L'extrema dreta que avança

La solució no passa per aïllar l'extrema dreta, sinó per no donar-li motius per créixer. És així de senzill, i mentre considerem que declarant-los dolents i intentar deixar-los en un racó n'hi ha prou perquè no avancin, estarem enganyant-nos i fracassant en l'intent.

A cada elecció estem observant amb por el creixement de l'extrema dreta i l'esglai de la gent per tot allò que pot representar políticament, però sobretot socialment. El discurs no s'aguanta per enlloc, però aconsegueix créixer en vots. Per què?

Sembla que ja hem entès les causes, però som incapaços de posar-hi remei. Ens entestem en dimonialitzar-los, sense fer res per evitar que els motius que esgrimeixen per aconseguir el poder caiguin pel seu propi pes. El descontentament general de la ciutadania amb la manera de fer política, la corrupció, però sobretot la manca de resposta a les principals preocupacions de la gent, fa que sorgeixin els discursos alternatius, que es carreguen l'statu quo i animen a votar per fer-los fora. Fer fora a tots aquests polítics que no han estat capaços de resoldre els problemes de la ciutadania. Ho faran els nous? No, però ja seran a dins.

Els resultats d'Holanda preocupen, probablement perquè els tenim al costat, més a prop que no pas Argentina, encara que allà el personatge sigui molt més perillós i ho tingui més de cara per revolucionar la societat. Un país que ha rebut d'anada i tornada i que a posar en safata la victòria d'un excèntric que s'ho vol carregar tot. És aquest el sistema?

L'entorn ho facilita, i per això cada vegada penso que el Brasil va aconseguir una fita que no haurà valorat suficientment. En el marc en què ens trobem, a quatre passes perquè Trump recuperi la presidència dels EUA, la derrota de Bolsonaro ha estat una excepció en la trajectòria de les eleccions d'arreu. I en la mateixa línia podem dir que el fet que PP i Vox no aconseguissin la desitjada majoria absoluta per governar a Espanya també és una excepcionalitat digna a tenir en compte.

No sé què farà Pedro Sánchez ni els governants europeus, però caldria que reflexionessin amb tot el que està passant i més enllà de lamentacions busquessin la manera de convèncer-nos que són capaços de dur a terme unes polítiques de proximitat, d'escoltar la ciutadania i resoldre els greus problemes. Si no van per aquest camí, la tendència a quedar en mans de l'extrema dreta, del nazisme, de la xenofòbia, de la manca de respecte als drets humans serà cada vegada més evident.

Què pot aturar Putin?

Aquests dies ens fem uns farts de llegir sobre la guerra d'Ucraïna, les intencions de Putin i com han anat les coses fins arribar a la situació actual. Pots trobar molta literatura explicativa de la història recent d'Ucraïna, i també de Rússia, amb Putin al capdavant. No hi ha res que no hi estigui d'alguna manera connectat, i per tant són moltes les teories plausibles, les opinions i explicacions, encara que mai les justificacions.

Sembla cada vegada més evident que Putin pretén arribar fins al final, és a dir, aniquil·lar Ucraïna, dominar-la, amb la imposició d'un govern amic, un polític titella a l'estil del president de Bielorússia, per continuar liderant l'est europeu. Tot fa pensar que no hi ha cap aturador més enllà de la claudicació del govern actual.

També tenim força evidència que l'OTAN no intervindrà directament a la guerra, per evitar el que podria esdevenir una tercera guerra mundial, amb l'amenaça de les armes nuclears. Això encara dona més força a la derrota final d'Ucraïna, en aquesta batalla, la qual cosa no vol dir que sigui la derrota definitiva d'un país que tenia la mirada cap a Occident.

El que no queda tan clar és quina serà l'actitud de la població una vegada es confirmi la rendició de l'exèrcit ucraïnès. Una cosa és guanyar la guerra i l'altra sotmetre la població per sempre. La història ens ha ensenyat que les coses no són tan simples com aconseguir la rendició de l'enemic. Sí que és cert que el temps a vegades corre massa lentament, i el sofriment de la població civil s'allarga en el temps, però a la llarga, la justícia s'ha d'acabar imposant.

Com que Putin no sembla tenir aturador, a ell el que l'interessa és guanyar el moment actual i oblidar-se del que passarà en el futur, potser quan ell ja no hi sigui. El dolor és massa gran com per no preocupar-nos, i per això voldríem veure una solució a curt termini. No és fàcil, i Putin té massa oprimida la seva pròpia nació, com per aconseguir que no es revolucioni contra el seu propi govern. Aquesta seria una possibilitat, però de ben segur que l'ha ben estudiada, i té la força suficient com per continuar manipulant i oprimint els russos dissidents. 

Hem llegit moltes coses que ens han fet veure que els fets no són casuals, però ara no és l'hora de les lamentacions, ja hi haurà de temps de pensar-hi, ara és l'hora de centrar-nos en com resoldre la situació actual, que és tan dolorosa per a la població ucraïnesa.

Quatre persones mortes en un local de Barcelona ocupat

Cada vegada que passa una desgràcia com la d'avui a la plaça Tetuan, amb un balanç de 4 morts i 4 ferits lleus, tot són lamentacions i proclames a resoldre la situació de les famílies que ocupen locals buits que no reuneixen les mínimes condicions per viure-hi.

Mentre escric aquest post encara no se saben les causes de l'incendi que ha provocat la mort d'un matrimoni i els seus dos fills de mesos i tres anys. No sé si és qüestió de línia elèctrica punxada o alguna estufa en mal estat, però el cas és que una vegada més es produeix un lamentable accident relacionat amb la pobresa i la manca d'habitatge digne.

Fets com els d'avui haurien de fer reflexionar a fons les nostres administracions i que no quedin tan sols en lamentacions que no condueixen enlloc. Els ajuntaments, com administració pública més propera als ciutadans, coneixen moltes realitats i no reaccionen amb prou contundència per evitar situacions com la d'avui. També és cert que el finançament que reben els ajuntaments és escàs, i aquí hi hauria d'intervenir la Generalitat i el govern de Madrid.

L'ocupació de pisos buits, la majoria d'entitats bancàries, és un problema molt extès al nostre territori. Mataró, que tenim al costat, té un percentatge molt elevat de pisos ocupats, i la nostra vila tampoc queda curta en percentatge. L'ocupació no sempre segueix uns mateixos paràmetres. Ens trobem amb famílies que no tenen altra motivació que disposar d'un habitatge, però també en bandes conflictives que fan de l'ocupació la seva manera d'existir.

Hem de diferenciar un cas de l'altre, i saber-ne els motius que fan que unes persones decideixin ocupar un local o habitatge buit. A partir d'aquí l'administració pública ha de poder actuar per assegurar que no es posa en risc ni els propis ocupants ni els seus veïns. Els serveis socials dels ajuntaments acostumen a estar superats per la gran tasca que tenen assignada, però el problema és de tots i els remeis han de venir de tot arreu.

Per experiència propera, he pogut constatar altres maneres d'actuar de les administracions d'altres països, i queda en evidència que la política que a nivell d'Estat se segueix amb la immigració, i en tema de serveis socials és molt diferent a la nostra, i d'aquí potser en venen els resultats.