era i és la porta més directa per a l'anhelada integració de totes les persones de cultures diferents. I les biblioteques durant els darrers anys han esdevingut quelcom més que un contenidor de llibres, de la mateixa manera que els museus no es poden considerar simples expositors d'art, les biblioteques han anat assumint competències en creació i producció d'activitats al voltant del llibre i de la cultura.

Hi ha treballs que només poden anar bé si se'n té una vertadera vocació, si s'estimen i s'hi dedica més del que caldria esperar. La Mercè ha estimat la Biblioteca i ha lluitat per ella amb totes les forces i convenciment. Jo ho puc constatar i, com jo, moltes altres persones.

M'imagino que treballar amb ella no ha estat fàcil, perquè m'atreveixo a dir que l'exigència a si mateixa l'ha portat a exigir als seus col·laboradors. De totes maneres també estic convençut que les persones que hi han treballat, també ho han fet per vocació, i s'hi han dedicat totalment.

Agraeixo la feina que la Mercè ha fet durant tots aquests anys, la paciència que ha tingut quan no ha rebut la resposta que esperava, i la seva lluita perquè la Biblioteca pogués créixer de manera continuada, vencent tots els obstacles. Arenys de Mar fa molt temps que parla d'una nova Biblioteca, i jo penso que en aquests moments és la primera prioritat cultural de la vila. Esperem que el govern, amb el suport de l'oposició, desencalli la situació i puguem veure realitzat el somni de la Mercè Cussó i de tota la vila. Gràcies Mercè!

Al ministeri s'hi va per feina, senyor ministre!

El ministre més inútil de la història d'Espanya encara no ha entès que si es vol trobar amb amics, ho ha de fer a casa seva o en un local públic, però mai en un despatx ministerial. Al ministeri s'hi va per feina. És tan difícil d'entendre?

És cert que molts polítics confonen les coses i barregen temes personals amb professionals, en el seu cas càrrecs públics. Això ha fet molt mal a la política i el continua fent. No és estrany que quan perden les eleccions els sembla que els treuen de casa seva. Estem molt cansats d'inútils dirigint el nostre país. Ja no és només corrupció, que és prou greu, sinó també ignorància i molta cara dura.

Fa molt temps que demano i desitjo que cessin aquest ministre tan nefast per a la història d'Espanya, però ja sabem que a Espanya en lloc de cessar els inútils se'ls promociona, com seria el cas de l'exministre Wert. Ja poden queixar-se els diplomàtics espanyols que no aconseguiran res de Rajoy, perquè el president del govern espanyol s'ha de refiar dels seus pocs amics per mantenir-se al lloc. Són favors mutus que els permet viure a costa nostra.

Indignat i amb moltes ganes de poder-los enviar a dida. Seria un somni poder prescindir de tota aquesta colla de polítics que no han demostrat res més que la seva incultura (llegiu les declaracions del nou ministre de Cultura), incompetència per presidir ni l'escala del seu pis, i amb tendència a enriquir-se personalment a costa dels petits contribuents, amb el beneplàcit de les grans fortunes espanyoles, que ja estan ben untades.

Amics, avui la indignació m'ha corprès, per culpa d'un ministre que Espanya no es mereix.

La inestabilitat política també afecta la selecció de futbol

Mentre Espanya era golejada per Holanda en el primer partit d'aquest mundial de futbol 2014, nosaltres estàvem fent tertúlia com cada mes, en aquesta ocasió una setmana endarrerida. L'actualitat és prou diversa i durant un mes succeeixen tantes novetats que no ens les acabem.

Hem parlat del rei, la seva abdicació i el seu aforament. També hem comentat les dimissions i renúncies de càrrecs polítics al PSOE i el PSC, i el joc típic de Duran i Lleida, per cridar l'atenció. Hem fet un recorregut per la vila i hem repassat les obres públiques realitzades anys enrere i hem coincidit en la poca confiança que ens mereix la proposta d'actuació al rial del Bareu.

Ara he llegit que es vol fer una reunió entre veïns del Bareu i el regidor d'Urbanisme. Penso que és una bona idea i fóra bo que s'escoltés bé la seva opinió i se'ls expliqués clarament què es pretén fer, amb una garantia que no serà un nou nyap.

Pensava que les dimissions dels líders polítics marcaven un canvi de cicle. S'acabava una etapa i en començava una altra, encara que no tenim massa clar quin model seguim i on ens pot portar. Probablement amb la selecció espanyola de futbol pot estar passant el mateix. Després de dos campionats europeus i un mundial, el partit d'avui amb Holanda pot significar el final del triomfalisme i el retorn a la realitat més dura, el passat. Com si tot plegat hagués estat un somni.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Atenció amb l'execució dels pressupostos!

Se m'ha fet tard tot practicant la racionalització de denominadors i tinc més ganes d'anar a dormir que no pas d'encetar un debat o, en el meu cas, fer una dissertació temàtica. De totes maneres m'agradaria aprofitar l'avinentesa de la presentació dels pressupostos de 2014 i l'enrenou que provoca, per recordar que el més important d'un exercici econòmic no és ara amb el pressupost inicial, sinó el moment en què es coneixen els pressupostos executats.

És força ridícul oblidar-nos de l'execució d'un pressupost, perquè és en aquest moment que es pot conèixer els imports reals d'inversions, despeses i ingressos. També és força innocent pensar que la ciutadania i fins i tot l'oposició pugui acabar coneixent amb detall l'execució pressupostària. La transparència encara és un somni.

Sí que és cert que arran de les picabaralles entre Espanya i Catalunya, que ens té força entretinguts, ens han explicat que malgrat l'Estatut pugui marcar el nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, el que consta en els pressupostos inicials, no coincideix mai amb les inversions que s'han realitzat realment. Això ho hem après, encara que no ens serveixi per a res. Tan sols per indignar-nos més. Avui l'única persona que estava animada era el conseller d'Obres públiques, Urbanisme i Transports. No sé si és ingenuïtat, o bé que en comparació amb altres exercicis, en aquest departament l'Estat es porta més bé. Mirem, doncs, amb lupa els pressupostos de l'estat per al 2014, però no ens oblidem dels pressupostos executats. Segur que tindrem més motius per sentir-nos traïts. Bona nit!

Defensem el nostre país amb elegància i intel·ligència

Les xarxes socials fan possible que persones com ara jo escrivim amb naturalitat i atreviment dia rere dia, sovint improvisant i caient en el perill de no mesurar prou bé les paraules. Fan que no siguin els il·lustrats només els que donin a conèixer els seus pensaments, sinó que una bona colla de persones, amb poca o nul·la cultura literària i pocs recursos lingüístics, ens sumem als que en saben i aporten coneixement. Malgrat tot, si som capaços de separar el gra de la palla, també dels menys preparats en podem aprendre alguna lliçó, i potser només per això ja val la pena perseguir-ho.

Per què ho dic això? El motiu és la reflexió que he fet de la lectura continuada d'escrits independentistes que trobo a la xarxa, sobretot perquè algú en va incloure en una xarxa local per la independència. Ja sé que a vegades sóc massa exigent, però entenc que reclamar la independència no és un fet menor, sinó que és prou important com per agafar-s'ho seriosament i evitar la frivolitat.

Cadascú utilitza els recursos que vol i pot, però seria interessant pensar abans d'opinar i, sobretot, abans de criticar. És important avançar amb pas ferm sense passos en fals. No és bo que els nostres adversaris tinguin motius per desprestigiar-nos. No els hi podem fer fàcil. La crítica fàcil, l'insult, el menyspreu són actituds que no ens fan millors, que no ens deixen en una posició de la qual puguem enorgullir-nos.

No siguem simplistes, intentem sumar i, als nostres adversaris, els que pensen diferent a nosaltres, no els insultem, sinó fem-los envejar tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que ensenyem. Si ens situem a la part barroera de la discussió només hi podem perdre.

Demostrem que saber argumentar els nostres somnis, els nostres objectius de poble sobirà i independent.

I avui podem estar molt orgullosos del resultat del català de l'any, perquè com a poble, hem escollit una formigueta del nostre país que ho ha donat tot, per amor, professionalitat i esperit de superació. No hem anat al més fàcil, com podia ser l'opció de la Carme Forcadell, a qui felicito per la feina realitzada. Mirem-ho positivament, que és el que quedarà.

El somni de Mn. Pepe

Avui us volia parlar de l'Aina Clotet i molt concretament de la sèrie de TV3, "Gran Nord". De fet em podria parlar poc perquè amb el primer dia en vaig tenir prou. Vaig passar vergonya, en primer lloc perquè era una sèrie de la 'meva', de TV3, i en segon lloc perquè hi actua l'Aina Clotet, a qui admiro com a actriu. Llàstima!

Però, ha estat durant la celebració de la missa en record de Mn. Martí Amagat, avui que fa un any que ens va deixar, que Mn. Pepe, el celebrant, m'ha brindat el tema del dia: "El somni de Mn. Pepe".

Si ahir a la tarda el Teatre Principal estava ple fins a la bandera, amb les entrades exhaurides des de força dies abans, avui l'església parroquial tenia mitja entrada. Hi assistien feligresos que durant molts anys varen compartir l'eucaristia amb en Martí, i voluntaris de la comissió que es va crear per preparar els actes del seu homenatge.

En Pepe ens ha explicat el somni d'aquesta nit, en què se li ha aparegut en Martí i li ha demanat que ens agraís el record, però recalcant-nos que, per sobre de tot, havia estat rector.

En Pepe ha estat durant més de trenta anys el germà gran d'en Martí, el company en temps difícils, treballant a contracorrent, l'amic... En Pepe va sentir més que ningú la decisió del bisbe sobre el futur d'en Martí, i encara més la seva mort sobtada, avui fa un any. En Pepe no tenia previst celebrar la missa d'aquest vespre, sobretot perquè no trobava les paraules amables que els assistents esperaven sentir.

En Pepe s'ha mostrat dolgut per considerar que la faceta religiosa d'en Martí ha passat desapercebuda, perquè havia de ser l'acte d'avui, la celebració eucarística, el punt de partida de l'homenatge, perquè en Martí havia estat més que res, rector de la vila.

Les paraules d'en Pepe han estat dures, algú dirà que ha tingut la sensació que li llançaven un gerro d'aigua freda. Els que coneixen en Pepe, els que l'han escoltat en els sermons o han compartit estones i treball amb ell, saben que parla sense embuts, ensenyant les cartes, dient el que pensa, sense importar-li si al davant hi té l'alcalde, el president del Consell Parroquial, o l'amic de tota la vida. En Pepe és un treballador incansable, que no té un no per a ningú. En Pepe va ser un puntal ferm d'en Martí, en tota la tasca sacerdotal, fent-li la vida més fàcil. En Pepe no ha volgut lluir mai, sinó que el seu objectiu ha estat procurar que tot funcionés en el moment oportú, que no fallés res, que tot quadrés. 

En Pepe sap, per experiència, la dificultat que representa portar endavant una parròquia com la nostra, sobretot per ser coherents amb el seu esperit crític, la seva actitud enfrontada amb l'església encarcarada, amb la jerarquia.

Per tot això, en Pepe ha considerat que la tasca de trenta-dos anys de rector s'havia tocat massa d'esquitllada, i ha tingut la impressió que l'homenatge s'havia, d'alguna manera, frivolitzat. En qüestió d'opinions tot hi cap i tothom ho veu a la seva manera, però no m'agradaria pensar que les persones que han treballat en l'organització dels actes d'homenatge, se'n van a casa cap cots. Entenc la seva sorpresa i fins i tot una mica de regust, però voldria pensar que en Pepe no ha personificat la seva crítica, sinó que ha volgut donar un toc d'alerta, perquè no ens oblidéssim que la vida d'en Martí, i la seva pròpia, han estat estructurades al voltant de la Fe i de la seva dedicació sacerdotal per encomanar-la als seus vilatans, al seus feligresos. Gràcies Martí i Pepe per la vostra feina i dedicació desinteressada.

Salvem l'Euro

Salvem l'Euro o bé salvem Europa? Sense euro, Europa se'n va en orris? Va ser una bona idea instaurar la moneda única? Què ens beneficia més? Aquestes són unes quantes preguntes que ens fem els que no hi entenem, però que també es fa la gent entesa. No tothom pensa el mateix, ni tothom confia en què Europa surti ben parada d'aquesta situació.

Ho hem llegit en diferents entrevistes, una d'elles a la Contra de la Vanguardia de divendres passat. Hi ha qui creu que el somni europeu s'ha acabat. Aquell somni que teníem molts catalans que patíem l'ofec del franquisme. Aquelles ganes de deslliurar-nos de la dictadura espanyola, per poder nadar en les aigües democràtiques d'Europa. Una Europa que ara es penedeix d'haver-nos deixat entrar a grecs, portuguesos i espanyols.

Aquest cap de setmana Europa discuteix a fons quin podrà ser el nostre futur, i Rajoy ja ha deixat clar que Espanya anirà a totes, per poder estar al davant d'Europa, a la primera divisió. Tremosa ahir deia que sense l'euro, el nostre país ja hauria patit el "corralito". Però l'euro va inflar els preus i el nostre poder adquisitiu va quedar tocat. Molts no ens hem recuperat encara, però no s'ha acabat, sinó que caldrà més sacrificis.

La Gran Bretanya sempre ha considerat que va ser molt bona idea no entrar a la zona euro, a qui culpa de tots els mals i voldria, fins i tot, que desaparegués. Què passaria? Ens ajudaria a millorar l'exportació, però també la producció? aquest és el nostre problema.

Algú parlava dels Estats Units d'Europa, però s'ha vist que hi ha massa protagonisme per part dels diferents estats i que difícilment es podrà aconseguir, i és per això que es critica que s'unifiqués la moneda, quan les polítiques fiscals són tan diferents. Ara es demana unificar criteris, una mica com començar la casa per la teulada. Però som aquí, i no hi ha volta de full, o ho deixem córrer, o bé intentem sortir-nos-en plegats. Jo sóc dels que pensen que hem de tirar endavant amb l'euro. Potser d'aquí a un temps em faran veure que estava equivocat. El que és segur, però, és que ens cal estrènyer més el cinturó, encara que ens faci mal.

Un somni maliciós

Tard o d'hora surt la mala llet, per més ben dissimulada que es tingui. Aguantar gaires anys persones sectàries, falses i sepulcres emblanquinats, utilitzant expressions del Nou Testament, arriben a cansar i a tenir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Hi ha gent turmentada i gris que els agrada convertir-ho tot al mateix color quan no els va de cara. Són persones amb qui no tens ganes de compartir res, perquè només van a la seva i esperen que tu els vagis al darrere, agenollat i suplicant atenció.

Estic emprenyat perquè no pots confiar amb persones a qui has hagut de sentir-t'ho tot. T'han criticat els teus col·laboradors i després, quan els han necessitat, els han convocat per enlluernar-los i mentir-los descaradament. Aquesta falsedat no porta a res de bo, i malauradament hi ha gent que viu immersa en les tenebres de l'odi, l'enveja, la ràbia i la prepotència. Persones que tenen molts defectes, però no els hi pots retreure perquè es creuen divines, immaculades i posseïdores de la veritat. T'estimes més els adversaris que aquells que es fan passar per amic.

La veritat s'acaba sabent i per molt que es dissimuli la transparència ho deixa veure tot. Amics i parents se'n ressenten i no els aguanten. Tan sols un somriure fals i ens posem a córrer que tenim pressa.

Que tranquil puc quedar en deixar de respirar la seva presència, i deixar-los fer encara que això signifiqui intoxicar més gent. No cal ser màrtir, no estem obligats a canviar ningú, encara que representés la millora de la societat en què ens ha tocat viure. Que es podreixin en el seu egoisme i en la seva pedanteria. Que els vagi de gust. Total, continuaran mentint i fent-se passar per bons, quan són pura escòria.

Em vaig despertar i em vaig adonar que havia tingut un malson. Suposo que és l'estrés i la necessitat de fer vacances i canviar els hàbits. Ens distraurem en la lectura i prendrem un bon refresc.